Som molt més que un club! (Sortida a Calafell i al Museu Pau Casals)

Amigues i amics aprenents de català, heu sentit mai allò que el «Barça és més que un club»? És una expressió atribuïda a un president del FCB que va ser el lema d’algunes campanyes del club i que, amb el temps, s’ha acabat convertint en un clixé sobre el Barça (repetit ad nauseam). Sigui com sigui, és una expressió curiosa i interessant de conèixer per la seva càrrega simbòlica (per tot el que representa), simpàtica (agrada a tothom), simptomàtica (de com són les coses en aquest racó de món) i, fins i tot, simbiòtica (de la simbiosi entre Barça i societat!). Llegiu aquesta pàgina del web del FCB que en parla i ho entendreu. En tot cas, si el Barça és més que un club, el CATclub és molt més que un club. I activitats com la d’aquest dissabte (i les sorpreses que hi van passar) ho demostren abastament. Per a qui no hi va ser, ho expliquem tot seguit.

La novena i penúltima activitat d’aquest segon semestre del curs 2024-2025 ens va dur fora de la ciutat (és un dir: la costa catalana del Maresme al Tarragonès és una mena de suburbi lineal), a descobrir les platges del Baix Penedès i el llegat de Pau Casals. El punt de trobada era a Sants Estació, un dissabte de maig esplèndid (no com l’any passat, que ens va ploure) i el tren —puntualíssim (primera sorpresa del dia!) i pleníssim (tenint en compte el bon temps, això ja no era sorpresa)— va arribar a Calafell a les onze i vuit minuts (sí, l’hora exacta que deia el web de rodalies: encara ens en fem creus). A Calafell, vam anar directes al passeig marítim i vam començar a caminar en direcció sud; i, al cap de poc més de 200 metres ens vam aturar al primer punt d’interès: un mosaic de l’artista franquista (o franquista artista, no sabem què seria primer) Santiago Padrós.

La figura de Padrós ens va servir per parlar d’una època convulsa de la nostra història recent i ensenyar català col·loquial als nostres estudiants (van aprendre què vol dir fatxa). Santiago Padrós, nascut a Terrassa i format en diferents escoles d’art de Barcelona, era, a part d’artista, un falangista de primera divisió i, en esclatar la Guerra Civil se’n va anar a Navarra a lluitar amb els generals insurrectes. I, es clar, en acabar la guerra, l’any 39, va rebre tots els honors: el van becar per anar a estudiar amb artistes de l’Alemanya nazi i va fer una estada a la Itàlia feixista per estudiar els mosaics de Ravenna. En tornar d’aquestes experiències es va poder dedicar a una de les seves passions: el mosaic.

Padrós va treballar sobretot en la reconstrucció d’obres de caràcter religiós destruïdes o malmeses per la guerra, però també va fer obra no sacra, civil, i com que s’havia establert a Coma-ruga, hi ha per la zona mostres dels seus mosaics. En aquest cas, l’obra és en un edifici al passeig Marítim de Calafell, absolutament anodí (per no dir tirant a lletjot), una mostra del desarrollisme (més català col·loquial) de l’època. En teniu més informació al blog del Rondaller, on hem llegit tot el que us expliquem. De fet, Padrós devia posar de moda el mosaic, perquè no és estrany veure construccions noves d’aquells anys amb algun mosaic (no sempre tan esplèndids com els del terrassenc). Per cert, l’obra més coneguda de Padrós és la cúpula de la basílica del Valle de los Caídos (sí, Padrós era una persona significada en el règim franquista o, dit col·loquialment, era un fatxa numerari o superfatxa!).

La ruta va continuar fins a la Confraria de Pescadors, segona parada del dia. Hi vam poder entrar de frankie (aquesta locució no l’aprendreu fins que feu el C2), perquè l’endemà era el dia mundial dels museus; sí, els tècnics d’acollida estem al cas de tot (i ens pengem medalles per tot ;-). A la Confraria hi projecten un audiovisual que explica com era la vida marinera del Calafell de fa un segle i, a més, hi ha una petita exposició. Hi vam poder veure tota mena d’eines de pesca i altres coses relacionades amb la vida dels mariners, i una maqueta, la mar de bufona, de Calafell platja amb les antigues botigues dels pescadors (així en deien de les cases on es combinava la vida familiar amb l’ofici) i amb les barques varades. Aquesta parada ens va ajudar a entendre com havia estat Calafell (i, en general, els pobles de la Costa Daurada) abans de la brutal i mal païda expansió urbanística del turisme.

No gaire lluny de la Confraria hi ha la Casa Barral, antiga residència de l’editor i polític Carles Barral, un dels responsables del boom de la literatura llatinoamericana a Europa i al món. La Casa Barral (que, de fet, havia comprat el seu pare) va ser l’indret d’estiueig de la família durant molts anys i, a més, un lloc de trobada d’una part del món literari barceloní.

