1. Turisme i neu al Pirineu

El turisme de muntanya té una llarga tradició a Catalunya, tot i que fins fa poques dècades ha tingut un caràcter minoritari i vinculat a l’excursionisme, el termalisme i el fet fronterer, principalment. La pràctica de l’esquí a Catalunya té centenars d’anys d’història, però el turisme d’esquí, com a activitat turística moderna,  apareix en els anys seixanta i representa en termes generals el tipus de turisme de major impacte social, econòmic i territorial. La seva aparició fa que el turisme a muntanya tingui una doble estacionalitat, i per això es parla de turisme d’estiu i de turisme d’hivern. En l’actualitat la infraestructura per a la pràctica de l’esquí no esgota les possibilitats potencials dels dominis de neu existents, encara que el marge de desenvolupament futur no és gaire ampli a causa del fet que s’han posat en explotació els millors camps de neu i, d’altra banda, la irregularitat de la innivació provoca una inseguretat del negoci de la neu. Aquesta circumstància ha obligat a adoptar com a estratègia la implementació d’aquest recurs natural amb la fabricació de neu automatitzada o neu artificial, estratègia en la qual s’ha basat una de les principals línies de la política del pla de neu de final dels anys vuitanta i començament dels noranta de la Generalitat de Catalunya 
Les deu estacions d’esquí alpí en funcionament en la temporada 2006/2007 –que pràcticament ja s’han convertit en estacions de muntanya– i les sis d’esquí de fons són un dels principals motors del desenvolupament de les comarques del Pirineu català i el seu impacte es projecta mitjançant molts processos específics i es pot mesurar a través de diverses variables, com es fa constar en els estudis i informes de l’Administració turística i en els balanços de l’Associació Catalana d’Estacions d’Esquí i Muntanya (ACEM). S’estima que el volum de negoci global anual se situa a l’entorn dels 300 milions d’euros. La importància de les estacions d’esquí com a motor econòmic general per al territori on s’ubiquen es mesura també pels llocs de treball que generen directament i indirectament. En total, sobre una població ocupada a les comarques de muntanya que compten amb oferta de neu de 61.000 persones, unes 17.000 viuen directament de les activitats turístiques i residencials, de les quals l’esquí en forma part bàsica durant els mesos d’hivern. Alhora, el desenvolupament de l’oferta d’allotjament turístic, que inclou des de càmpings fins a hotels o apartaments, ha estat més intens a les comarques amb més gran presència de la indústria de la neu, i d’activitat constructora en general.
No obstant aquesta importància econòmica, el sector de la neu, en els darrers anys, ha conegut dificultats fruit de l’estacionalitat de la seva activitat, de la fragmentació empresarial, de l’absència d’un marc regulador clar i també de les dificultats per a retenir la demanda del mercat intern. Tot i l’aparició de projectes d’ampliació de les estacions, la conjunció d’aquests factors ha portat a algunes empreses a una situació de fallida i a un elevat deute. Com a conseqüència, la Generalitat ha hagut d’intervenir per fer-se càrrec de la situació, fet que constitueix un reflex de l’important paper que l’Administració pública ha tingut i té en el procés de desenvolupament del turisme de neu a Catalunya. També cal assenyalar en aquestes línies de presentació que la redacció el 2006 del Pla Director de les Estacions de Muntanya (Departament de Política Territorial i Obres Públiques) ha suposat una aportació important al coneixement del turisme de neu a Catalunya.

