1. Els valors del paisatge en els inicis del turisme

El paisatge i el turisme mantenen una estreta i antiga relació. El Gran Tour, que en els segles XVII i XVIII van instaurar els joves aristòcrates anglesos imitats ràpidament a altres països europeus, era considerat com una etapa indispensable en la formació de les elits de l’alta societat. El viatge a les principals ciutats europees dels precursors dels turistes contemporanis estava associat tant a les relacions socials i a la contemplació del patrimoni cultural, com a la descoberta personal de nous paisatges, tal com ho va reflectir E.M. Forster a la novel·la Una habitació amb bona vista, publicada el 1908, en què els protagonistes són un petit grup de turistes anglesos que visiten Florència i el paisatge de la Toscana. Gairebé a la mateixa època va aparèixer una altra forma de turisme incipient que consistia en una estada en alguna vila dotada amb fonts d’aigua de propietats medicinals. Les classes acomodades es van incorporar al llarg del segle XIX a la pràctica d’aquestes primeres activitats turístiques i van possibilitar la construcció de les infraestructures d’acollida necessàries, de manera que les primeres destinacions turístiques que es poden considerar com a tals van ser aquelles localitats on es van emplaçar les estacions termals i els balnearis, tant a l’interior com a la costa, en difondre’s les qualitats terapèutiques dels banys de mar.
A Catalunya, les primeres localitats amb activitat turística es poden relacionar amb l’aparició, al final del segle XIX, dels balnearis d’aigües termals a Caldes de Malavella, Caldes de Montbui, Caldes de Boí, la Vall de Ribes, la Garriga o Caldes d’Estrac (Caldetes), aquesta darrera pionera també en els banys de mar. Si bé el gaudi del paisatge no era la motivació principal que atreia els usuaris dels balnearis, el cert és que l’entorn de les localitats esmentades oferia un paisatge poc alterat, coherent i apreciat sobretot pels usuaris de les classes acomodades procedents de l’urbs barcelonina, en aquella època una ciutat amb problemes incipients d’insalubritat i de contaminació de l’ambient urbà per la febril activitat industrial.
La recerca de la consciència col·lectiva i de la identitat cultural de Catalunya impulsada pel moviment de la Renaixença està a la base del que hom ha anomenat la “redescoberta” geogràfica del país i que va estar encapçalada inicialment per l’excursionisme científic. Des del final del segle XIX i fins a l’actualitat, els centres excursionistes sobretot, però també les nombroses associacions en què s’articula la societat civil catalana, han fomentat el coneixement de Catalunya i el seu paisatge per mitjà de modalitats diverses que van des de les estrictament excursionistes i dirigides sobretot a la gent jove com el senderisme o l’escalada, fins a les excursions per a tots els públics, d’un dia de durada i en autocar, a llocs emblemàtics de la geografia catalana. És en aquest context de desvetllament i nova inquietud per conèixer el país, que es va estendre transversalment a totes les capes i classes socials, que s’ha d’interpretar la publicació d’una Guia de la Costa Brava l’any 1922 pel Centre Excursionista de Catalunya, o que, l’any 1929, la companyia Pullman comenci a oferir excursions amb autocar a diferents pobles de la Costa Brava.

