1. Introducció

El turisme està molt influït pel clima, ja que el clima pot actuar com a factor de localització, com a recurs i com a atractiu turístic. Així, com a factor de localització, el clima intervé en els processos de funcionalització d’un territori. Com a recurs turístic es configura com a primera matèria que, de forma bàsica –en modalitats com el sol i la platja, el turisme de neu, el turisme nàutic i determinats esports d’aventura– o de forma complementària –en el turisme cultural, entre d’altres–, participa en l’elaboració del producte turístic. Com a atractiu, fa d’atribut de la destinació que pesa amb caràcter decisori en l’acte de compra que realitza el turista, s’incorpora en la imatge de l’oferta i acompleix un paper destacat en les tasques de promoció turística; almenys, així ho reflecteix l’anàlisi de la informació icònica –logotips, fotografies, il·lustracions, mapes i gràfics– i verbal –textos, eslògans, titulars, taules– de bona part dels fullets turístics catalans.
Des d’un punt de vista més pràctic, el clima afecta el tipus de marc ambiental en el qual les activitats turístiques es desenvolupen i conforma, si s’escau, espais turísticament atraients i funcionals. El clima exerceix una gran influència en l’establiment dels calendaris temporals de l’activitat turística, igual com el temps meteorològic repercuteix en la mateixa activitat i en la seva programació. El medi atmosfèric també té un gran influx en les edificacions i les infraestructures turístiques i  en el bon funcionament dels transports i les comunicacions, i facilita o condiciona el desplaçament turístic. De la mateixa manera, les condicions climàtiques i meteorològiques influeixen en la sensació de gaudi, en el grau de satisfacció, en la  despesa, en la sensació de seguretat, en la percepció de confort i en la salut dels turistes. 
Tots aquests aspectes reflecteixen els vincles que hi ha entre els elements atmosfèrics i les activitats turístiques, i evidencien la necessitat de conèixer amb el màxim detall possible la potencialitat turística dels climes catalans.

2. Les estacions climaticoturístiques a Catalunya

En turisme, la delimitació de les estacions segons paràmetres astronòmics no s’adequa gaire bé a la temporalització de l’activitat. És per això que convé establir estacions climaticoturístiques que tinguin en consideració tant l’evolució climàtica de la regió com la mateixa estructura del turisme a Catalunya. En aquest sentit, la idea de dues estacions principals, hivern i estiu, amb l’estiu subdividit en tres períodes pràctics (transició primaveral, punta estival i transició autumnal) s’adapta bé a l’àmbit d’anàlisi, ja que les interestacions, almenys des del punt de vista turístic, encara no han adquirit suficient autonomia i es configuren com a períodes que permeten esglaonar les activitats típiques de l’estiu (raó de la seva inclusió en l’estació estival), però no les de l’hivern.
Els criteris per a delimitar els diferents períodes prenen com a referència les temperatures màximes diàries, ja que les estacions en els climes temperats-mediterranis –entre els quals s’inclouen els climes de Catalunya– es defineixen pels ritmes tèrmics i, a més a més, són les temperatures màximes les que interessen principalment al turista, ja que aquestes temperatures s’enregistren en l’espai central del període d’activitat recreativa.
Els valors que s’assenyalen no són casuals, ja que els 16ºC marquen el límit per sota del qual la vida i les activitats a l’aire lliure (entre les quals hi ha el bany), tan típiques de l’estació estiuenca, no es poden desenvolupar bé. De fet, és freqüent establir en aquest llindar el punt en el qual entren en joc els mecanismes de lluita contra el refredament i s’inicia la sensació de frescor en un subjecte en repòs, amb roba lleugera, que no realitzi cap activitat que demani un gran esforç físic. Els 25ºC assenyalen el valor per sobre del qual comencen a accentuar-se les sensacions de manca de confort tèrmic, tan típiques, d’altra banda, de la canícula estival.
Els resultats sobre la duració i les característiques de les estacions climaticoturístiques en l’àmbit regional donen una primera idea sobre el grau de potencialitat turística del clima a Catalunya, si bé hem de considerar que es tracta simplement d’una primera aproximació, ja que només es prenen en consideració els valors de les temperatures màximes.

