1. Aigua, salut i turisme

La ingesta d’aigua és la responsable del manteniment de l’equilibri hídric de l’organisme, i sovint del valor d’aquest fet no se’n té consciència. Cada cop més, l’aigua s’ha evidenciat com un bé escàs i valuós –fins i tot, més que l’or o el petroli– i l’home ha començat a reconèixer la importància dels seus diferents tipus i de la seva utilitat en la cura de determinades malalties o en la recuperació de la salut.
Sent un recurs necessari per a la supervivència, des de sempre s’han fet grans esforços per a aconseguir-la i aprofitar-la. És reconeguda com a element regenerador, creador i purificador vinculat al cicle biològic i és primera matèria en distints sectors d’activitat. Així, l’aigua permet establir límits geogràfics i temporals i és un element bàsic en l’agricultura i la ramaderia; és font d’energia per a la indústria i suport per a la mobilitat fluvial. També ha esdevingut centre de rituals religiosos, d’activitats higièniques i mèdiques i, fins i tot, d’activitats recreatives com el turisme.
Si bé les civilitzacions més antigues de la humanitat van copsar la importància de l’aigua com a element guaridor i els seus beneficis terapèutics amb aplicacions externes, ha estat al llarg dels darrers dos segles quan s’ha anat redescobrint com a element terapèutic, des d’una activitat mèdica especialitzada, la hidrologia. Se n’han estudiat els diferents tipus i l’aprofitament de les seves propietats físiques i químiques. Fins i tot, les propietats radioactives d’algunes aigües termals i mineromedicinals. I, finalment, s’hi va afegir la finalitat farmacològica de les aigües marines.
Tot això va dur a un aprofitament de l’aigua com a recurs mèdic en determinats indrets, els balnearis. Aquests es van proveir de distints recursos tècnics (dutxes, nebulitzadors, etc.) i s’hi practicava essencialment el bany per a la cura i la millora de determinades malalties. Però, arribats al límit de l’experimentació mèdica i dels resultats de tot tipus d’aigües, s’inicià una deriva cap a les activitats lúdiques i recreatives. 
L’evolució de l’activitat balneària va promoure un canvi en les pràctiques del bany, que va passar dels espais d’interior i de muntanya (aigua termal i mineromedicinal) al litoral (aigua de mar), i un seguit de canvis socials, morals i econòmics. I, més enllà de les pràctiques clàssiques, els canvis culturals i dels establiments fan que l’aigua esdevingui el centre d’un nou fenomen, el turisme, amb renovades modalitats d’ús (bany, natació, nàutica, pesca, submarinisme, surf, etc.), en paral·lel amb les pràctiques de salut.  Avui dia s’observa, tanmateix, una renovació del turisme, que cerca major qualitat i una innovació constant, i també es defineix un nou “turisme de salut” (per a alguns autors, “turisme del silenci”). Aquest es desenvolupa des de l’hoteleria i amb la incorporació de nous departaments i serveis, molts dels quals semblants als dels tradicionals establiments balnearis.