2. El cicle paisatge-turisme

El paisatge és un recurs turístic de primer ordre i el principal atractiu de moltes destinacions turístiques. Hi ha molts estudis que així ho posen de manifest. L’informe de la Comissió Europea (2002), Using Natural and Cultural Heritage to Develop Sustainable Tourism mostra que per a un 50% dels europeus enquestats el paisatge és el criteri més rellevant a l’hora d’escollir el destí turístic.
El litoral català és un bon exemple de la interrelació existent entre el paisatge i el turisme i que hom exemplifica amb el model o cicle “paisatge-turisme”, que d’una forma esquemàtica consistiria en la següent formulació: el paisatge atreu els turistes; l’activitat turística impacta i degrada el paisatge, el qual perd els seus atractius originals i l’activitat turística se’n ressenteix.
En el cas de la Costa Brava, les característiques del seu paisatge van atreure durant les primeres dècades del segle passat determinats sectors de la burgesia que van construir les primeres urbanitzacions en indrets com Platja d’Aro, Sant Feliu de Guíxols, Sant Antoni de Calonge o S’Agaró i van popularitzar pobles com Cadaqués i Tossa de Mar. Una costa que es va posar de moda, precisament, per la seva qualitat paisatgística, donada a conèixer inicialment per una elit sobretot d’artistes com Marc Chagall, Luis Buñuel, Picasso i Salvador Dalí.
Al llarg dels anys cinquanta i seixanta es va iniciar la gran transformació del paisatge litoral sota l’impuls del sector turístic que es va convertir en una de les principals indústries de l’economia catalana. No es disposen encara de les xifres de canvi de l’espai construït per a tot el litoral de Catalunya, però alguns treballs recents sobre la Costa Brava posen de manifest la magnitud de la tragèdia. En el conjunt de la Costa Brava l’espai construït va passar d’ocupar 1.127 hectàrees l’any 1956, un 1,7% del territori, a cobrir-ne 8.810, el 13,3%, l’any 2003. Però el més preocupant des del punt de vista del paisatge ha estat la dispersió, a voltes caòtica, de l’espai construït, que ha tendit a ocupar de forma extensiva la primera línia, sobretot als trams de costa baixa, i també molts vessants encarats al mar en els sectors de costa rocosa. El creixement que ha experimentat l’espai construït es va efectuar majoritàriament en detriment de les terres de conreu. La transformació de l’espai agrícola ha estat especialment dolorosa quan ha afectat paisatges agrícoles seculars que posseïen un elevat valor paisatgístic, tant pel mateix tipus de cultiu que s’hi conreava com pel conjunt d’elements constructius tradicionals –parets de pedra seca, sínies, barraques de pagès, molins, xarxa de rec, etc.– que han estat anorreats sense miraments a causa de l’expansió de l’espai urbanitzat.
Darrerament, però, es dóna suport a la consideració del paisatge com un dels elements principals en les polítiques d’ordenació territorial del turisme. La promoció i la preservació del paisatge com a element que articula moltes de les polítiques sectorials de promoció turística li retornen la funció de recurs patrimonial i turístic de primer ordre. De manera que, cada vegada més, el turisme pot assegurar la millora ambiental, patrimonial i urbana d’espais i elements que formen part del redescobriment del paisatge i els usos tradicionals de l’activitat turística.
El Pla Estratègic del Turisme a Catalunya (2005-10), per exemple, reconeix la importància de la relació entre paisatge i turisme i estableix que la integració de l’activitat turística i el paisatge és un dels principals actius i potencialitats de Catalunya i que el desenvolupament futur del turisme de Catalunya ha de vertebrar-se sobre els valors del paisatge i l’ha de convertir no tan sols en un objecte de contemplació, sinó en un subjecte d’acció. El mateix document constata també que el desenvolupament desordenat del turisme residencial, que representa un consum elevat del sòl i pot deteriorar el paisatge, especialment per la pressió compradora de ciutadans europeus, és una de les principals amenaces del sector turístic. D’altra banda, es constata que aquest tipus d’allotjament genera poca riquesa en el territori un cop superada la fase de construcció i que la continuació d’aquest model d’activitat turística pot representar un elevat cost econòmic i ambiental per al país i li pot fer perdre part dels seus atractius més genuïns.

