El dimecres 14 de maig vam fer l’última trobada oficial de la Tertúlia catalana. I diem oficial perquè, després de tot el que hem compartit aquests mesos, costa una mica creure que això s’acabi del tot.
Per acomiadar-nos, vam deixar les cafeteries habituals i vam fer una petita ruta modernista pel centre de Barcelona. I, és clar, no podíem començar en un altre lloc que no fos Els Quatre Gats. Entre taules de marbre, cambrers atrafegats i aquell aire bohemi tan característic del segle passat, semblava gairebé obligatori imaginar-nos artistes modernistes discutint sobre art, política o literatura, igual com hem fet nosaltres en les trobades de la Tertúlia… Ara bé, en el nostre cas, els temes de conversa eren la lluita feminista, el cinema, les xarxes socials, la gastronomia i les tradicions catalanes, els màsters, les comparacions entre campus de la UB, els pisos impossibles de pagar i els nostres plans de futur.
Després vam continuar la ruta fins al Palau de la Música, probablement un dels edificis més espectaculars de Barcelona. Però aquesta vegada no vam fer només la visita típica de turista: vam tenir el privilegi de comptar amb explicacions de primera mà d’en Diego, músic professional i ja veterà de la Tertúlia, que coneix molt bé el Palau perquè hi ha participat com a músic, com a oient i fins i tot com a tècnic.
Gràcies a ell vam descobrir algunes curiositats inesperades. Per exemple, ens va explicar que, malgrat la bellesa impressionant de l’edifici, la sonoritat de la sala no és especialment bona, ja que va estar dissenyat per un arquitecte i no un músic. Una confessió gairebé sacrílega tractant-se d’un temple de la música. També ens va explicar que Millet avi havia tingut un piset al sostre del Palau durant les obres per poder supervisar-les constantment.
I, evidentment, després de tanta cultura modernista, tocava recuperar energies. Així que vam tornar als Quatre Gats per fer un beure i continuar la tertúlia com millor sabem fer-ho: parlant durant hores sense gairebé adonar-nos-en. Entre conversa i conversa, també vam aprofitar per recordar algunes de les últimes trobades d’aquest curs.
Vam recordar les tardes de conversa a la cafeteria de la Facultat de Filosofia i Història, en què acabàvem parlant de tot i res. I on gairebé sense buscar-ho, la conversa acabava derivant cap a reflexions molt més grans com: la sensació que la vida passa molt ràpid i que, de vegades, ens deixem arrossegar sense aturar-nos a pensar què volem realment; o que no és mai massa tard, ni massa aviat, per fer res. Sobretot, per aprendre una llengua.
També vam recordar la visita al CosmoCaixa, on els aprenents van deixar una mica «penjades» les voluntàries (no us ho tindrem en compte, no patiu); l’excursió a Mundet, on vam trobar un petit refugi de tranquil·litat inesperat a tocar de la Ronda de Dalt; i fins i tot de la tertúlia «post» improvisada al concert de Fades a l’Espai Mallorca, una d’aquelles activitats que no estaven exactament previstes… però que acaben sent de les més memorables.
Un final… relativament provisional
Tot i que aquesta era l’última trobada oficial, la sensació general era que encara queden coses pendents. Per exemple, una pujada a Montserrat. O una actuació al Liceu.
I probablement moltes més converses sobre accents, feminisme, música, hores en català, habitatge o qualsevol altre tema que aparegui espontàniament mentre fem una cervesa o caminem per Barcelona.
Perquè, al final, això és el que ha acabat sent la Tertúlia catalana: un espai on practicant català hem pogut compartir converses, experiències i una mica de vida entre persones molt diferents.
I vist així… sembla difícil que la tertúlia s’acabi del tot!
Paula Tomás
Becària d’Acollida