Hi ha trobades de la Borsa d’intercanvi lingüístic que giren al voltant de les llengües. I després n’hi ha d’altres que, sense saber ben bé com, acaben convertint-se en una agència de viatges improvisada, amb debat cultural inclòs. Les últimes trobades han anat una mica per aquí: maletes, anècdotes internacionals, costums sorprenents i alguna reflexió important sobre el sushi amb alvocat. 

Rita, Dinke i Priyanjali: tres passions compartides 

La Rita estudia Biotecnologia, viu a Terrassa i és ben bé allò que diuen «el cul d’en Jaumet». Tot i haver nascut a Catalunya, ha viscut a França i Suïssa abans de tornar. I això es nota: té aquell tipus de mirada de persona que compara aeroports amb naturalitat i que probablement sap fer una maleta en menys de quinze minuts. 

La Dinke és originària d’Etiòpia, però ha crescut a Girona. Va estudiar Dret i, després d’un Erasmus a Roma que li va capgirar una mica els plans de vida (com fan alguns Erasmus), va adonar-se que el que realment li agradaven eren les llengües. Ara estudia Literatura i Llengües Modernes i es nota que ha trobat el seu lloc.

I la Priyanjali —o Priya— és de l’Índia, estudia ADE i parla anglès, castellà, hindi, bengalí i una mica de català. Porta anys entre Vigo i Barcelona, però ho té claríssim: Barcelona li agrada molt més. També ha recorregut bona part de la península i defensa amb convicció que les Illes Canàries són una meravella absoluta. Difícil portar-li la contrària. 

La conversa entre elles va arrencar ràpidament amb un tema que les uneix molt: viatjar. I aquí ja no hi va haver marxa enrere. Entre anècdotes, comparacions culturals i històries de trajectes impossibles, van arribar a una conclusió bastant clara: quan viatges molt, acabes desenvolupant una mena de radar per detectar costums estranys. 

Per exemple, la Rita explicava que, després de tornar de Suïssa i França, la va sorprendre molt el costum d’aquí d’anar caminant pràcticament a tot arreu. Segons ella, allà fins i tot per distàncies curtes molta gent agafa el cotxe. La Dinke va confirmar aquesta teoria després d’un viatge recent als Estats Units: sembla que hi ha llocs on caminar és gairebé considerat un esport extrem. 

La Rita també va compartir una tradició suïssa bastant temerària: anar a treballar deixant-se portar pel corrent del riu. Sí, literal. Ens va assegurar que és molt típic… però només durant alguns mesos de l’any, perquè si no la probabilitat d’agafar una galipàndria és altíssima. Informació útil per a futurs Erasmus. 

Mentrestant, la Priya, que ha explorat molt més la península que no pas altres països, va deixar anar una reflexió molt encertada: moltes vegades infravalorem els llocs que tenim a prop només perquè són accessibles. I potser no cal anar sempre a l’altra punta del món per trobar paisatges espectaculars. 

Això sí, somiar continua sent gratis: la Priya vol visitar Hongria pròximament, mentre que la Rita i la Dinke tenen una fixació compartida amb Itàlia i no descarten viure-hi algun dia.  

També hi va haver temps per parlar d’un tema universal: les diferències entre viatjar amb família i amb amics. Amb la família tot acostuma a ser més organitzat, més cultural i més tranquil. Amb amics… Bé, potser visites menys monuments, però les anècdotes acostumen a durar tota la vida! 

Adrián i Hiroya: català, japonès i el sushi amb formatge cremós que genera tensió diplomàtica 

L’Adrián estudia japonès a l’escola Japonia. Li encanten els idiomes i, en part, va començar a aprendre japonès perquè el seu germà viu al Japó i ja l’ha anat a visitar dues vegades. Però el que havia de ser «aprendre’n una mica per defensar-se» ha acabat convertint-se en una autèntica fascinació pel país. 

De fet, ens va fer un resum dels seus viatges… o almenys ho va intentar, perquè resumir dos viatges recorrent pràcticament tot el Japó no és fàcil. Ha estat tant en llocs emblemàtics com Tòquio, Kobe o el castell d’Himeji —que el va impressionar especialment— com en pobles i zones menys turístics, gràcies a la gent que ha conegut allà. I aquest estiu hi torna. Clarament, això ja no és una afició; és una història d’amor. 

També ens va explicar una dada importantíssima per a qualsevol futur turista: veure el mont Fuji es pot dir que és gairebé una qüestió estadística. Va tenir molta sort perquè només es deixa veure uns seixanta dies l’any; la resta del temps acostuma a estar tapat pels núvols. De fet, hi ha pàgines web que calculen les probabilitats de veure’l perquè la gent pugui organitzar el viatge. Imaginem la cara dels turistes que paguen fortunes per habitacions amb vistes… i només acaben veient boira. 

L’Adrián també comentava una comparació lingüística curiosa: diu que el japonès li ha resultat relativament assequible fonèticament perquè comparteix sons amb el català. Segons ell, el xinès o el coreà li semblen molt més difícils de pronunciar. 

I parlant de llengua i caràcter, va sortir una comparació meravellosa: els habitants d’Osaka tenen fama de parlar molt… una mica com els sevillans aquí. Hi ha estereotips que travessen continents. 

Per la seva banda, el Hiroya és de Sapporo, està fent un doctorat en Química i parla català força bé. Li agrada molt Barcelona, sobretot el clima, el menjar i el bon marisc que tenim aquí, cosa que el va sorprendre especialment. 

Ara bé, el gran moment de la trobada va arribar parlant del sushi. O, més concretament, del sushi «creatiu» que fem aquí. El Hiroya ens explicava, mig divertit, mig escandalitzat, que els bufets de sushi d’aquí no tenen res a veure amb el sushi japonès tradicional. Segons ell, al Japó el sushi és molt més simple: peix cru i poca cosa més.

Res d’alvocat. 

Res de formatge cremós. 

Res de salses estranyes. 

I, sobretot, res de mango o plàtan. 

En aquest punt, el Hiroya gairebé es posava les mans al cap. I, potser després d’aquesta conversa, alguns no tornarem a mirar igual els makis amb Philadelphia. 

Paula Tomás
Becària d’Acollida