3. Ordenació territorial del paisatge i el turisme

El II Congrés de Turisme de Catalunya celebrat a Girona el 2004 ja reconeixia en una de les seves conclusions que calia ordenar el paisatge tenint en compte que és un valor fonamental per a l’activitat turística. En aquest sentit, els darrers anys han estat fructífers pel que fa a la producció de normativa relativa a l’ordenació del paisatge. El Conveni Europeu del Paisatge, aprovat pel Consell d’Europa a Florència l’any 2000, és el document de referència quant a les polítiques de paisatge en el marc de la Unió Europea. El Conveni considera el paisatge un component essencial de l’entorn de la gent, una expressió de la diversitat del seu patrimoni cultural i natural compartit, i un fonament de la seva identitat (art. 5). El document reconeix l’estreta relació existent entre paisatge i turisme, i el paper central del paisatge en el desenvolupament del turisme sostenible, i el considera un element essencial per a l’assoliment d’un equilibri entre la preservació del patrimoni natural i cultural com a reflex de la identitat i diversitat europees, a més d’un recurs econòmic capaç de generar treball en un context d’increment del turisme sostenible.
El Conveni, a més de ser una de les primeres iniciatives serioses de l’ordenació del paisatge, ha inspirat la legislació en matèria territorial i paisatgística de molts estats i regions europees. Un exemple n’és la Llei de Protecció i Gestió del Paisatge de Catalunya, aprovada pel Parlament de Catalunya el 2005 i que té per objecte el reconeixement del paisatge a fi de preservar els seus valors naturals, patrimonials, científics, econòmics i socials. La llei reconeix la importància econòmica del paisatge per les activitats turístiques i considera que “la riquesa paisatgística constitueix un patrimoni ambiental, cultural i històric que influeix en la qualitat de vida dels ciutadans i suposa sovint un recurs de desenvolupament econòmic, en particular per les activitats turístiques...”. La llei estableix que els instruments bàsics per a assolir la protecció, l’ordenació i la gestió del paisatge són els Catàlegs de Paisatge, les Cartes de Paisatge i els Estudis d’Impacte i Integració Paisatgística.
Els Catàlegs de Paisatge són documents de caràcter descriptiu i prospectiu que determinen la tipologia dels paisatges de Catalunya, identifiquen els seus valors i l’estat de conservació i proposen aquells objectius de qualitat que s’han d’implementar. El mapa dels paisatges de la Costa Brava, per exemple, mostra la delimitació d’unitats que el Catàleg de Paisatge de les Comarques Gironines contempla per a aquest sector del territori. A les Cartes de Paisatge (fins al moment s’han redactat les del Priorat, Penedès, Bergadà i Vall de Camprodon), es proposen accions encaminades a enfortir la relació entre qualitat del paisatge i el turisme. La Carta del Paisatge del Priorat, per exemple, considera que els valors culturals del paisatge (el paisatge de la vinya, les façanes i les trames urbanes de les poblacions rurals, els espais naturals, etc.) proporcionen una identitat i una personalitat pròpia al territori que constitueixen un recurs socioeconòmic de primer ordre, tant per a la tipificació i la Denominació d’Origen dels seus productes agroalimentaris, com per al desenvolupament del  turisme. També la Carta de Paisatge del Berguedà reconeix que el paisatge és el principal recurs turístic de la comarca i un element fonamental per al desenvolupament local. Amb aquesta finalitat es proposa centrar l’activitat turística al voltant del paisatge, la seva promoció i la creació d’una marca turística de qualitat basada en aquest recurs. Per a aconseguir-ho es proposen un conjunt d’accions centrades en la interpretació contemporània dels paisatges del Berguedà, la divulgació dels seus valors i la difusió de les actuacions encaminades a una millor gestió paisatgística.

4. Els principals paisatges turístics de Catalunya

El territori de Catalunya es caracteritza per la seva diversitat paisatgística. La interrelació dels factors biofísics i la intervenció humana secular ha originat una gran varietat de paisatges. A Catalunya, a diferència d’altres territoris més monòtons pel que fa a les característiques del medi natural, la combinació de relleu, clima i vegetació ha donat lloc a un gradient paisatgístic que s’estén des de la terra baixa mediterrània fins a l’alta muntanya pirinenca. Hi són representats, encara que de vegades de manera modesta, els principals tipus de paisatges europeus. Des dels paisatges agrícoles dels conreus llenyosos propis de la regió mediterrània com el paisatge de la vinya, de l’olivera, i l’ametller, fins als paisatges dels nivells més elevats de la serralada pirinenca dominats pels boscos de pi negre i els rasos recoberts de prats alpins, on no  falten les empremtes del modelat glacial. A mig camí, la muntanya mitjana humida ofereix denses extensions de boscos caducifolis sovint en mosaic amb els camps de conreu articulats al voltant de les masies. A la diversitat paisatgística de les terres interiors, s’afegeix l’existència d’una costa d’aproximadament 670 quilòmetres de longitud i que hostatja les principals infraestructures turístiques.