1.1 Origen i conceptes de les aigües mineromedicinals      

Tradicionalment, l’activitat balneària s’ha vinculat a dos conceptes: termae, relatiu a les propietats tèrmiques de l’aigua, i balnea, relacionat amb la funció del bany. A més, les activitats termals i balneàries tradicionals integren fins a cinc components bàsics que són el nucli de l’ús de l’aigua com a element terapèutic: 1) l’aigua i les seves múltiples variants, 2) els coneixements científics sobre l’aigua, 3) els professionals especialistes dels tractaments terapèutics, 4) els elements de suport (aparells de dosificació del cabal o de la intensitat de l’aigua en la seva aplicació) i 5) les instal·lacions per als tractaments fisioterapèutics, mecànics, hidrocinètics o tèrmics.
L’aigua és l’agent químic més actiu de la Terra per la seva configuració atòmica i molecular i les seves propietats físiques. Per a l’aigua termal, la característica més important és el punt de surgència, amb un gradient tèrmic de més de 4ºC en relació amb la temperatura mitjana anual del lloc on es troba la deu, que li atorga una gran diversitat de propietats físiques i de gradient tèrmic. Les aigües termals es classifiquen en aigües fredes, fins a 24ºC; hipotermals, fins a 30ºC; mesotermals i termals, fins a 40ºC, i hipertermals, per sobre dels 40ºC, i, en una proporció baixa, també es poden trobar aigües termals sense característiques mineromedicinals i aigües mineromedicinals sense component de termalitat. Les variants més conegudes són les aigües bicarbonatades, carbòniques o carbonogasoses, ferruginoses, magnèsiques, oligometàl·liques, radioactives, sulfurades, sulfatades i aquelles que actuen per osmosi, mitjançant elements biològics o a través de microorganismes.
Les aigües també es poden classificar en superficials i subterrànies o d’infiltració. Poden ser salades o dolces i potables o no potables, segons la concentració de minerals, el seu cicle i la modalitat d’ascens a la superfície, per pressió osmòtica o per capil·laritat. Els minerals dissolts a l’aigua provenen del terreny amb el qual ha estat en contacte a través del recorregut per diferents nivells de profunditat de l’escorça terrestre, fins i tot de les zones ígnies vinculades amb els fenòmens volcànics. Aquest darrer fenomen també es produeix al continent europeu, on hi ha diferents fluxos calòrics subterranis que arriben fins a la Península Ibèrica i Catalunya.
Les manifestacions termals són la descàrrega en superfície d’aigües calentes o vapor (guèisers), que es traslladen a la superfície mitjançant fenòmens de conducció i convecció de líquids o gasos i que es relacionen directament amb el moviment de les plaques o subplaques tectòniques, els seus punts de fricció, gruixos i discontinuïtats de la textura.  La surgència d’un aqüífer a la superfície està relacionada amb l’existència d’una falla, perquè aquesta connecta el brollador d’aigua termal profund amb la superfície i permet l’ascensió de les aigües.
Els tractaments, els costums i les activitats balneàries s’han anat mantenint en el temps, però amb una adaptació als canvis de les necessitats socials. Dels anomenats “clots de fum a terra” i brolladors d’aigua sense elements arquitectònics, on es banyaven directament els malalts, es va passar al disseny d’instal·lacions termals complexes (republicanes i imperials), a l’ús als monestirs, als primitius hospitals, a les masies, a les cases de banys, als balnearis i a les estacions balneàries, termals o climàtiques, fins a arribar a les viles termals, a les ciutats d’aigües, al balneari urbà o spa, als banys de mar (d’ona o marítim) i al centre de talassoteràpia. Ara, s’hi han afegit nous conceptes de salut física com el fitness i el mental wellness. Però, sempre en relació amb els principis de l’aigua, la hidrologia i la hidroteràpia i amb les necessitats de salut.