2. Aptitud del medi, innivació i dominis esquiables

El Pirineu català és estret prop del litoral i guanya amplada cap a ponent, fins a assolir els 150 km a la part més occidental. La seva altura, però, és relativament modesta en termes comparats amb altres massissos del món: els cims més emblemàtics que dibuixen el perfil de la serralada se situen entre els 2.500 i els 3.000 metres (Pica d’Estats, 3.144 m). A més, el relleu fragmentat i compartimentat, els pendents forts i el clima de muntanya –humit i rigorós– completen els trets físics bàsics. 
En analitzar la neu com a recurs turístic cal asse-nyalar que el coneixement del mantell de neu i la seva renovació anual, i els dominis esquiables potencials és avui bastant precís, fins i tot des de l’òptica de les condicions que ofereix i requereix la seva explotació comercial i viabilitat econòmica. En el Pirineu una bona part de les precipitacions caigudes durant els mesos d’hivern són de neu, i són molts els indrets i les zones en què es registren entre 20 i 30 dies de neu a l’any, amb uns gruixos destacats i una permanència de diversos mesos. La innivació comença a ser significativa en molts indrets del Pirineu català a partir de la cota 1.500; però és a partir de la cota 1.800 on els gruixos de neu, que entre desembre i abril són superiors als 15 cm, es presenten més favorables des de la perspectiva comercial. La innivació no és l’única condició que ha de reunir un àrea determinada per a poder practicar-se l’esquí. També s’han de considerar els factors que afavoreixen o no el manteniment de la neu, com l’exposició al sol i els vents, i la morfologia de la zona. La dificultat principal per a la configuració d’un domini esquiable procedeix bàsicament del relleu. En el Pirineu, a l’altura on la innivació és suficient, els pendents es caracteritzen per ser molt forts o els vessants són discontinus i les valls fragmentades. Com a resultat, els dominis aptes per a la pràctica de l’esquí en el Pirineu català acostumen a ser relativament petits, i per això no totes les operacions i les iniciatives per a explotar els camps de neu han sigut o són econòmicament rendibles.
El règim nival presenta variacions al llarg d’aquest massís, en el qual es troben zones orientades al nord i altes amb neu quasi permanent i zones orientades al sud o més baixes on la presència de la neu és ocasional. Tant el règim general de precipitacions com el règim de precipitació de neu apareixen determinats per tres factors: 1) la procedència i freqüència de les pertorbacions que afecten el massís, que són principalment d’origen nord-oest i nord, sense oblidar el component est que afecta el Pirineu oriental; 2) l’exposició del massís a les esmentades pertorbacions (l’orientació nord i vessant atlàntic és la més favorable) i 3) l’altura absoluta de cada muntanya que forma el massís. Aquesta espacialitat de la innivació i dels altres condicionants físics explica en bona mesura la localització de les estacions d’esquí al Pirineu català.
A les variacions espacials de la innivació cal sumar-hi la irregularitat interanual, pròpia del règim de precipitació de neu en aquestes latituds, que dóna lloc a la successió de temporades amb neu abundant i temporades amb poca neu, fet que fins i tot impedeix l’obertura de les estacions d’esquí. El règim d’innivació i les condicions dels dominis de neu i d’altres factors condicionadors han possibilitat la construcció de dotze estacions d’esquí alpí (dues estan tancades) i, segons els estudis realitzats (INECO 1982), al Pirineu català existeixen, a més dels que ja s’estan explotant avui dia, uns trenta dominis potencialment esquiables amb una capacitat de transport estimada de cent mil esquiadors/hora. El Pla de les Estacions de Muntanya de 2006 identifica vint
àrees potencialment esquiables que poden sumar-se a les existents, però dedica més atenció a l’anàlisi dels condicionants climàtics i al seu impacte en els actuals dominis esquiables. En síntesi, les possibilitats d’explotació real de les àrees potencials són molt desiguals, i depenen de l’emplaçament específic i de les seves condicions naturals, circumstàncies que en molts casos fan dubtosa la seva rendibilitat.
La irregularitat temporal (estacional e interanual)
i espacial (gradació altitudinal i latitudinal de la muntanya catalana) provoca de vegades una inseguretat del negoci de la neu. La limitació i la irregularitat del “recurs neu” han obligat a adoptar com a estratègia la implementació d’aquest recurs natural amb la fabricació automatitzada de neu o “neu artificial”, és a dir, la instal·lació de “canons de neu”, que ja és una pràctica habitual en totes les estacions des que la Molina l’any 1985 va instal·lar els primers canons. Avui dia les estacions d’esquí catalanes estan equipades amb més de 1.806 canons i poden innivar quasi 150 km lineals de pistes, un 25% del total. Cal constatar que en aquesta estratègia es va centrar una de les principals línies de la política del Pla de Neu de la Generalitat de Catalunya en els primers anys noranta. A més, atesa la necessitat d’actuar en el sentit indicat i els costos i les càrregues de les inversions, l’Administració pública ha ajudat el sector amb diverses línies de subvencions (assegurança de neu, inversió en canons, promoció, maquinària).
El desenvolupament d’una temporada d’esquí apareix condicionada, en primer lloc, pel règim de precipitació de neu, que segons el seu resultat es pot diferenciar, per exemple, entre molta, regular i escassa. Però, a més, són altres les circumstàncies que també determinen el grau de funcionament de cada estació i, en definitiva, del balanç de la temporada comercial. Cal referir-se a les condicions específiques de les nevades i a les condicions meteorològiques i ambientals posteriors. Per exemple, el vent, la boira i les altes temperatures incideixen negativament en la permanència de la neu. A més, s’ha de tenir present l’estructura comercial de l’estació i la capacitat dels seus serveis tècnics, factor bàsic per al bon manteniment de la neu (màquines, senyalització...). Tot això possibilita que les pistes i els remuntadors mecànics estiguin o no oberts o en funcionament i, per tant, que la temporada d’esquí pugui ser, des d’una perspectiva comercial, molt bona, bona, regular, dolenta o molt dolenta.

