1. Turisme en llocs i edificis religiosos

Els llocs i edificis religiosos constitueixen importants pols d’atracció turística. En el Document de la Santa Seu sobre el Peregrinatge del 2000, s’estima que cada any els centres de culte religiós reben aproximadament entre 220 i 250 milions de persones. Els cristians suposen entre un 60-70% d’aquest nombre. S’exposa també que, a Europa, a l’entorn de 30 milions de cristians, sobretot catòlics, dediquen les seves vacances o una part a realitzar un pelegrinatge o un romiatge.
Els espais sagrats es transformen en espais multifuncionals on és possible desenvolupar pràctiques d’oci i activitats culturals juntament amb la pràctica religiosa pròpia. Segons la motivació del visitant, es poden associar a diferents formes principals de viatge: pelegrinatges i romiatges, turisme religiós i turisme cultural. Cal tenir en compte que totes aquestes activitats estan interrelacionades.

1.1 Turisme de pelegrinatges i romiatges

El sistema de pelegrinatge està constituït pel viatge per a guanyar un jubileu o fer-hi un acte religiós, que sol incloure una pregària inicial al camí i una celebració religiosa al lloc sagrat. El lloc de pelegrinatge en si mateix constitueix un espai sagrat. Les principals religions s’identifiquen amb llocs sagrats als quals viatgen els seus fidels, de manera voluntària o per imposició, almenys un cop a la vida. A més de catòlics de ritus romà i oriental, pelegrinen fidels de l’Església ortodoxa, del judaisme i de l’islam.
El romiatge suposa anar a un santuari on es fan actes religiosos, però on també se celebren actes lúdics, festius i comunitaris. 

1.2 Turisme religiós

El turisme religiós està motivat per l’espiritualitat, és un mitjà per a moltes persones de retrobar-se amb elles mateixes i les seves creences durant el seu temps d’oci. Els que practiquen aquesta modalitat turística visiten llocs i edificis religiosos que solen associar-se a la seva religió, malgrat que no cal que siguin necessàriament practicants ni creients, ja que de vegades el seu viatge ni tan sols comporta participar en una pràctica religiosa. A tall d’exemple, santuaris i monestirs ofereixen la possibilitat d’allotjar-s’hi per a fer recessos espirituals, exercicis espirituals i sessions de reflexió i pregària, però també per a poder desconnectar i escapar de l’agitada vida diària.
Segons Salvador Batalla (2002), que fou responsable de la Pastoral de Turisme, Santuaris i Pelegrinatges de la Conferència Episcopal, el turisme religiós “és una visita o una estada en un lloc religiós per a gaudir-hi d’uns dies d’oci, de vacances, o passar alguns dies a l’hostatgeria d’un monestir i compartir la vida de la comunitat religiosa. L’anada i l’estada poden tenir una motivació bàsicament religiosa, però també poden ser-ne motius el descans i fruir de la natura i de la bellesa. El que és important és l’anada i l’estada. Hi és molt important, també, l’espiritualitat de l’oci, que és molt més àmplia que el turisme religiós [...]. En tot cas, el turisme religiós és una teràpia espiritual per al turista, tant si és creient com si no”.

