1. Les xarxes i les rutes històriques i culturals com a producte turístic

Algunes rutes històriques i alguns itineraris culturals per antics camins de pelegrinatge, comercials o militars s’han convertit en productes turístics que es promouen i es comercialitzen en la seva totalitat o per trams. Les dimensions van des de l’àmbit local i regional a itineraris de caire transnacional de grans dimensions. Hi ha també altres estratègies de treball en xarxa entre diferents destinacions que es promouen sota un tema comú o un territori específic que poden contemplar també rutes entre els nuclis més propers.
En ambdós casos es caracteritzen per disposar d’estructures de gestió de tipus tècnic i de caire fix i presidències rotatòries que solen tenir una duració anual i ser de caire polític. Normalment hi ha comitès científics de caire consultiu i assessor. Les estructures de gestió s’encarreguen de la coordinació amb els diferents actors, públics i privats, dels diversos nodes de la ruta o de la xarxa. Hi ha un pla de gestió que es revisa periòdicament i una pla d’activitats anuals.
Es caracteritzen per disposar d’un logotip o una imatge de marca que identifica la ruta i que es presenta tant en la senyalística com en els materials de suport (guies, plànols, plafons interpretatius...) i els productes de marxandatge. I també en els establiments adherits que solen ser empreses de serveis d’allotjament, restauració, activitats turístiques i botigues.
Es barregen fórmules que combinen diferents mitjans de transport per a realitzar les rutes  a peu, a cavall, en bicicleta, en automòbil, en autocar o en tren. En el cas de les rutes urbanes de tipus històric i patrimonial, de vegades associades a itineraris culturals o a xarxes temàtiques d’abast regional, nacional o internacional, els criteris són similars però en una escala més modesta.
Les xarxes, els itineraris i les rutes culturals afavoreixen la preservació del patrimoni, contribueixen a la creació de productes turístics de qualitat i sostenibles, permeten una millor gestió dels recursos turístics, faciliten una major comprensió de la identitat d’un lloc i són instruments per a la diversificació del producte.
El Consell d’Europa i la UNESCO són els organismes que atorguen les distincions i els reconeixements dels itineraris culturals més significatius. El Consell d’Europa, amb el reconeixement l’any 1987 del Camí de Sant Jaume com a primer itinerari cultural europeu, es convertí en l’ens promotor d’aquesta iniciativa. Hi ha dues categories d’itineraris: el Gran Itinerari Cultural del Consell d’Europa i l’Itinerari Cultural del Consell d’Europa. La primera correspon a itineraris que s’organitzen entorn un d’un tema de tipus paneuropeu i que compten amb una estructura de gestió efectiva i un programa de cooperació amb una diversitat d’accions al llarg d’Europa. La segona categoria és per a itineraris temàtics amb una limitació històrica i/o geogràfica.
La UNESCO, el mateix any 1987, va plantejar les rutes culturals com a estratègia per a fomentar el diàleg intercultural amb l’impuls inicial del projecte de la Ruta de la Seda. Posteriorment s’afegiren altres rutes com la Ruta de l’Esclau o la Ruta de l’Olivera. L’any 1993 es van inscriure els trams espanyols de l’anomenat Camí Francès o Jacobeu del Camí de Sant Jaume a la Llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO. Els quatre trams francesos hi van ser incorporats l’any 1998. Aquest fet va motivar que en el 2005 els itineraris culturals fossin considerats com una nova categoria específica en el nou text de les Directrius de la Convenció del Patrimoni Mundial. Es culminava així un procés impulsat pel Comitè Científic d’Itineraris Culturals de l’ICOMOS. En la categoria de Paisatge Cultural, la UNESCO també contempla la possibilitat de designar llargues àrees lineals que representin xarxes importants de transport i comunicació, fet que ofereix la possibilitat d’inscriure corredors culturals, carreteres i vies històriques que no s’inclourien en la categoria d’itineraris.

2. Identificació de les xarxes i les rutes històriques i culturals a Catalunya

2.1 Itineraris culturals del Consell d’Europa i Rutes pel Diàleg Intercultural de la UNESCO

En el cas de Catalunya, es compta amb el reconeixement del Consell d’Europa pels itineraris culturals dels Camins de Sant Jaume, les Rutes Europees de la Seda i el Tèxtil, la Ruta de l’Hàbitat Rural als Pirineus, la Ruta del Ferro als Pirineus, les Rutes de l’Olivera i la Ruta dels Fenicis. Pel que fa al reconeixement de la UNESCO per les rutes del diàleg intercultural cal esmentar les Rutes de la Seda, les Rutes de l’Olivera i la Ruta de l’Esclau.

2.1.1 El Camí de Sant Jaume

El Camí de Sant Jaume va ser el primer itinerari cultural europeu que va nominar el Consell d’Europa l’any 1987 i va rebre la categoria de Gran Itinerari Cultural Europeu l’any 2004. Els trams espanyols de l’anomenat Camí Francès van ser inscrits en la Llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO l’any 1993. Els quatre trams francesos hi van ser incorporats l’any 1998. En l’actualitat el tram per la cornisa cantàbrica i la Via de la Plata es troben en la llista indicativa per a ser-hi incorporats en un futur.
Hi ha nombrosos camins històrics que s'inicien o passen pel territori català. Diverses associacions d’amics del Camí de Sant Jaume han recuperat trams des de Montserrat i el delta de l’Ebre. L'any 1992 es va decidir escollir el monestir de Montserrat com a node central del Camí Català. Els tres més coneguts i que, a més, estan ben senyalitzats es presenten a continuació. Tot i que en molt poques de les poblacions per les quals passen aquests camins disposen d'albergs específics per als caminants, en alguns casos l'ajuntament o la parròquia faciliten que els pelegrins amb credencial hi puguin pernoctar.

