1. El museus i el turisme

1.1 El museu com a institució al servei del públic

Segons la UNESCO, “un museu és una institució permanent, sense ànim de lucre, al servei de la societat i del seu desenvolupament, i oberta al públic, que s’ocupa de l’adquisició, conservació, investigació, transmissió d’informació i exposició de testimonis materials dels individus i el seu medi ambient, amb finalitats d’estudi, educació i recreació”. L’evolució de la casuística de les col·leccions, la museïtzació de nous referents patrimonials i la mateixa dinàmica de la institució en l’acompliment de les seves funcions, ha obligat a ampliar de maneres diverses la interpretació d’aquesta definició, sense que això n’hagi alterat el trets fonamentals. Es podria dir que el museu representa una mateixa idea i una mateixa intencionalitat que s’han anat desenvolupant i han donat lloc a discursos més complexos i matisats. La mateixa noció d’ecomuseu, que esdevé l’emblema inicial de la nova museologia, més que negar, expandeix el sentit originari del museu convencional, en oposar a les coordenades tradicionals (una col·lecció, un edifici, un públic) una lògica més àmplia i ajustada a la realitat que les reconverteix: un patrimoni, un territori i una població. D’una manera o altra, aquesta lògica, que incideix en la vinculació de patrimoni, territori i població, en la integritat del patrimoni i en la participació i el servei a la societat, està present (de maneres diverses segons cada context) en la majoria de museus actuals, especialment en els museus que tenen una implicació territorial més definida, però també en molts museus que podem considerar de referència i singularment en els museus que, amb un nom o altre, cal entendre com a museus de societat.
La vinculació dels museus amb el turisme és històrica i està implícitament present en la mateixa definició canònica de museu, tanmateix la relació no ha estat exempta de prevencions i desencontres per ambdues parts. Lògicament, aquesta vinculació ha anat augmentant les seves dimensions en la mesura en què s’ha anat desenvolupant el turisme cultural i, el que potser és més important, les activitats culturals del turisme generalista, i també en la mesura en què s’han anat consolidant determinades destinacions riques en aquesta mena d’oferta. Seria el cas de Barcelona com a destinació turística dins de Catalunya. Actualment és un fenomen incontestable, ja que els quatre-cents i escaig museus i col·leccions oberts al públic que hi ha a Catalunya van rebre l’any 2007 més de 23 milions de visitants, amb un increment del 12% respecte a l’any anterior.

1.2 Tipus de museus i col·leccions a Catalunya

La Llei de Museus de Catalunya (1990) fa un èmfasi molt especial en els anomenats museus nacionals. El museus nacionals són, d’acord amb la llei i el seu desplegament posterior, els grans eixos articuladors del sistema. No tan sols aspiren a esdevenir per ells mateixos museus de referència, sinó que articulen xarxes temàtiques, més o menys complexes segons els casos, de museus i altres equipaments patrimonials (monuments, zones arqueològiques…), mitjançant la figura de seccions, anomenades sovint museu-secció i, a la pràctica, altres de similars. La mateixa Llei de Museus regulava la creació dels tres museus nacionals que hi ha actualment a Catalunya: el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), el Museu Nacional d’Arqueologia de Catalunya (MAC) i el Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (MNACTEC). Els dos primers, el d’Art i el d’Arqueologia, recullen molt especialment la ingent tasca feta des de les institucions catalanes de començament de segle, d’inspiració noucentista, com la Mancomunitat de Catalunya, l’Institut d’Estudis Catalans i la Junta de Museus, principalment. Poste-riorment es va crear, l’any 1996, el Museu d’Història de Catalunya, que, tot i que formalment no és un museu nacional, a la pràctica funciona com a tal i de fet ho hauria d’esdevenir, segons mandat del Parlament, en dates properes. També hi ha un mandat del Parlament per a crear dos nous museus nacionals: el Museu d’Història Natural de Catalunya i el Museu d’Etnologia de Catalunya.
La casuística més enllà dels museus nacionals és molt variada. Cal esmentar sobretot la distinció entre museus i col·leccions obertes al públic (segons acompleixin o no els requisits per a accedir al Registre de Museus), però, més enllà d’aquesta distinció legal (alguns dels museus més visitats de Catalunya són, de fet, col·leccions obertes al públic), convindria distingir entre: a) grans museus i col·leccions (nacionals o no, de titularitat pública o privada i, si són públics, dependents d’administracions diferents); b) museus i col·leccions territorials (o amb vocació territorial, de molt diversa mida i condició) normalment miscel·lanis; i c) altres museus i col·leccions temàtics (de mitjana o baixa incidència quant al nombre de visitants, però sovint amb un notable interès científic i educatiu).
Un cas a part són les galeries d’art i sales d’exposicions (o institucions culturals que dintre de les seves activitats duen a terme exposicions). Entre les galeries d’art predominen les de titularitat privada (algunes amb tant de nom i atracció de visitants i possibles compradors com la Sala Parés, la Galeria Joan Prats o les que han proliferat a redós del Museu Picasso, i les de l’Eixample, a Barcelona), tot i que també hi ha importants galeries públiques com el Centre d’Art Santa Mònica, també a Barcelona. Amb les institucions culturals que duen a terme exposicions passa a la inversa: la majoria són de titularitat pública, com ara el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, amb un programa d’exposicions d’alta qualitat i impacte, fet que no treu que empreses privades com ara la Caixa o Caixa de Catalunya es distingeixin també per la seva política d’exposicions. La majoria d’institucions culturals o fundacions que tenen com a activitat principal la realització d’exposicions, fins i tot el manteniment de mostres permanents, estan habitualment inscrites al registre de museus i col·leccions obertes al públic, com seria el cas de CaixaFòrum a Barcelona.

