Biografia

Patrícia Melo (Assis, 1962) va abandonar als 21 anys la Facultat de Lletres per ser guionista de cinema. En una estada a Lisboa començà a escriure un guió que esdevindria la seva primera novel·la: Acqua Toffana, publicada el 1994 al Brasil. L’any següent va escriure El matador, que rebé diversos premis i més endavant fou adaptada al format fílmic. Des d’una mirada cinematogràfica, a les seves obres –traduïdes a diversos idiomes– Melo explora les diferents facetes de la violència en entorns sobretot urbans, per la qual cosa se l’ha considerat hereva de l’estil policial de Rubem Fonseca.

Sinopsi

José Guber, escriptor de literatura policial de segona categoria, narra a Elogio de la mentira una història d’amor peculiar. Mentre fa recerca per a una novel·la on l’assassí utilitzarà una serp verinosa com a arma, l’home coneix Fúlvia Melissa, una experta en ofidis. La dona l’enamora, i ben aviat li demana un gran favor: que l’ajudi a traslladar els crims dels seus llibres a la realitat. La parella comença a planificar l’assassinat de Ronald, el marit de Fúlvia, que l’agredeix i la maltracta. Simultàniament, Guber malda per complir amb els encàrrecs de les editorials on treballa, que l’obliguen a utilitzar mètodes moralment qüestionables.

Ressenya

A Elogio de la mentira no hi ha ni un personatge que s’escapi de la hipocresia, la manipulació o la impostura. Des de la citació erasmiana que fa d’epígraf, Melo construeix una història que només se sosté gràcies a la mentida. En part, perquè és un text amb elements del gènere criminal, i no sol haver-hi crim sense engany. Però també –i sobretot– perquè es tracta d’una novel·la que parla d’ella mateixa, de l’art literari i de la ficció.

José Guber, narrador i protagonista, és un autor mediocre que es dedica a entabanar els seus lectors escrivint novel·les que plagien grans obres de la literatura universal. El gat negre d’E. A. Poe o Crim i Càstig de F. Dostoievski són alguns dels textos que, sota la seva ploma, es converteixen en trames policíaques barates. Un dels projectes literaris d’aquest controvertible protagonista fa que el seu camí es creui amb el de Fúlvia Melissa, una dona encantadora que el convenç perquè l’ajudi, ja que és tan expert en el tema, a assassinar el seu marit. Els llibres que ha escrit els serviran d’inspiració.

L’entramat de mentides propi de qualsevol argument criminal pren, en aquesta obra, una presència especialment remarcable, perquè Guber no investiga el crim, com és més habitual que faci un narrador, sinó que el planifica. No assistim a una recerca de la veritat, doncs, sinó que llegim el relat d’un home que vetlla per la mentida. I el protagonista no és l’únic que ordeix enganys: sobretot Fúlvia –vinculada a la potent imatge de la serp, instigadora del pecat original– poc a poc apareix com, possiblement, la més mentidera.

Hi ha, darrere d’aquesta cadena de manipulacions criminals i literàries, la possibilitat de trobar una obra autèntica, un rastre de veritat? El gran èxit dels enganys de Guber, Fúlvia i els altres personatges condueix a pensar, més aviat, en el triomf inevitable de la mentida, sense la qual, de fet, no hi hauria novel·la: tots els esdeveniments del text es mouen gràcies a la falsedat, i les actituds poc honestes condueixen, al capdavall, a un final feliç. A més, destapant els ardits del món editorial, Melo fa explícit el procés d’absorció i transformació d’altres textos que, de fet, qualsevol autor efectua encara que sigui a nivells imperceptibles. Com assenyala Kristeva a «Bajtín, la palabra, el diálogo, la novela», qualsevol obra literària es configura en realitat com un mosaic de citacions d’altres obres (1997, p. 3). Cap escriptor s’escapa de ser, en certa manera, un plagiari com Guber.

El gest metaficcional es completa si pensem el relat del narrador com una mentida o, si més no, com una història que no pertany al règim de la veritat. La ficció, si bé no és falsa, tampoc no és, evidentment, real; es tracta, com remarca Barthes a «El efecto de lo real», d’una versemblança construïda deliberadament (1987, p. 186). Sumant la trama criminal i les referències al món editorial, i amanint-les amb tocs d’humor, Elogio de la mentira construeix una apologia del gran engany que és la literatura.

Bibliografia Crítica

Barthes, Roland (1987), «El efecto de lo real», El susurro del lenguaje: más allá de la palabra y de la escritura, Barcelona, Paidós: 179-187.

Kristeva, Julia (1997), «Bajtín, la palabra, el diálogo y la novela», Intertextualité. Francia en el origen de un término y el desarrollo de un concepto, Navarro, Desiderio (ed.), La Habana, UNEAC/Casa de las Américas: 1-24.