2. Distribució dels establiments balnearis i centres de salut: característiques

Com ja s’ha comentat, l’aigua no és un recurs natural infinit i, fins i tot, hi ha un perill real d’esgotament d’aquest recurs, que es distribueix de manera irregular al nostre planeta. Es troba, principalment, als oceans, els mars, els estanys, els rius, els jaciments subterranis i les deus. La dinàmica i el funcionament de l’aigua es correspon amb els canvis d’estat, la localització, la relació amb la gravetat i les propietats fisicoquímiques.
La surgència de les aigües en llocs concrets determina les seves característiques, que tindran una relació directa amb l’entorn. Així, la ubicació dels balnearis tradicionals a Catalunya també es relaciona amb les surgències als espais de muntanya: als Pirineus Occidentals (balnearis de Caldes de Boí, de Tredòs, de la Baronia de Lés), als Pirineus Centrals (Balneari Montagut, restaurant), als Pirineus Orientals (Banys de la Mercè, hotel, i Vilajuïga, planta envasadora), als Catalànids (Font Picant, hotel, i l’Espluga de Francolí), a la Depressió Prelitoral (Termes Orion, Prats, Vichy Catalán, Blancafort, Termes la Garriga, Broquetes, Vila de Caldes, Termes Victòria i Termes Montbrió), a la Serralada Litoral (Caldes d’Estrac - Caldetes i Titus, Coma-ruga) i, finalment, a la Depressió de l’Ebre (balnearis Codina i Vallfogona de Riucorb).
No obstant això, els nous tipus d’establiments balnearis i centres de salut han comportat una “deslocalització” respecte a la ubicació de les fonts. Així, els balnearis urbans, situats a les principals ciutats, utilitzen aigües comunes tractades. Aquestes instal·lacions és concentren al Barcelonès, en especial a la ciutat de Barcelona, i a les comarques pròximes, el Vallès Oriental i Occidental. En aquest cas, el recurs no condiciona la ubicació. Ara hi ha centres spa, fitness o wellness sense allotjament i en establiments hotelers i extrahotelers. El desenvolupament d’aquest fenomen també s’observa a la franja costanera, tot i que de manera dispersa (Alt i Baix Empordà, la Selva, el Maresme, el Garraf i el Baix Penedès) i a l’extrem nord-oest dels Pirineus, a les comarques de la Vall d’Aran i de la Ribagorça, amb una concentració limitada. A la resta del territori la implantació és escassa i desigual. Hi ha també un segon tipus de noves d’instal·lacions, les centrades en les activitats lúdiques i recreatives. Aquestes ofereixen serveis vinculats a una renovació conceptual i incorporen l’aigua a l’esport o a l’aventura (Magma, Aiguadicció-Rialp, Medaqua, Aquadiver, etc.).
La relació directa entre la construcció arquitectònica, les aplicacions terapèutiques i la vida social a l’interior d’un centre termal o balneari té una dinàmica relacionada amb els avenços tècnics (instal·lacions amb diferents sistemes de contenció o articulació de l’aigua, estructures i equipaments molt especialitzats per a l’aplicació hidroterapèutica). Així, l’estructura bàsica i tradicional d’un balneari és la galeria de banys o d’hidroteràpia, a la qual s’han anat afegint distintes instal·lacions. El centre balneari o termal té dos àmbits principals, l’intern i l’extern. D’una banda, l’àmbit intern, amb la galeria de banys, conté sales de bany, dutxes, inhalacions, estufes i instal·lacions d’activitats físiques, i inclou el departament mèdic i les seccions de sauna o piscina. De l’altra, l’àmbit extern, comprèn les instal·lacions d’allotjament i restaurant, aïllats o integrats a l’estructura de la galeria, dependències per al lleure (teatre, sala de ball, sala de jocs, biblioteca, espais socials i capella), zones enjardinades, un parc (amb pèrgoles per a músics), un pati, un espai de ball exterior, circuits de passeig i pista d’activitats esportives.
En funció del nombre de serveis, de la finalitat terapèutica, de les instal·lacions i de l’equipament, les instal·lacions es definiran com a balneari, spa, estació balneària, termal o climàtica, amb o sense serveis de fitness, wellness i d’allotjament.

3. La dinàmica del turisme termal i de salut: nous productes

Als balnearis catalans actuals, s’hi troben elements de la cultura clàssica grecoromana i elements de renovació, relacionats amb el contacte amb la natura i amb les cures higièniques. En tot cas, el seu fonament continua sent la hidrologia, vinculada amb la climatologia i determinades prescripcions mèdiques.
L’activitat al balneari és una activitat disciplinada i ordenada de relaxació i recuperació. Quan es van desenvolupar els balnearis moderns, al segle XIX, es pretenia un allunyament de “l’agressió” del ferotge creixement industrial i urbà. Ara, l’esperit es recupera, no d’acord amb l’activitat industrial sinó d’acord amb la pressió social dels nous sistemes de treball competitius i deshumanitzats i amb “les agressions” d’una vida sedentària i una nutrició desequilibrada.
Actualment, la sala d’activitat física de la galeria de banys compta amb un gimnàs i una secció evolucionada, la zona de fitness. Es tracta d’un espai per al desenvolupament muscular controlat: aparells d’esport d’alta tecnologia i sales de massatges i de pre i postentrenament. Una nova ampliació integra uns altres tres elements en l’anomenat wellness: activitat física personalitzada, dieta alimentària equilibrada i personalitzada per a l’equilibri mental i millora de l’estètica personal. Així doncs, també s’hi troben sales d’estètica, variants de les saunes finlandesa i turca i espais esportius a l’aire lliure (per exemple, camps de golf).

