1. Festes, tradicions i turisme

1.1 Les tradicions

Les festes i les tradicions són dos fenòmens molt relacionats. Una tradició és un artifici cultural: la cultura, per la seva pròpia naturalesa adaptativa, a banda d’altres aspectes, té un vessant tradicional, de transmissió de generació a generació, però també, necessàriament, un vessant evolutiu. Segons els contextos culturals i els moments històrics, l’evolució és més o menys ràpida, però, a la llarga, les cultures sempre es transformen per adaptar-se als nous temps i a les noves situacions, ja que no tenen res que sigui eternament immutable. Les tradicions són la fixació en el temps d’un fenomen cultural, habitualment amb finalitats simbolicoidentitàries (al marge d’altres accepcions més integrals, vinculades especialment amb els fonamentalismes, que no són les que ens interessen en aquest context).
Tot fenomen cultural té una triple dimensió: forma, funció (social) i significat (individual). La tradició fixa interromp l’evolució formal, principalment, del fenomen. La funció i el significat (fins i tot les funcions i els significats de la mateixa tradició com a tal, un cop fixada) continuen evolucionant d’acord amb les necessitats socials i individuals.
Fer cagar el tió, per exemple, és una tradició molt estesa a Catalunya i que mostra una saludable vitalitat. Formalment es manté en la seva forma original (la forma original sempre és, en principi, la forma que té el fenomen cultural en el moment en què és fixat i esdevé tradició), i, fins i tot, com moltes altres tradicions, en alguns casos pot haver recuperat aspectes formals que ja s’havien perdut en la pràctica, però la seva funció original de reafirmació del grup domèstic, entorn d’un sentiment compartit, a l’entorn de la llar, com a nexe, i el seu significat com a ritu de fecunditat agrària, han canviat. Funcionalment el tió s’ha integrat, com un element més, juntament amb el Pare Noel i els Reis, dintre de la disbauxa consumista de les festes de Nadal (i també s’ha reubicat en la dinàmica d’escoles i esplais, on no havia estat mai). Quant al significat, ha esdevingut majoritàriament, en aquest context (juntament amb altres tradicions com el pessebre o els Pastorets), una genuïna afirmació de catalanitat. Potser algú continua fent cagar el tió com un ritu de fecunditat agrària (els significats són plurals per naturalesa), però no és aquest el sentiment general de la població que integra, en aquesta manifestació tradicional, l’afirmació identitària amb una altra forma de celebració i invocació de l’abundància, que és el consum; una dimensió, aquesta darrera, que no ha format part de la mateixa tradició, com a tal tradició, fins fa unes poques dècades. Igualment es podria analitzar, en aquest mateix sentit, la castanyada o les tradicions de la nit de Sant Joan, per exemple.
Per això la majoria de tradicions són festives o afecten el temps de lleure. En el món del treball,
o de les relacions socials, les tradicions no es poden mantenir sense provocar desfasaments adaptatius més o menys importants. Els oficis tradicionals, per exemple, han desaparegut perquè eren insostenibles i no per res més, i si algun es recupera en casos concrets no és pas com a tal ofici corrent, sinó per oferir un valor afegit a la banda alta del consum, com succeeix amb diverses artesanies.
Encara caldria afegir que, tot i que sigui menys notori, les tradicions també canvien formalment (dins de la ficció convencional que fa que les considerem permanentment idèntiques a elles mateixes) en dos sentits principals: a) amb la incorporació de nous materials i noves tecnologies per a millorar la seguretat, l’eficàcia o l’espectacularitat d’una determinada manifestació (per cap d’aquests tres conceptes seria imaginable per exemple representar la Passió d’Esparreguera o d’Olesa tal com es feia cinquanta anys enrere, i tanmateix continuen essent les mateixes tradicions); i b) amb la simplificació, l’homogeneïtzació i la descontextualització, en molts casos. Tres aspectes, aquests darrers, que van units i que representen un cert impacte globalitzador sobre les tradicions que s’estenen fora dels seus nuclis originaris (vegeu els castellers o les colles de diables, per exemple) i en fer-ho redueixen sovint la seva complexitat intrínseca, i la seva riquesa, a uns elements bàsics i iguals o molt semblants per a tothom, que les fan més fàcilment exportables.

