Lletra de dona és un espai de publicació i difusió de ressenyes d'obres escrites per dones, dins els àmbits tant de la creació literària (narrativa, teatre, poesia, assaig, autobiografia) com de la teoria crítica.
[…]
résiste, camarade
compagne de combat
la montagne nous attend
et avec tous « les insurgés »
tous les innocents
et tous ceux qui veulent
relever l’affront
ne pleure pas camarade
femme
oublie ta douleur
ta résistance
est celle
d’une palestinienne
qui lutte pour Jérusalem (53)
La represión de la sexualidad femenina desaguaba en el ansia de confidencia, de lágrimas compartidas. Por eso se idealizaba al ‘hombre atormentado’. Enamorarse era, en cierto modo, tener acceso a la naturaleza de esos presuntos tormentos varoniles, rodeados siempre de cierto misterio. (p. 149)
—¿Y por qué era pecado ser liberal?
—Porque les daba la gana a ellos y le armaban a uno un bochinche en el confesionario y yo un día me levanté y le dije al cura que no volvería a la iglesia como ellos siguieran con esa falta de caridad [...] una cosa es Cristo y otra los liberales. (Ángel, 92)
Et prego que en aquell redós on l'aigua espià el nostre amor, llencin les meves despulles al fondal d'immensitat il·limitada. T'enyor, enyor la mar, la nostra. I te la deix, amor, com a penyora.
Potser la nostra història —i ara tenc més elements al meu favor per a suposar-ho així, no fou altra cosa que un assaig general previ a la escriptura o l’escriptura mateixa en forma d’experiència de laboratori.
El mirall s'havia trencat. Els bocins s'aguantaven en el marc, però uns quants havien saltat a fora. Els anava agafant i els anava encabint en els buits on li semblava que encaixaven. Les miques de mirall, desnivellades, reflectien les coses tal com eren? I de cop a cada mica de mirall veié anys de la seva vida viscuda en aquella casa.
Aloma es va passar la mà pel ventre. Sentia una mena d'orgull. No, no era orgull, era una altra cosa, no sabia què, que li donava força. Tantes de proves l'havien fet tornar valenta. La mort de Dani, sobretot. I aquella sensació, cada dia més fonda, d'estar obligada a viure.
Quan va haver parat em va posar una mà damunt del genoll i rient només una mica em va dir: què has fet a la vida? Vaig estar a punt de dir-li que l'havia passada buscant coses perdudes i enterrant enamoraments, però no vaig dir res com si no l'hagués sentit (...) i em va preguntar si havia tingut sort.
"Va ser aleshores que em vaig començar a espantar de debò. Va començar a fer tota mena de ganyotes davant el mirall: va arrugar el front, va tancar i obrir els ulls, va eixamplar els narius, va arrugar els llavis un cop i un altre."
Tot això que explico ara, la Virginia ho entengué molt més tard, quan s'havia tancat a casa i ja vivia en la renúncia. (...)Tots quatre, abans d'arribar al cim del turó, s'acceptaren com a germans en un món on els germans no existeixen. I en un instant, tan curt com l'eternitat, feren real aquesta paraula impossible.
L'ofici d'escriure neix d'una necessitat, primer difosa i més tard insistent. Com una malaltia. Però aquell qui està malalt de l'ofici d'escriure també ha necessitat aprendre a saber estar-ne, de malalt. Perquè és una infecció que no vols curar quan n'has estat contaminada.
Enfronte o bico da agulla non pensar andar como se nunca fose imposible.
de quen é o meu discurso? quen me dita extrema e clausurada?
Los perversos desafían la ley.
Inscrite dans le mouvement d'une mondialisation économique qui transforme les hommes en objets, la société dépressive ne veut plus entendre parler ni de culpabilité, ni de sens intime, ni de conscience, ni de désir, ni d’inconscient. (…) Elle ne s'intéresse donc à l'individu que pour comptabiliser ses réussites et au sujet souffrant que pour le regarder comme une victime.