La primera trobada de la Tertúlia catalana ja prometia abans, fins i tot, de començar. Les presentacions al grup de whats, els accents diversos i les ganes de parlar català feien preveure una tarda ben animada. Per assegurar-nos que ens enteníem tots, vam portar dos mapes: un de l’àrea lingüística catalana i un altre amb tots els països castellanoparlants. Així cadascú podia situar-se… i situar també el seu accent. 

I sí, els accents i les maneres de parlar van acabar sent un dels grans protagonistes de la conversa. 

Nosaltres, naltros… o naltres? 

Entre els participants hi havia estudiants de procedències molt diverses; per exemple, el Diego, del Perú, que és músic professional i toca el contrabaix i el baix elèctric. Ens va explicar les diferències entre la manera de parlar de Lima i la dels Andes, d’on són els seus avis, i com aquestes variants formen part de la riquesa lingüística del país. 

El Jaime, de Màlaga, també ens va regalar un moment memorable. Ens va explicar que el seu pare és de Jaén i la seva mare d’una altra regió d’Andalusia, i quan li vam demanar que ens demostrés les diferències entre accents andalusos… ens vam adonar que li feia més vergonya parlar-nos en castellà que en català! En canvi, en català es va llançar a explicar-nos amb tota naturalitat —i amb una terminologia impecable— el tema del seu doctorat en neurociències: estudia com la glicosilació de certs enzims està relacionada amb alguns trastorns neurològics. Un tema tan interessant que potser algun dia li demanarem que ens en faci una tertúlia (catalana) especial. 

L’Anna, que és del Penedès i estudia Filologia Catalana, ens va introduir una curiositat lingüística que ens va fer riure molt: la famosa «norma de Madrid». Segons aquesta norma, moltes paraules que en castellà acaben en -d (com verdad o ciudad) en català acaben en -t: veritat, ciutat o llibertat. I encara que Madrid no s’escrigui amb -t, sí que sovint es pronuncia com si en portés, una mica com passa amb solitud. I precisament de Madrid és l’Aurora, estudiant de Psicologia i membre del CATclub, que va rebre amb humor aquesta «norma» tan peculiar. 

Al grup també hi havia la Carla, estudiant d’Història de l’Art d’Igualada i amb família a Galícia, cosa que va ampliar encara més el nostre mapa lingüístic. A més, també és voluntària del CATclub, així que es mereix doble menció. 

De Mèxic, també teníem participants, com la Cassandra, que en aquesta primera trobada va parlar una mica menys… (però ja hem quedat que a la trobada que ve la farem intervenir més!) 

Accents, identitats i llengües 

Els accents van continuar marcant bona part de la conversa. Vam parlar tant de les variants del català —del nosaltres al naltros o naltres— com de les diferències entre accents del castellà. 

El Raúl, que és d’un poble de Toledo, ens explicava que ell és capaç de notar diferències entre la manera de parlar de Madrid i la de Castella i Lleó, per exemple, més enllà de les grans diferències amb l’andalús. 

En canvi, alguns participants de l’Amèrica Llatina ens van explicar una realitat que ens va sorprendre: en molts països sud-americans l’accent no identifica tant la regió d’origen com la classe social. De fet, ens explicaven que parlar amb un accent considerat de «classe alta» pot influir, fins i tot, en oportunitats laborals, i que sovint és una cosa que s’ensenya des de petits. 

Mirades feministes des de diferents continents 

Cap al final de la trobada també va sorgir un debat molt interessant sobre la situació de les dones a diferents parts del món. Participants com la Maite, de Xile, o la Maria i l’Emilia, de Mèxic, van compartir experiències i reflexions sobre el feminisme als seus països. 

Explicaven que a l’Amèrica Llatina la violència masclista és molt més freqüent i, malauradament, també més normalitzada. Per això moltes mobilitzacions feministes són més radicals i combatives. De fet, comentaven que per a elles va ser un xoc cultural arribar aquí i veure que la mort d’una dona per violència masclista és notícia destacada als informatius: en alguns dels seus països, deien, aquests casos poden passar diverses vegades al dia sense tenir tanta visibilitat mediàtica. 

D’altra banda, valoraven molt positivament que a Europa, a més de denunciar aquesta violència, també s’estigui avançant en la lluita per la igualtat social i legislativa. 

Una tertúlia que promet 

La trobada també va comptar amb la participació de voluntaris catalanoparlants, que van ajudar a fer que la conversa fos ben fluïda i que tothom se sentís còmode parlant català. 

Per als Serveis Lingüístics, aquesta activitat té un pes simbòlic molt especial: persones que tenen el castellà com a llengua inicial però que volen aprendre i fer-se seu el català, en un espai informal de conversa i intercanvi. 

La primera Tertúlia Catalana ha començat amb molta força i el grup d’il·lustres tertulians promet. De fet, ja estem pensant en noves activitats: potser una excursió al Campus Mundet o fins i tot una trobada de final de curs al mític Els Quatre Gats. Si tot va bé, hi entrarem per la porta gran… I serem més de quatre! 😉 

Veient com ha anat aquesta primera trobada, queda clar que aquesta tertúlia tot just acaba de començar!