2.1 Durada i característiques de l’estació climaticoturística estival

A grans trets, l’estiu a Catalunya té una menor durada a mesura que s’incrementa l’altitud i/o la latitud, i s’arriben a registrar diferències en el territori que poden triplicar les temperatures. A la franja litoral, s’observa una important gradació latitudinal i s’enregistra una diferència entre l’extrem nord i l’extrem sud de fins a cent dies. D’aquesta manera, al sector nord de la Costa Brava la durada de l’estiu se situa al voltant dels 200 dies; mentre que, al sector sud d’aquesta zona turística, l’estiu dura unes 250 jornades. A la Costa Daurada i a les Terres de l’Ebre, la duració d’aquesta estació oscil·la entre els 260 dies al nord i els poc més de 300 dies al sud. A la Costa del Maresme, a Barcelona i a la Costa del Garraf, la permanència del període estival se situa al voltant del 250-260 dies. A les muntanyes d’aquesta franja costanera la duració de l’estiu és molt inferior a l’observada en els llocs limítrofs de cota més baixa. A la Catalunya Central i a les Terres de Lleida, s’observa una gran varietat entre els sectors més septentrionals i els més meridionals, encara que les diferències es redueixen en comparació amb el que succeeix a la franja litoral i se situen al voltant dels 60 dies aproximadament. D’aquesta manera, els sectors localitzats més al nord enregistren duracions al voltant de les 210 jornades i els sectors més meridionals a l'entorn de les 260. A les muntanyes, la permanència de l’estiu és sempre menor en relació amb els llocs circumdants de cota més baixa. Les marques turístiques Pirineus-Prepirineus i la Vall d’Aran registren els valors més desfavorables i a més a més un gradient molt elevat. Així, a les cotes més baixes la durada de l’estació se situa al voltant dels 230 dies, però aquests valors disminueixen ràpidament a mesura que s’incrementa l’altitud, de manera que més enllà dels 1.700 metres es registren xifres inferiors als 100 dies. Les valls d’orientació atlàntica, en tenir un nivell tèrmic més baix, presenten una duració inferior a la de les valls d’orientació mediterrània. Aquestes dades evidencien que, exceptuant les cotes més elevades dels Pirineus-Prepirineus i les valls d’orientació atlàntica, Catalunya ofereix una gran potencialitat turística durant el període estival (almenys des del punt de vista de les temperatures màximes). L’estiu presenta una durada que supera àmpliament els 200 dies a bona part del territori (Catalunya Central, Terres de Lleida, fons de vall d’orientació mediterrània dels Pirineus-Prepirineus, Costa Brava, Costa del Maresme, Barcelona, Costa del Garraf i nord de la Costa Daurada), i s’enregistren aptituds òptimes amb duracions properes als 300 dies al sud de la Costa Daurada i les Terres de l’Ebre. Aquesta llarga permanència de l’estiu afavoreix el desenvolupament de les activitats turístiques estivals al territori català i justifica l’aprofitament de les infraestructures i els equipaments turístics durant una bona part de l’any. Considerant que es tracta d’una primera aproximació, es pot afirmar que el temut problema de l’estacionalitat no es justifica des del punt de vista termomètric.