3.1 Una oferta a l’alça

A Catalunya, l’oferta actual del turisme de salut manté la concepció higienista i mediambientalista d’altres èpoques, amb una àmplia gamma de possibilitats. Està molt directament relacionada amb l’evolució de la medicina i la hidrologia i amb l’activitat termal i climàtica i els tractaments hidroteràpics, que es desenvolupa en paral·lel amb un alt nivell de l’oferta d’allotjament per al descans amb diferents categories i emplaçaments.
El producte tradicional continua sent l’aigua mineromedicinal i la seva actuació farmacològica sobre l’organisme, combinada amb l’activitat física i un cert control alimentari. Des de sempre, l’objectiu ha estat tractar la malaltia i recuperar la salut perduda. Ara s’hi afegeix la prevenció, a través d’una dieta equilibrada i de la potenciació de les defenses orgàniques, amb la finalitat d’allargar la vida des d’un concepte integral de salut i activitat turística.
En major o menor grau, les aigües mineromedicinals s’usen des de l’antigor, però és al segle XIX, amb el procés d’industrialització, quan el seu ús pren més força i es consolida una àmplia oferta catalana. Dels establiments de l’època, els més significatius són els balnearis següents: Rius (1555), a Caldes de Montbui; Cardó (1605), a Benifallet; Caldes de Boí (1671), a la localitat del seu mateix nom; Termes la Salut (1674), a Caldes de Montbui; la Font Picant o Martí (1700), a Sant Hilari Sacalm; Montagut (1720), a Campelles, a la Vall de Ribes; Broquetes (1750) i Termes Victòria (1784), a Caldes de Montbui, i Fontcalda (1816), a Gandesa. També, els Banys de Caldetes (1818), a Caldes d’Estrac; el Balneari Blancafort (1840), a la Garriga, i el Termes Orion (1860), a Santa Coloma de Farners.
De final del segle XIX a començament del XX hi havia uns 39 establiments balnearis oberts a Catalunya. A començament del segle XX l’oferta es va renovar amb la construcció de nous establiments, però després s’alentí fins quasi aturar-se. El 1901 es construeix el Balneari de Vallfogona de Riucorb, a la població del mateix nom; el 1943 el Termes Victòria a la Garriga; el 1956 el Balneari Hotel Manantial al costat de Caldes de Boí, just en un moment de recessió.
La majoria dels centres van ser “desactivats” durant la Guerra Civil i a la postguerra només van tornar a obrir 27 centres, dels quals en restaven operatius 24 als anys cinquanta. A partir d’aleshores hi ha una davallada de la indústria balneària que segueix fins als anys vuitanta. A la dècada dels noranta s’observa un canvi de tendència, amb la rehabilitació del Balneari Termes Victòria, que es reconverteix en el Balneari Termes la Garriga, i amb la construcció del Balneari Termes Montbrió el 1996. Es tracta d’un ressorgiment de l’activitat balneària i d’una nova oferta turística, vinculada al fenomen de reconversió del sector hoteler després del “turisme de masses”. Però al 1991 només hi havia 12 balnearis oberts, 4 dels quals s’estaven reestructurant. El fenomen semblava haver tocat fons, malgrat les expectatives. Així, el 1994 es van enderrocar 4 balnearis i en restaven 16 d’operatius. Al final del segle XX hi havia 17 balnearis en funcionament i, l’any 2005 i 2007, ja entrat el segle XXI, se n’hi van incorporar dos de nous. Ara, el total de balnearis actius és de 19.
Actualment, segons el tipus d’establiment, l’oferta es distribueix en un 30% de balnearis urbans o spa, un 18,6% de balnearis tradicionals i termes, un 8% de centres de salut i estètica, un 6,6% de centres de wellness, un 3,4% de centres de fitness, un 3,4% de centres de thalasso i un 1,3% de centres de teràpia amb vi. El 28,6% restant aplega centres lúdics i recreatius amb instal·lacions esportives o pràctiques d’aigua.