I si parlem d’estiueigs literaris i artístics, hem de parlar de L’estiu passat. Una geografia de les vacances d’artistes i escriptors dels Països Catalans, de Joan Safont, publicat a Comanegra. Resulta que el llibre de Safont fa un recorregut de nord a sud i, en arribar a la Costa Daurada, té un capítol dedicat a la Casa Barral i un altre a la Vil·la Casals. Com que portàvem el llibre, en vam fer un tastet en veu alta. De la lectura en va sortir una proposta: fer, amb el llibre, un recorregut per tots els llocs que s’hi anomenen, des del Canigó de Verdaguer fins al Mediterrani valencià de Sorolla (ja teniu feina, aquest estiu). I una altra proposta: Barral, tot i ser narrador en castellà, és l’autor d’un llibre en català molt especial: Catalunya des del mar, un recorregut en vaixell per la costa catalana des del Sénia fins a Leucata (més feina!).

La següent parada va ser l’antic sanatori de Sant Joan de Déu, un edifici que avui és un hotel de luxe però que, durant molts anys, va estar abandonat i en mal estat i, de fet, va ser l’escenari de dues pel·lícules de terror («no cal dir res més», que deia aquell). I aquí vam tenir la segona sorpresa del dia; de fet, ningú pensava que hi pogués haver res de més sorprenent que un tren de la RENFE puntual, però anàvem errats. Mentre fèiem l’explicació a la porta de l’antic sanatori, un senyor que hi havia assegut al costat nostre ens va interrompre per posar-hi cullerada… Es veia que tenia informació de primera mà sobre el procés de rehabilitació de l’edifici i de reconversió en hotel balneari i, quan li vam preguntar d’on la treia, va resultar que ell n’havia estat el promotor. Com qui no vol la cosa. Llavors, va sortir el tema de les estades de pretemporada del Barça al complex, i parlant, parlant vam lligar caps i vam descobrir que el nostre interlocutor era Enric Reyna, expresident del Barça i promotor immobiliari. No sabem si li vam caure bé o si es va adonar que el CATclub és molt més que un club (i va decidir fer-nos els honors), però el cas és que ens va convidar a visitar l’interior de l’hotel i el balneari. Un gir de guió inesperat que va donar un toc molt especial a la jornada. Gràcies, Enric, per la generositat!

Després de la visita, vam continuar caminant pel camí de les Madrigueres, un espai natural en procés de recuperació que conserva aiguamolls i vegetació típica de la costa. Vam travessar la riera de la Bisbal i vam arribar a Sant Salvador, ja al terme municipal del Vendrell. Com que se’ns havia fet tard, ja no podíem fer la visita al Museu Pau Casals abans de dinar, i vam anar a fer el pícnic, tal com estava previst, a l’ermita de Sant Salvador, un lloc preciós: una ermiteta de parets blanques envoltada de plàtans a dos minuts del Museu Pau Casals. Havent dinat, per postres, vam oferir galetes de l’Scrabble UB a tothom, però amb una condició: cada cop que n’agafaves una, havies de dir una paraula en català que comencés per aquella lletra. Un joc senzill però divertit, que ens va descobrir el cabal lèxic de la nostra Amelia, que va dir més paraules que ningú.

Acabat el pícnic, alguns van anar tornant cap a casa. Però els que es van quedar per fer la visita del Museu Casals a la tarda, van decidir aprofitar el dia i fer una estona de platja mentre esperàvem que obrissin el Museu. Fins i tot n’hi va haver que van desafiar l’aigua fresqueta de maig.

Finalment, a les quatre de la tarda, vam fer la visita al Museu Pau Casals, dedicat al violoncel·lista i activista polític vendrellenc en el que havia estat la seva casa d’estiueig durant molts anys, fins que l’exili li va impedir d’anar-hi. El canvi d’horari ens va jugar a favor, de fet: si haguéssim fet la visita a la una, l’hauríem trobat ple de gent; en canvi, a les quatre era gairebé tot per nosaltres. El Museu explica la trajectòria del Casals músic, director d’orquestra i gran innovador en la interpretació del violoncel, i del Casals activista i acaba amb el cèlebre parlament que va fer davant de l’assemblea general de les Nacions Unides.

Una activitat rodona, de deu! Amb molt bon temps, bon ambient, sorpreses agradables i un grup d’estudiants de català consolidat i molt participatiu. Si vosaltres seguiu, nosaltres també!

L’activitat en nou imatges

1. El tren anava a petar, sí, però ens ho vam passar bé igualment i, a més, van felicitar els nostres estudiants pel seu nivell de català.

2. Algú va preguntar què era aquesta mena de campana enreixada del mosaic de Padrós. La senyora de la botiga del costat ens va dir que era una nansa…

3. …i a la confraria de pescadors vam poder veure una nansa de debò: un art de pesca que s’utilitzava a la zona i a molts altres llocs.

4. Va ser el dia de les maquetes. A part de la de la Confraria, Enric Reyna ens va ensenyar la de l’hotel balneari actual.

5. A tothom va cridar l’atenció aquesta enorme superfície d’aigua. «Hi ha peixos?», va dir algú. «Sí, els del restaurant venen a pescar aquí», va respondre en Reyna.