3. Evolució del turisme de neu i dinàmica del sector

El fenomen social de la pràctica de l’esquí s’ha anat imposant a Catalunya de manera ininterrompuda, tot i que amb un cert retard en relació amb altres països europeus. La demanda de zones esquiables s’ha produït en temps relativament recents i l’etapa d’expansió, al marge de les instal·lacions pioneres, s’inicia a final dels anys seixanta. Després es desenvolupa durant el segon quinquenni dels anys vuitanta i es consolida en els anys noranta (promoció i informació en premsa en els anys vuitanta i promoció i publicitat a la TV en els anys noranta, per exemple). El creixement de la demanda ha sigut constant i en els anys vuitanta ha superat el caràcter elitista de la primera època, amb una generalització de la seva pràctica entre el públic general i els joves en particular, tal com es constata en el primer quinquenni del segle XXI. A més, la popularització de la pràctica de l’esquí, i en general dels anomenats esports d’hivern, ha tingut com a repercussió, entre altres fets, la incorporació de l’esquí com a pràctica esportiva-formativa en moltes escoles, en general com a activitat complementària (organització de cursets i estades per a grups escolars, suport de l’Administració pública en els seus diferents nivells... ). Finalment, en aquestes línies de presentació sobre la dinàmica del sector, cal assenyalar que l’Administració pública ha tingut paper rellevant en el procés de desenvolupament del turisme de neu a Catalunya i que avui dia té una marcada responsabilitat en el seu funcionament.  