1.3 Turisme cultural

El turisme cultural associat a llocs i edificis religiosos té una motivació especialment cultural que pot anar associada o no amb interessos sobre les creences religioses.
Els interessats pel turisme cultural valoren els llocs inclosos en la Llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO. En el cas dels llocs i edificis religiosos destaquen el monestir de Poblet, declarat patrimoni mundial l’any 1991; les esglésies romàniques de la Vall de Boí, que van ser incloses en la llista l’any 2000; i també la façana de la Nativitat i la cripta del Temple Expiatori de la Sagrada Família i la Cripta Güell (Santa Coloma de Cervelló), que hi foren incorporades el 2005.
Destaquen rutes de temàtica religiosa com la Ruta del Cister, creada l’any 1989 com a projecte de promoció turística d’àmbit intercomarcal per a potenciar i promoure la visita als monestirs de Santes Creus, Poblet i Vallbona de les Monges, i a les principals poblacions medievals de l’entorn; el Camí dels Bons Homes, nom que rebien els càtars i que avui denomina la ruta senyalitzada com a GR-107 que connecta el santuari de Queralt, prop de Berga, amb el castell de Montsegur a l’Arieja i que reprodueix els passos que van fer durant el seu exili perseguits per la Croada i la Inquisició; o la Ruta Temple, associada a l’Orde del Temple, creada després de la primera croada amb la finalitat de protegir els viatgers que pelegrinaven a Terra Santa i que a Catalunya està representada pel castell de Miravet i el castell de Gardeny de Lleida.
Cal assenyalar també la Xarxa de Calls d’Espanya, unió de municipis amb antics barris jueus o calls, que es coordina des de Girona i que agrupa, a més, Tortosa i  Barcelona com a ciutats membres i Besalú i Castelló d’Empúries com a centres associats. Aquesta xarxa mostra el llegat jueu medieval fins a l’expulsió del 1492.
Caldria tenir en compte les col·leccions d’art religiós en museus especialitzats com són els diocesans o el mateix Museu Nacional d’Art de Catalunya, i les celebracions i els festivals vinculats a festes i manifestacions religioses cristianes que es tractaran en un altre apartat de l’Atles, però que cal destacar per la gran varietat que n’hi ha al llarg de tot l’any. Cal assenyalar la Setmana Santa amb processons i representacions de la Passió –com les de Banyoles, Campdevànol, Cervera, Esparreguera, Olesa de Montserrat, Palau d’Anglesola, Sant Vicenç dels Horts i Ulldecona–, el Corpus Christi, que es caracteritza especialment per la Patum de Berga (declarada Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat per la UNESCO l’any 2005), les enramades, les catifes de flors i l’ornamentació de patis i fonts a diverses poblacions, i també el Nadal amb els mercats tradicionals i els pessebres vivents. Les festes patronals i el carnestoltes, malgrat tenir un fonament religiós, tenen també un gran component laic.
Un altre punt que cal destacar és Olot, que concentra la producció d’imatgeria religiosa de Catalunya i que compta, a més, amb un museu especialitzat.

2. Localització dels llocs i edificis religiosos

El patrimoni religiós a Catalunya es troba distribuït arreu de tot el territori. Una primera aproximació a les dinàmiques turístiques es pot fer mitjançant l’anàlisi dels llocs religiosos més visitats del país, que inclouen onze llocs que superen (o gairebé ho fan) les cent mil visites anuals.