• El Camí de Sant Jaume a Catalunya: Sant Pere de Rodes-Montserrat-Alcarràs
El tram de Montserrat a Alcarràs compta amb una senyalització de sagetes grogues des de fa quinze anys i s’han publicat diferents guies. Actualment la Generalitat està duent a terme la senyalització vertical amb pals de fusta i banderoles metàl·liques de color blau que està previst que finalitzi el desembre del 2007. El tram de Sant Pere de Rodes a Montserrat no està definit en la seva totalitat ja que la Generalitat i l’Associació d’Amics del Camí de Sant Jaume estan establint el traçat per a poder senyalitzar-lo durant l’any 2008 i estan recollint la llista d’establiments que oferiran serveis als pelegrins. Les oficines de turisme seran punts on se segellarà el passaport de pelegrí. El Centre d’Acollida Turística de Vilajuïga, de futura creació, recollirà la important i antiga tradició dels pelegrinatges medievals. La localitat es va seleccionar per la seva proximitat a Sant Pere de Rodes, lloc històric de pelegrinatge i un dels punts de sortida del Camí de Sant Jaume a Catalunya.

• El Camí Català de Sant Jaume per San Juan de la Peña: Montserrat-Alfarràs 
Aquest camí parteix de Montserrat per Igualada, Cervera, Tàrrega, i segueix en direcció a Balaguer, Alfarràs, Montsó, Osca, el monestir de San Juan de la Peña i Santa Cilia de Jaca. En aquesta darrera població conflueix amb el Camí Aragonès.  El manteniment de la senyalització d'aquest camí, en el
tram de Tàrrega a Santa Cilia de Jaca, és a càrrec de l’Associació d’Amics dels Pelegrins a Santiago  de Barcelona.

• El Camí de Sant Jaume per l’Ebre i per Tarragona
El Camí de Sant Jaume presenta dues vies d’accés pel sud de Catalunya, la que passa per l’antiga via romana de Tarragona i Ulldemolins (GR 65) i una al sud, des del delta de l’Ebre a Batea. El Patronat de Turisme de la Diputació de Tarragona-Costa Daurada i la Diputació de Saragossa han impulsat el projecte del Camí de Sant Jaume de l’Ebre a Aragó i Catalunya. El manteniment dels trams el realitza l’Associació d’Amics del Camí de Sant Jaume de l’Ebre.
El Camí de Sant Jaume de l’Ebre és pròpiament la ruta del riu en les seves dues versions, una, la del curs fluvial navegable, sens dubte vigent almenys durant tota l’edat mitjana, i l’altra, la via terrestre, la del Camí de Tortosa a Saragossa per Gandesa. Trobaven l’Ebre i continuaven, mitjançant els camins de sirga i el transport pel riu, per aquesta via fluvial fins a Logronyo, on enllaçaven amb els pelegrins que venien pels camins de Somport i Roncesvalles.
Aquesta ruta està relacionada amb el transport marítim de la Mediterrània, especialment des dels ports mediterranis dels territoris de la Corona d’Aragó cap als Alfacs i Tarragona.
Aquest camí, de 74 km, està estructurat en dues etapes. El primer tram del recorregut va des de Tortosa fins a Gandesa, passant per Roquetes, Jesús, Aldover, Xerta i la Fontcalda. Aquesta etapa, d’uns 40 km de distància, comença al portal del Romeu de Tortosa. L’arribada a Tortosa es pot realitzar des
de Deltebre (el Muntell de les Verges) o bé des de Sant Carles de la Ràpita i Amposta, on el viatger trobarà ja les marques del camí. La ruta està senyalitzada des de l'any 2000 amb uns posts cilíndrics de 1,20 m d'altura i amb una placa que diu “Camí de Sant Jaume de l'Ebre”. Hi ha  deficiències en la senyalització pel pas del temps i accions vandàliques. Seria important tornar a renovar alguns senyals.
La via verda del Baix Ebre coincideix en gairebé tot el seu recorregut amb l'antic camí de Sant Jaume de l'Ebre.

2.1.2 Les rutes europees de la Seda i el Tèxtil

La Ruta de la Seda va ser reconeguda per la UNESCO l’any 1987 com a ruta pel diàleg intercultural. Un any després el Consell d’Europa reconeixia les rutes europees de la seda i el tèxtil com a itinerari cultural. Catalunya participa en el projecte de la Ruta de la Seda de la UNESCO, amb una acció promoguda especialment pel Museu Tèxtil de Terrassa, però en accions de caire acadèmic.
Pel que fa a les rutes del Tèxtil, s’impulsa una iniciativa des del Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya que es promou des del Club Cultura de Turisme de Catalunya juntament amb la Ruta del Paper i la Ruta de la Mineria. S’inclou el Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (mNACTEC) a Terrassa, el Parc Fluvial Navàs-Berga, la Colònia Güell a Santa Coloma de Cervelló, el Museu de la Colònia Vidal a Puig-reig i el Museu de la Colònia Sedó a Esparreguera. Com a itinerari europeu cal fer la implementació.

2.1.3 Hàbitat Rural als Pirineus

Aquest itinerari que formava part de l’Itinerari Europeu de l’Hàbitat Rural es va impulsar des del Govern d’Andorra, centrat en l’hàbitat rural dels Pirineus de la segona meitat del segle XIX i primers anys del segle XX. Va ser reconegut l’any 2002. Es troba en una fase d’estancament. Només s’ha desenvolupat a Andorra. En el cas de Catalunya s’esmenta l’ecomuseu de les valls d’Àneu, però no està implementat. 

2.1.4 Itineraris europeus de Patrimoni Jueu

La Xarxa de Calls d’Espanya, amb secretariat permanent al Patronat del Call de Girona, és una de les entitats impulsores d’aquest itinerari cultural reconegut el maig del 2004 i que el desembre del 2005 va rebre la menció de Gran Itinerari del Consell d’Europa.
És una associació pública municipalista creada l’any 1995 sense ànim de lucre que té com a objectiu la defensa del patrimoni urbanístic, arquitectònic, històric, artístic i cultural del llegat jueu sefardí a Espanya. En el cas de Catalunya en són membres les poblacions de Barcelona, Girona i Tortosa, i també Besalú i Castelló d’Empúries com a associades. Compten amb el suport de Turespaña per les accions de promoció i comercialització.