3.1 La creació de l’oferta

L’evolució del turisme de neu a Catalunya apareix estretament lligada a l’evolució dels esports de muntanya: esport i turisme s’autoimpulsen. La perspectiva històrica ens permet afirmar que s’ha produït una estreta relació entre els esports de neu i muntanya, d’una banda, i la freqüentació turística a les estacions d’esquí i muntanya, de l’altra. El 1908 es van fer les primeres esquiades al Pirineu català, però no va ser fins el 1943 quan s’instal·laren a la Molina els primers remuntadors mecànics, tot i que el seu creixement posterior va ser lent. En els anys seixanta es van construir sis estacions d’esquí, en els setanta, tres i en els vuitanta, dues i a començament del segle XXI, una nova estació alpina, la de Tavascan. A més, n’hi ha dues que s’hi poden afegir: la Tuca (es treballa per la seva reobertura després d'una reestructuració) i la de la Vall Fosca, en construcció i amb la seva inauguració prevista per a la temporada 2009-2010. 
El balanç del procés de desenvolupament del turisme de neu a Catalunya es concreta en la construcció de dotze estacions d’esquí alpí, però en realitat només n’hi ha nou que obren cada temporada, ja que n’hi ha tres de tancades (Llessui i la Tuca, que van tancar fa uns quants anys, i Rasos de Peguera que no ha obert en les darreres temporades). L’evolució de les estacions es pot considerar a través de diversos paràmetres (nombre i tipus de remuntadors, capacitat de transport, nombre de pistes, canons, superfície esquiable, etc.) que es recullen en les taules estadístiques. Pel que fa a l’evolució del nombre de remuntadors del conjunt de les estacions catalanes, és també molt significativa: 6 remuntadors el 1960, 20 el 1970, 63 el 1975, 80 el 1980, 122 el 1990, i 127 el 1995; 122 el 2000 i, finalment, 129 el 2007. La temporada 2007-2008, les 9 estacions d’esquí alpí al Pirineu català sumaven una capacitat de transport de 158.953 esquiadors/hora. L’esquí nòrdic o de fons es practica en set d’aquestes estacions alpines i, a més a més, hi ha sis estacions dedicades exclusivament a la modalitat nòrdica.  
A Catalunya les estacions pioneres van ser la Molina i Núria, que tenen en comú l’accés per ferrocarril. El 1911, a la Molina (Alp) s’organitzà per primera vegada una competició d’esquí (la Copa del Rei Alfons XIII), però la circumstància que va activar de manera definitiva aquest indret va ser l’arribada del tren l’any 1922, de la línia fèrria transpirinenca que lligava Barcelona amb França, passant per Puigcerdà i la Tor de Querol. Una altra fita històrica d’aquesta estació va ser la inauguració el 1943 i en la zona de Fontcanaleta del primer teleesquí de Catalunya i de tot l’Estat. L’estació d’esquí de Núria (Queralbs) no té accés per carretera i per a visitar-la s’ha d’utilitzar el tren cremallera inaugurat el 1931 i modernitzat en els darrers anys. Les noves estacions es van construir en els anys seixanta i primers setanta: Baqueira/Beret (1964), Llessui (1967), Super Espot (1968), Rasos de Peguera (1972), Masella (1967), Port del Comte (1973), la Tuca (1974) i Vallter 2000 (1975), mentre que les estacions joves són  Portainé (1986) i Boí/Taüll (1988); i la darrera Tavascan, del 2000, mentre que l’estació en construcció de la Vall Fosca (Pallars Sobirà) té prevista la seva inauguració per a la temporada 2009-2010.