4.1 El paisatge litoral

La costa és la destinació principal del turisme a Catalunya. La percepció que obtenen els visitants del paisatge litoral és un factor estratègic en el manteniment i la millora de l’activitat econòmica en el sector turístic.
La franja litoral, com a zona de confluència i interacció de les influències terrestres i marines, integra una elevada diversitat ecològica i una rica estructura paisatgística. Una visió de conjunt de la costa catalana permet diferenciar uns sectors de costa alta, rocosa, on predominen els paisatges dels penya-segats, d’uns trams de costa baixa i sorrenca on es localitzen les platges, un recurs turístic de primer ordre.
Els principals paisatges naturals del litoral estan preservats per diverses figures de protecció. Al litoral català s’hi localitzen 19 espais d’interès natural terrestre i 13 de marins que formen part del PEIN (Pla d’Espais d’Interès Natural), inclosos els Parcs Naturals del Cap de Creus, els Aiguamolls de l’Empordà, el Delta de l’Ebre i el de propera creació del Parc Natural del Montgrí i Aiguamolls del Baix Ter, a més de la Reserva Natural del Delta del Llobregat i la Reserva Marina de les Illes Medes.
A Catalunya hi ha quatre marques turístiques que agrupen les destinacions de costa. La Costa Brava, la Costa del Maresme, la Costa del Garraf i la Costa Daurada es reparteixen la totalitat del litoral català. La diversitat paisatgística en cada marca turística és notable, encara que en cadascuna s’hi poden trobar uns trets característics propis i un imaginari paisatgístic particular.
A les planes costaneres i a les baixes muntanyes mediterrànies veïnes s’hi localitzen elements i mosaics paisatgístics amb un alt valor estètic, històric o cultural. És el cas, per exemple, dels mosaics agroforestals característics del paisatge de l’Empordà, el paisatge del garrofer al Camp de Tarragona, o el paisatge dels arrossars al delta de l’Ebre. Però el paisatge litoral ha esdevingut en molts trams una conurbació lineal que ressegueix la costa, una muralla d’edificacions que s’interposa entre el mar i el sistema d’espais oberts del rerepaís.
La Llei de Costes vigent en l’actualitat (Llei 22/1988), malgrat les seves limitacions, ofereix uns instruments suficients per a preservar la faixa costanera més immediata al mar d’una manera efectiva. La interpretació d’algun aspecte de la Llei com la delimitació del Domini Públic Maritimoterrestre, per exemple, i la vigilància sobre el seu compliment sobretot pel que fa a les disposicions establertes en la servitud de protecció i en els usos permesos en la zona d’influència podrien ser més rigorosos en benefici d’una millor conservació dels valors paisatgístics del litoral. L’aprovació del PDUSC (Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner) el 2005 va suposar la protecció dels espais costaners encara no transformats pel procés urbanitzador situats dins la franja dels primers 500 metres des del mar, amb l’objectiu d’evitar la formació de barreres urbanes contínues entre els espais interiors i els costaners, allà on encara era possible evitar-ho, i protegir els valors ambientals i paisatgístics a causa del reequilibri mediambiental i del manteniment d’un recurs turístic bàsic.