Com s’ha comentat, a partir dels anys noranta, la iniciativa de la renovació i recuperació prové en gran part del sector hoteler, que pretén millorar, innovar i diversificar els serveis. Aquest sector renova dependències i incorpora els darrers avenços en maquinària esportiva i en matèria de relaxació i de tractaments antiestrés. Dels establiments balnearis n’adquireix els principis d’utilitat per a la recuperació de la salut i alguns hotels de nova planta incorporen serveis de spa, fitness i wellness, en una evolució hotelera que també se segueix en altres països.
Alguns dels hotels més representatius d’aquesta tendència a Barcelona són els següents: l’Hotel Arts, amb 455 habitacions i 27 apartaments, té el Six Senses Spa; l’Hotel Princesa Sofia, amb 500 habitacions, té el Q-Spa Aqua Diagonal; l’Hotel Rey Juan Carlos I, amb 412 habitacions, té el The Royal Fitness Spa, i l’Hotel Spa Senator, amb 213 habitacions, entre molts d’altres. A la província de Barcelona, es pot fer esment de l’Hotel Colon Resort Spa, amb 84 habitacions, en relació amb les aigües marines de Caldes d’Estrac-Caldetes. A la província de Girona, hi ha l’Hotel Golf Peralada, amb 55 habitacions, que té Golf & Spa i usa també el vi com a teràpia, o la Torre Mirona Golf & Spa Resort, amb 120 habitacions. A Tarragona, l’Hotel Termes Montbrió, amb 214 habitacions, i l’Hotel Ra Beach Thalasso Spa, amb 143 habitacions, que utilitza les aigües de mar. A Lleida, el Nastasi Hotel Spa, amb 54 habitacions.
Quant als balnearis, l’actualització ha suposat la seva rehabilitació (sovint molt costosa) i una adequació normativa, que en la majoria de casos els ha disminuït la capacitat d’allotjament. Així, trobem Banys de Tredòs, amb 9 habitacions; el Termes la Garriga, amb 22; el Vila de Caldes, amb 30; el Termes Orion, amb 70; el Caldes de Boí, amb 79; el Balneari Prats, ara amb 80; les Termes Victòria, amb 85; el Broquetes, amb 86; el Vichy Catalán, amb 86; el de Vallfogona de Riucorb, amb 96, o el Caldes de Boí Manantial, amb 106, a excepció dels de nova construcció com el Termes Montbrió, amb 214, o el Blancafort, amb 156 habitacions.
No obstant això, en alguns casos, ha augmentat la quantitat, la qualitat dels serveis i de l’allotjament, cosa que ha incidit directament en la categoria i els preus. Així, ara un 23,1% dels balnearis tenen categoria de 5 estrelles i gran luxe i el 50% són de 4 estrelles, el nucli del sector. Els de 3 estrelles són un 21,4% i el 5,1% són d’1 sola estrella, residències i galeries de banys.
També des dels anys noranta hi ha una altra variant de l’oferta, amb la reaparició de balnearis urbans. Certament, no es tracta d’un fenomen nou, sinó que té els seus antecedents a final del segle XIX, quan a la ciutat de Barcelona hi ha una extensió “artificial” de la pràctica balneària, amb l’ús d’aigua comuna, a l’Institut Hidroteràpic Barcelonès, al Balneari d’Aigües Azoades, a l’Institut de l’Acadèmia de Ciències o al centre del doctor Castellarnau. Aquests establiments van desaparèixer, en part a causa de la incorporació higienista de dutxes i banys als nous habitatges urbans (fins aleshores inusuals) i per l’adquisició d’un vessant més privat de la higiene. La nova oferta urbana incorpora els tractaments estètics, amb tècniques terapèutiques orientals, amb teràpies de relaxació i de control psíquic i mental. En general, aquests nous balnearis urbans o spa no disposen d’allotjament, però tenen instal·lacions esportives amb aparells d’última generació. Per exemple, el centre Agua Estética Sol, l’Aqua Urban Spa, l’Arenasport Fitness Center, el Balneodim, el Centre Spa 03 Termal, el Centre Wellness, el Flotarium Barcelona, l’Iradier, el Manantial de Salut Termes i, amb aigua de mar, els Banys de Sant Sebastià. Aquest tipus d’oferta s’està desenvolupant també en altres nuclis urbans.