2.1.5 Ruta del Ferro als Pirineus

La Ruta del Ferro és un itinerari cultural transfronterer en format de xarxa per Andorra, Catalunya, Aquitània, Arieja, Guipúscoa i Biscaia que fou reconegut com a itinerari cultural del Consell d’Europa el mes de maig del 2004 i que va rebre la menció de Gran Itinerari Cultural del Consell d'Europa el mes de desembre del 2004. Es coordina des del Ministeri de Cultura d’Andorra i es troba en plena fase d’implementació. El Museu de les Mines de Cercs i la Farga-Palau de Ripoll, membres de la Xarxa de Museus de Ciència i Tècnica de Catalunya, són els nodes catalans.
La Ruta del Ferro a Catalunya s’inicia a Ripoll, a l’antiga farga Palau, situada en el mateix lloc on ja al segle XVII es produïa ferro, i que es va restaurar i obrir al 2006 amb visites concertades. Un segon lloc d’interès són les mines de cel obert de Ventolà on es poden veure els llocs d’on les fargues de Ripoll treien el mineral per a convertir-lo en ferro; són unes baumes excavades a la roca. El camí continua cap al poble d’Ogassa, on encara hi ha el poblat de les mines d’antracita que fou el motiu pel qual es construí el ferrocarril de Barcelona a Sant Joan de les Abadesses. En una antiga mina, l’Ajuntament hi vol construir un museu. Aquest carbó servia per a alimentar els alts forns de Camprodon, dels quals avui no en queda cap resta visible.
Actualment el tram de Ripoll a Sant Joan de les Abadesses s’ha convertit en una via verda nomenada la Ruta del Ferro i del Carbó, que es gestiona des del Consorci de les Vies Verdes. Per a facilitar les estadístiques de freqüentació disposa d’un comptador.
De Ripoll la ruta continua cap a la Pobla de Lillet i Castellar de N’Hug, on hi ha el ferrocarril del ciment que duu a la fàbrica Asland d’estil modernista, avui convertida en Museu. La ruta finalitza al Museu de les Mines de Cercs, que té un nombre de visites important. A uns quilòmetres més amunt de la muntanya hi ha les mines a cel obert, on es poden veure petjades de dinosaures. En un futur proper es construirà un centre d’interpretació, però encara no s’ha realitzat una estratègia definida com a producte turístic.

2.1.6 Rutes de l’Olivera

L’olivera és un arbre mític i sagrat per a les tres religions monoteistes de la Mediterrània, símbol universal de pau i reconciliació. L’olivera, l’oli i l’oleïcultura estan associats a una gran varietat de paisatges naturals i culturals vius. Les rutes de l’Olivera pretenen potenciar els valors culturals, el paisatge cultural i l’oleïcultura.
La Cambra de Comerç i Indústria de Messènia (Peloponès, Grècia) va ser la impulsora d’aquesta iniciativa, que va començar l’any 1999 i que l’any 2005 va tenir el reconeixement de la UNESCO com a Ruta pel Diàleg Intercultural. El mes de març del 2005 el Consell d’Europa la reconeixia com a Itinerari Cultural i el maig del 2006 va rebre la menció de Gran Itinerari Cultural del Consell d’Europa.
Pel que fa a Catalunya, es troba en fase d’estructuració i s’està treballant en la proposta des de l’Institut Europeu de la Mediterrània i la Universitat de Barcelona, en el marc de la Càtedra UNESCO Cultura, Turisme, Desenvolupament i la Xarxa IBERTUR.

2.1.7 Ruta dels Fenicis

La Ruta dels Fenicis és un itinerari cultural mediterrani, coordinat des de Sicília, que pretén promocionar el llegat de la civilització fenícia i púnica. Va rebre el reconeixement com a Itinerari Cultural del Consell d’Europa el mes de maig del 2004.
Pel que fa a Espanya, es troba en fase d’estructuració. En relació amb Catalunya, des de l’Institut Europeu de la Mediterrània i la Universitat de Barcelona, en el marc de la Càtedra UNESCO Cultura, Turisme, Desenvolupament i la Xarxa IBERTUR s’està estructurant una preproposta a Catalunya. En aquests moments s’està treballant sobre el Camí d’Anníbal que travessà Catalunya per la vall del Segre i va creuar els Pirineus.

2.2 Rutes històriques en format lineal

2.2.1 El Sender de la Via Augusta

El Projecte Vies Romanes a la Mediterrània és una iniciativa comunitària que es va emmarcar en el programa europeu INTERREG IIIB. El Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya va participar en aquest programa conjuntament amb altres regions europees: Algarve i Alentejo (Portugal); València i Andalusia (Espanya); Llenguadoc-Rosselló, Provença Alps-Costa Blava i Còrsega (França); Úmbria, Vall d'Aosta, Laci, Ligúria i Toscana (Itàlia); Macedònia de l'est-Tràcia, Macedònia del centre i Macedònia de l'oest i Epir (Grècia); a més de socis tercers com són Algèria i Tunísia.
En el cas de Catalunya es va recuperar el traçat de la Via Augusta, el camí de comunicació a l'època de l'imperi Romà que anava de Roma a Cadis, com un sender que podia contribuir a sensibilitzar la població envers els valors naturals i culturals d'unes zones tradicionalment percebudes com a àrees altament urbanitzades i industrialitzades, i que servís per a impulsar la connexió i col·laboració amb la resta de regions europees.
El Sender de la Via Augusta és un itinerari practicable a peu, en bicicleta o a cavall durant tot l'any, que es completa amb una organització en etapes. La Via Augusta aprofitava en la major part del seu recorregut un veritable corredor natural. De fet, l'emperador August va aprofitar vies ja existents, com la Via Hercúlia, Via Heraclea o el Camí d’Anníbal, que va reformar i millorar, i va donar el nom definitiu a l'itinerari. De la mateixa manera, les diferents generacions van anar afegint les seves millores sobre la via fins avui.
La conseqüència d'aquesta evolució ha estat, d'una banda, la progressiva eliminació de testimonis corresponents al traçat original, i, de l'altra, la inaccessibilitat per a circular a peu d'una part important del camí antic, avui ocupat per vies d'ús exclusiu del trànsit rodat. Això fa impossible que l'itinerari coincideixi amb el traçat original de la via.
S'ha definit un itinerari que, respectant el context geogràfic de la via original, és de nova creació com a sender en la majoria del seu recorregut. Encara que en alguns trams arriba a coincidir amb el traçat original, la major part del recorregut hi discorre pròxim. Per aquesta raó, l'itinerari s'anomena Sender de la Via Augusta.
El Sender travessa un centenar de municipis i setze comarques: l’Alt Empordà, l’Alt Penedès, el Baix Camp, el Baix Ebre, el Baix Llobregat, el Baix Penedès, el Barcelonès, el Gironès, el Maresme, el Montsià, el Pla de l’Estany, la Ribera d’Ebre, la Selva, el Tarragonès, el Vallès Occidental i el Vallès Oriental.