Tot i la joventut de les estacions d’esquí catalanes, la seva història ja presenta diversos episodis d’èxit i nombrosos episodis crítics, determinats en bona mesura per les variacions de la innivació, per les pròpies servituds empresarials i per fases de regressió econòmica general del país, que han condicionat l’evolució de la demanda i del negoci de la neu. Per exemple, es pot recordar que la Molina va entrar en els anys setanta en un període de reestructuració que va donar pas a l’entrada d’un grup bancari que aconseguí el control únic de l’estació (abans hi havia diverses societats explotadores de cadascun dels serveis). Els problemes posteriors d’aquesta entitat –Banca Catalana– van provocar la intervenció de l’Administració pública, i finalment l’estació va passar a dependre de la Generalitat de Catalunya. D’altra banda, la Generalitat de Catalunya es va fer càrrec el 1986 de l’estació de Núria, que tenia un sistema de remuntadors obsolet i deteriorat. La intervenció de l’Administració pública ha possibilitat la revitalització d’aquest singular centre d’esquí, amb la modernització dels remuntadors i del funicular i, també, amb la remodelació del cremallera. Els problemes de gestió i viabilitat de les estacions han continuat fins avui, i han obligat l’Administració a continuar intervenint. El penúltim episodi va ser intervenir Port del Comte, i el darrer correspon a l’estiu de 2007: l’Institut Català de Finances (ICF) s’ha adjudicat mitjançant subhasta l’estació d’esquí de Portainé; la Generalitat preveu cogestionar Portainé juntament amb Espot Esquí en una mateixa societat mercantil. La Generalitat, a través de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC), també controla les estacions d'esquí de Vall de Núria i la Molina.
El paper de l’Administració en el desenvolupament i la promoció del turisme de neu no es limita a aquesta titularitat empresarial (estacions públiques), sinó que la Generalitat ha dut a terme una política de suport que ha instrumentalitzat des de l’any 1984 mitjançant el Pla de Neu i la darrera acció ha estat l’aprovació del Pla Director de les Estacions de Muntanya 2006-2011, que té com a principal objectiu impulsar les activitats turístiques de neu i muntanya, aportar un marc regulador clar i estable, ordenar els ajuts públics i millorar la competitivitat del sector. D’aquesta manera, es vol assegurar la seva viabilitat com a motor econòmic de les comarques pirinenques i fer-lo compatible amb el medi natural.
Actualment, a Catalunya s’ubiquen setze estacions de muntanya en funcionament en nou comarques i una desena de valls, a les quals s’afegeix una de tancada des de fa dues temporades (Rasos de Peguera) i dues més en projecte (Vall Fosca i la Tuca). Pel que fa a l’esquí alpí, es pot practicar en aquestes deu estacions: Baqueira/Beret, Boí/Taüll, Espot, Portainé, Tavascan, Port del Comte, Masella, la Molina, Vall de Núria i Vallter 2000. Unes altres sis estacions es dediquen exclusivament a l’esquí nòrdic: Virós, Tuixent, Sant Joan de l’Erm, Guils, Lles i Aransa. Quatre estacions alpines ofereixen també circuits per a la pràctica de l’esquí de fons. Les estacions tenen unes dimensions i unes capacitats contrastades i presenten una clara jerarquització. La més important és Baqueira/Beret, que disposa de 33 remuntadors i una capacitat de transport de 56.403 viatgers/hora (més del 35% del total). Segueixen en capacitat la Molina i Boí Taüll, amb 24.360 i 19.690 viatgers/hora respectivament. En l’extrem contrari, les estacions més petites són Tavascan i la Vall de Núria.   