2. Lògica de la distribució territorial dels principals museus i col·leccions a Catalunya

El principals museus i col·leccions de Catalunya, tant pel que fa a la importància de les col·leccions conservades i exposades com al nombre de visitants, es troben, òbviament, a Barcelona.
Fora de Barcelona s’observa, bàsicament, una doble casuística: a) territoris internament coherents que han desenvolupat una oferta museística relativament potent, més o menys encapçalada per un o més nuclis urbans i representativa de les virtualitats del territori (gairebé com si es tractés, en un sentit lax, d’ecomuseus); i b) museus i col·leccions d’entitat diversa (a vegades molt potents), la localització dels quals és forçada per la ubicació de llocs o monuments d’interès patrimonial o per factors biogràfics (totes les cases museu, per exemple) i d’altre ordre.
En el primer cas cal referir-se a territoris com les Terres de l’Ebre, el Montseny, el Pirineu (que al seu torn actuaria de fet com una xarxa de territoris prèviament i internament museïtzats, com la Vall d’Aran o les Valls d’Àneu), les Terres de Ponent (amb Lleida com a nucli principal i articulador), o entorns urbans i metropolitans com Girona, Reus, Sabadell i Terrassa, entre d’altres.
En el segon cas cal tenir en compte conjunts tan importants com el triangle dalinià, amb el Teatre-Museu Dalí de Figueres, la casa de Portlligat i el castell de Púbol, el Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (MNAT), conjuntament amb tots els monuments romans de la ciutat i la comarca, els museus i conjunts arqueològics d’Empúries i Ullastret (tots plegats integrats, amb peculiaritats jurídiques en el cas de l’MNAT, en el Museu Nacional d’Arqueologia de Catalunya). I també museus mitjans com el Museu Diocesà de Vic (lligat al bisbat) o el de Montserrat (lligat al monestir i a la comunitat benedictina). Però també inclou molts petits museus i col·leccions, fruit de l’extraordinària vitalitat cultural del país que, durant molt de temps, s’ha expressat, entre altres àmbits, en la formació de museus i col·leccions impulsades per erudits locals o centres d’estudis.
Hi ha, doncs, a Catalunya, una correlació entre densitat de població i nombre de museus i col·leccions, però cal advertir que aquesta correlació és molt més notable quant al nombre de visitants i usuaris que no pas quant al nombre de museus (encara que també es produeix). Fins i tot a les zones més demogràficament deprimides del país es faria difícil no trobar alguns museus i col·leccions, fet que representa alhora una oportunitat i un problema.

3. La dinàmica del turisme vinculat amb els museus

3.1 Nombre de visitants

L’anàlisi de les dades més recents sobre visitants mostra que dels 23.089.593 visitants totals comptats per al 2007, més de la meitat (12.251.500) corresponen a vuit museus i col·leccions, ubicats tots, tret d’un, a Barcelona: el Museu de la Sagrada Família, amb 2.839.030, CosmoCaixa, el Centre Cultural Caixa de Catalunya-la Pedrera, el Museu del Barça, el Museu Dalí, el Museu Picasso, el Museu Nacional d’Art de Catalunya i CaixaFòrum. Aquestes xifres reflecteixen unes quantes coses: el predomini abassegador d’alguns museus i col·leccions de Barcelona, la distorsió que provoca l’associació mecànica d’alguns museus amb monuments emblemàtics (com la Sagrada Família o el Camp Nou), l’atractiu d’algunes icones (Gaudí molt especialment) i el pes del sector privat, entre d’altres.
Si s’amplia l’horitzó, tot incloent-hi els museus i les col·leccions amb més de 100.000 visitants per al mateix període, es confirmen aquestes impressions i es poden observar altres fenòmens. En termes quantitatius, en total la suma dels 29 equipaments arriba a 18.210.947 visitants.