2.2.2 El Camí dels Monjos

El Camí dels Monjos uneix els monestirs de Sant Cugat i de Sant Llorenç del Munt, al parc del mateix nom, tot passant per la serra de Galliners, prop de Sant Quirze, i per Terrassa i Matadepera fins a arribar a la Mola. El primer tram, del sender de petit recorregut PRC-31, va ser molt utilitzat segles enrere pels pastors i els seus ramats que venien del Pirineu cap al Vallès per a passar l`hivern, així com pels monjos benedictins per a traslladar-se d'un monestir a l’altre. El topònim actual és fruit de la llegenda que diu que l'abat i els monjos de Sant Llorenç del Munt van demanar permís al bisbe de Barcelona per a assentar-se en un altre indret, ja que les seves terres no eren gens productives i l'aïllament del monestir els feia patir el mal de la tristesa. Però, de fet, el monestir de Sant Llorenç va dependre del de Sant Cugat de manera quasi continuada fins al segle XVII, tret de curts períodes.
El 29 de novembre de 2006, els alcaldes de Sant Cugat, Terrassa, Matadepera i Sant Quirze van signar un conveni de col·laboració amb la Diputació de Barcelona per a impulsar el projecte comú del Camí dels Monjos. La Diputació de Barcelona s'encarregarà de senyalitzar les rutes i editar una guia turística mentre que cada municipi serà responsable de l'adequació i el manteniment de les vies.

2.2.3 Ruta del Romànic de la Vall de Boí

Durant els segles XI i XII, a la Vall de Boí es va viure una important activitat constructora i artística. Colles de picapedrers, mestres pintors i tallers d’artesans van aixecar, decorar i moblar un conjunt d’esglésies romàniques excepcional: Sant Climent i Santa Maria de Taüll, Sant Joan de Boí, Santa Eulàlia d’Erill la Vall, Sant Feliu de Barruera, la Nativitat i Sant Quirc de Durro, Santa Maria de Cardet i l’Assumpció de Cóll. Vuit esglésies i una ermita declarades patrimoni mundial de la humanitat per la UNESCO.
Construïdes sota la influència del romànic llombard, les esglésies de la Vall de Boí són edificis funcionals, d’una o tres naus, que s’aixequen amb petits carreus de granit i es cobreixen amb embigats de fusta o voltes de canó. Per sobre de tot, destaquen els campanars: esveltes torres de planta quadrada que complien una funció de comunicació i vigilància del territori. Frisos de dents de serra, bandes llombardes i arquets cecs decoren rítmicament els exteriors dels absis i els campanars.
A l’interior de les esglésies, els conjunts de pintura mural, els davallaments de la creu, les talles i els frontals d’altar omplien els espais d’imatges destinades a revelar els valors espirituals de la societat medieval.
Avui, gran part d’aquests béns mobles es conserven a Barcelona, al Museu Nacional d’Art de Catalunya, però és a la Vall de Boí, a l’espai per al qual van ser creades, on les còpies d’aquestes imatges ens transmeten tot el seu sentit i ens permeten entendre la seva funció original.
Actualment aquest conjunt es gestiona des del Centre del Romànic de la Vall de Boí. L’obertura al públic de les esglésies, l’edició de material informatiu i les visites guiades per la Ruta del Romànic s’ofereixen des del centre.

2.2.4 Ruta dels Castells

La Ruta dels Castells de Lleida inclou quatre fortaleses: Montsonís, a la Noguera; Montclar, a l’Urgell; i Florejacs i les Pallargues a la Segarra. Darrerament s’hi ha afegit el castell de Vicfred, també a la Segarra. Hi ha altres castells visitables a la zona: el castell de Verdú, a l’Urgell; el castell d’Arbeca a les Garrigues, i el castell de Mur, al Pallars Jussà. La gestió la realitza Castells de Lleida SL.

2.2.5 Camí dels Bons Homes o Ruta dels Càtars - GR-107

El Camí dels Bons Homes és un itinerari turístic entre el santuari de Queralt a Berga (Catalunya) i el castell de Montsegur (Arieja, França), que ofereix la possibilitat de recórrer les rutes de migració que van utilitzar els càtars o bons homes durant els segles XIII i XIV quan fugien de la croada i la Inquisició.
Actualment s’ha convertit en el sender de gran recorregut GR-107 i es pot recórrer a peu, a cavall i en la majoria de trams en bicicleta de muntanya i permet seguir les petjades del catarisme tot travessant els Pirineus.
Hi ha una variant que des de Gósol arriba al santuari del Miracle i segueix majoritàriament el GR-7. També es poden descobrir en cotxe els pobles on varen viure els bons homes i les bones dones tot visitant les comarques del Berguedà, la Cerdanya, l’Alt Urgell, el Solsonès i el departament francès de l’Arieja.
Les dades de freqüentació del camí són aproximadament d’uns 3.000 visitants anuals, segons les dades de l’ecocomptador del coll de la Bena. Actualment es comtpa amb ecocomptadors situats en dos punts del camí. 