Al litoral hi ha paisatges singulars amb un gran potencial turístic i que no han estat valoritzats fins molt recentment, com és el cas dels paisatges de dunes i maresmes. Són uns paisatges que han estat molt afectats històricament per la transformació de la franja litoral. La desaparició i el retrocés de moltes zones humides costaneres ha estat una constant al llarg de l’ocupació humana del litoral. Les dunes no han tingut pas més sort i molts cordons dunars han sucumbit sota el ciment dels edificis bastits a la primera línia de costa. Una millor conservació i valorització d’aquests espais litorals singulars hauria de comportar la protecció efectiva de tots els hàbitats dunars i de les zones humides que encara no gaudeixen de cap figura de protecció, uns elements que contribueixen a la creació d’identitats paisatgístiques diferenciades.
Les façanes marítimes posseeixen un gran valor paisatgístic i identitari a causa de la singularitat que ofereixen les formes de relleu litoral, els usos del sòl i les instal·lacions i edificacions de caràcter històric, cultural i etnogràfic bastides a primera línia de costa (fars, edificis d’estil modernista o colonial, passejos marítims, magatzems, instal·lacions portuàries, etc.). La diversitat paisatgística de les façanes marítimes està, però, amenaçada pels processos d’homogeneïtzació i banalització del paisatge costaner que provoquen la urbanització extensiva de la façana litoral. Uns patrons constructius que segueixen arreu unes mateixes pautes indiferents al caràcter del paisatge litoral de cada tram de costa. Moltes de les edificacions que omplen la façana litoral són clòniques quant a despersonalització i manca d’integració en un imaginari paisatgístic identificat prèviament al projecte urbanístic. En alguns casos s’ha optat per uns estils de construcció propers a una estètica kitsch o a la tematització, edificacions que presenten les mateixes tipologies en qualsevol dels trams costaners amb independència de quin sigui el caràcter del paisatge de cada sector. Corregir la situació descrita comportaria una regulació de l’aspecte dels edificis de la primera línia de costa, atès el valor identitari que posseeixen, com ara valorar i conservar els elements distintius i característics: morfologies litorals, edificis singulars, barris mariners, instal·lacions relacionades amb l’activitat pesquera, infraestructures portuàries etc., de cada tram de costa per evitar la banalització i homogeneïtzació del paisatge litoral.
Un altre aspecte que ha incidit negativament sobre el paisatge costaner ha estat la lluita contra l’erosió que s’ha abordat en alguns llocs per mitjà de la construcció de dics, esculleres i espigons de defensa per a mantenir les acumulacions de sorra, fet que ha transformat el paisatge de la primera línia de costa d’una manera molt intensa.
Els camins de ronda són uns elements excel·lents de valorització del paisatge litoral. Des de la consolidació del camí de ronda de S’Agaró, l’any 1953, els camins i senders que ressegueixen la costa s’han popularitzat arreu, en ser en molts indrets l’única forma de poder gaudir d’àmplies vistes sobre el litoral, cada cop més difícils d’obtenir a causa de la intensa urbanització que ha sofert l’espai costaner durant les darreres dècades. També faciliten el contacte directe amb els elements naturals del paisatge litoral, gairebé absents en les àrees més urbanes, i l’articulació entre elements diversos com les platges urbanes, els espais naturals, els paisatges rurals o els miradors, a més d’altres funcions de tipus recreatiu, cultural i educatiu.