3.2 Anàlisi de les dades

La primera observació que s’ha de fer fa referència a les dades mateixes, que cal utilitzar amb tota precaució: són dades generals, procedents de l’Àrea de Difusió i Explotació de la Direcció General de Patrimoni Cultural a partir de les informacions facilitades per les mateixes institucions, en alguns casos incompletes i sovint heterogènies, tanmateix això no els resta interès de cara a analitzar les tendències que assenyalen, que és el que ens interessa, si bé seria imprudent anar més enllà.
La segona observació, que ara es pot fer d’una manera molt més contundent, deriva de les xifres globals: si 29 equipaments han tingut 18.210.947 visitants, vol dir que la resta n’ha tingut en conjunt 4.878.646. Òbviament la distribució és tan desigual que no es pot fer una mitjana global (des de menys de 100 fins a més de 90.000, el Museu Diocesà de Tarragona o el Museu d’Història dels Jueus de Girona), però és expressiva de la confrontació entre un gran nombre d’equipaments museístics i una més que notable concentració dels visitants.
S’observa també, molt clarament, que aquesta concentració de visitants es produeix sobretot a Barcelona (20 dels 29 primers equipaments amb 15.714.108 de 18.210.947 visitants). Això no pot fer ignorar que Barcelona té 67 museus i col·leccions obertes al públic, algunes de les quals reben un nombre molt baix de visitants, però, en general, els equipaments de Barcelona mantenen unes mitjanes de visites notables. Això es deu al fet que, a les visites pròpiament turístiques, cal afegir el mateix potencial demogràfic metropolità (que igualment reverteix sobre equipaments propers d’improbable ús per turistes pròpiament dits, com seria el cas, per exemple, del Museu i les Mines Prehistòriques de Gavà, amb 62.774 visitants). Un dels museus més visitats de Catalunya, CosmoCaixa, rep principalment un públic català i de proximitat.
Això confirma, a grans trets, la lògica del comportament turístic envers l’oferta de productes patrimonials. Els productes patrimonials (entre els quals hi ha els museus) són turísticament rellevants en tres situacions.
La primera situació es produeix quan els museus per si mateixos tenen una gran capacitat d’atracció, amb relativa independència de la seva ubicació (seria, en part, el cas de Montserrat –indestriable com a conjunt– i, també en part, del triangle dalinià i singularment del Teatre-Museu Dalí de Figueres).
La segona situació es produeix quan els museus s’ubiquen en zones turísticament consolidades, amb relativa independència de la seva capacitat d’atracció (com seria el cas de Barcelona, de la capacitat d’atracció turística de la qual es beneficien no només aquells museus i altres elements patrimonials que formen part principal del motiu de compra, com l’obra de Gaudí, o el Museu Picasso, o el del Barça, sinó també altres que atreuen complementàriament visitants ocasionals o amb interessos específics). Aquest seria el cas també dels museus ubicats a la Costa Brava o prop seu (a vegades, aquests darrers amb més entitat), com el cas repetidament esmentat del triangle dalinià (que, curiosament, sembla tenir una repercussió important en el Museu del Joguet de Figueres, amb 62.099 visitants, però no tant sobre el Museu de l’Empordà, de la mateixa ciutat, amb 9.845 visitants). Girona, incloent-hi el tresor de la catedral i, per tant, l’atractiu de la catedral en ella mateixa, presenta uns resultats notables, amb 664.006 visitants, amb una oferta molt completa, que inclou, a més de l’esmentat, el Museu