2.2.6 Ruta del Cister

La Ruta del Cister és una marca turística creada el 1989 amb l’objectiu de disposar d’una eina de desenvolupament social i econòmic de les comarques de l’Alt Camp, la Conca de Barberà i l’Urgell. El seu nom es deu al fet que cada una d’aquestes comarques té un monestir cistercenc, respectivament: Santes Creus, Poblet i Vallbona. Aquests monestirs, fundats al segle XII, van ser els panteons oficials dels reis de la Corona d’Aragó.
Des del seu inici, la marca la Ruta dels Cister ha estat un exemple de col·laboració intercomarcal i s’identifica com una de les destinacions consolidades de l’oferta de turisme de qualitat de les comarques de l’interior de Catalunya. Durant aquest temps, s’ha pogut explicar que la Ruta del Cister no consisteix únicament en una línia que uneix tres punts en el mapa, sinó que incorpora tot allò de bo i interessant que es pot trobar en el conjunt dels prop de cent pobles que la integren. Les tres comarques implicades han invertit molts esforços per donar a conèixer el seu patrimoni, format pels tres monestirs i pels seixanta-cinc municipis que els envolten. Els seus costums, la seva cultura, la gastronomia, la tradició i el patrimoni actualment han estat potenciats gràcies al nou impuls donat en el període 2005-2007, concretat en un projecte per a fomentar un turisme de qualitat que ha de ser una aportació important per a reforçar la identitat i la significació de les marques Catalunya, Ara Lleida i Costa Daurada i la projecció internacional del nostre país.

2.2.7 La Ruta Remença

La Ruta Remença segueix la història de Catalunya a l'edat mitjana a través de la revolta dels pagesos de remença liderats per Francesc de Verntallat, nascut a la vila de Mallol, a la Vall d'en Bas. Els visitants tenen l'oportunitat de gaudir de la nostra història d'una manera amena, visitant els nuclis dels Hostalets d'en Bas i el Mallol, catalogats com a pobles d'interès historicoartístic, a més de Sant Privat d'en Bas, passant per Puigpardines i Joanetes

2.2.8 La Ruta de la Pau - Ruta pels espais de la batalla de l'Ebre

L’any 1999, seixanta-un anys després de la batalla més cruenta de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), la ja famosa batalla de l’Ebre, s’inaugurà al lloc dels fets la Ruta de la Pau. Aquesta ruta o camí de senderisme travessa la serra de Pàndols i la serra de Cavalls a la Terra Alta i uneix tots els escenaris més rellevants de la batalla del 1938.
Avui la Ruta de la Pau és una oferta turística que, en format d’itinerari circular, fent ús de la se-nyalització dels GR i dels PR de la comarca, fa un recorregut pels indrets que van tenir més rellevància durant la batalla de l’Ebre. Comença i acaba a Gandesa, passant per la Fontcalda, Prat de Comte, Bot, Coll del Moro, Vilalba dels Arcs, la Fatarella i Corbera d’Ebre, en un recorregut de 74 quilòmetres que, si es fa complet, es pot dur a terme en vint hores i vint-i-cinc minuts (sense comptar parades ni descansos). Aquest itinerari té una variant que l’enllaça amb la població del Pinell de Brai.
La ruta ofereix diverses possibilitats, ja que, si no es vol fer completa, es pot escurçar o allargar accedint-hi o sortint-ne per altres itineraris també asse-nyalats com a GR o PR. El Consell Comarcal de la Terra Alta ha editat una completíssima guia en què els excursionistes trobaran tota la informació i tota mena de recomanacions sobre els itineraris que cal seguir, a més de dades generals sobre la comarca i apunts històrics.

2.2.9 Les Rutes de Salamina

Les Rutes de Salamina consten de diversos itineraris a peu que discorren pels territoris de Cornellà del Terri, Palol de Revardit i Sant Miquel de Campmajor. Aquestes zones són els escenaris principals de la novel·la de Javier Cercas i la pel·lícula de David Trueba, Soldados de Salamina. Aquest any 2007, el Consell Comarcal del Pla de l'Estany continua oferint la possibilitat de participar en visites comentades a través d'aquestes rutes. De forma lúdica, participativa i dinàmica, es poden conèixer alguns dels episodis que tingueren lloc a la comarca durant la Guerra Civil i el seu patrimoni cultural i natural.

2.3 Xarxes temàtiques

2.3.1 Ruta de l’Art Rupestre

El Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC) és l’organisme que gestiona la ruta que es va presentar el mes de setembre del 2005 per aprofundir en la difusió del patrimoni arqueològic i dels valors històrics i també sensibilitzar la ciutadania sobre la importància de la seva conservació. La Ruta de l’Art Rupestre mostra una sèrie de conjunts excepcionals que ens parlen de la vida a la prehistòria. Unes escenes pintades, extremament fràgils, que van ser creades en alguns casos fa més de vuit mil anys i que la UNESCO va declarar Patrimoni Mundial per la seva singularitat.
Actualment, els conjunts prehistòrics i els equipaments que integren la ruta són el Centre d’Interpretació d’Art Rupestre dels Abrics de l’Ermita a Ulldecona (Montsià, Tarragona), el Centre d’Inter-pretació de l’Art Rupestre - Muntanyes de Prades a Montblanc (Conca de Barberà, Tarragona) i la Roca dels Moros al Cogul (les Garrigues, Lleida). Tanmateix, es tracta d’una ruta en construcció a la qual s’aniran afegint altres conjunts. Recentment, la Ruta de l’Art Rupestre ha estat inclosa dins la Red Europea Primeros Pobladores y Arte Rupestre Histórico (REPPARP), que incorpora diferents regions del sud-oest d’Europa amb l’objectiu de desenvolupar i promocionar els seus recursos patrimonials en relació amb el turisme cultural.

2.3.2 Ruta dels Ibers

És un recorregut pels diferents poblats ibèrics catalans, agrupats per les antigues tribus ibèriques, organitzada pel Museu d’Arqueologia de Catalunya.
Es va originar arrel de l’exposició itinerant “Els Ibers, Prínceps d’Occident”, que, en el cas de Barcelona, es va exhibir durant el 1998 al Palau Macaia, seu de la Caixa, i que va reunir 350 obres singulars de l’art ibèric. Amb motiu d’aquesta exposició es van organitzar visites als jaciments ibèrics que van propiciar la creació del projecte de la Ruta dels Ibers. Entre les diferents accions que es realitzen cal destacar el Cap de Setmana Ibèric, que té lloc a final de setembre-començament d’octubre, i que pretén fer conèixer el llegat ibèric de la Catalunya actual a través de diverses activitats i una jornada de portes obertes.

