1. Introducció

Des dels anys setanta, els esports s’han convertit en un nou recurs turístic important per a moltes localitats, com a resultat d’un procés d'adaptació als canvis socials i econòmics generats per les dinàmiques de la globalització econòmica, la terciarització de l’economia i l’increment de la mobilitat internacional, i, naturalment, també dels fluxos turístics. El desenvolupament del denominat turisme cultural ha afavorit que determinats indrets, les ciutats sobretot, però també altres llocs no necessàriament grans centres urbans, es converteixin en fites internacionals, dins d’un itinerari també internacional que es va modificant any rere any. Les manifestacions esportives, que poden assolir moltes vegades la denominació de “megaesdeveniments”, es defineixen com aquelles activitats que requereixen una gran inversió, que necessiten del màrqueting internacional, que aconsegueixen una gran difusió a través dels mitjans de comunicació i que generen una gran atracció turística (Carreras, 1995). L’objectiu final d’aquests i d’altres esdeveniments similars és reforçar les activitats econòmiques locals i afavorir la posició d’una localitat sobre el mapa mundial per atreure l’atenció d’inversions de capital, d’inversors o de turistes estrangers.
L’esport i les manifestacions esportives han estat sempre un dels principals espectacles que ha captivat l’atenció de moltes persones, per raons variades i, sovint, imprevisibles, però que estan molt lligades a la identitat local col·lectiva i també a les identitats individuals. És prou coneguda la dita romana que per acontentar el poble n'hi havia prou amb el panem et circenses. L'organització de manifestacions esportives diverses, com a recurs econòmic, sol integrar-se dins de les polítiques i estratègies locals i regionals per a la recerca de la desitjada, i poques vegades aconseguida, internacionalització de l’economia. Aquestes polítiques generalment requereixen la implicació de diverses institucions i organitzacions públiques i privades: l’Estat, els governs regionals, els municipis, les organitzacions i federacions esportives locals i regionals, empreses, entre altres. Un exemple clar és la Direcció de Projecció Exterior de l'Esport Català, un projecte dirigit per la Secretaria General de l’Esport
de la Generalitat de Catalunya, per tal de potenciar la idea de les seleccions catalanes i situar Catalunya al mapa de l’esport internacional (vegeu l’historial i el cercador d’esdeveniments esportius internacionals a Catalunya. http//:www16.gencat.net/esport/index.htm). No obstant això, la gestió d’aquesta complexitat està més relacionada amb la gestió empresarial que amb l’esportiva (Preuss, 2002). D’altra banda, no totes les localitats tenen la capacitat d'organitzar aquest tipus de manifestacions, ja que cal complir alguns requeriments generals i altres d'específics. Els generals fan referència a la capacitat d'acollida de cada lloc per a rebre turistes, i hi són imprescindibles l’adaptació de les infraestructures de comunicacions (aeroports, connexions ferroviàries, autopistes i altres), de la xarxa local i regional d’hotels i establiments comercials, i dels recursos turístics addicionals, que molt sovint no són complementaris. Els requeriments específics fan referència a la necessitat de comptar amb grans instal·lacions esportives, modernes i adaptades a la importància dels esdeveniments, a les característiques tècniques de l'esport en qüestió o al nombre d’esports que s’hi hagin de realitzar.
Des d'un punt de vista general, tradicionalment els esports es poden diferenciar entre majoritaris i minoritaris, individuals i col·lectius, segons el nombre de seguidors o de practicants, respectivament. Aquesta classificació ha anat lligada també a la importància internacional que els esports han tingut, i, a la vegada, a la identificació territorial que generen, amb la qual cosa s’origina la típica associació d’esport nacional, regional o local. Avui, però, aquesta diferenciació s’ha de matisar tenint en compte que alguns esports minoritaris i individuals tenen més èxit esportiu que els anomenats majoritaris, com per exemple l’hoquei patins, el waterpolo o el tennis. L’esport, per la seva banda, ha experimentat transformacions significatives associades als canvis contemporanis de l’economia globalitzada, a la creixent importància de les localitats i a la preocupació pel
culte al cos (Moreno 2003). Un dels canvis més destacats és la generalització de les competicions de clubs i individuals, i d’esports poc coneguts o especials. Això ha suposat la coexistència d’uns esdeveniments tradicionals basats en la rivalitat i l’afirmació de les identitats nacionals, com són els coneguts Jocs Olímpics o els campionats mundials de seleccions, amb altres de basats en les identitats locals o interessos individuals, que poden ser complementaris alhora o contradictoris. Com a conseqüència, el nombre d’esdeveniments esportius que poden considerar-se internacionals s’ha incrementat, més enllà de l’interès propi per l’esport. Una mostra d’això són els contractes d’alguns clubs de futbol quan fan la fase preparatòria i en els quals s’exigeix la participació de determinats jugadors.
Amb tot, només alguns espectacles esportius es poden considerar grans manifestacions internacionals, i només alguns pocs llocs són els escollits per ser les seves seus. Jeràrquicament i a escala mundial el primer lloc l’ocuparien els Jocs Olímpics d’estiu i després els Jocs Olímpics d’hivern. Des del final del segle XIX, aquests jocs han augmentat el nombre de nacions, d’atletes i d’esports participants. Totes les ciutats que han estat seu d’uns jocs olímpics d’estiu o d’hivern es troben a l’hemisferi nord excepte Sidney y Melbourne i, encara, als països més desenvolupats (Carreras, 1995). Altres manifestacions poden arribar també a tenir la categoria de grans segons el seu estatus internacional o el seu poder d’atracció mundial, com són els campionats mundials, internacionals o algunes lligues o esports especials.

