Una activitat que va ser molt més que una visita guiada. La professora Laura Mercadé ens va oferir una tota una lliçó d’esperit crític amb la seva mirada a l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona. No es tractava, ens advertia, d’una visita amb «perspectiva de gènere» –expressió que pot sonar limitada o parcial–, sinó d’una visita feminista: una mirada que qüestiona i incomoda i revela com l’art i l’espai universitari han contribuït a construir una història profundament masculina.
L’Edifici Històric, inaugurat a finals del segle XIX, va ser dissenyat per i per a homes i pensat des de certs valors de la masculinitat. La seva arquitectura evoca solemnitat, majestuositat, gravetat… atributs que la societat de l’època considerava masculins, en contraposició a l’estètica associada a la feminitat, que es rebutjava o es menystenia. Només entrar al vestíbul, això ja queda ben clar: cinc escultures de cinc homes considerats savis representen les grans cultures i períodes de la història peninsular. Hi veiem Averrois, Sant Isidor de Sevilla, Alfons X el Savi, Ramon Llull i Lluís Vives. Una selecció que respon, com és evident, a una visió masculina (i, és clar, íberocentrista) de la història.
Davant d’aquest relat únic i masculinitzat, les investigadores del projecte «Una visita feminista a l’Edifici Històric» ens proposen girar la truita, és a dir, una nova genealogia femenina, que recupera cinc grans dones que haurien pogut ocupar perfectament aquests llocs d’honor: Lubna de Còrdova, matemàtica, poeta i bibliotecòloga de l’època andalusina; Dhuoda, teòloga i pedagoga del segle IX, que va escriure des de la seva experiència com a mare; Teresa de Cartagena, mística i escriptora que va desafiar el monopoli masculí de la paraula teològica ja al segle XV; la Comtessa de Dia, trobairitz del segle XII que va cantar la quotidianitat i l’amor cortès des del punt de vista femení; i Isabel de Villena, autora de la Vita Christi, que va situar la Mare de Déu al centre de la història bíblica. Totes elles són referents femenins d’una història que encara està mig amagada. Girem la truita? Girem-la!
La professora Mercadé també ens va recordar que, tot i que avui pugui semblar obvi que les dones estudiïn a la universitat, no sempre ha estat així. A finals del segle XIX, algunes dones van aconseguir accedir-hi gràcies a un buit legal que no en preveia la presència. Quan una d’elles va voler doctorar-se en medicina per obrir una clínica, el poder establert es va proposar expulsar-les de la universiat. Així, el 1882, un reial decret en va prohibir oficialment l’accés, i no va ser fins al 1919 que es va regularitzar legalment la presència femenina a les aules universitàries.
Després d’aquestes explicacions, fetes al vestíbul, la visita va continuar cap a l’Aula Magna, on dos quadres d’estètica clàssica ens van posar davant d’un relat inquietant: la incultura de la violació. Aquest concepte, que avui utilitzem per denunciar pràctiques i actituds que culpabilitzen les víctimes i justifiquen les agressions, es fa present en aquestes obres que, sota el pretext de representar mites clàssics, banalitzen i donen justificació estètica a la violència sexual.
Un d’aquests quadres és El rapte [una violació, de fet] de Prosèrpina, còpia d’una obra de Rubens, en què Hades segresta la deessa Prosèrpina per convertir-la en la seva esposa. L’altre és La reconciliació dels romans i els sabins, on es mostra com, per garantir la descendència de Roma, els primers romans rapten les dones d’un poble veí. Tant en un cas com en l’altre, l’art justifica la violència sexual i li dona una pàtina romàntica, convertint-la en un espectacle per al gaudi masculí; de fet, històricament aquestes imatges es mostraven en espais reservats als homes.
Un altre exemple que vam analitzar és El naixement de Venus, una obra que reprodueix un altre mite clàssic. Venus, símbol de la bellesa femenina, apareix nua sobre l’escuma del mar, una representació que ens parla d’una tradició artística que, des de l’antiguitat, ha convertit el cos de la dona en un objecte. Mentre les estàtues d’homes es mostraven totalment nues en espais públics, les de dones apareixien sempre cobrint-se o mostrant-se vulnerables, de manera que el cos femení s’entenia com a cos a disposició i susceptible de ser violat.
La visita va continuar per la planta noble, on vam observar un quadre de Vicenç Borràs i Mompó que representava María Pacheco de Padilla, una figura política castellana que va liderar les revoltes comuneres després de la mort del seu marit. Tot i la seva trajectòria de lideratge i resistència, el pintor opta per representar-la com una vídua abocada al dolor, reforçant el tòpic de la dona com a figura emocional i passiva. Aquesta representació no és casual: respon a una estratègia pictòrica pròpia del segle XIX que buscava assignar rols diferenciats segons el gènere, tal com també fa l’emblemàtic quadre El Jurament dels Horacis, on es contraposa l’heroisme masculí a la debilitat femenina.
La visita es va acabar al Pati Montserrat Roig, un espai dedicat a l’escriptora i periodista feminista que, des de les aules d’aquesta universitat, va lluitar per donar veu a les dones i al catalanisme i va trencar les barreres d’un món pensat per a homes. La seva famosa resposta a la pregunta «Per què escrius en català?», amb un contundent «Perquè vull, perquè em dona la gana», ressona encara avui com un crit d’empoderament. Al pati, una altra de les seves cites ens acompanya: «Llegir, com escriure, és un joc de solitaris. Però no et mors tant si saps llegir». Així va acabar una visita que no ens va deixar indiferents, que ens va convidar a qüestionar el llegat que hem heretat i a continuar repensant els espais i els relats des d’una mirada feminista. Perquè la història no només l’escriu qui la viu, sinó també qui decideix com s’explica.
L’activitat en deu imatges
1. Les visites del CATclub serveixen per… moltes coses. La principal és facilitar-vos un context en el qual pugueu practicar el català que apreneu als nostres cursos i pugueu interaccionar amb els vostres companys i companyes en català.
2. Per tant, abans de començar sempre intentem preparar una mica la visita des del punt de vista lingüístic: perquè la pugueu seguir millor i perquè aneu adquirit vocabulari en els diferents àmbits de la realitat i el coneixement que us anem presentant.
3. Aquesta vegada vam fer la prèvia amb unes fitxes amb terminologia i conceptes relacionats amb el feminisme que havíeu de relacionar amb les seves definicions. I va anar prou bé…
4. La nostra activitat va coincidir amb una exposició al vestíbul de l’Edifici Històric.
5. «Dones de la nostra història». Feliç coincidència!
6. Mercè Rodoreda i AuroraPicornell.
7. Neus Català i Elisabet Eidenbenz.
8. I la Roig, que deia això: «Llegir, com escriure, és un joc de solitaris. Però no et mors tant si saps llegir».
9. Per què en diuen rapte, quan volen dir violació…?
10. La dona que va gosar exclamar-se contra el poder patriarcal (al segle XV!!!), que va conduir un exèrcit… Una vídua desconsolada?
Marialba Camacho, becària d’Acollida