2.3.3 Ruta del Temple

La gestió es realitza a través del Consorci de la Ruta del Temple, creat l’any 2003, per articular accions conjuntes per a la difusió dels vestigis templers a l’antiga Corona d’Aragó: Lleida, Miravet i Tortosa, a Catalunya, Montsó a l’Aragó i Penyíscola a la Comunitat Valenciana. Compta amb una presidència rotatòria a càrrec dels alcaldes dels municipis que la integren.
Es planteja un augment de les poblacions sempre que es trobin dins el marc geogràfic de les que ja integren la ruta en un intent de millorar la proposta cultural i turística. Es pretén també crear una agenda comuna amb un programa d’actes culturals de caràcter anual, com és el cas de l’homenatge que es realitza a Montsó a Guillem de Mont-rodon, mestre templer, o propostes específiques dels actes associats al vuitè centenari del naixement de Jaume I, rei que va passar part de la seva infantesa al castell templer de Montsó sota la tutela de Mont-rodon.

2.3.4 Temps de Monestirs

Amb les rutes Temps de Monestirs, el Museu d'Història de Catalunya, producte de l’exposició del mateix nom que es va realitzar al museu, vol posar de manifest l'important llegat arquitectònic del monaquisme que encara avui es conserva a Catalunya. En la majoria dels casos es tracta d'edificis que avui han perdut la seva funcionalitat originària i també han vist evolucionar la seva estructura arquitectònica, però que, tot i així, són els millors exemples d'arquitectura monàstica de Catalunya.
Els quatre itineraris que es presenten sota la denominació de Temps de Monestirs han estat confeccionats per tal d'oferir la possibilitat de visitar abadies i canòniques fundades entre els segles IX i XII. Cada ruta ha estat fixada seguint un criteri de coherència geogràfica i s'ha establert la durada màxima del recorregut complet en dos dies.
En el primer itinerari s’inclouen Santa Maria de Santes Creus a Aiguamúrcia (Alt Camp), Santa Maria de Vallbona a Vallbona de les Monges (Urgell), Santa Maria de Poblet a Vimbodí (Conca de Barberà) i Santa Maria d'Escaladei a la Morera de Montsant (Priorat). En el segon, el monestir de Sant Daniel de monges benedictines i Sant Pere de Galligants a Girona (Gironès), Sant Esteve de Banyoles a Banyoles (Pla de l'Estany), Sant Pere de Besalú a Besalú (Garrotxa) i Sant Llorenç de Sous a Albanyà (Alt Empordà). En el tercer Santa Maria de Serrateix a Serrateix (Berguedà), Sant Benet de Bages a Sant Fruitós de Bages (Bages), Santa Maria de l'Estany a l'Estany (Bages) i Santa Cecília de Montserrat a Marganell (Bages). En el quart, Sant Llorenç, prop Bagà, a Guardiola de Berguedà (Berguedà), Santa Maria de Lillet a la Pobla de Lillet (Berguedà), Sant Jaume de Frontanyà a Sant Jaume de Frontanyà (Berguedà) i Sant Pere de la Portella a la Quar (Berguedà).

2.3.5 Ruta 1714

El Museu d’Història de Catalunya, en el marc de la commemoració del tres-cents aniversari de la Guerra de Successió espanyola, i de l’exposició “Catalunya i la Guerra de Successió” (17 d’octubre de 2007 fins al 20 de gener de 2008), ha impulsat la Ruta 1714 per motivar la visita sobre el terreny d’alguns dels principals escenaris d’aquest conflicte: la Seu Vella de Lleida, la Universitat de Cervera, la torre de la Manresana dels Prats de Rei, el castell de Cardona i la casa Rafael Casanova de Moià.
Aquesta ruta vol recuperar i difondre la memòria històrica a partir dels fets de la Guerra de Successió i les seves conseqüències per a la societat, la cultura i l’organització política i institucional de Catalunya.

2.3.6 Xarxa de Municipis Indians

Representants d'una desena de poblacions agermanades per un passat comú de relacions amb les terres d'Ultramar van establir les bases per a la constitució d'una Xarxa de Municipis Indians que té com a objectiu la preservació i la difusió de la tradició cultural i arquitectònica heretada dels seus vincles, sobretot, amb Cuba i Puerto Rico.
Entre les primeres actuacions del nou organisme es va plantejar la creació d'un lloc web que difongués els treballs de la xarxa, el traçat d'itineraris divulgatius pels escenaris del passat indià en el conjunt del territori, la coordinació d'una exposició itinerant que revelés la singularitat de l'arquitectura dels municipis integrats a la xarxa i, sobretot, l'elaboració d'un llibre blanc en què es cataloguessin les mostres de l'arquitectura d'aquest període repartides per tot el país. Un altre dels objectius de la xarxa és acostar els municipis que en formen part al conjunt de la ciutadania, perquè, d'una banda, es conegui el patrimoni artístic que van deixar els indians, i, de l'altra, per a entendre el procés de creixement econòmic que tots ells van impulsar a la Catalunya del segle XIX. La secretaria del nou organisme té seu permanent a Begur, impulsor del projecte. Els municipis que hi participen són Arenys de Mar, Begur, Blanes, Cadaqués, Canet de Mar,  l’Escala, Lloret de Mar, Palafrugell, Sant Feliu de Guíxols, Sant Pere de Ribes, Sitges i Vilanova i la Geltrú.