Els “productes” dels balnearis i centres de salut són les aigües termals i mineromedicinals, l’activitat física i el desenvolupament personal. Actualment, es recupera l’ús de l’aigua marina i de l’aigua comuna i s’afegeixen nous elements com la xocolata, la llet, el vi i els seus derivats. Però l’aigua termal es manté com a principi fonamental: una aigua que brolla i que es capta de la terra o del subsòl, que s’utilitza en funció de les seves propietats físiques (tèrmiques), químiques i dels minerals dissolts; una aigua que s’usa per al tractament de malalties (amb resultats més o menys contrastats) en forma de beguda (cura hidropínica), de bany (immersió o vapor) o en combinació amb altres suports (fangs, llots o embolcalls). Unes aigües que, a més, tenen la garantia de la seva declaració d’utilitat pública per l’Estat i un servei mèdic d’acompanyament i supervisió.
Les cures o els tractaments als balnearis es defineixen amb tècniques crenoteràpiques, balneoteràpiques, hidroteràpiques i amb aplicacions complementàries. L’estímul de l’aigua aplicada a l’organisme pot ser suau, amb banys locals, friccions o rentats, de grau mitjà, amb bany de mig cos, de vapor o saunes, i de gran intensitat, amb banys hipertèrmics o raigs a pressió. En tot cas, el ritme, la intensitat, la duració i la freqüència els ha d’establir un metge hidròleg.
Sent l’aplicació terapèutica de l’aigua termal o mineromedicinal un mètode basat en l’estímul, la reacció i la regulació, esdevé una teràpia d’adaptació de l’organisme, fonamentada en l’activació i la millora de la regulació orgànica i l’estabilitat psíquica. La composició mineral de l’aigua és clau i, en funció de la composició química dominant, serà administrada per via oral, en beguda o cura hidropínica, o per balneació o inhalació. L’acció sobre l’organisme i els teixits comporta efectes físics de temperatura, pressió o composició molecular (acció tèrmica, mecànica, transmineralitzant i psíquica).
Però l’entorn ambiental és també un element clau, plenament integrat a la pràctica termal i balneària. El microclima específic del lloc, la fenomenologia atmosfèrica, la temperatura, la pressió, la brisa o la humitat es combinen amb l’activitat física moderada. L’acció climàtica sobre les malalties es considera un component terapèutic del tractament, en què es diferencien el efectes del clima de muntanya i del marítim, que determinaran les característiques dels balnearis i les variants segons l’entorn natural. Òbviament, als balnearis urbans aquest efecte és molt limitat.
Amb la “crisi” dels establiments balnearis dels anys seixanta i setanta, l’Estat espanyol va iniciar la subvenció d’estades per a determinats col·lectius de malalts amb l’IMSERSO. L’any 2008, l’oferta subvencionada continua i incorpora balnearis catalans com els de Vallfogona de Riucorb, Titus, Termes Orion, Termes Victòria, Broquetas, Prats, Caldes d’Estrac, Sant Vicenç i el de Coma-ruga.
El producte dels establiments tradicionals s’afegeix al dels nous centres de salut, el qual s’amplia i diversifica, amb una gran quantitat de variants que van des dels tractaments bàsics com dutxes, banys, fangs, inhalacions, per un temps determinat (30 minuts, 1 hora), fins a arribar a forfets o paquets amb denominacions especifiques i una durada d’un, set o fins a catorze dies, amb diferents circuits, o bé en funció de les necessitats del client. La composició del forfet és variable i també ho són les denominacions: harmonia, relaxació global, antitabac, antiestrès, anticel·lulític, antienvelliment, posada en forma, o bé mar de sensacions, nirvana, romàntic, antiaging, entre d’altres.

