1. L’activitat cultural local i la demanda turística

L’activitat cultural d’un país acostuma a ser fruit de la tradició i el dinamisme endogen que la seva comunitat nacional ha estat capaç de generar al llarg del temps, i de la seva interacció amb les iniciatives dels residents externs i la producció procedent del resta del món. Engloba aquell conjunt de processos que van de la creativitat a la participació i les formes de consum, tots expressió d’unes identitats i d’uns valors col·lectius. A la pràctica, es manifesta tant a través del patrimoni i la cultura tradicional com en les expressions més avantguardistes de les arts visuals, la música, la literatura o les arts escèniques. Malgrat que tradicionalment la majoria de manifestacions i activitats culturals naixien de manera més o menys espontània al si de cada comunitat nacional, el segle XX ha comportat la seva transformació en béns i serveis oferts des d’una lògica mercantil, governamental o una combinació d’ambdues. Així mateix, una part creixent dels productes oferts prové de l’exterior, una importació procedent majoritàriament de les grans factories internacionals de producció de somnis.
El pes de la producció autòctona, aquella que per la seva especificitat sembla que hauria d’interessar més al visitant exterior, tendeix a reduir la seva presència en els mercats de consum local. Aquest fet no es dóna solament en l’àmbit de la producció seriada més industrialitzada, com l’audiovisual, la fonografia o l’edició impresa o fonogràfica, sinó també en els circuits de comercialització de la producció més artesanal: les arts escèniques, la música en viu, les arts visuals o la producció artesanal. Tanmateix, aquesta desterritorialització de bona part dels béns i serveis oferts en els mercats culturals locals sembla que només incideix marginalment en el consum turístic. El turista consumeix bé aquells productes dels quals coneix els referents (per proximitat cultural o per ser icones amplament difoses), o bé els que són més accessibles perquè formen part de l’oferta comercial més fàcil i propera (sovint proposada pels mateixos intermediaris turístics). En ambdós casos, perquè són percebuts com una bona opció en la seva relació exotisme, qualitat i preu.
Cal tenir en compte que l'existència d'una oferta cultural accessible (monuments i museus atractius, festivals i espectacles amb artistes reconeguts, mercats pintorescos o gastronomia selecta, per citar alguns dels fenòmens més rellevants) permet transformar una oferta turística estàndard en una proposta turística convencional amb un valor afegit cultural (i econòmic) considerable. A més, en alguns casos, aquestes propostes culturals només tenen per a l'agent turístic un petit sobrecost (el preu mòdic de l'entrada a un museu o el passeig –gratuït per a l'intermediari, però no per al turista– a les muralles o al barri històric d'una ciutat). Així, doncs, és lògic que aquesta oferta es vengui com un complement del paquet inicial pagat pel turista, fet que genera a un bon nombre d'actors turístics ingressos addicionals o fins i tot comissions dels comerços beneficiats. Per tant, no és estrany que bona part dels visitants de l'oferta cultural ubicada a la vora dels grans destins turístics provinguin d'altres contrades. Aquest fet genera que les institucions culturals, necessitades de visitants i dels ingressos (directes i indirectes) que els aporten, es deguin cada cop més a les lògiques del mercat turístic i dels seus agents.