2.3.7 Ruta Europea del Modernisme: Ruta del Modernisme de Barcelona i Rutes Modernistes prop de Barcelona

La Ruta del Modernisme de Barcelona fou impulsada des de l’any 1997 per l’Institut del Paisatge Urbà i la Qualitat de Vida de l’Ajuntament de Barcelona. L’objectiu inicial d’aquest programa fou el d’oferir als barcelonins i als visitants de la ciutat una forma original de conèixer aquest patrimoni.
La Ruta Reus, Sitges, Terrassa. Viatge al modernisme va ser una iniciativa original de turisme cultural que promocionava el patrimoni modernista d’aquestes tres localitats. El producte es basava en l'oferta d'un paquet de visites i serveis turístics a una de les tres ciutats i obsequiava amb interessants descomptes en la visita a les altres dues localitats. Fou l’embrió per a l’establiment de les Rutes Modernistes prop de Barcelona, impulsades per la Diputació de Barcelona i que van replantejar aquesta proposta. Es varen establir vuit rutes per la província, a les quals es va sumar Reus: L'Alt Berguedà: el Modernisme de Gaudí a la natura, Modernisme al Maresme: el llegat de Lluís Domènech i Montaner i Josep Puig i Catafalch,  El Baix Llobregat. De Gaudí al Modernisme popular, El Modernisme a l'Alt Penedès. Un passeig entre vinyes, Sitges en el temps del Modernisme, Terrassa, industrial i modernista, El Vallès Oriental: el Modernisme a les cases d'estiueig, Manresa: Modernisme i Art Déco, i Reus, la ciutat de Gaudí.
Un conveni entre l’Ajuntament de Barcelona, la Diputació de Barcelona i els catorze municipis catalans amb patrimoni modernista ha fet possible una promoció conjunta de la Ruta i la seva integració en la Ruta Europea del Modernisme.
La Ruta Europea del Modernisme és una associació sense afany de lucre, creada el juny de l’any 2000, que té seu a Barcelona i està integrada per administracions públiques i entitats del sector privat. Hi ha de 47 entitats i 57 ciutats europees, entre les quals destaquen, a mes de Barcelona, Anvers, Brussel·les, Budapest, Glasgow, Moscou i Torí, i d’altres de fora del continent com Buenos Aires (Argentina) i Valparaíso (Xile).
En el cas de Catalunya, la guia de la Ruta del Modernisme és el principal instrument de suport i es troba en les principals llibreries i als centres del modernisme –que s’ubiquen al Centre d’Informació de Turisme de Barcelona a la plaça de Catalunya, a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i als Pavellons Güell de Barcelona– i proporciona descomptes de fins al 50% en el preu d’entrada als monuments visitables.

2.3.8 Ruta del Paper

La Ruta del Paper és una de les rutes del patrimoni industrial de Catalunya, promogudes per Turisme de Catalunya. Inclou el Museu Molí Paperer de Capella-des, el Molí Paperer Munné, també a Capellades, i la Fàbrica Stora Enso a Castellbisbal.

2.3.9 Ruta de la Mineria

La Ruta de la Mineria també forma part de les rutes del patrimoni industrial de Catalunya, promogudes per Turisme de Catalunya. Inclou les mines prehistòriques de Gavà, la muntanya de sal de Cardona, les mines de carbó a cel obert de Fumanya a Fígols de les Mines (Pirineus), el Museu de les Mines de Cercs i el Museu Fàbrica de Ciment Asland al Clot del Moro, a Castellar de N’Hug (Pirineus). Compta amb una extensió a Pedreres del Llobregat, a Sant Vicenç de Castellet i al Museu de les Mines de Bellmunt del Priorat.

2.3.10 Xarxa de Turisme Industrial de Catalunya (XATIC)

L’associació Xarxa de Turisme Industrial de Catalunya (XATIC), constituïda el 27 de febrer de 2006, està formada per dinou municipis catalans que tenen en comú un important i variat llegat industrial que permet conèixer a fons la Revolució Industrial al nostre país i la transformació del territori i de la societat de la Catalunya contemporània.
L’objectiu d’aquesta xarxa de municipis és generar una línia d’actuació comuna com a instrument de projecció, d’atracció de visitants i de creació d’activitat econòmica i cultural a l’entorn del turisme industrial. En aquest sentit, els municipis associats amb el suport del Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya fan palesa la voluntat de treballar de forma conjunta un Pla de Dinamització Turística.
Els municipis que conformen la Xarxa són les dinou poblacions que van endegar el Pla de Dinamització del Producte Turístic: Àreu, Bellmunt, Capellades, Cardona, Castellar de N’Hug, Castelló d’Empúries, Cercs, Esparreguera, Granollers, Igualada, Manlleu, Manresa, Palafrugell, Puig-reig, Ripoll, Sant Sadurní d’Anoia, Santa Coloma de Cervelló, Terrassa i Vilanova i la Geltrú.
Actualment, la XATIC té la seu a Terrassa. Gestiona un dels Plans de Dinamització del Producte Turístic promogut pel Ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç, dins el Pla Integral de Qualitat Turística Espanyola PICTE 2000.

2.4 Visites guiades urbanes

Les visites guiades es promouen bàsicament des de les oficines municipals de turisme i les realitzen el personal propi o en concertació amb empreses de serveis culturals i/o turístics. Les rutes urbanes són generals a les poblacions més petites i per etapes històriques en caps de comarca i poblacions més grans. Pel que fa a les temàtiques destaca el món romà, el patrimoni medieval (cristià, jueu i andalusí), el llegat dels indians, el modernisme, el patrimoni industrial i la Guerra Civil, així com associades a arquitectes, pintors i  i escriptors. Destaquen propostes vinculades amb les commemoracions com el bicentenari de la Guerra del Francès (1808-1814) i el tricentenari de la Guerra de Successió (1714).
En general són a peu. En algunes poblacions es realitzen visites teatralitzades i nocturnes, especialment en temporada d’estiu. El cost mitjà ronda els 5 euros per persona. Els idiomes amb els quals es fan les visites bàsicament són el català i el castellà, amb presència de visites en alemany, anglès, francès, italià i rus. La durada és des d’1 hora i mitja a 3 hores i mitja. La presència de tecnologies d’informació i de comunicació són escasses, centrades en la promoció per Internet, les audioguies i l’accés a informació per telefonia mòbil.