4.2 El paisatge de muntanya

La muntanya és el tipus de paisatge que més predomina a Catalunya. Més de la meitat del territori català s’inclou en aquest àmbit paisatgístic. El conjunt de Catalunya no es correspon amb una única unitat estructural, sinó que hi són representats sistemes morfoestructurals força diferents que configuren un relleu accidentat, laberíntic en alguns casos. A part dels relleus imponents de la serralada pirinenca, hi predominen els petits altiplans i les muntanyes d’altituds mitjanes. Així, des dels Pirineus fins a les serralades costaneres hi ha tota una gradació de paisatges: l’alta muntanya, els paisatges d’afinitats medioeuropees de les contrades més humides i els paisatges de les serres mediterrànies del prelitoral i el litoral. No hi falten tampoc algunes manifestacions de l’activitat volcànica que han donat lloc a paisatges singulars com els de les valls d’Olot.
Les muntanyes han estat considerades, des de la redescoberta romàntica de la natura, com a dipositàries dels valors paisatgístics per excel·lència, en presentar uns paisatges grandiosos, en alguns casos notables singularitats geogràfiques, constituïdes per unes morfoestructures geològiques que han donat lloc en alguns casos a formes de relleu característiques. Aquestes formes són elements que posseeixen una gran força perceptiva, fonamentalment les línies de carena o els perfils de les crestes, que han rebut noms relacionats amb les formes rocoses culminants.
Les muntanyes estan també recobertes per formes de vida vegetal i animal que conserven els seus trets naturals gairebé intactes. L’ordenació biogeogràfica en estatges dels diferents tipus de vegetació que colonitzen les muntanyes, condicionada en primera instància per la modificació del clima que imposa l’altitud, és una de les principals característiques del paisatge muntanyenc. Les muntanyes s’han convertit en l’actualitat en reserves d’espais naturals, en illes de natura enclavades en entorns antropitzats. Així, per exemple, els principals valors ecològics del paisatge de Catalunya es concentren a les àrees de muntanya. Hi ha 148 espais PEIN, inclosos un parc nacional (Aigüestortes i estany de Sant Maurici), vuit parcs naturals (Cadí-Moixeró, Alt Pirineu, Zona Volcànica de la Garrotxa, Montseny, Montserrat, Sant Llorenç del Munt, serra de Montsant i els Ports) i tres  Paratges Naturals d’Interès Nacional (l’Albera, Poblet i el massís del Pedraforca).
L’aigua és un dels elements més característics de les àrees muntanyoses. En forma de boires, bromes, pluja o neu, però tambécal considerar l’aigua de les fonts, dels saltants i dels rierols que acaben per formar els cursos fluvials principals. En alguns casos l’interès rau en les particulars formes de relleu modelades per les aigües corrents com és el cas dels congostos (Mont-rebei, Collegats, Terradets, Oliana, etc.) oberts pels rius en travessar perpendicularment les serres que s’interposen al seu pas.
El paisatge fluvial constitueix un atractiu turístic també als sectors de plana. La mateixa presència de la làmina d’aigua ja conté un elevat valor escènic, però també els elements del paisatge que hi estan relacionats. Hàbitats com els boscos de ribera, sovint disposats en galeria tot resseguint el curs d’aigua, indiquen netament el traçat dels cursos fluvials quan travessen paisatges agrícoles. Relacionats amb la presència de l’aigua s’hi troben també elements com les xarxes de canals de rec i diverses construccions (molins, antigues indústries, etc.) que indiquen un antic aprofitament, avui gairebé desaparegut, de la força motriu de l’aigua corrent. 
En moltes àrees de l’interior de Catalunya es mantenen paisatges agraris i agroforestals que són paisatges culturals que resulten d’una secular interacció entre els factors biofísics i l’activitat humana. La ràpida transformació paisatgística que ha tingut lloc les darreres dècades, sobretot a l’entorn de les àrees urbanes i al litoral, ha tingut l’efecte de valoritzar el paisatge rural, que és percebut com un paisatge autèntic, tradicional, dipositari de formes de vida i de relació amb el medi natural d’origen ancestral. En algunes àrees les especifitats del medi físic i del tipus de conreu han donat lloc a paisatges de personalitat molt marcada, com el paisatge dels mosaics agroforestals de la Depressió Central, dominats pels camps de cereals en reticle amb les clapes de bosc, que els fan susceptibles de la descoberta turística, de fet ja iniciada en alguns indrets amb diferents iniciatives de turisme rural. També el paisatge de la pedra seca, comú a alguns dels citats, posa l’èmfasi a aquells elements característics com les barraques de pagès, les feixes esglaonades, els murs de pedra seca, testimonis d’una relació entre les societats pageses i el medi ja gairebé desaparegudes. Tots són casos de paratges i cèl·lules de paisatge amb la capacitat de caracteritzar per ells mateixos el territori i atreure un turisme interessat en el patrimoni cultural. N’és un bon exemple el paisatge de la vinya al Priorat i al Penedès, on la noció de paisatge vitivinícola és la pedra angular de l’anomenat enoturisme i la descoberta del paisatge de la vinya participa en l’oferta turística tant com la qualitat dels vins que s’hi produeixen.
El turisme en les seves diverses varietats
–cultural, de lleure, esportiu, gastronòmic, etc.– és moltes vegades una de les poques oportunitats econòmiques a l’abast de les àrees rurals i de muntanya. Aquestes activitats que descansen sobre la qualitat paisatgística de l’entorn haurien de contribuir activament a la conservació d’un paisatge de qualitat en el medi rural. La qualitat d’alguns d’aquests paisatges, però, es veu compromesa per l’impacte d’algunes instal·lacions aïllades relacionades amb noves activitats com les granges i que necessiten ser integrades en el paisatge quan presenten paraments i elements construïts amb materials i colors discordants amb les pràctiques tradicionals de l’àrea en qüestió.