3.2 La dinàmica de la demanda

L’evolució del nombre de visitants de les estacions d’esquí alpí s’ha caracteritzat per una tendència al creixement, però amb un comportament irregular. Segons els balanços de l’ACEM, la temporada 1989-1990 es van vendre 850.000 forfets i progressivament la xifra ha anat creixent fins a superar els dos milions, i assolir els 2,3 milions el 2003 i els 2,4 la temporada 2005-2006, considerada com una de les millors, però en canvi la temporada 2006-2007 ha estat una de les pitjors, ja qu només es van vendre 1,59 milions de forfets, mentre que en la 2007-2008 la venda es va incrementar lleugerament fins a 1,84 milions i, finalment, s’estima que la temporada 2008-2009 serà molt bona. ja que per primera vegada a la història la seva obertura es va poder avançar a meitat de novembre.  
La freqüentació de les estacions d’esquí catalanes depèn de la seva capacitat, de la qualitat i de la categoria de la seva oferta, de la disponibilitat de neu al llarg de la temporada i també de la seva localització en la serralada  (al Pirineu oriental i central es pot anar a esquiar en una jornada, mentre que per a anar al Pirineu occidental es necessita pernoctar com a mínim una nit). La major o menor distància de les estacions d’esquí respecte a Barcelona i el seu entorn urbà suposa un fet diferencial important que possibilita modalitats de freqüentació distintes. La relativa proximitat de les estacions situades a les comarques més orientals (Port del Comte, Rasos de Peguera, Masella, Molina i Vallter 2000) permet accedir-hi i practicar-hi l’esquí en una sola jornada, sense necessitat de pernoctar; mentre que per a anar a les més allunyades (Val d'Aran, Alta Ribagorça, Pallars Sobirà) es requereix més d’un dia. L’avantatge de la localització s’accentua encara més en el cas de la Molina, ja que per aquesta estació passa la línia de ferrocarril Barcelona-Puigcerdà, la qual cosa permet accedir-hi en tren; i, de fet, cada cap de setmana s’organitzen trens especials (tren de la neu). A més, aquesta darrera estació d’esquí ha vist ampliar sensiblement es seus visitants gràcies a l’increment dels cursets setmanals per a escolars. D’altra banda, s’ha de tenir present que, a més del caràcter “estacional” de la pràctica de l’esquí, la presència de visitants als centres hivernals presenta grans contrastos (“pics”) intersetmanals i diaris. Aquest comportament de la demanda, determinat per la servitud del calendari laboral i escolar, genera problemes de dies baixos i de dies de saturació, amb repercussions no tan sols d’ordre econòmic sinó també de caràcter funcional i operatiu de las mateixes estacions.
La realitat és que el nombre de visitants (forfet venuts) varia sensiblement entre les estacions. L’estació més freqüentada, i de manera destacada, és Baqueira Beret, que els darrers anys ha venut per temporada entre 700 mil i un milió de forfets, que representen al voltant del 40% del total, tot i que al llarg dels darrers 15 anys han oscil·lat entre el 25 i el 54%. Li segueixen en importància la Molina i Masella, que concentren entre el 12 i el 15% cadascuna (depèn dels anys), i després se situa Boí/Taüll amb el 8-10%. Baqueira/Beret, en temporada normal, acull a les pistes alguns milers d’esquiadors, que s’incrementen els caps de setmana i superen els 10.000 o 15.000 diaris durant el període de vacances de Nadal i Setmana Santa.
El perfil dels esquiadors de les estacions catalanes és el d’una persona d’entre 18 i 33 anys, de classe mitjana-alta, que realitza una despesa mitjana per jornada d’esquí d’entre 160 i 170 euros, gran part de la qual se centra en l’hosteleria i els serveis, més enllà de despeses més directament associades a l’activitat, com serien el forfet i el transport. L’esquí suposa un motor econòmic clau per a les comarques catalanes de muntanya i crea 5.618 llocs de treball directes i 5.739 d’indirectes. Pel que fa a la dimensió del mercat català, segons dades de l’Associació Catalana d’Estacions d’Esquí i Muntanya (ACEM), els catalans practiquen l’esquí principalment al Pirineu català, ja que dels 750.000 esquiadors (xifra estimada com a demanda a Catalunya), un 54% es dirigeixen a estacions catalanes, un 23% a estacions andorranes, un 5% al Pirineu aragonès i la resta a estacions del Pirineu francès i als Alps (França, Suïssa i Itàlia).

4. Diagnosi i prognosi: una aproximació sobre la realitat i els reptes de futur

El Pirineu com a escenari turístic té un caràcter regional i, per tant, no competeix amb escenaris de caràcter internacional. Un primer nivell de competència s’observa entre destinacions comarcals o municipals dins el mateix Pirineu català. I, en un segon nivell, el negoci de l’esquí de Catalunya es troba en una situació de competència amb altres mercats europeus i de forta competència amb les estacions andorranes, aragoneses i franceses. Caldrà evitar que aquesta competència anul·li els afectes positius de les estratègies de promoció i venda del conjunt del Pirineu català, enfront d’altres espais turístics regionals i enfront d’altres segments turístics de la mateixa estacionalitat.

4.1 Factors dinamitzadors

Sota aquesta expressió se sintetitzen els aspectes relacionats amb les potencialitats, les possibilitats i les oportunitats, en el sentit de les habituals anàlisis Dafos. Són els següents:
- La bona premsa i la imatge que té i suscita el turisme d’esquí (alta valoració social i imitació de rols).
- La potencialitat derivada de les noves modalitats turístiques relacionades amb la neu, a més de l’esquí tradicional, i les potencialitats derivades de la integració amb altres formes de turisme de muntanya.
- Existeix un marge de creixement de la freqüentació turística, més que de l’oferta, ja que la demanda interna està augmentant i encara no ha tocat sostre.
- Catalunya disposa de les condicions necessàries per a crear un negoci de la neu competitiu dins el mercat català i estatal, sobretot en relació amb el segment familiar.
- La voluntat de les administracions públiques per a impulsar les activitats turístiques de neu i munta-nya, actuant sobre el marc regulador, els ajuts públics i la millora de la competitivitat del sector.