1.2 Les festes

La majoria de les festes, de les festes populars, s’entén, són tradicionals o aspiren a ser-ho. Totes les festes, per tradicionals que siguin, tenen una data de naixement o de recuperació o de reinvenció. En alguns casos pot ser més o menys llunyana o poc coneguda, però en altres no. Moltes procedeixen, tal com avui es coneixen, del llarg període de fundació del catalanisme cultural i polític que va des de la Revolució Industrial i el romanticisme del segle XIX fins a la Guerra Civil. I d’altres neixen els darrers anys del franquisme i els primers de la transició fins als nostres dies.
I és que no totes les èpoques són igualment propícies per a aquest fi i hi ha moments d’efluvi identitari i explosió de la sociabilitat que fan florir moltes iniciatives. Però, fins i tot una festa que es creï ara, llevat de casos molt especials, neix amb vocació de continuïtat i, per tant, d’esdevenir tradicional, i, a vegades, aconsegueix consolidar-se en poc temps (d’altres no). Pensem, per exemple, en l’Aplec del Cargol de Lleida.
De festes n’hi ha de moltes menes i s’articulen entorn dels eixos bàsics del temps i de l’espai, o, més ben dit, de la nostra percepció del temps i de l’espai. El contínuum de l’espai social va des de l’individu fins al conjunt de l’espècie humana, passant per la família, el barri i el poble (o la ciutat), el país… i altres marcs d’integració que tenen un fonament no estrictament territorial: les festes de lleves, d’un ofici… El temps és diferent. La percepció del temps no s’ordena sempre com un contínuum: és així per al temps de la vida, i de la història, però no per al temps cíclic de l’any i de les seves subdivisions. Per això hi ha festes commemoratives vinculades als moments de traspàs de l’individu d’una condició social a una altra (bateigs, primeres comunions, matrimonis…), són els ritus de pas de Van Gennep. Però també hi ha festes commemoratives que celebren l’individu o la societat repetitivament any rere any (com el sants, els aniversaris, les festes majors, les diades) i, sobretot, festes vinculades a la pròpia estructura del curs de l’any, circular, sí, però amb unes fites on el temps sembla que s’atura i torna a prendre embranzida. En aquests moments hi ha algunes de les principals festes tradicionals. Al solstici d’hivern, totes les festes del cicle nadalenc; a l’equinocci de primavera, festes de fecunditat (mort i resurrecció de la natura) com les festes florals, els arbres de maig o les passions i altres celebracions de Setmana Santa. Al solstici d’estiu, amb l’esclat del sol que arriba al seu zenit, trobarem les festes de Sant Joan i totes les revetlles, i, a l’equinocci de tardor, Tots Sants i les festes dels morts.
Aquesta casuística es tradueix en una munió d’esdeveniments festius que es distribueixen pertot arreu del territori català.