2.1 Les dues icones: la Sagrada Família de Barcelona i Montserrat

En aquest sentit a Catalunya destaquen especialment dos llocs religiosos que presenten les principals taxes de freqüentació, ja que superen els dos milions de visitants: el Temple Expiatori de la Sagrada Família i el santuari de la Mare de Déu de Montserrat, els quals, per la seva importància en l’imaginari col·lectiu, han esdevingut veritables icones turístiques del país.
En el primer cas, és fonamental l’impuls que ha tingut aquest lloc gràcies al posicionament de la ciutat de Barcelona en conjunt com a destinació turística internacional, i en particular l’arquitectura modernista, de la qual la Sagrada Família és un dels principals elements. De fet, i després de la celebració de l’any Gaudí el 2002, és el monument més visitat de l’Estat espanyol. És evident que en aquest cas las principals motivacions dels visitants són de tipus cultural més que purament religioses o espirituals. D’altra banda, la seva inclusió en un clúster turístic consolidat, així com unes excel·lents condicions d’accessibilitat (parada de Bus Turístic inclosa) han contribuït al seu posicionament.
El cas del santuari de la Mare de Déu de Montserrat, encara que presenta un nombre de visitants similar al de la Sagrada Família, és molt diferent. En primer lloc, aquest santuari és el principal centre de romiatges de Catalunya, tant  individuals com col·lectius, procedents de parròquies o grups de catequesi i de joves d’arreu del país. A més, la muntanya de Montserrat és un parc natural que gestiona la Generalitat de Catalunya, una de les àrees més freqüentades pels excursionistes a Catalunya.
Al santuari hi ha una àmplia oferta d’activitats religioses, culturals i lúdiques, que inclouen paquets turístics dirigits a un públic molt divers, amb possibilitats de pernoctació i d’organització de reunions i convencions de caràcter religiós o no. També s’han de destacar altres atractius no directament relacionats amb la religió, com són el museu, la biblioteca, les botigues i l’oferta gastronòmica. La comunitat de monjos s’encarrega del funcionament del monestir i, pel que fa als turistes, disposen al mateix monestir d’una hostatgeria on s’allotgen persones que volen viure en contacte amb la vida monàstica. Els monjos també s’encarreguen del funcionament de l’editorial que ells mateixos gestionen, Publicacions de l’Abadia de Montserrat (PAMSA), i de l’Escolania.

2.2 Els llocs d’interès específic: Núria i Sant Pere de Rodes

El santuari de la Mare de Déu de Núria és el tercer element religiós més visitat del país. Igual com succeeix a Montserrat, els recursos naturals de la Vall de Núria (que inclouen l’estació d’esquí) són atractius rellevants associats al santuari. Es pot considerar un altre exemple de compatibilitat entre el fet religiós i una activitat turística relativament diversificada. A aquest fet hi contribueix l’oferta complementària, com l’allotjament i la gastronomia. De totes maneres, a més del patrimoni religiós material del santuari, el lloc és visitat per determinades festivitats que hi tenen lloc, com les Festes del Santuari, Sant Gil o el dia de la Mare de Déu de Núria. Aquestes celebracions inclouen activitats tradicionals de caire popular.
A l’edat mitjana, Sant Pere de Rodes (el Port de la Selva, Alt Empordà) fou un important centre de pelegrinatge, ja que l’any 1088 –quasi mig segle abans que Sant Jaume de Compostel·la– fou autoritzat pel papa Urbà II per a celebrar el jubileu. Els anys sants se celebraren fins al 1697, quan els francesos varen espoliar el monestir. En l’actualitat, la Conselleria d'Universitats, Innovació i Empresa ha volgut recordar aquest fet posant en marxa una ruta del Camí de Sant Jaume per Catalunya que prendrà aquest monument com a punt de partida. Aquesta és l’altra ruta de pelegrinatge que tenia dues entrades principals al Principat: el coll de Panissars a la Jonquera i, posteriorment, el riu Ebre.

2.3 Els llocs que s’ubiquen a les ciutats: Girona, Barcelona i Tarragona

Aquests elements religiosos són típicament representatius d’un turisme de tipus urbà. De fet, aquests elements són oferts en la majoria d’itineraris urbans dissenyats a cada ciutat, com la Barcelona gòtica o la Tarragona romana. Aquest fet facilita el seu relativament alt nombre de visitants. En aquest sentit, en determinats casos, la motivació pot ser més de tipus cultural que religiosa. A més, les catedrals ofereixen atractius afegits com els tresors diocesans i museus associats. D’altra banda, les condicions d’accessibilitat s’han potenciat suficientment com per a poder oferir visites guiades o audioguies en diferents idiomes. Pot sobtar el nombre aparentment baix de visitants, però les dades només fan referència als que compren el tiquet i no als que fan la visita en horari gratuït.
Cal destacar que tots aquests elements es troben en uns clústers turístics ja consolidats a nivell internacional, com Barcelona, Costa Brava i Costa Daurada.