4.2 Factors restrictius

Sota aquesta expressió se sintetitzen les consideracions relatives als obstacles, els problemes, les disfuncions, les debilitats i les febleses, en el sentit de les habituals anàlisis Dafos. 
1. Disfuncions de caràcter bàsic:
- La relativa feblesa i fragilitat del recurs neu (sobre el qual s’ha hagut d’actuar mitjançant la implantació de canons per a “fabricar” neu). Aquesta debilitat tendeix a accentuar-se segons les estimacions realitzades sobre els impactes del canvi climàtic, fet que ha irromput recentment en el debat sobre el tema.  
- El predomini del caràcter puntual de la implantació espacial de les estacions, que limita la difusió dels impactes positius en els seus entorns i les àrees d’influència i potencials.
- L’estacionalitat del turisme d’esquí, que suposa una disfunció actual amb efectes negatius sobre l’empresa o empreses (infrautilització de mitjans de producció, costos de manteniment, etc...) i sobre l’economia del municipi o comarca, amb “buits” temporals i espacials que suposen un gran impacte negatiu per a la vida dels municipis afectats.
2. Problemes diversos (sector empresarial, entorn...):
Allotjament poc adequat a la demanda; falta de coordinació en els esforços de màrqueting; debilitat per a captar el mercat potencial en subnegocis, com l’“aprés-esquí”, les botigues o les activitats alternatives, entre altres; la petita dimensió de les estacions i la falta d’interconnexió entre els indrets turístics, a més d’altres dificultats com la complexitat de certes situacions financeres i jurídiques; els problemes d’urbanisme; l’absència d’activitats de lleure complementàries, la comercialització i promoció molt tradicionals i una clientela majoritàriament regional i molt condicionada per l’esquí d’un dia o molt captiva, en aquest darrer cas com a conseqüència del predomini de la segona residència.

4.3 Estratègies d’adaptació

La identificació dels punts forts i dels punts febles orienta la formulació de les estratègies de futur: les accions que s’han de dur a terme han d’aprofitar els factors dinamitzadors i han de voler superar els factors restrictius. De fet, els actors que participen en el turisme de neu a Catalunya han desplegat en els darrers anys un seguit d’accions per a adaptar-se als condicionaments ambientals i de mercat i guanyar competitivitat. Aquestes estratègies són aplicables avui i són referents per al futur proper; i es descriuen a continuació.
Pel que fa al creixement de l’oferta, s’han dut a terme dues línies estratègiques: a) creixement cap enfora, que es manifesta en l’expansió de les estacions actuals amb la incorporació de dominis esquiables continus o propers als ja existents i en la creació de nous centres d’esquí; i b) creixement cap endins, que es manifesta en el conjunt d’accions en l’estació existent, orientades a la modernització dels mitjans o a la màxima ocupació dels vessants del domini esquiable, per exemple, amb la finalitat d’aconseguir el màxim aprofitament i rendiment del centre. Pel que fa a la dinàmica de la demanda, s’identifiquen dos trets diferenciats: 1) l’augment de la freqüentació, que es tradueix en un major volum de visitants i volum de negoci; i b) la diversitat de públics i modalitats d’esquí: a l’esquí tradicional se suma amb força l’snowboard i l’esquí tipus càrving.
En els darrers anys s’han produït canvis importants en la naturalesa i composició dels productes específics de les estacions. En primer lloc, s’ha constatat el final de la separació entre l’esquí alpí i l’esquí nòrdic, a la vegada que les estacions han deixat de ser centres d’esquí en sentit convencional i ofereixen en realitat una àmplia gamma d’activitats esportives i lúdiques associades a la neu: snowboard, motos de neu, heliesquí, raquetes, parapent, esquí extrem, trineu amb gossos, ràfting de neu o  escalada en gel, entre d’altres, que satisfan a la vegada una àmplia gamma de motivacions i de públics; i, en segon lloc, estan deixant de ser centres només d’hivern per convertir-se en “estacions turístiques” –en ocasions veritables ressorts– amb varietat d’oferta de productes al llarg de l’any, en què destaca l’estació estival. La desestacionalització de l’activitat d’aquests centres comença a ser una realitat. 
En considerar les disfuncions bàsiques s’ha fet esment dels impactes del canvi climàtic. Segons coincideixen les estimacions de diversos estudis, el canvi climàtic a Catalunya afectarà el turisme de neu. La falta de neu de la temporada 2006-2007 i la marcada irregularitat del règim d’innivació dels darrers anys s’interpreten com a manifestacions d’aquest procés. Tot plegat obliga a repensar el futur del turisme de neu i el model turístic de les comarques de muntanya.
Els informes del Consell Assessor per al Desen-volupament Sostenible (CADS) de 2004 i 2005 (Informe sobre el Canvi Climàtic) assenyalen que, segons les previsions climàtiques, entre els anys 2020 i 2050 es pot arribar a una situació en la qual al Pirineu només serà possible mantenir condicions d’explotació rendible amb l’ajut dels canons de neu artificial i per sobre de la cota dels 2.000 metres, la qual cosa implicaria l’abandonament de part de les instal·lacions actuals. Aquesta diagnosi va quedar reflectida també al Pla Director de les Estacions de Muntanya del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de 2006. Aquest pla comprèn, tanmateix, una exhaustiva avaluació del turisme de neu, amb la corresponent diagnosi i prognosi.