2.2 Durada  i característiques de l’estació climaticoturística hivernal

En general, a Catalunya, la durada de l’hivern és més gran en els llocs més septentrionals i/o situats a major altitud. També la permanència és menor en els sectors d’influència marítima, ja que en assolir els valors mínims xifres menys extremes resulta més fàcil recuperar el llindar que marca el final del període.
A la franja litoral, les diferències entre el sector més septentrional i el més meridional són d’uns 100 dies aproximadament. Al nord de la Costa Brava, la duració de l’hivern és d’uns 160 dies, mentre que al sud és d’uns 110 dies. Al nord de la Costa Daurada, la permanència de l’hivern és d’unes 100 jornades; al sud, a les Terres de l’Ebre, és de menys de 70. La Costa del Maresme, Barcelona i la Costa del Garraf presenten valors al voltant dels 100-110 dies. Als sectors muntanyencs d’aquesta franja costera, la durada de l’hivern és bastant superior a la dels llocs limítrofs de cota més baixa.
A la Catalunya Central i les Terres de Lleida, la permanència de l’hivern és considerable al sector més septentrional i menys al meridional. D’aquesta manera, al nord la durada oscil·la entre els 150 dies dels sectors més orientals i els 130 dels occidentals; al sud, els registres oscil·len al voltant de les 110 jornades. A les muntanyes d’aquesta zona interior, la permanència de l’hivern és superior en relació amb els llocs limítrofs de cota més baixa.
Al Pirineus-Prepirineus i a la Vall d’Aran, la durada de l’hivern és molt acusada als llocs més elevats (per damunt dels 1700 metres la permanència supera les 260 jornades) i, en canvi, menys prolongada a les cotes més baixes (130 – 150 dies). En les valls d’orientació atlàntica, en ésser el nivell tèrmic més baix, la durada és més llarga que a les valls mediterrànies.
L’anàlisi de les temperatures màximes hauria de complementar-se amb l’anàlisi de les precipitacions nivoses i amb la permanència de la capa de neu al sòl, sobretot si considerem que una bona part de les activitats turístiques desenvolupades durant l’hivern tenen a veure amb els esports de neu. De tota manera, els valors termomètrics ens donen una primera visió sobre la potencialitat que ofereix el clima a Catalunya de cara al desenvolupament de les activitats turístiques d’hivern.

2.3 Les singularitats tèrmiques

Les singularitats tèrmiques són irregularitats que es presenten en dates concretes al llarg de tot un any i que suposen retrocessos o avançades de temperatura en el ritme anual d’augment o descens tèrmic respectivament. Com que aquestes singularitats es produeixen en uns períodes molt concrets, suposen una alteració en el ritme tèrmic normal i es repeteixen amb una gran freqüència any rere any, pot ésser d’interès per al turista tenir-les presents al calendari. L’estudi fet als observatoris catalans evidencia diverses singularitats comunes que detallem a continuació per la seva utilitat de cara a la planificació i la programació d’activitats:
- Singularitat de final de gener - començament de febrer. Es produeix un descens de les temperatures màximes no gaire acusat, que precedeix i anuncia el que es registrarà cap a la segona desena del mes de febrer.
- Singularitat de la segona desena de febrer. Es produeix un descens bastant acusat de les temperatures màximes que es perllonga durant almenys set dies. Aquesta caiguda brusca dels valors termomètrics està provocada possiblement per les irrupcions d’aire fred procedents del continent europeu que es registren durant aquest mes, un dels més variables de l’hivern climatològic. 
- Singularitat de la segona desena de març. Cap a mitjan mes es paralitza la pujada tèrmica que s’havia iniciat a quasi tots els observatoris a partir de gener i es registren alguns dies rúfols.
- Singularitat de final de març - començament d’abril. Hi ha uns quatre o cinc dies durant els quals es produeixen descensos apreciables a les temperatures.
- Singularitat de la tercera desena d’abril.
Presenta una duració d’uns quatre dies al llarg dels quals es produeixen lleugeres baixades tèrmiques possiblement per l’arribada d’aire polar, associat a situacions sinòptiques de nord i del nord-oest.
- El mes d’agost es presenta com un mes irregular amb nombroses oscil·lacions en les temperatures màximes.
- Singularitat cap a la primera desena de desembre. Aquesta singularitat es manifesta amb un lleuger ascens dels valors en un període en el qual les temperatures baixen molt lentament.
Les singularitats que majoritàriament es posen de manifest són les que es registren durant el

període ascendent de les temperatures, és a dir es reconeixen fàcilment els retrocessos en els valors termomètrics i més difícilment els increments. Algunes de les alteracions registrades tenen un marcat interès per a l’oci i la recreació, ja que els mesos en els quals es produeixen tenen una gran importància turística: febrer (vacances blanques escolars), març – abril (vacances de Setmana Santa), desembre (pont de la Constitució – Puríssima).