d’Art, el Museu d’Història de la Ciutat, el Museu del Cinema, el Museu d’Història dels Jueus i la secció corresponent del Museu Nacional d’Arqueologia de Catalunya. Dins d’aquesta mateixa dinàmica es podria ubicar, en part, el Museu de Montserrat i, amb una aparent major dificultat per a atreure visitants del seu entorn turístic (tot i la potència dels seus elements patrimonials), Tarragona (223.659 visitants tot plegat). En una altra escala, seria el cas també de Sitges, o, encara en una escala menor, del Museu dera Val d’Aran o de l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu, que es beneficien dels fluxos turístics, menors i molt estacionals, que visiten la zona moguts principalment per altres motius de compra.  
La tercera situació s’esdevé quan els museus aprofiten el potencial demogràfic de conurbacions importants, dins o prop de les quals s’ubiquen. Els visitants, en aquest cas, són habitualment visitants de dia. L’àrea metropolitana de Barcelona genera els seus propis fluxos de visitants de dia, que poden arribar força lluny. Altres ciutats i conurbacions mitjanes de Catalunya, com Terrassa-Sabadell, Lleida, Manresa, Tarragona-Reus o la conurbació de Girona mateix, poden generar dinàmiques similars a una escala menor. En aquests casos, les galeries i exposicions temporals (o itinerants), ja siguin amb finalitats mercantils o no, públiques o privades, d’art i d’altres temes, adquireixen un protagonisme especial.
Finalment, caldria esmentar el cas de museus de continguts molt específics, prou rellevants com per a atreure, sobretot, un públic especialitzat. Seria, paradigmàticament, a Catalunya, el cas del Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica, especialment de la seu central de Terrassa, amb 89.725 visitants.
S’ha esmentat la distorsió que provoca l’associació d’alguns dels museus teòricament més visitats de Catalunya amb monuments emblemàtics que, de fet, són el veritable motiu principal de la visita, encara que el museu hi resti inclòs. Si es destriessin els museus associats a monuments d’aquells que són únicament museus, dels 29 museus amb més de 100.000 visitants que s’han pres en consideració en quedarien 17: CosmoCaixa, Teatre-Museu Dalí, Museu Picasso, Museu Nacional d’Art de Catalunya, Caixa-Fòrum (com a sala d’exposicions) i ja, a força distància, la Fundació Miró, el Museu d’Art Contemporani de Barcelona, el Museu Marítim, la Fundació Fran Daurel, el Museu Egipci, el Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, el Museu d’Història de Catalunya, el Museu de Cera, el Museu d’Art de Girona, el Museu d’Història de la Ciutat de Girona i el Museu de Ciències Naturals de la Ciutadella. Dels cinc primers, dos estan dedicats a grans icones de l’art contemporani, Dalí i Picasso (com també el primer de la resta, la Fundació Miró), només dos són de titularitat pública (el Museu Picasso i el Museu Nacional d’Art de Catalunya) i dos (CosmoCaixa i CaixaFòrum) pertanyen a la mateixa institució financera.       
En aquestes xifres s’hi inclouen els fluxos de visitants escolars i d’altres col·lectius. Tanmateix, si fem cas de les dades proporcionades per les mateixes institucions, aquests fluxos no alteren la rellevància turística dels diferents museus i col·leccions. CosmoCaixa, per exemple, el 2006 va declarar 253.208 visitants en grups escolars (d’un total, recodem-ho, d’1.942.050), la resta, tant en aquest cas com en d’altres, siguin visites de dia o no, en grup o individuals, cal considerar-les fonamentalment com a visites turístiques.

