Biografia

Sarah Kofman (1934-1994) va ser una filòsofa, professora i editora francesa. A partir de 1960 imparteix classes com a professora d'institut, i més endavant també en universitats com les de Ginebra i California, Berkeley. Dedica bona part de la seva carrera com investigadora al pensament de F. Nietzsche i S. Freud. Kofman s’interessa sobretot per la metàfora i l'autobiografia, publicant Autobiogriffures i Rue Ordener, rue Labat. L’any 1974 crea, juntament amb Jacques Derrida, Jean-Luc Nancy i Philippe Lacoue-Labarthe, la col·lecció «La philosophie en effet» publicada a Éditions Galilée.

Sinopsi

Sarah Kofman, lectora crítica de la psicoanàlisi i de Freud, emprèn amb aquest llibre una revisió de la complexa totalitat dels escrits sobre les dones i la seva sexualitat en el corpus freudià. És, doncs, un recorregut crític pel significant «dona» i la seva ambivalència en aquests textos, del que se’n deriven les afirmacions especulatives, les problemàtiques i les preguntes, allò que per Freud va constituir un enigma, un més enllà. El enigma de la mujer mobilitza el corpus freudià per trobar altres possibilitats de lectura i interpretació, obrint-lo a la seves contradiccions internes.

Ressenya

A El enigma de la mujer, Sarah Kofman proposa llegir l’obra freudiana interrogant-ne la producció pel que fa a la dona. Kofman anirà desentranyant les problemàtiques que es despleguen en els seus treballs, inseparables de la pràctica analítica. L’autora es pregunta per aquesta pràctica i per les maneres possibles de tornar a llegir a Freud: un retour à Freud estratègic per recuperar el caràcter transgressor de la psicoanàlisi.

Sarah Kofman, distanciant-se d’algunes crítiques a la psicoanàlisi freudiana, defensa la manera com Freud no redueix a la dona en una posició fixa i únicament passiva. Kofman sostindrà la tesi freudiana de la bisexualitat originària per desconstruir la suposada essència femenina. Una bisexualitat originària que, per Kofman, no només suspèn la certesa de dues potències categoritzades com a oposades —descobrint la relació entre activitat i passivitat— sinó que il·lustra com la psicoanàlisi freudiana no imposa l’heterosexualitat com a fi natural per cap dels dos sexes. Amb aquesta lectura, Kofman desplaça l’heterosexualitat com a única posició autoritzada pel gaudi i, la vegada, explica com tampoc es dona mai de manera total  per l’ambivalència pulsional.

Per molt que Freud reconegui certa activitat femenina i la importància de la seva fase preedípica, Kofman lamenta que aquest reconeixement no suposés, per Freud, una revolució metodològica. Freud continuarà privilegiant simbòlicament, en la seva pràctica, el fal·lus. No obstant això, la dificultat de fixar la dona en una categoria estable qüestiona les ambicions científiques de la primera psicoanàlisi i, a la vegada, fa palès la impossibilitat d’una essència femenina. Com diu Kofman, quan Freud distingeix tres vies d’esdevenir-dona (normal, neuròtica i homosexual), denota que «la dona» és el resultat d’un procés problemàtic. La categoria «dona» no preexisteix a la lectura del cos sexuat en un règim social i cultural  que constantment s’està negociant.

Per tant, degut a la seva multiplicitat, la dona és llegida per Freud com enigmàtica. Ara bé, com diu Kofman, l’ideal de feminitat té a veure amb les restriccions socials i morals; Freud les valora com a constitutives de la subjectivitat femenina, però no les posa en qüestió. D’aquesta manera, el teló de fons de l’anàlisi, com li discuteix Kofman a Freud, acaba sent la restauració de l’ordre patern. Si Freud desitjava donar la paraula a les dones en tant que subjectes de desig, aquesta paraula desenterrada acabava per subordinar-se a la de l’analista, a la seva veritat en nom de la cura.

Kofman acaba proclamant que la psicoanàlisi «no pot curar les dones si no és contaminant-les» (p. 62). En un intent d’assajar les diverses possibilitats de la psicoanàlisi, admet que Freud hauria optat per desestimar les diferències, segurament, per no poder afrontar cara a cara el «sexe» de la dona, el «sexe» de la mare. Aquestes serien les principals limitacions de la psicoanàlisi freudiana: l’obsessió per la cura i el privilegi del fal·lus.