3.2 Una demanda exclusiva

La tendència de diversificació, renovació i expansió d’aquest tipus d’establiments augmenta, tot mantenint la cultura termal i balneària relacionada amb la salut i el benestar. Es pretén una reeducació d’hàbits, costums i comportaments respecte de la salut, en consonància amb la tradició clàssica, naturista i higienista, a la qual s’afegeixen les tècniques orientals, les teràpies holístiques, l’orientació nutricional i l’activitat esportiva, integrades en un nou concepte de turisme de salut.
Hi ha, però, dues línies principals de demanda, la del client urbà i la del client extraurbà. El primer vol gaudir principalment de tractaments centrats en l’estètica, l’activitat física controlada, les cures antiestrès o les teràpies d’equilibri mental i de control personal. El segon, tot i voler gaudir dels tractaments descrits, prefereix trobar-se al marge de la pressió urbana, vol tranquil·litat, silenci i contacte amb la natura. També hi ha aquells que únicament pretenen divertir-se amb els banys, aquells que segueixen un tractament específic per a aprimar-se o per estètica, aquells que combinen l’estada a la natura amb els banys i el seguiment d’un programa, aquells que contracten un “paquet” específic antiestrès de cap de setmana, aquells que són clients de l’IMSERSO.
Avui dia l’ocupació mitjana oscil·la entre el 90 i el 100% i hi ha llocs amb reserves fetes des d’un any abans. El perfil dels clients està representat en el seu gruix per matrimonis entre els cinquanta i els seixanta anys, per directius de trenta a quaranta anys i per joves executius que fan estades de cap de setmana, amb cures antiestrès o de relaxació de la tensió de la feina. També s’hi troben grups de negocis, reunions de treball que pretenen un ambient relaxat, amics que hi celebren festes o banquets, amb una alimentació adient complementada amb tractaments i pràctiques esportives.
En el cas de la tercera edat les teràpies més sol·licitades són per a les afeccions d’ossos i d’articulacions i de malalties respiratòries, d’aparell digestiu, renals i vies urinàries, dermatològiques i nervioses. Les estades es corresponen amb tractaments solts o d’un dia o amb programes estructurats en dies o caps de setmana. L’oferta de l’IMSERSO del 2007 és d’uns quinze dies, segons el Ministeri de Treball i Assumptes Socials, en què hi participen més de 30.000 catalans beneficiaris, pensionistes de la Seguretat Social, per jubilació o invalidesa, i altres tipus de pensionistes com les vídues o vidus, que hi tenen accés a partir de seixanta anys.
El poder adquisitiu d’aquest tipus de client és més aviat el propi de classe mitjana i alta, ja que una estada en un balneari de 5 estrelles o de gran luxe pot oscil·lar, per persona i dia amb esmorzar, entre els 227,10 euros de l’habitació individual i els 127,10 de l’habitació doble, amb un programa termal de dos dies que pot costar 494,90 euros per persona. De totes maneres, on es concentra el major volum d’aquest segment és en els balnearis de 4 estrelles, en què l’habitació individual per persona i dia pot oscil·lar entre els 85,60 euros i els 171,20 euros de l’habitació doble, amb un programa termal de dos dies, amb un cost de 301,74 euros per persona. Tenint en compte diverses variables, entre les quals destaquen si és temporada alta o baixa, les promocions a empreses o agències, l’ocupació de l’establiment i la competència o si és un client fidel o no, entre altres factors.

4. Aproximació a la realitat i propostes de futur del turisme de salut

A Catalunya, el turisme de salut es defineix com a un “turisme jove” i innovador que practica un ampli segment d’edat i nivell socioeconòmic. La incorporació de les noves tecnologies i la creació de nous productes derivats han impulsat i promogut la renovació del sector hoteler i l’actualització dels establiments balnearis.
El sistema de vida actual de les societats occidentals ha afavorit el seu desenvolupament i ha generat canvis constants i vertiginosos en les necessitats humanes. En general, els productes i els serveis relacionats amb la salut han adquirit una gran importància, perquè hi ha una visió hedonista renovada de la longevitat que obre múltiples opcions per a la concepció integrada de la salut.
La base són les teràpies personalitzades i especialitzades, juntament amb d’altres de més genèriques. Es busquen tractaments no invasius, que potenciïn les defenses del propi organisme, per aconseguir una protecció, la prevenció física i psicològica a les agressions del medi. Algunes variants, les cures antiestrès o les d’estètica procuren una lleugera millora de l’aspecte personal amb l’ús de diferents productes termals. Però també hi ha serveis paratermals més agressius, com la cirurgia estètica, que provoquen canvis en la fisonomia o en la massa muscular.
La màxima diversificació es troba en les activitats termolúdiques i balneorecreatives dels “nous centres de salut”. Aquests ofereixen activitats amb circuits de suport esportiu, entre d’altres, i concreten una renovada visió ambientalista, bo i descartant la romàntica visió històrica de recuperació de la natura. L’entorn (la natura) s’utilitza en benefici propi. Així, els elements climàtics i paisatgístics es reincorporen al conjunt de les noves activitats terapèutiques.

