Biografia

Nélida Piñon (Rio de Janeiro, 1937 - Lisboa, 2022) fou una periodista i escriptora brasilera. D’ascendència gallega, mantingué un fort arrelament amb aquesta comunitat i excel·lí dins el panorama literari, caracteritzada per una fluïdesa narrativa centrada en la reflexió interior i en la cerca de la identitat dels subjectes lligats al seu territori. Entre la participació en laboratoris de creació literària i una important presència en les acadèmies de lletres de Brasil, Mèxic i Espanya, va portar com a bandera la defensa dels drets humans i es dedicà especialment a la lluita feminista.

Sinopsi

Tenim entre mans un recull de petites històries protagonitzades per personatges turmentats, units tots ells per una angoixa lligada a la recerca d’identitat. Tot i que als relats els separen moments tan llunyans entre sí com la Grècia clàssica o el Brasil contemporani, els uneix a tots un denominador comú, que passa per la relació dels cossos amb la força física de les coses. El rol dels homes i les dones en cada conte, les diferències per les que poden arribar a definir-se en amor i odi vers l'entorn, s’atien amb un llenguatge metafòric que, proper a allò grotesc, demana de qui els llegeixi per a raonar les seves identitats en discussió.

Ressenya

És necessari parlar de la veritat del text, d’una textualitat lligada a la creació de consciències i de veritats històriques, expliquen Ana Lúcia Trevisan i Regina Helena Pires de Brito (Trevisan i Pires de Brito, 2021: 68-77), tot relacionant el pensament filosòfic de Gadamer amb els contes de Nélida Piñon. Un flux narratiu, caracteritzat per l’estil indirecte lliure i la concatenació de diferents veus que dialoguen entre sí, tanca cada relat de la mateixa manera que tanca la unitat de l’obra, tot i tractar-se d’escenes històriques i socials profundament distants. Tal distància queda al marge mentre l’autora ens revela els afectes i les violències que les lliguen, sigui quin sigui el moment o l’espai, en relació amb la força de les coses i els objectes dels seus entorns. Des d’una fixació per allò natural, per les coses que més enllà del context ens relacionen a tots nosaltres, l’autora exposa diverses càbales sobre qui som i què fem al món. Així, a “O calor das coisas”, l'Oscar es pregunta qui és: tothom, fins i tot la seva mare, li diuen “pastel”, perquè és grotescament gras i no para de menjar. Si ell decideix preocupar-se’n o no, en això no hi entra pas el paper fidel i carinyós de la progenitora, que accepta amb resignació l’empitjorament físic del seu fill. Mentre ell viu estranyat del propi cos, de la identitat burlesca que li confereixen els altres, ella és connivent amb l’horror en què es converteix, i li proporciona les cures assumint un paper passiu a casa. Una història grotesca amb un final que ens permet albirar el resultat d’aquella angoixa per a definir la pròpia identitat: el fill, fart de viure gras però desitjós d’endrapar, acaba menjant-se la mare, el que d’alguna manera els converteix a ambdòs, ara fusionats, en el menjar, en l’obecte pastel amb el que definien la identitat d’ell. Per explicar aquesta curiosa escena cal recórrer al “Manifesto antropófago” d’Oswald de Andrade (de Andrade, 1928: 3-7). Amb l’acte de menjar es produeix una sublimació de la víctima: assimila la seva figura materna en un doble moviment, anul·lant del tot la capacitat volitiva de la figura femenina i convertint-se els dos en el menjar pastel, l’objecte que el denomina. Amb aquest últim acte cabdal, que representa el menjar, la característica que el defineix i l’identifica, passa a formar part de les coses. La ressenya de la revista Itzapalapa sobre el conte explica que Nélida Piñon manifesta els cossos com éssers que vehiculen la força dels objectes i les coses. És amb aquesta violència, i dins la pròpia mutació que mare i fill experimenten, que trobem la seva força. En tots els contes existeix una presència latent d’aquesta força i de la seva inevitable relació amb la natura a través d’un llenguatge metafòric, sovint críptic, que demana atenció al que ho llegeixi per a desxifrar-lo a tots els nivells: des de la figura i posició de les dones respecte els homes fins a les forces que les empenyen cap a diferents finals i relacions amb l’entorn.

Autopoètica

"Yo en este momento me declaro feminista histórica. Soy una mujer, pero soy también alguien que desde el inicio fue preparada por mi familia gallega para vivir con cierto nivel de libertad. [...] Desde el principio —esto me parece muy importante— me sentí a gusto en el mundo, y eso me hizo pensar mejor que nunca qué papel yo, como niña, tenía en él. [...] Siempre he sido una gran estudiosa de la historia, y me fui dando cuenta cómo el papel de la mujer a lo largo de los siglos fue terrible. [...] Cuando la mujer encarnaba un mínimo espacio, era de inmediato sofocada y asfixiada, eso era algo muy claro en mis estudios y en mi consciencia." (Piñón a Piñeiro Lago, 2024)

Bibliografia crítica

de Andrade, Oswald (1928), “Manifesto antropófago”, Revista de antropofagia (Sao Paulo), 1: 3-7.

Peterson, Aline (2002), Nélida Piñon., “El calor de las cosas y otros cuentos”, Itzapalapa, : 433-435.

Piñeiro Lago, Beatriz, “Feminismo, literatura y camelias: Nélida Piñon contra el olvido, Lengua (Penguin Random House), 22/03/2024, https://www.penguinlibros.com/es/revista-lengua/entrevistas/feminismo-literatura-nelida-pinon

Trevisan, Ana Lúcia; Pires de Brito, Regina Helena (2021), “Voces en diálogos identitários: un análisis de los cuentos de O calor das coisas, de Nélida Piñon”, Nélida Piñon en la República de los sueños, Rivas Hernández, Ascensión (ed.), Salamanca, Ediciones Universidad de Salamanca: 68-77.