3. Valoració i reptes de futur

Un dels aspectes de la dinàmica del turisme vinculat a les xarxes i rutes històriques és la seva promoció, i en aquest sentit es pot afirmar que, pel que fa a Catalunya, els principals productes catalans que promociona Turespanya són la Xarxa de Calls i la Xarxa de Ciutats Patrimoni de la Humanitat. Turisme de Catalunya promociona, en el marc dels productes del Club Cultura: la Ruta dels Ibers, el Camí dels Bons Homes, la Ruta dels Castells, la Ruta del Cister, la Ruta del Temple, la Ruta de la Mineria, la Ruta del Paper, la Ruta de Tèxtil i la Ruta del Modernisme, com també el Romànic de la Vall de Boí.

3.1 Avaluació i tendències 

Les xarxes, les rutes i els itineraris a Catalunya necessiten una planificació coordinada per a millorar la consolidació del producte i millorar la seva promoció i comercialització. I, d’altra banda, les xarxes, les rutes i els itineraris culturals contribueixen a vertebrar el territori i la desestacionalització.

3.2 Problemes

Malgrat l’existència d’una important varietat de rutes, es constaten problemes de base com la necessitat d’incloure en la ruta un conjunt de recursos complementaris que facin el paper d’infraestructura de serveis com ara l’allotjament, la restauració, el transport... En la mesura en què es puguin presentar com una imatge associada al tema, la ruta com a producte guanyaria en qualitat. Es constata que quan les rutes neixen d’un procés d’estructuració emergent, la implicació dels actors és més fàcil d’aconseguir, ja que la pròpia modificació intrínseca dels actors fundadors fa que aquests s’impliquin. Per contra, quan la ruta neix de processos planificats, la implicació dels actors requereix un tractament especial. En ambdós casos és fonalmental saber crear els mecanismes de coordinació i de motivació. Aquesta dificultat d’implicar els actors augmenta quan els actors que intevenen són de diferents territoris.
Un dels problemes més greus és que no hi ha dades sobre els fluxos i les taxes reals de freqüentació.

3.3 Necessitats i estratègies de futur

Des de l’Administració caldria dur a terme una tasca de suport per a la gestió de xarxes i el control de qualitat de les rutes. Seria d’interès que s’elaborés un pla de qualitat de les rutes, en el qual s’establissin els criteris que aquestes rutes han de complir. Aquest pla s’hauria de realitzar amb la participació directa de tots els agents implicats.
Els criteris haurien d’assegurar la qualitat de la tematització, la varietat dels recursos dins la temàtica, la qualitat dels serveis complementaris de restauració, allotjament, transport..., la consistència del producte en el sentit que no en quedin fora recursos importants, la flexibilitat de l’itinerari i, per últim, la qualitat de la senyalització i la interpretació. Caldria actuacions concretes com ara la creació de sistemes de certificació per als diferents actors implicats. Aquests criteris haurien de servir per a crear un registre oficial de xarxes, rutes i itineraris culturals, fet que afavoriria la promoció institucional i constituiria una motivació més per a la futura implicació de nous actors i nous itineraris. Caldria recomanar, per tant, que qualsevol ruta que impliqués actors catalans pogués ser enregistrada al registre català de Xarxes, Rutes i Itineraris Culturals. Aquesta acció coordinada afavoreix les accions de promoció i comercialització. En aquest sentit seria de gran interès l’elaboració d’un manual de gestió.
A un nivell més concret, en relació amb el Camí de Sant Jaume, es poden optimitzar rutes ja existents que afavoririen la millora de recursos i promoure una millor promoció i comercialització per trams.
A tall d’exemple es pot citar el cas de l’anomenada Ruta dels Tres Monestirs que realitzen els centres excursionistes del Vallès des de l’any 1989 i de forma biennal. Aquest recorregut  de 53 km segueix el Camí dels Monjos (PRC-31), que uneix els monestirs de Sant Cugat i Sant Llorenç, i el Camí Romeu a Montserrat (GR-96). En l’edició del 2007 hi van participar 495 persones. En el cas del tram Barcelona- Sant Cugat es podria optimitzar la ruta històrica associada a Sant Medir i Sant Cugat que travessa el Parc de Collserola i comunica Barcelona i el monestir de Sant Cugat del Vallès, tot passant per l’ermita de Sant Medir, centre d’aquest camí romeu. D’aquesta manera, amb la combinació d’aquestes rutes ja senyalitzades es podria promoure el tram del Camí de Sant Jaume de Barcelona a Montserrat pel Vallès.
En el cas del Baix Llobregat, caldria la senyalització de la Ruta del Timbaler del Bruc, que es visita en el marc de les commemoracions del bicentenari de la Guerra del Francès.
Pel que fa als itineraris europeus reconeguts pel Consell d’Europa, cal esmentar que de l’Itinerari Europeu dels llocs de l’Orde de Cluny únicament en formen part, per l’Estat espanyol, Sahagún (Lleó, Castella i Lleó) i San Juan de la Peña (Osca, Aragó). Catalunya no en forma part. Caldria integrar-hi Sant Pere de Casserres com a centre de les possessions de Cluny a Catalunya i els petits priorats de Sant Pere de Clarà i Sant Ponç de Corbera. Pel que fa a l’itinerari del llegat d’Al-Andalus tampoc s’hi integren els monuments i museus catalans. En el cas de l’itinerari cultural gitano tampoc no es planteja cap acció per a vincular el seu llegat a Catalunya. En el cas de la Ruta del Quijote tampoc s’integra Barcelona en la proposta.
Catalunya no disposa de cap declaratòria de la UNESCO en aquestes categories. Els trams del Camí de Sant Jaume declarats (Camí Francès) i els inscrits a la llista indicativa (Camí del Nord i Ruta de la Plata) afecten deu comunitats autònomes de l’Estat espanyol que es promocionen conjuntament, gràcies a un acord realitzat amb Turespaña, i disposen d’un pla anual d’actuacions per al desenvolupament i la promoció turisticocultural. Caldria, en el marc de l’estratègia promocional de la Direcció General de Turisme de la Generalitat de Catalunya pel Camí de Sant Jaume, valorar la inscripció dels trams catalans en la llista indicativa de la UNESCO i fomentar l’ampliació de la declaratòria.