El procés de diferenciació s’inicia en el mateix moment en què el turista tria entre diverses destinacions alternatives. Així, malgrat l'homogeneïtzació creixent de l'oferta turística mundial, com més reconegut, exòtic i atractiu sigui percebut un destí per part del potencial turista, més alta serà la demanda i el preu que aquest està disposat a pagar. Paradoxalment, la indústria turística és responsable tant de l'estandardització de l'oferta com de l'interès per a explotar i ajudar a consolidar determinats referents simbòlics fàcilment reconeixibles pel públic procedent dels principals països emissors. D'alguna manera, no n'hi ha prou amb una oferta turística àmplia, a uns preus competitius pels intermediaris turístics, sinó que per a  garantir l'èxit cal afegir valors diferencials. I la cultura, entesa en un sentit ampli, passa a ser sovint el factor diferencial determinant. Un simple passeig pels paquets i l'oferta turística disponible en les agències de viatge o a Internet permet observar com la carta de presentació dels diversos destins, el que podríem anomenar el seu tret diferencial, és quasi sempre d'ordre cultural.
En aquest context, els productes culturals tenen un paper instrumental. Tan sols una minoria dels visitants arriba ben informada i amb una idea clara de l’oferta cultural disponible. Aquests són els que considerem turistes culturals purs. Però el consum cultural dels turistes va molt més enllà d’aquesta petita minoria. Un passeig pels carrers i les places, una visita circumstancial a museus o monuments, la degustació de la gastronomia local o el badocar per fires artesanals o artístiques forma part del consum d’un gran nombre de turistes.
Cal dir, tanmateix, que no tota l'oferta cultural mereix el mateix interès de la indústria turística. Tan sols alguns destins turístics es defineixen realment com a destinacions culturals, i dins d’aquests només alguns fenòmens sobresortints són percebuts com a atractius pel turisme i els seus intermediaris. Perquè un monument, un festival o un concert pugui convertir-se en un destí turístic cal que posseeixi un valor simbòlic reconegut pel sistema de valors dels països d'origen dels grups turístics, i disposar d’un bon sistema de mediació que el faci atractiu i fàcilment consumible.
Una bona part de l’activitat cultural local no compleix aquests requisits, i, per tant, tan sols és consumida per una minoria de turistes experts. Més enllà del cost econòmic que puguin tenir, cal considerar les diverses barreres psicològiques i culturals a què s’enfronta un turista davant l’oferta cultural local. El primer factor a tenir en compte és la baixa assistència en els propis països d’origen dels turistes de determinades manifestacions culturals minoritàries, com pot ser la dansa contemporània, el teatre o la música culta. Cal dir, tanmateix, que a vegades es consumeixen més productes culturals durant unes vacances en un destí considerat cultural que de manera habitual en el lloc de residència permanent. Un segon obstacle és la dificultat de comprensió lingüística quan el turista no coneix la llengua d’expressió de l’oferta cultural local.  Una tercera barrera a considerar és la diferència de referents sensorials o intel·lectuals que comprenen determinades manifestacions o expressions culturals. Així, doncs, la no-comprensió de l’idioma fa quasi infranquejable una peça de teatre de text, però la dificultat per a acomodar-se a uns ritmes o sons estranys pot generar l’allunyament respecte determinat tipus de música o dansa, expressions no afectades pel desconeixement lingüístic.
Aquestes tres barreres redueixen de manera clara el consum per la població turística de bona part de les manifestacions musicals, teatrals i coreogràfiques locals. En alguns països, aquest fenomen quasi no es produeix gràcies al coneixement de la llengua o al reconeixement de determinades formes d’art. Aquest és el cas, per exemple, del teatre musical a Londres, Nova York o Los Angeles. O, en un context geogràfic més proper, de la música i la dansa flamenca a Andalusia, Madrid o a Catalunya mateix.