4.1 Factors dinamitzadors

La recuperació actual del termalisme té com a base, d’una banda, els resultats mèdics per a malalties que la medicina tradicional no ha resolt, i, de l’altra, l’interès creixent en l’activitat física amb entrenament esportiu guiat, el culte al cos en una nova concepció del benestar físic i mental, que es complementa amb una dieta equilibrada per a la prevenció, el manteniment i la recuperació de la salut.
Es tracta, com s’ha dit abans, d’un segment turístic amb identitat pròpia i en ple procés d’expansió. Les característiques de l’oferta i del tipus de serveis que pretén propicia una involució de la funcionalitat als establiments hotelers: es recuperen i s’incorporen activitats des de la terma tradicional, del balneari i del gimnàs, seccions d’estètica, fitness o wellness, i tècniques i principis d’altres cultures com l’oriental. La millora tècnica de les instal·lacions i els equipaments hotelers, en la línia dels establiments tradicionals balnearis, ha accelerat també la millora professional del sector en un triple vessant: el mèdic, el recreatiu i esportiu i el turístic.
S’ha afavorit també la recuperació dels antics balnearis marítims com a centres de talassoteràpia i, també, dels urbans, que ara s’anomenen spa (salus per aquam), que  complementen un segment de l’oferta turística litoral i urbana. Hi ha iniciatives com la creació d’una Associació de Balnearis Urbans el 2005, resultat de la dinàmica descrita. Tot i ser poc coneguda, també es perfila una oferta turística cultural centrada en el termalisme antic d’època romana. Cada cop hi ha més troballes de jaciments d’antigues instal·lacions i es coneixen nous elements de la seva funcionalitat. Ara, es coneixen 14 jaciments termals d’aquesta època, distribuïts per tot el territori català.

4.2 Factors restrictius

S’ha generat confusió, amb repercussions negatives, sobre els diferents tipus d’establiments i les seves ofertes: balnearis, termals i no termals, hotels spa, teràpies i tècniques diverses, conceptes distints de prevenció i recuperació de la salut. Les denominacions són, en molts casos, publicitàries o comercials, no professionals des de l’òptica de la salut.
Algunes comunitats autònomes de l’Estat espanyol estan prenent la iniciativa de potenciar el coneixement d’aquestes pràctiques amb formació, preparació i mesures de qualitat en l’àmbit del termalisme, balnearis i spas. També, amb la realització de congressos, jornades o seminaris internacionals que permeten l’intercanvi d’informació i l’actualització dels coneixements. Tot i la iniciativa dels municipis termals, com la Primera Trobada de Municipis d’Aigües Minerals i Termals d’Espanya a Caldes de Montbui al 2001, les accions a Catalunya són limitades. Les causes principals són la manca d’una acció unitària, el fet que la majoria dels establiments no tenen implantat un sistema de qualitat (normes UNE – EN – ISO 9000: 2000/14000) i la inexistència de protocols de seguiment específic per a aquest segment.

4.3 Estratègies d’adaptació

Finalment, les dades disponibles sobre els balnearis són limitades i parcials. En els últims anys no s’ha fet cap estudi acurat i en profunditat del segment termal a Catalunya ni de les seves variants, ni sobre els diferents tractaments ofertats als centres de salut. En la mesura en què es facin estudis adients es podrà conèixer amb certesa la realitat de la tendència econòmica i social.
El “turisme de salut” és un producte que també pot ajudar a desestacionalitzar el sector turístic. Les pràctiques de salut es poden dur a terme a qualsevol època de l’any, perquè es fan en espais d’ambient controlat i amb estades curtes, en funció de l’edat i del poder adquisitiu. El sector s’observa en expansió i creixement: la “passió” pel cos perfecte, l’alimentació adequada i l’entrenament mental i espiritual són possibilitats reals per a aquest tipus de turisme.