4. Problemes i perspectives dels usos turístics dels museus a Catalunya

Com palesen les xifres que s’han analitzat, Catalunya té una gran riquesa museística, si bé amb un aprofitament turístic irregular i molt concentrat en unes poques institucions ubicades fonamentalment a Barcelona (amb molt poques excepcions), on, sovint, resten empetitides per la potència dels monuments o edificis que les acullen.
La vinculació, fins i tot la complementarietat o la subsidiarietat dels museus respecte de monuments, edificis i llocs d’interès patrimonial, no representa un problema en ella mateixa, ans al contrari, els conjunts patrimonials, museus inclosos, són percebuts pels visitants com a tals, i com a tals haurien de ser promocionats. El que és més preocupant és que hi hagi tan pocs museus amb una forta capacitat d’atracció per ells mateixos. En aquest sentit, es pot dir que  manquen museus de referència que siguin capaços d’esdevenir per les seves pròpies col·leccions i dinàmica (sobretot per les exposicions temporals) focus d’atracció de visitants. La presència del Museu Nacional d’Art de Catalunya entre els més visitats es basa en bona part en l’èxit del programa d’exposicions temporals, com succeeix també en el cas del CaixaFòrum, en part al CosmoCaixa i, en menys mesura, al Centre Cultural Caixa de Catalunya-la Pedrera. Per a expressar-ho gràficament: les exposicions temporals representen al Museu Nacional d’Art de Catalunya 604.712 visitants (sobre un total de 949.939) i, per contra, al Museu Picasso (vinculat a la poderosa icona de l’artista i la seva obra), només 161.488 visitants (d’1.137.306). Dos casos ben diferents i dos models d’èxit.
Altres museus ofereixen exemples de camins diversos per a obtenir posicions preponderants: CaixaFòrum, amb el seu programa d’exposicions d’alta qualitat; CosmoCaixa potencia tant l’exposició permanent com les exposicions temporals i un dens i interessant programa d’activitats, tot plegat sobre la base d’una inversió molt important però que assoleix, any rere any, una alta rendibilitat social; la ciutat de Girona ofereix un repertori de productes museístics atractiu i molt ben integrat en el conjunt dels elements patrimonials de la ciutat i en la ciutat mateixa. Podríem esmentar alguns altres exemples, però no gaires més.
El problema principal que presenten els museus i les col·leccions de Catalunya per a acomplir amb excel·lència les seves funcions, entre les quals hi ha l’atenció als visitants, no deriva, en general, d’un mal funcionament particularitzat, sinó d’un desordre organitzatiu que, fins al moment, no s’ha sabut resoldre. El museus nacionals (tres més un si comptem el d’Història de Catalunya) no s’han ajustat a un model únic, cadascun ha seguit la seva pròpia trajectòria, segons models ben diferents. Només un, el Museu Nacional d’Art de Catalunya, es pot dir que ha assolit el paper de museu de referència que, per naturalesa, tots els altres haurien de tenir. No cal entrar a analitzar de manera particularitzada els seus problemes, però sí que cal advertir que s’han de corregir i redimensionar les institucions, perquè ocupin el lloc que els pertoca. El Museu Nacional d’Arqueologia ha de poder potenciar i integrar els importantíssims conjunts patrimonials, amb els equipaments museístics corresponents, d’Empúries i Tarragona (fet que implica resoldre, en aquest darrer cas, definitivament, els problemes de titularitat i gestió), i el conjunt de jaciments (i museus) integrats a la Ruta dels Ibers, conjunts que representen, per la seva ubicació, elements importantíssims per a la reconversió del conjunt de l’oferta turística del litoral català. El Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica necessita concentrar la seva activitat perquè sigui efectiva i tingui la repercussió que li permeti redimensionar-se, i el Museu d’Història de Catalunya necessita redefinir-se, com en part ja ha fet a partir de les exposicions temporals, i replantejar el seu paper d’acord amb el batec de la societat actual. La resta està per fer.
Però, a part d’això, de la necessitat imperiosa de museus de referència, també des d’un punt de vista turístic, per a requalificar la imatge i l’oferta turística del país, és imperatiu que s’abordi, com sembla que efectivament es pretén fer, l’organització i la integració territorial dels museus en àmbits territorials coherents i autoreferenciats: els museus i altres elements patrimonials culturals i naturals del Montseny, de les Terres de l’Ebre, de la Costa Brava, de les Terres de Ponent, etc. han de treballar conjuntament i promocionar-se conjuntament dins dels seus respectius contextos territorials, en primer lloc per a prestar el servei que els és propi a la població, però també per a posicionar-se turísticament i cercar les seves oportunitats, un objectiu que al capdavall també representa un servei a la població.
Perquè això sigui així, caldrà que la Generalitat, mitjançant els seus instruments específics: la Direcció General de Patrimoni Cultural i el Servei de Museus, abordi decididament la qüestió amb els objectius ben definits. Però també caldrà fer pedagogia: respecte als tècnics i els gestors de museus (no tots, afortunadament) perquè comprenguin que el turisme és un públic més i desitjable, que no és, com es pensa a vegades, un agent de desnaturalització i banalització de la seva tasca, sinó ciutadans en període i actitud de lleure, que, en conseqüència, poden manifestar un interès més o menys lúdic o aprofundit vers els continguts i el discurs del museu o d’una exposició, fet que no ha de representar cap problema si es prepara la visita perquè es pugui fer, amb profit i plaer, a diferents nivells, segons la disponibilitat i la voluntat d’aprofundiment del visitant. Això, que sembla tan senzill, encara costa d’aconseguir en alguns casos. El sector turístic, per la seva banda, ha d’entendre el patrimoni, i els museus en aquest cas, com un bé propi amb el qual s’ha d’implicar, que ha de cuidar i promocionar com si es tractés del seu propi establiment, i no tractar-lo com un recurs aliè, que és allà i del qual ja se n’ocupa algú. El fet que els museus no produeixin beneficis directes no vol dir, ni molt menys, que indirectament no produeixin beneficis.
El turisme hi és, els museus també. Cal esperar doncs que l’Administració i els agents socials treballin conjuntament i decididament per potenciar les virtualitats d’aquest recurs que és clau per a la redefinició del futur turístic de Catalunya.