3. La dinàmica del turisme vinculat a llocs religiosos

El turisme en llocs i edificis religiosos ha motivat recentment l’interès de les institucions eclesiàstiques. Hi ha molts investigadors que associen els pelegrinatges i els romiatges amb el turisme religiós i cultural, tot fent especial atenció al fet que el comportament de pelegrins i turistes és similar en el viatge i durant l’estada en la destinació i, de fet, només es diferencien pel que fa referència a les motivacions. El gran problema a Catalunya és que no es disposen de dades generals sobre els fluxos i les taxes reals de freqüentació d’espais i edificis religiosos. Aquèsta és una primera aproximació i la metodologia i el sistema de recollida de dades és totalment heterogènia i molt bàsica en la majoria dels casos.
Santos (2003) va dibuixar un perfil del turista religiós que visita Montserrat a partir de dues-centes enquestes realitzades al maig del 2002 i el defineix com el d’una persona d’entre 17 a 55 anys, amb nacionalitat espanyola (el 75,97% dels enquestats la tenia) i que havia visitat el monestir en més d’una ocasió. Caldria poder disposar, però, de dades generalitzades de tot el territori.
Amb l’excepció de Montserrat, punt de connexió entre les rutes marianes (Fàtima, Lorda, Pilar) i el Camí de Sant Jaume, i destinacions com Barcelona que tenen en la Sagrada Família un atractiu estrella, hi ha una manca de promoció de productes associats promocionats i comercialitzats per operadors turístics internacionals.

4. Valoració i reptes de futur

4.1 Avaluació i tendències

El turisme religiós com a segment de mercat necessita una planificació estratègica que permeti la seva promoció i una comercialització adequada, i també necessita estudis sobre l’activitat econòmica generada. En aquests moments no es disposa de polítiques i d’accions específiques. Hi ha una hiperconcentració de visitants a Montserrat i a la Sagrada Família de Barcelona. Ambdós llocs són icones de Catalunya arreu del món.
El turisme religiós contribueix a la desestacionalització, fomenta el desenvolupament i el manteniment de les expressions culturals locals i representa una important font d’ingressos per a les localitats on s’ubiquen els recursos i els serveis.
La gestió dels llocs i els edificis religiosos correspon majoritàriament a les institucions eclesiàstiques, malgrat que alguns béns estan gestionats per la Generalitat de Catalunya a través del Museu d’Història de Catalunya. L’atenció al públic, les visites guiades i la botiga són serveis que solen estar també externalitzats en el cas de les catedrals i les basíliques de les poblacions més habitades.

4.2 Problemes

Malgrat la maduresa d’alguns productes com la Sagrada Família, Montserrat, Núria o la Ruta del Cister, encara no s’han configurat productes turístics adaptats a les necessitats d’una demanda cada vegada més exigent, comercialitzats i capaços de generar una òptima rendabilitat.
Tret de les principals destinacions de turisme religiós, la major part dels santuaris i monestirs presenten problemes d’accés, infraestructures obsoletes, bretxa digital i personal poc qualificat.
En relació amb el sistema d’estadístiques, manquen criteris homogenis per a establir una metodologia comuna que permeti disposar de dades no tan sols quantitatives, sinó també qualitatives.