2. Distribució territorial de les festes i tradicions turísticament més rellevants a Catalunya

A Catalunya no trobarem cap comarca, per descomptat, ni pràcticament cap poble que no tingui alguna festa o tradició que el transcendeixi. Només l’enumeració de les més significatives ja desborda els límits d’aquesta obra. Afortunadament, es disposa d’una bona bibliografia i ben actualitzada, i d’altres fonts, que les documenten a bastament.
El Parlament de Catalunya, a la Llei de Foment i Protecció de la Cultura Popular i Tradicional i de l’Associacionisme Cultural, del 1993, va establir la figura de Festes d’Interès Nacional per distingir les “celebracions de la cultura tradicional catalana d’especial arrelament i rellevància”. Actualment hi ha vint-i-sis festes declarades d’interès nacional: l’Aplec del Cargol de Lleida, el Ball del Sant Crist de Salomó, el Carnaval de Vilanova i la Geltrú, el Via Crucis vivent de Sant Hilari Sacalm, la Festa de l’Arbre i Ball del Cornut de Cornellà de Terri, la Festa de les Enramades d’Arbúcies, la Festa de les Enramades de Sallent, la Festa de les Falles a Isil, la Festa del Pi de Centelles, la Festa dels Raiers a la Pobla de Segur, la Festa dels Traginers de Balsareny, la Festa Major de Castellterçol, la Festa Major de Gràcia, la Festa Major de Reus, la Festa de Sant Bartomeu de Sitges,
la Festa Major de Sant Feliu de Pallerols, la Festa Major de Vilafranca del Penedès, les Festes de Santa Tecla de Tarragona, les Festes decennals de la Mare de Déu de la Candela de Valls, les Festes del Tura d’Olot, la Fira de la Candelera de Molins de Rei, la Passió d’Esparreguera, la Passió d’Olesa de Montserrat, la Patum de Berga, la Processó del Sant Enterrament de Tarragona i la Processó i Dansa de la Mort de Verges. Una d’aquestes festes, a més, la Patum de Berga, ha obtingut de la UNESCO la declaració de Patrimoni Immaterial de la Humanitat.
Aquesta llei permet d’ubicar en l’espai i en el curs de l’any un bon nombre de manifestacions festives tradicionals de primer rengle, però no és un inventari complet (ni suficientment significatiu), per diverses raons: a) en primer lloc, perquè, per la raó que sigui (potser, a vegades, simplement qüestions de tramitació de l’expedient), determinades festes que hi podrien figurar perfectament no hi figuren (com, per exemple, la Festa de la Llum de Manresa, el Carnaval de Solsona o alguns Pastorets, com els de Calaf, Mataró o l’Ametlla de Merola, o Pessebres Vivents, com el de Corbera de Llobregat o el de Sant Guim de la Plana); b) en segon lloc, perquè hi ha manifestacions tradicionals que poden estar més o menys relacionades amb la festa o amb cicles festius, però que no ho són en elles mateixes, i que tampoc no hi consten (com, per exemple, la Fira de Santa Llúcia a Barcelona o la Fira d’espectacles d’arrel tradicional Mediterrània, de Manresa –amb 75.000 espectadors l’edició de 2006–, per no esmentar la ja potser més allunyada del tema, la Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega, o la florida de fires i mercats medievals); c) en tercer lloc, perquè hi ha festes i tradicions que no s’adscriuen a una població en concret, tot i representar potser un dels actius més importants a Catalunya, com és singularment el cas de Sant Jordi; d) i, en quart lloc, perquè no s’hi recullen manifestacions ludicofestives més recents però amb una gran i consolidada implantació, com l’Aquelarre de Cervera, la Feria de Abril de Barcelona o la mostra Girona en Flor (que l’any 2005, segons alguns càlculs, va atreure 500.000 visitants a la ciutat). Caldria afegir encara que hi ha manifestacions potser d’interès més local però que poden ser turísticament importants per a un públic de proximitat. I tot plegat, deixant de banda fenòmens com les Festes de la Mercè, a Barcelona, que adquireixen una complexitat que desborda l’anàlisi d’aquest fenomen concret.
Potser en part per alguna d’aquestes raons, el Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional ha creat, per decret del 2006, el Catàleg del Patrimoni Festiu de Catalunya, amb la qual cosa ha eixamplat la catalogació dels fenòmens festius d’interès nacional amb nous criteris afegits.

3. La dinàmica del turisme vinculat amb les festes i tradicions

Les festes i les tradicions tenen dues virtualitats turístiques principals: a) crear imatge, de Catalunya en conjunt i de destinacions concretes dintre de la destinació global; i b) requalificar i desestacionalitzar l’oferta, en la mesura en què poden atreure un turisme, encara que sigui fonamentalment domèstic, amb motiu de les mateixes festes i en períodes que no necessàriament coincideixen amb els punts àlgids de la temporada turística. Cal remarcar, en aquest sentit, que el Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana ha creat unes rutes entorn de les festes tradicionals d’interès nacional, conjuntament amb altres recursos, que tenen un notable interès turístic.
Altrament, la redefinició de la imatge de la destinació i l’ajut implícit a la requalificació de l’oferta que això pot representar, les festes i altres tradicions l’aconsegueixen sovint per la seva sola presència, sense que calgui activar cap dispositiu turístic específic. És el cas, per exemple, de moltes festes en poblacions del litoral que s’escauen en temporada turística, en moments més o menys àlgids. Aquestes festes i manifestacions representen un atractiu imprevist, i habitualment molt ben acollit, per als visitants desplaçats a la zona per altres motius de compra (habitualment sol i platja), especialment per a aquells més sensibles al complement de l’oferta cultural. Aquest és un servei inestimable que festes i tradicions fan a l’activitat turística de la zona i de Catalunya en general.
Per contra, les festes i manifestacions tradicionals tenen unes limitacions intrínseques, com a producte turístic, en la mesura en què són puntuals, participatives (i això requereix en alguns casos un coneixement previ) i limitades quant a la capacitat d’acollida. Les festes poden morir d’èxit més fàcilment que altres productes. Cal tenir en compte, per exemple, els problemes, ara augmentats, que ja fa anys que presenta en aquest sentit la Patum, emblema, tanmateix, de qualsevol promoció turística del Berguedà i present habitualment en les promocions turístiques de Catalunya. O, en un sentit similar, la Festa Major de Gràcia, a Barcelona.
En aquest sentit, Albert Rumbo, a Festa, tradició i identitat (2003), estableix una tipologia de turista festiu en quatre grups, que van des dels que assisteixen a l’esdeveniment amb interès i respecte (ja sigui per veure’l, conèixer-lo, gaudir-lo, o participar-hi), fins als que, sense cap interès per la festa o tradició, aprofiten l’aglomeració de gent per cometre bretolades i actes vandàlics. Òbviament, Rumbo proposa que es faciliti la participació en la festa dels primers i s’eviti la dels darrers en la mesura del possible, però, com ell mateix adverteix, en una festa o qualsevol altra manifestació tradicional hi conflueix públic de tota mena.
Pel que fa als usos turístics de festes i tradicions, cal diferenciar també la capacitat d’acollida de les unes i les altres segons l’espai on es realitzen, la durada i les seves característiques intrínseques. Algunes tradicions i festes es duen a terme en espais amb aforament limitat i controlat (ja sigui obert o tancat), com les Passions o els Pessebres Vivents i poden atreure, per tant, uns fluxos de visitants limitats, però sense problemes d’aglomeracions o saturació. D’altres es duen a terme en espais oberts prou amplis, com poden ser determinades fires i aplecs, fet que no els estalvia, en els casos més coneguts i pròxims, sobretot, a la conurbació barcelonina, de patir moments de saturació, com és el cas, per exemple de la Fira de la Candelera de Molins de Rei. D’altres, encara, com les festes majors, es componen d’actes diversos i la seva capacitat d’atracció general pot provocar situacions de saturació selectiva en determinats esdeveniments. Finalment, hi ha festes, com la Patum, a la qual al·ludia l’autor esmentat, però també força d’altres, i de manera creixent, que per la seva pròpia naturalesa s’han de dur a terme en un espai reduït (part indestriable, sovint, de la mateixa festa) i que pateixen una saturació que provoca problemes de tot ordre i les desvirtua.

