Lletra de dona és un espai de publicació i difusió de ressenyes d'obres escrites per dones, dins els àmbits tant de la creació literària (narrativa, teatre, poesia, assaig, autobiografia) com de la teoria crítica.
“Y allí estaba ella, sonriendo, los brazos descubiertos, el cuerpo expuesto. Rápidamente repasó en la memoria las veces que ella, a impulsos del amor, le había dicho pastel, casi con deseo de comérselo.” (144)
Ja ha quedat clar que no me’n vaig ensortir, m’he quedat sense casa sense dents sense mobles i sense la meva dona. Però el pardal és aquí sencer, dur com una mala cosa, la llengua també, i vaig llepant la figueta de l’Eulália, el foriol, i ella fa un crit fi, dur, un fuet, un os.
El vicario me dijo que una mujer no puede tener dos hombres. Que debe ser solo del esposo. Me dijo todo esto cuando yo fui a confesarme para el casamiento. Habló de una tal fidelidad o felicidad. Es una palabra que se parece a mi nombre. Que la tal fidelidad valoriza a las mujeres. (458)
Me veía sentada en la bifurcación de aquella higuera, muerta de hambre, sólo porque no podía decidir qué higo escoger. Los quería todos y cada uno, pero elegir uno significaba perder el resto y, sentada allí, incapaz de escoger, los higos (…) uno a uno caían silenciosamente al suelo, a mis pies.
He pasado muchas noches a la intemperie […], he aguantado días sin comer, cuando me ha ido bien, dormí en sótanos o en carros de ferrocarril, tuve hambre y frío, sentí que ningún fuego, ningún abrazo me calentaría pero en medio de mi pobreza sé que si un solo hombre lucha y no se deja morir, la vida vale la pena.
Que eu non son daquelas que cantan as flores e as pombas das que se resignan ante o desamor. E rezan e consumen bágoas sobre da almofada. ¡Non! ¡Eu son Medea!
O poeta ama a perfección non te ama a ti. Es idealización mito metáfora da metáfora.
De non seres perfecta como te amarían?
Cando xa ben noviña comprendeu que sendo bastarda e miserable non lle valorarían máis que a beleza e o corpo e que, ademais, tomaríanllo sen pagar, decidiu usalo ela no seu proveito. De ter o corpo como instrumento, sacaríalle beneficio. Soubo ver que era unicamente co corpo, coa marca sexual, como se faría visible, estimada, famosa e rica.
A Rebeca dicía que a amizade con outras mulleres case nunca existe. De feito eu non creo que a Rebeca crese o que dicía, só estaba investigando a ver que lle dicían as demais. E Anxos veña a dicir que iso era só o que a sociedade quería facernos crer, que en realidade se podemos votar e temos dereitos é grazas á unión de moitas mulleres antes ca nós.
"It was a beautiful place—wild, untouched, above all untouched, with an alien, disturbing, secret loveliness. And it kept its secret. I’d find myself thinking, 'What I see is nothing—I want what it hides—that is not nothing.'"
Potser la nostra història —i ara tenc més elements al meu favor per a suposar-ho així, no fou altra cosa que un assaig general previ a la escriptura o l’escriptura mateixa en forma d’experiència de laboratori.
Et prego que en aquell redós on l'aigua espià el nostre amor, llencin les meves despulles al fondal d'immensitat il·limitada. T'enyor, enyor la mar, la nostra. I te la deix, amor, com a penyora.
Quan va haver parat em va posar una mà damunt del genoll i rient només una mica em va dir: què has fet a la vida? Vaig estar a punt de dir-li que l'havia passada buscant coses perdudes i enterrant enamoraments, però no vaig dir res com si no l'hagués sentit (...) i em va preguntar si havia tingut sort.
Aloma es va passar la mà pel ventre. Sentia una mena d'orgull. No, no era orgull, era una altra cosa, no sabia què, que li donava força. Tantes de proves l'havien fet tornar valenta. La mort de Dani, sobretot. I aquella sensació, cada dia més fonda, d'estar obligada a viure.
El mirall s'havia trencat. Els bocins s'aguantaven en el marc, però uns quants havien saltat a fora. Els anava agafant i els anava encabint en els buits on li semblava que encaixaven. Les miques de mirall, desnivellades, reflectien les coses tal com eren? I de cop a cada mica de mirall veié anys de la seva vida viscuda en aquella casa.
"Va ser aleshores que em vaig començar a espantar de debò. Va començar a fer tota mena de ganyotes davant el mirall: va arrugar el front, va tancar i obrir els ulls, va eixamplar els narius, va arrugar els llavis un cop i un altre."
L'ofici d'escriure neix d'una necessitat, primer difosa i més tard insistent. Com una malaltia. Però aquell qui està malalt de l'ofici d'escriure també ha necessitat aprendre a saber estar-ne, de malalt. Perquè és una infecció que no vols curar quan n'has estat contaminada.