2. L’oferta de música, teatre i dansa a Catalunya, i la seva distribució territorial

Catalunya compta amb una notable oferta musical, teatral i coreogràfica, de tots els estils i gèneres, distribuïda al llarg de tot l’any. Aquest dinamisme de l’oferta és resultat de la notable dimensió demogràfica de les seves principals ciutats, allí on es concentra bona part de l’activitat escènica i musical. També és fruit de la important inversió pública en equipaments i programació realitzada des de les administracions públiques en els darrers vint anys.
La distribució territorial d’aquesta oferta s’explica, en bona mesura, com a resultat de la història, però també de dinàmiques socials, econòmiques i polítiques.  En el cas català segueix, per un cantó, la realitat demogràfica del país (que privilegia el litoral i el prelitoral central), i, per l’altre, la natural concentració –amb ràtios superiors a la proporció de població– dels millors i més diversos espectacles a la capital i en alguna altra gran ciutat. Tanmateix, l’estructura policèntrica de la metròpolis barcelonina dota d’una notable personalitat algunes de les ciutats de les corones metropolitanes. Aquest fenomen no es deu únicament a la important iniciativa municipal, sinó que es repeteix en l’àmbit de l’esfera privada. D’aquesta manera, hom troba sales privades de concert o festivals d’iniciativa cívica estesos per bona part de la geografia més dinàmica del país. En general, la seva ubicació territorial respon a motius de tradició cultural, densitat demogràfica, i rendibilitat i oportunitat econòmica. En última instància, són fruit de la voluntat de petits col·lectius singulars que emergeixen en contextos locals favorables.  Tanmateix, en aquest cas, la concentració en el nucli de la metròpolis és clarament superior al que correspondria pel nombre de residents, tal com passa en la majoria d’equipaments especialitzats analitzats.
Aquesta tendència es reprodueix a l’interior del municipi de Barcelona, ja que hi ha una desigual ubicació dels equipaments respecte a la densitat demogràfica. La majoria de sales es localitzen en el centre històric (Ciutat Vella i Eixample central), on, d’altra part, circula la major part del turisme present a la ciutat, i en molta menor mesura al barri “cultural” de Gràcia. Les sales ubicades a l’Avinguda Diagonal responen a la seu de grans empreses i edificis universitaris, mentre que les situades a Montjuïc i al Poblenou són fruit de decisions municipals històriques a favor d’aquestes zones de la ciutat (les exposicions universals, els Jocs Olímpics o el més recent districte @22). La resta de barris es caracteritzen per espais densament poblats, però sense pràcticament equipaments i vida escènica o musical professional. Així, doncs, els espais centrals de la ciutat de Barcelona concentren bona part de l’oferta d’espectacles i les sales de teatre, dansa i música més emblemàtiques, de manera equivalent a com la ciutat i les poblacions més dinàmiques del país acaparen l’oferta i, en conseqüència, la demanda cultural del país.

3. Demanda turística i oferta cultural a Catalunya

Catalunya atrau al llarg de l’any un nombre elevadíssim de turistes gràcies als seus atractius naturals i comercials, i a la seva àmplia oferta d’allotjament, restauració i alternatives d’oci. Una part considerable d’aquest turisme prové de països amb un elevat nivell educatiu i una vida cultural notable. Tanmateix la demanda específicament cultural d’aquests turistes se centra majoritàriament en les propostes d’oci (discoteques, bars musicals, animació hotelera o festes comercials), en les activitats lligades a les festes majors, i en força menor mesura en l’oferta de monuments i museus.
Comparativament, l’àmbit de l’espectacle en viu convencional no sembla interessar excessivament al gran nombre de turistes que visiten Catalunya. Tan sols alguns festivals emblemàtics –de música moderna o clàssica–, espectacles de flamenc o l’oferta musical o lírica de més alt nivell semblen atreure un volum de públic turístic minoritari però significatiu. Bona part de l’activitat musical, dramàtica o coreogràfica dirigida al públic local, programada majoritàriament des d’equipament de gestió municipal, no arriba als circuits turístics.  Per un altre cantó, molts hotels, locals d’oci o fins i tot consorcis d’animació turística produeixen espectacles dirigits quasi exclusivament al públic turístic. A nivell territorial, la demanda turística que consumeix espectacle en viu en espais convencionals se centra en l’oferta d’espectacles i festivals barcelonina, i en menor mesura en la de Girona o altres localitats turístiques amb ofertes reconegudes.
Per tant, el mapa de l’oferta musical, teatral i de dansa només coincideix en part amb la del turisme cultural. Només els festivals de més renom, o aquells espectacles dirigits a una combinació d’elits locals, segona residència i turisme d’alt nivell assoleix els vasos comunicants desitjats. Si la geografia del turisme és asimètrica a escala de país, amb una enorme concentració al litoral i al centre de la ciutat de Barcelona, també la distribució territorial de l’oferta de música, teatre i dansa és desigual. Tanmateix, més enllà de la coincident concentració a la part central de la capital catalana, el desencontre de la demanda turística amb l’oferta d’espectacle en viu en altres parts del territori no es deu a raons de tipus geogràfic, sinó d’escassa coincidència entre ambdós fenòmens.