4. Problemes i perspectives dels usos turístics de festes i tradicions

Un país com Catalunya que, d’una banda, ha estat terra de pas i d’assentament de poblacions i d’influències culturals diverses i que, de l’altra, ha hagut d’identificar-se sovint a contracorrent i sense unes institucions polítiques pròpies, ha de tenir forçosament una gran riquesa i varietat en festes i tradicions, com efectivament succeeix.
Altrament, com ja s’ha advertit, festes i tradicions són un recurs turístic fràgil, sobretot si se’n vol respectar, no ja l’autenticitat, sinó la seva pròpia dinàmica interna. Les seves potencialitats, des d’un punt de vista turístic, s’haurien de continuar centrant, doncs, en l’efecte promocional (amb el posicionament diferencial que això pot comportar) i en una freqüentació turística moderada, fins i tot amb limitacions quan calgui i en determinats casos, tot prioritzant l’efecte desestacionalitzador i requalificador de l’oferta turística i mai en detriment de la població i els visitants de la zona d’influència més immediata, sense els quals la manifestació perdria el seu veritable sentit.
En determinats casos, i sempre amb un estudi previ en profunditat, es podria replantejar la reubicació (parcial o total) o el redimensionament de l’espai de la festa. S’ha fet, per exemple, en el cas de l’Aplec del Cargol, o, potser massa sovint, en el de la Feria de Abril de Barcelona, però mai no es podria fer, sense desvirtuar-la, en segons quins casos (les falles d’Isil, per donar un exemple que no s’hagi esmentat). A la memòria de qui ho va viure encara queda el regust desangelat de quan es va voler portar la Patum al Poble Espanyol de Barcelona o la Passió d’Esparreguera al Teatre Coliseum.
Algunes manifestacions genèriques del conjunt del país, com Sant Jordi o la Nit de Sant Joan, amb tots els elements propis que hi conflueixen, tenen una virtualitat especial, tant a efectes promocionals com per a acollir efectivament els fluxos turístics que atreuen. El mateix es podria dir d’esdeveniments d’arrel tradicional, i d’implantació més o menys recent, que s’estenen en el temps (com la ja esmentada mostra Girona en Flor), i en l’espai, com la revifalla de determinades artesanies pròpies de zones concretes però més o menys àmplies del país, o la presència de la tradició en jornades gastronòmiques de major o menor durada, però parlar d’això representaria ja endinsar-nos en l’avaluació d’altres productes.
En qualsevol cas, la relació entre festes i tradicions, d’una banda, i turisme, de l’altra, mereix una atenció especial i detallada (les generalitzacions són especialment perilloses en aquest àmbit), que hauria d’atendre aspectes molt diversos: des de la situació particularitzada de la infraestructura turística, fins a la implicació amb altres sectors no directament turístics, com la gastronomia o els records, i la necessària coordinació amb altres recursos de la zona i de l’època, a part, és clar, de les especificitats de la mateixa festa o manifestació tradicional.