3. La potencialitat turística dels climes catalans

El clima mediterrani, en general, domina tot Catalunya. Les seves característiques principals són l’elevada insolació i la coincidència de l’estació càlida amb l’estació més seca de l’any. De totes maneres, la diversitat geogràfica de Catalunya introdueix, tant des d’un punt de vista climatològic com des d’un punt de vista meteorològic, forts contrastos i matisos entre espais més o menys pròxims i això permet parlar d’un autèntic mosaic de climes a les terres catalanes (així, per exemple, en una àmplia franja septentrional l’estiu és l’estació més plujosa). És precisament aquesta complexitat la que ens anuncia la diversitat d’aptituds turístiques que es poden trobar en realitzar una anàlisi de l’atmosfera a Catalunya.
L’avaluació del potencial turístic dels climes catalans, segons una adaptació del mètode dels tipus de temps de Besancenot, té en consideració, a més a més de les característiques atmosfèriques del marc geogràfic on s’aplica, la sensibilitat i la percepció dels turistes que visiten aquest territori i criteris bioclimàtics. L’aplicació d’aquest mètode ha portat a definir a Catalunya uns tipus de temps aptes per a les diferents pràctiques turístiques i altres tipus no favorables. Els resultats obtinguts per al període estival (comprès a bona part de Catalunya des del mes d’abril fins al de novembre) evidencien, d’acord amb el que ja s’ha dit al paràgraf anterior, forts contrastos.
La latitud estableix, a cada moment de l’any, la duració del dia i l’alçada del sol sobre l’horitzó. Els sectors més septentrionals de Catalunya presenten una major oscil·lació en aquests dos aspectes i això es tradueix en uns ritmes tèrmics més diferenciats (existència de períodes frescos o freds i de períodes càlids). Com a conseqüència, als observatoris de latituds més elevades (principalment els de les marques turístiques Vall d’Aran, Pirineus-Prepirineus i Costa Brava) la durada de l’estació estival és menor i, a més a més, l’avaluació de la potencialitat turística del clima evidencia una menor aptitud als mesos extrems del període d’anàlisi (abril-novembre). En els observatoris de latituds més baixes succeeix el contrari (Costa Daurada i Terres de l’Ebre): la durada de l’estació estival és major i l’aptitud en els extrems també, i això possibilita la prolongació de la temporada turística fora dels mesos tradicionals de l’estiu. A mode d’exemple, vegeu els casos de l’Estartit i Tortosa. Però si la major meridionalitat suposa, a grans trets, una major potencialitat als extrems de l’estació estival, també hem de considerar que genera un petit inconvenient al mig de l’estiu: la menor inclinació del sol i la major influència subtropical fan que els valors termomètrics pugin molt i es produeixi un descens de l’aptitud per calor excessiva (seca o humida), amb la qual cosa no es compleixen les condicions de confort que idealment reclama el turista. 
L’altitud imposa un descens tèrmic i un increment pluviomètric (almenys fins a un cert nivell). Això provoca que als sistemes muntanyencs hi hagi diferències de temperatura i precipitació molt acusades entre els fons de les valls, els nivells mitjans i els cims, i que també s’estableixin importants diferències entre les planes litorals i les terres més elevades de l’interior. Tot això es tradueix en una menor duració de l’estació estival en aquells observatoris situats a major altitud i en una escassa potencialitat turística del clima, sobretot cap a l’inici i el terme de l’estació. Es poden veure exemples d’aquests contrastos en els gràfics corresponents a Sort i la Molina.
La disposició de les unitats elevades del relleu també té una important repercussió climàtica. Així, per exemple, la serralada pirenenca protegeix pràcticament tot Catalunya, a excepció del sector més septentrional de la Costa Brava, dels vents freds i ràpids del nord; aquest efecte d’abric aerològic és més marcat en els sectors del sud del país (per això els mesos extrems són més benignes). Una cosa semblant succeeix amb els fluxos de l’oest: Catalunya es troba a sotavent d’aquests fluxos, especialment el sector litoral, on arriben amb una major dificultat i amb les característiques molt modificades després de creuar tota la Península.
Els sistemes muntanyencs paral·lels i a curta distància de la costa, com la Serralada Litoral, són (malgrat les seves altituds modestes) obstacles significatius per a la penetració terra endins de la influència moderadora del mar. Això explica els trets continentals de les terres de l’interior de Catalunya enfront de les característiques més suaus dels sectors litorals: en les primeres, l’aptitud climaticoturística davalla al cor de l’estiu per calor excessiva i seca (poder refrigerant de l’aire amb valors negatius, no gaire recomanables des del punt de vista del benestar) i en els extrems (sobretot cap a final de l’estiu) per baixes temperatures; els períodes intermedis són més favorables. En canvi, en les localitats costeres la potencialitat cap als extrems del període estival és més elevada i també ho és al centre del període, encara que, en ocasions, la humitat pot ésser un inconvenient que minvi l’aptitud (calor xafogosa /manca de confort).
Aquests trets generals en relació amb la potencialitat es perfilen pels matisos quant a la distribució dels tipus de temps a l’àmbit d’estudi.