4.3. Els paisatges més exposats visualment

Tots els territoris presenten una morfologia, un aspecte, una fesomia, un paisatge propi. El terme “paisatge” no és sinònim de qualitat de l’entorn, sinó que, tal com reconeix la Convenció Europea del Paisatge, el paisatge existeix arreu: “el paisatge és un element important de la qualitat de vida de les poblacions, tant en els medis urbans com en els rurals, tant en els territoris degradats com en els de gran qualitat, tant en els espais singulars com en els quotidians”.
El nombre de persones que freqüenta un determinat espai determina que no tots els paisatges estiguin sotmesos a un mateix grau d’exposició visual. Hom considera que els paisatges dels entorns dels nuclis més poblats i de les vies de comunicació més transitades estan més exposats visualment que els de les àrees remotes i poc freqüentades. A més, el relleu condiciona les conques visuals i, a l’hora que exposa uns paisatges a la vista de l’observador, també n’oculta uns altres. En el mapa del grau d’exposició visual del paisatge de Catalunya, confeccionat segons les conques visuals establertes des dels sectors ocupats per l’espai construït, es detecta que els paisatges més visibles són els corresponents a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, al litoral i els que són vistos des de les autopistes, carreteres i vies de comunicació.
Un dels tipus de paisatge més visibles és l’associat a les vies d’entrada a les poblacions. És un paisatge en transformació permanent, on en general predomina el desordre, la manca de coherència i de respecte a la imatge de la localitat en qüestió. Un desordre generalitzat que proporciona als pobles i les ciutats una imatge uniforme i repetitiva, de manera que el paisatge d’entrada a les poblacions és similar arreu. La situació no millora amb el pas del temps, malgrat que té un efecte desastrós per a la imatge de les poblacions afectades i un impacte negatiu sobre la percepció del paisatge captat tant pels turistes i visitants que hi passen per primera vegada com pels usuaris habituals d’aquestes vies de comunicació que s’han de resignar a un tipus de paisatge sense valors. Sovint la primera impressió que els turistes obtenen d’un territori és la dels paisatges viaris d’entrada a les poblacions en els seus desplaçaments des dels aeroports i les estacions de transport al centre de les ciutats o als allotjaments dels destins turístics.
Aquests espais periurbans estan constituïts per una corona de geometria diversa, normalment de baixa qualitat constructiva. El paisatge presenta un aspecte caòtic per la disposició sense cap ordre aparent de barris perifèrics poc estructurats, instal·lacions industrials, grans equipaments comercials i esportius que han estat traslladats des del centre de la ciutat, cinturons de ronda viària, espais oberts fragmentats com els erms procedents d’antics espais agrícoles que han perdut la seva funció i petites peces d’espais naturals molt degradats, juntament amb una sobredosi de publicitats agressives i abundants.
Es reconeix l’escassa sensibilitat d’alguns municipis en la gestió urbanística del paisatge i la manca d’adequació a uns estàndards de qualitat edificatòria, no tan sols en els aspectes de tipus constructiu sinó sobretot en la seva integració en l’entorn. Davant d’aquesta situació, el Pla Estratègic del Turisme (2005-10), per exemple, planteja la necessitat que els nous projectes turístics incorporin des de bon començament un conjunt de requisits d’integració paisatgística que haurien de ser adequadament definits. Es reconeix que no n’hi ha prou de tenir cura paisatgística de les implantacions futures, sinó que també cal vetllar per la progressiva millora de la qualitat dels paisatges urbans i periurbans, alguns dels quals no ofereixen en l’actualitat el nivell idoni. L’ordenació del paisatge urbà hauria d’incloure els plafons de publicitat, els tendals, les escomeses elèctriques i telefòniques, el mobiliari urbà, els ajardinaments, i uns criteris mínims de neteja, que en conjunt contribuïssin a un embelliment i una millora de la imatge de les poblacions turístiques. Seria també recomanable la prohibició de la implantació de tallers de desballestament, ferralleries, aparcaments de caravanes, abocadors i altres activitats amb gran impacte visual a les vies d’entrada als nuclis urbans.

