Biografia

Annie Ernaux (Normandia, 1940) va publicar la seva primera novel·la, Les armoires vides, el 1974. Des d’aquell moment ha escrit més de vint obres, per les quals ha rebut guardons com el Renaudot o el Marguerite Yourcenar, i ha estat traduïda a una cinquantena de llengües. La seva escriptura, compaginada amb la tasca de professora de secundària fins l’any 2000, ha estat sempre autobiogràfica, i alhora estretament vinculada amb la sociologia. L’any 2022 li fou concedit el Premi Nobel de Literatura per la precisió amb què ha treballat el lligam entre memòria personal i col·lectiva.

Sinopsi

A partir de fotografies antigues i fragments del seu propi diari, Ernaux narra la vida d’una dona entre mitjan segle XX i principis del XXI a la França tant rural com urbana. Al relat, els fets històrics són viscuts o observats des de la quotidianitat. Oscil·lant, per exemple, entre els jocs de la infància i la inseguretat de la postguerra, les descobertes de l’adolescència i el conflicte algerià, o l’arribada a l’adultesa i els fets del Maig del 68, la narració explora l’evolució dels aspectes del dia a dia —la llengua, l’educació, els objectes, els cossos—  i reflexiona sobre els límits de la Història i la memòria.

Ressenya

Els anys és, segons llegim al mateix text, una «autobiografia impersonal» (p. 221). Ernaux hi relata les seves experiències movent-se, depenent del moment, entre el «tu», l’«ella» i el «nosaltres»; així, descentra la veu narradora, que habitualment parlaria des del «jo», i obre el relat a l’experiència conjunta dels subjectes que han, en certa manera, compartit la seva vida, ja sigui per qüestions generacionals, de classe, de gènere, o altres. En paraules de Hechler, l’autora fa «de son existence une sorte de caisse de résonance de son temps» (2020, par. 13). Des d’aquesta posició d’enunciació tan particular, Ernaux elabora una anàlisi de la vida quotidiana prestant atenció en tot moment al pas del temps i a la interacció de les persones amb els esdeveniments històrics. Mostra, d’aquesta manera, com l’experiència original davant de successos de l’envergadura de la guerra d’Algèria, la caiguda del mur de Berlín o l’11S mai no és freda i objectiva com la presenten els llibres d’Història, sinó fragmentària i amb el centre en l’univers afectiu del subjecte.

El relat d’Ernaux, però, no es limita a aquesta perspectiva subjectiva: l’escriptura impersonal el fa retornar cap a una certa objectivitat; l’autora transcendeix la memòria individual i s’enfoca cap a la dimensió col·lectiva del record, més propera al discurs històric. Així combat, com proposa Traverso, tant les generalitzacions de la Història positivista com les trampes de la memòria (2007, p. 30). Segons aquest autor, per evitar la confiança cega en la veritat del relat memorístic, que sovint és poc fiable a causa de la seva parcialitat i mutabilitat, cal que apareguin narracions històrico-memorístiques —com Els anys— que converteixin la memòria en un discurs autoreflexiu i crític (2007, p. 30) —un discurs, matisa Arfuch, que es construirà des de l’afecte (2013, p. 80).

El que plantegen Arfuch i Traverso és, en certa manera, anàleg a la reflexió de Haraway al voltant del que ella anomena «coneixements situats». Donant per assumits els perills del pensament totalitzador, aquesta teòrica es fixa, més aviat, en l’amenaça del relativisme, i pensa en els sabers «parciales, localizables y críticos» (1995, p. 329) com una manera no-innocent d’utilitzar l’objectivitat (1995, p. 326). Els coneixements situats es podran compartir establint connexions polítiques (1995, p. 329); creant, per tant, comunitats plurals, com proposa Birulés (2012, p. 30). Això és el que fa Ernaux a Els anys quan parla fins i tot de les vivències més íntimes —les primeres experiències sexuals, un avortament il·legal o la desesperació dins del matrimoni— amb veu impersonal i parant atenció als successos històrics paral·lels: busca un espai intermedi que no caigui en l’asèpsia i la totalització de la Història però que permeti, igualment, trobar un registre compartit, objectivable. L’autobiografia impersonal fa justícia als marcs socials de la memòria mentre, alhora, deixa espai per a la singularitat de cada subjecte.

Bibliografia crítica

Arfuch, Leonor (2013), Memoria y autobiografía: exploraciones en los límites, Mèxic, Fondo de Cultura Económica.

Birulés, Fina (2012), «La distancia como figura de la comunidad, Hannah Arendt», Repensar la comunidad desde la literatura y el género, Segarra, Marta (ed.), Barcelona, Icaria: 28-41.

Haraway, Donna (1995), «Conocimientos situados: la cuestión científica en el feminismo y el privilegio de la perspectiva parcial», Ciencia, cyborgs y mujeres, Madrid, Cátedra: 313-346.

Hechler, Sarah Carlotta (2020), «La non-identité et le collectif dans Les Années d’Annie Ernaux: Quelques réflexions sur le choix pronominal», Tr@jectoires (Paris), Hors série n°4: no paginat.

Traverso, Enzo (2007), Pasados singulares, Madrid, Alianza Editorial, 2007.