3.1 Variacions en la distribució geogràfica i cronològica dels tipus de temps

La distribució dels dies no desfavorables entre els diferents tipus de temps presenta una gran diversitat segons els llocs; malgrat tot, a Catalunya s’observen algunes constants. Així, el bon temps fresc (tipus 4) i el bon temps amb cobertura nuvolosa parcial (tipus 2) dominen a bona part del territori, com ho testifiquen unes freqüències mitjanes de l’ordre del 14,8% i del 12,5%, respectivament. A poca distància es troben el bon temps càlid i pesat (tipus 3) amb una freqüència del 9,3% i el molt bon temps assolellat (tipus 1) amb un 7,6%. Si bé la resta de tipus de temps no són desconeguts, la seva presència descendeix a taxes molt dèbils (el bon temps amb breu episodi plujós –tipus 5– suposa com a mitjana un 5,1% i el bon temps amb fort vent –tipus 6– amb prou feines un 1,8%). En conjunt, els tipus temperats i càlids dominen l’atmosfera de les terres catalanes i coincideixen clarament amb les preferències dels turistes que visiten aquesta regió.
Aquesta situació general adopta importants matisos en l’espai. En els sectors elevats dels sistemes muntanyencs el bon temps fresc (tipus 4) és clarament dominant, mentre que al fons de les valls és superat àmpliament pel tipus 2, bon temps amb cobertura nuvolosa parcial. En els sectors costers es donen situacions diverses, però, en general, la meridionalitat afavoreix la major presència dels tipus temperats (tipus 1 i 2) i càlids (tipus 3). A les terres de l’interior de Catalunya, s’estableix una diferència entre els sectors més continentals i els menys continentals. En els primers, el bon temps fresc (tipus 4) es registra amb una lleugera major freqüència que el bon temps amb cobertura nuvolosa parcial (tipus 2) i el bon temps càlid i pesat (tipus 3). En els segons, el bon temps amb cobertura nuvolosa parcial (tipus 2) avança el bon temps fresc (tipus 4) i el càlid i pesat (tipus 3). Els tipus 5 i 6 (bon temps amb breu episodi plujós i bon temps amb fort vent, respectivament), favorables però molt poc valorats pels turistes, no són gaire comuns a Catalunya.
També cronològicament es poden observar diferències respecte a la distribució dels tipus favorables. El bon temps fresc (tipus 4), excepte a les zones elevades de les serralades, mostra majors freqüències cap als extrems del període estival (novembre, abril, primera desena de maig i últimes d’octubre). Pel contrari, el bon temps càlid i pesat (tipus 3) registra les majors freqüències als mesos centrals de l’estiu (especialment juliol i agost). El molt bon temps assolellat (tipus 1) i el bon temps amb cobertura nuvolosa parcial (tipus 2), exceptuant alguns llocs del nord de la Costa Brava (on es registren cap al centre de l’estiu), mostren els majors percentatges als mesos intermedis (juny, setembre, últimes desenes de maig i primeres d’octubre). Els tipus 5 i 6  no presenten pautes gaire definides en relació amb la seva distribució temporal. 
Aquestes excel·lents condicions atmosfèriques generals que s’han evidenciat són importants per a un bon nombre de turistes que arriben a Catalunya buscant modalitats fonamentades sobre aquest recurs o que simplement volen practicar altres activitats sota unes condicions atmosfèriques òptimes. De tota manera, no s’ha d’oblidar que el comportament dels turistes en relació amb la presa de decisions depèn d’altres factors no estrictament climàtics ni meteorològics que són o poden ésser determinants en funció del segment, la modalitat i el perfil de la destinació turística. D’aquesta manera, la distribució temporal de la demanda depèn també d’altres aspectes com la major o menor flexibilitat laboral, les condicions climàtiques dels llocs d’origen dels turistes, la tradició, les vacances escolars, etc. De la mateixa manera, la distribució espacial també pot dependre d’elements com el preu, la proximitat, la major o menor oferta d’activitats, la qualitat del paisatge o la moda, entre d’altres.
També és important considerar que els resultats obtinguts poden ésser matisats per aspectes microclimàtics. Així, el fet que al centre de l’estiu el potencial disminueixi a molts llocs per calor excessiva, seca o xafogosa, no significa res dolent, sobretot si es té en consideració que una bona part de les activitats estivals estan relacionades amb el bany i per tant es desenvolupen en microclimes molt particulars que relativitzen aquests resultats.
En definitiva, els climes catalans mostren una elevada potencialitat que ha d’ésser convenientment aprofitada pel turisme i s’ha d’adaptar l’oferta a aquesta realitat i promocionar sense exageracions les excel·lències de l’ambient.