4.3 Necessitats i estratègies de futur

Les iniciatives dirigides a dinamitzar el turisme en llocs i edificis religiosos han de considerar alguns elements específics d’aquesta activitat. En primer lloc, la potenciació dels llocs i edificis religiosos inclosos en la Llista del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO i en la llista indicativa.
D’altra banda, s’han d’establir acords de col·laboració entre les institucions religioses i les administracions responsables del turisme per a garantir la convivència de la funció religiosa amb la funció turística. En aquest sentit, s’ha d’exigir respecte a tots els que visiten el lloc sagrat, s’ha de facilitar la contemplació de les diverses obres i expressions artístiques i també contribuir a la lectura del llenguatge simbòlic.
Altres tipus d’actuacions es relacionen amb la necessitat de preparar un programa de formació turística sobre patrimoni religiós, en el qual col·laborin institucions religioses, i dirigit tant a tècnics de les oficines de turisme, a guies-intèrprets i personal d’atenció dels monuments de l’Església (professionals i voluntaris), com a persones d’altres confessions.
De la mateixa manera, cal actualitzar i uniformitzar els materials promocionals i de suport a la visita (fulletons, guies...) d’esglésies, monestirs i santuaris.
En el cas concret de les catedrals, s’ha de vetllar perquè el Pla de Catedrals impulsat pel Ministeri de Cultura a través de l’Institut del Patrimoni Històric Espanyol potenciï i millori la visita directa amb oficines de recepció, visites guiades, senyalització, informació didàctica i pedagògica. Aquest Pla inclou les catedrals de Sant Pere (Vic), Santa Maria (Girona), Santa Maria de la Seu Vella (Lleida), Santa Maria de la Seu Nova (Lleida), Santa Maria (Solsona), Santa Maria (Tarragona), Santa Maria (Tortosa), de la Santa Creu i Santa Eulàlia (Barcelona) i el Temple Expiatori de la Sagrada Família (Barcelona).
Per tal de facilitar una correcta lectura de la iconografia dels llocs i edificis, s’ha de treballar en la línia de donar a conèixer el codi del llenguatge dels símbols per a la seva correcta interpretació i, en concret, l’estudi de la simbologia en la iconografia cristiana dominant en el patrimoni religiós català.
Una altra proposta d’interès en aquesta modalitat turística és la necessitat d’estructurar un programa per a promoure les hostatgeries en santuaris i monestirs de Catalunya. A més de Montserrat, n’hi ha d’altres com el monestir de Bellpuig de les Avellanes, el santuari de la Mare de Déu del Mont, el santuari del Miracle de Solsona o el santuari de la Salut de Sant Feliu de Pallerols.
Així mateix, cal promoure destinacions significatives poc freqüentades com la Vall de Boí, els monestirs de San Pere de Rodes i Santa Maria de Ripoll. També destaca la Ruta Ignasiana per Manresa, referent dels jesuïtes a escala internacional, com es reflecteix en el fet que hi ha vint-i-una cases d’aquest orde que porten el nom Manresa (principalment a l’Índia i en països anglosaxons).
En relació amb els cementiris patrimonials de Catalunya, caldria aprofitar la presidència de la Xarxa Europea de Cementiris Significatius per Serveis Funeraris de Barcelona per a establir un programa específic. De la mateixa manera, es pot aprofitar l’existència d’altres xarxes, com la Xarxa de Calls de Catalunya, per a promoure el turisme vinculat al patrimoni jueu.
En el mateix sentit, cal desenvolupar actuacions per tal potenciar diferents rutes a Catalunya. Un exemple és el de les rutes del Llegat Andalusí per Catalunya. També cal potenciar rutes consolidades com la Ruta del Cister o el Camí dels Bons Homes i impulsar-ne d’altres com el Camí de Sant Jaume a Catalunya, que, malgrat la importància del seu recorregut pel nostre país, no ha gaudit del seu reconeixement. En aquest sentit caldria promoure la seva declaració com a Bé d’Interès Cultural i la seva inclusió en la llista indicativa de Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO.
També s’han d’establir mecanismes de prevenció de riscos derivats de la hiperfreqüentació en els llocs de manifestacions religioses per mitigar l’impacte social, cultural i ambiental, especialment en els espais més fràgils.
Finalment, s’han de realitzar estudis sobre l’activitat econòmica generada pel turisme religiós. En aquest apartat, caldria distingir, d’una banda, les grans trobades de grups religiosos i els congressos i reunions específics de temàtica religiosa, i, de l’altra, l’ús d’edificis religiosos amb un caràcter historicoartístic significatiu com a espais emblemàtics i singulars per a organitzar congressos i reunions.