El Pla Director de les Estacions de Muntanya, aprovat el 2006 recull diverses conclusions entre les quals interessa assenyalar les següents: 
- El negoci de la neu pot ser viable sempre que les estacions integrin activitats complementàries, les empreses adquireixin major dimensió i rebin ajuts públics.
- Per les noves condicions ambientals i a llarg termini, algunes estacions poden no ser viables per manca de neu o per l’elevat cost que pot suposar la seva disponibilitat (pocs dies de neu natural o elevat cost ambiental i econòmic de la neu artificial).
- Qualsevol iniciativa de futurs projectes de noves estacions, ampliacions de les ja existents o reorganització i millora d’innivació artificial dels actuals centres, haurà de considerar si són possibles amb les noves condicions ambientals i tenir present el fet que només a partir dels 2.000 metres les temperatures seran suficients per a possibilitar la producció artificial de neu.
Les estratègies d’adaptació al nou escenari fan pensar, tal com aconsella l’Administració pública, en la necessària diversificació del sector de la neu (per exemple, amb la reconversió de les estacions d’esquí en estacions de muntanya, amb activitats d’oci, rutes a cavall o bicicleta i senderisme a l’estiu i incorporant a l’oferta la identitat, el patrimoni artístic o gastronòmic), ja que gairebé totes les estacions d’esquí tenen pistes per sota de la cota que garanteix la neu.
La situació d’alerta generada per les temporades meteorològiques dolentes per al turisme de neu i per les advertències dels informes sobre el canvi climàtic i els seus impactes en les estacions d’esquí a Catalunya donen un nou valor a les caracteritzacions del turisme de neu realitzades anys enrere per diversos estudis i constaten la fragilitat del sistema neu a Catalunya (irregularitat espacial i temporal del recurs neu, dependència dels processos d’articulació del recurs i dels ajuts de l’Administració, rendibilitat basada en el sector immobiliari…) i expliquen les diverses estratègies dutes a terme.
El repte del turisme d’esquí del Pirineu català es concreta en la resolució de les seves disfuncions actuals i en la planificació del desenvolupament de les seves potencialitats. Aquestes dues pautes han de fonamentar la redefinició del model turístic de la muntanya pirinenca, que es troba sotmesa als canvis de les condicions ambientals, a l’aparició de noves demandes i a noves pràctiques turístiques. Sens dubte, aquest model ha de contemplar la complementarietat comercial, estacional i territorial del turisme d’esquí amb altres modalitats turístiques, l’articulació amb altres funcions del territori de muntanya i, d’altra banda, la seva integració en el paradigma del desenvolupament sostenible, com a imperatiu derivat de les noves valoracions socials i econòmiques i les exigències d’eficàcia econòmica i preservació.