4. Turisme i canvi climàtic

El sistema turístic català, tenint en compte els seus trets configuradors i la marcada influència que els aspectes climàtics han exercit sobre el seu desenvolupament, es pot veure alterat directament o indirectament pel fenomen del canvi climàtic. És per això, i davant el pes que el turisme té en l’economia catalana, que la qüestió relativa als impactes i a les possibles mesures adaptatives ha de convertir-se en objecte prioritari d’atenció.
Malgrat que la capacitat de predicció dels models climàtics actuals no està en disposició d’afinar amb prou precisió els canvis que es poden produir en l’àmbit català, sobretot si es té en consideració la ja esmentada diversitat climàtica, és necessari presentar breument les possibles implicacions del fenomen. Considerant que el sistema turístic està integrat per quatre elements fonamentals (espai geogràfic, demanda turística, oferta turística i agents/operadors del mercat), és lògic pensar que tots poden alterar-se, directament o indirectament, pel canvi climàtic. Així, s’ha d’esperar que el primer element afectat sigui el mateix espai geogràfic i, per derivació, i en aquest ordre, la demanda, l’oferta i els agents/operadors del mercat. De totes maneres, aquesta seqüència lògica es pot alterar per poder respondre al canvi climàtic, sense posar en dubte l’eficiència del sector. No en va, el sistema turístic català presenta una provada capacitat o habilitat d’adaptació; és un sistema dinàmic capaç de generar respostes i més encara si es té en consideració que, en aquest cas, el canvi és lent i, per tant, permet planificar i intervenir amb temps sobre els diferents elements del sistema per a contrarestar els possibles efectes derivats.      
El clima és un element natural que forma part de l’espai geogràfic. La seva modificació podria generar alteracions en la resta d’elements naturals o humans que conformen aquesta variable del sistema turístic i convertir un espai inicial atraient i eficaç en un espai mancat de recursos, d’atractiu i de funcionalitat. Així, el canvi climàtic podria provocar en l’espai geogràfic català els següents canvis:
- Alteracions sobre determinats ecosistemes que s’han configurat tradicionalment com a espais atractius des d’un punt de vista turístic. Aquests espais podrien patir canvis en les seves qualitats ecològiques i estètiques, en les seves condicions de fragilitat i, en general, en les seves aptituds turisticorecreatives, que ja no reportarien beneficis socials, econòmics i ambientals.
- Canvis en el cicle hidrològic global, la qual cosa generaria impactes importants en la distribució i la disponibilitat territorial i temporal de l’aigua. La disminució de les reserves d’aigua podria ocasionar problemes de funcionalitat i viabilitat econòmica en alguns espais turístics catalans.
- Alteracions notables en els espais que avui dia acullen el turisme de neu. Segons estimacions, podrien desaparèixer o haver de reconvertir-se cap a altres modalitats turístiques els complexos que es troben situats per sota dels 2000 metres, per manca o escassetat de neu. Les estacions d’esquí es veurien obligades a pujar en altitud i a incrementar les seves inversions en canons per a la producció artificial de la neu (solució no gaire sostenible pel consum d’aigua i energia que comporta); de totes maneres, la irregularitat de la innivació i la reducció de la temporada pel retard en l’aparició del mantell nival i l’empitjorament prematur de la seva qualitat en primavera no sempre podrien garantir la rendibilitat de les inversions.