4.4 Elements del paisatge transversals

Hi ha un conjunt d’elements del paisatge que són transversals a tots els àmbits i que tenen una especial significació en l’ordenació territorial i turística i en el manteniment dels principals valors paisatgístics. Són les tipologies constructives, les façanes o perfils del paisatge, els miradors i les carreteres d’interès turístic.
Els Catàlegs de Paisatge, per exemple, reconeixen la importància que una bona ordenació i gestió d’aquests elements té en la configuració de la imatge turística d’un destí i recomanen la seva integració en les estratègies turístiques basades en el manteniment dels valors paisatgístics del territori.
Les façanes o perfils (skylines) junt amb les grans perspectives obertes sobre sectors més o menys amplis del territori posseeixen sovint valors simbòlics i mereixen un tractament paisatgístic especial. El paisatge de Catalunya és especialment ric en aquests elements. A tall d’exemple es poden citar algunes façanes paisatgístiques amb un valor identitari àmpliament reconegut, com les cingleres del Montsant vistes des del Priorat; el Montgrí a l’Empordà; la serra del Cadí; el perfil que ofereix la serra de la Mussara al Baix Camp; la silueta retallada de la serra de Montserrat; les cingleres del Far, etc. S’haurien de preservar els perfils i les perspectives paisatgístiques amb un valor més gran de manera que les noves edificacions, infraestructures i altres intervencions sectorials projectades en el territori evitessin la localització en punts on es pugui alterar significativament les conques visuals dels elements citats, directament relacionats amb les identitats paisatgístiques dels diferents territoris.
Els miradors, llocs des d’on es gaudeix d’àmplies vistes del territori i que constitueixen espais privilegiats d’observació i interpretació del paisatge, són elements d’elevat interès turístic i que haurien de ser objecte d’una atenció especial en l’ordenació territorial del turisme. Els enclavaments o miradors que ofereixen vistes panoràmiques i que es troben a prop dels eixos més transitats i disposen d’accessos relativament fàcils constitueixen balcons oberts des d’on poder llegir i interpretar el paisatge. L’ordenació territorial i turística hauria de vetllar per a evitar la construccions d’edificacions o altres tipus de pantalles visuals que limitin la perspectiva oferta des dels miradors.
La tipologia constructiva de les edificacions a cada territori forma part dels atributs propis del seu paisatge. Sovint el paisatge urbà ofereix un aspecte caòtic i poc coherent respecte a les formes constructives amb una varietat d’estils, alçades, paraments i estat de conservació que dificulta la llegibilitat i la construcció d’imaginaris paisatgístics. Aquest aspecte és especialment important a les àrees turístiques, sovint afectades per una excessiva heterogeneïtat en les formes edificatòries que té l’efecte de privar el paisatge d’un mínim sentit de coherència, interpretació i relació amb el lloc. En alguns casos caldria requalificar l’espai ocupat per edificis i complexos turístics obsolets a causa de la seva localització, alçada, dimensions o aspecte, i regular les característiques constructives, els materials i els codis cromàtics, que poden assolir les cobertes dels edificis en les àrees turístiques. En aquest sentit el Pla Estratègic del Turisme a Catalunya (2005-10), en el programa sobre territori, paisatge i societat, ja recomana l’establiment d’un conjunt de directrius per a la integració paisatgística dels nous projectes turístics, les quals haurien de ser específiques per a cada paisatge, per tal d’atendre les seves característiques particulars.
Algunes vies de comunicació que travessen paisatges amb uns valors escènics reconeguts, com seria el cas del cap de Creus, el Priorat històric, les valls pirinenques i molts altres paratges de la geografia catalana, podrien ser distingides com a carreteres d’interès turístic. Aquestes carreteres poden tenir un tractament específic pel que fa a la senyalització dels principals elements del paisatge, la limitació de velocitat, l’embelliment de rotondes i d’altres elements viaris, la conservació dels traçats sinuosos característics, l’adequació de miradors, la conservació de les fileres d’arbres que voregen el traçat a l’entrada de les poblacions. Un conjunt d’actuacions que ja es posen en pràctica en regions properes com a la Bretanya i la Normandia, que basen la seva oferta turística en els valors del paisatge.