- En els espais d’interior i de litoral, es podrien generar canvis en els calendaris d’activitat en produir-se una disminució considerable de les aptituds climaticoturístiques als mesos centrals de l’estiu per calor excessiva (encara que això pot ésser matisat per aspectes microclimàtics), i un augment de la potencialitat en les interestacions (primavera i tardor). Una cosa semblant podria succeir en determinades zones de muntanya, encara que en sentit invers: la disminució de la temporada d’hivern per manca de neu podria veure’s compensada per l’allargament de l’estació estival.
- A les zones costeres, l’augment del nivell del mar podria amenaçar l’existència o localització de molts assentaments actuals. De la mateixa manera, en incrementar-se els processos erosius, podrien patir canvis les infraestructures de primera línia de mar (platges, passeigs marítims, dics, ports esportius, etc.). També les reserves d’aigua dolça disponibles en els aqüífers costers podrien veure’s afectades com a conseqüència de la intrusió d’aigua salada, cosa que empitjoraria una situació ja crítica, pels problemes d’aprovisionament existents en l’actualitat.
Si el clima es modifica i apareixen aquests canvis en l’espai geogràfic, sense que es duguin a terme accions correctives, es produirien diversos efectes sobre la demanda turística:
- Disminució dels viatges de vacances a l’estiu de la demanda internacional cap a aquelles zones on es registri un descens important de les aptituds o de l’atractiu i funcionalitat. Això podria ser compensat per l’increment dels viatges a la primavera i a la tardor a causa de l’augment de la potencialitat amb la conseqüent desestacionalització de l’activitat.
- Increment dels viatges domèstics en origen, ja que el turistes procedents del nord d’Europa trobarien en el seu àmbit geogràfic unes condicions més adients que propiciarien l’incentiu de realitzar viatges als seus propis països.
- Reorientació espacial i temporal de la demanda catalana. S’incrementarien el viatges cap a altres zones geogràfiques amb condicions més suaus i es reorganitzarien els calendaris d’activitat.
- Els canvis sobre la demanda en termes físics comportarien les corresponents repercussions sobre les variables monetàries (despeses i ingressos) que serien conseqüents amb les descrites per als desplaçaments.
En l’oferta turística, el principal impacte el patirien de forma directa els allotjaments i les agències de viatges receptives de les destinacions més afectades, amb importants conseqüències econòmiques, principalment aquelles que més depenen de fortes inversions en infraestructures. La repercussió més important per al conjunt de l’economia seria una disminució dels ingressos per turisme i per a les zones més vulnerables, que ja pateixen forts desequilibris, una previsible transformació de les seves condicions econòmiques a mitjà i llarg termini i, en el pitjor dels escenaris, un progressiu tancament dels establiments turístics i no turístics, increment de la taxa d’atur i estrangulació econòmica d’algunes destinacions.
Davant les possibles repercussions del canvi climàtic, el sector turístic català ha iniciat un lleuger procés d’adaptació i ha incentivat la millora en el rendiment ambiental de les empreses i les destinacions turístiques, tot procurant la diversificació de productes enfront del tradicional monocultiu, però encara resta molt per fer.