2. La importància  dels Jocs Olímpics i el pes de Barcelona

Els XXV Jocs Olímpics d'estiu de l’any 1992, incloent els Jocs Paraolímpics, van suposar un punt d’inflexió a nivell d’organització d’esdeveniments esportius i, especialment, de capacitat de difusió televisiva a Catalunya. Barcelona, com les altres ciutats seu de Jocs Olímpics, durant els setze dies que van durar va rebre milers de visitants, a més de 10.500 atletes i 11.000 periodistes acreditats. El més important, però, va ser que uns 3.500 milions d’espectadors dels països participants van veure els Jocs Olímpics per televisió. La ciutat es va col·locar així al mapa del turisme internacional. Els resultats d’aquest fet es van produir en els anys posteriors, es van construir diversos hotels, nous centres comercials i altres serveis culturals, com el Teatre Nacional i l’Auditori (Carreras, 1995). D’altra banda, els Jocs Olímpics van servir per a construir o rehabilitar algunes de les grans instal·lacions esportives de Catalunya, no tan sols a la ciutat de Barcelona, sinó a altres subseus, que després han servit per a organitzar altres esdeveniments de menor importància o diferents trets. 
Com és lògic, aquest tipus de grans esdeveniments són aprofitats per a dur a terme importants transformacions urbanístiques a les ciutats organitzadores. Així, els Jocs Olímpics de Barcelona, d’una banda, van servir per a rehabilitar algunes àrees urbanes de la ciutat i millorar les infraestructures de comunicacions. Els casos més rellevants són el barri de la Vil·la Olímpica, construïda al Poblenou al costat del Port Olímpic, on es van allotjar els atletes, l’ampliació de l’aeroport del Prat i la construcció dels dos cinturons de vies ràpides de la ciutat, la Ronda de Dalt i la Ronda Litoral. D’altra banda, com ja s’ha dit, es van construir alguns dels escenaris esportius més importants de Catalunya. Entre les principals instal·lacions esportives rehabilitades hi ha l’Estadi Olímpic Lluís Companys a Montjuïc. Construït el 1929 durant l’Exposició Universal, va ser reinaugurat el 1989 amb motiu del campionat del món d’atletisme. Va ser l’escenari de les cerimònies d’inauguració i clausura dels Jocs amb 70.000 espectadors; després de la fita olímpica ha estat la seu dels desapareguts Barcelona Dragons, equip de futbol americà de la lliga europea, la final de la qual va guanyar l’any 1997; en l’actualitat és el camp on juga el Reial Club Esportiu Espanyol, des del 1997, després de la requalificació dels terrenys del seu antic camp de Sarrià, fins que vagi al nou estadi de Cornellà; en el futur té previst albergar el campionat mundial d’atletisme, l’any 2010. Un altre dels espais rehabilitats varen ser les antigues piscines de Montjuïc, creades amb motiu de l’Exposició Universal i ampliades pels Jocs Mediterranis de 1955, i les Picornell, amb motiu dels XII Campionats Europeus de Natació, el 1970. Després les piscines varen ser la seu dels campionats mundials de natació, de l’any 2003. Un altre pavelló que no ha tingut la mateixa sort és el Palau d’Esports de Barcelona, també a la muntanya de Montjuïc, construït per als Jocs Mediterranis del 1955, on es van realitzar les proves de gimnàstica rítmica i voleibol, que des del 2001 ha estat adaptat com a teatre.
Entre els espais construïts de nou destaca, sens dubte, el Palau Sant Jordi, de l’arquitecte japonès Arata Isozaki, amb una capacitat màxima de 17.000 espectadors. És un espai multifuncional on es realitzen tot tipus d’esdeveniments esportius o culturals. Va acollir diversos esports durant les olimpíades, i després s’hi han realitzat altres grans manifestacions esportives: el 1997 l’Eurobàsket, el 1998 i el 2003 la Final Four de l’Eurolliga de Bàsquet, el desembre del 2000 la final de la Copa Davis de tennis entre Espanya i Austràlia, el mateix 2003 els Campionats del Món de Natació amb la instal·lació d’una piscina coberta, i els partits amistosos de bàsquet entre el FC Barcelona i el Memphis Grizzlies i el 2006 amb els Philadelphia 76ers.
Fora de Barcelona, entre les diverses ciutats que varen participar com a subseus olímpiques sobresurt Badalona, on es va construir el Palau d’Esports de la ciutat, amb una capacitat per a 12.500 espectadors. Aquest va acollir les eliminatòries de bàsquet i després ha estat la seu dels campionats europeus de bàsquet del 1997 i és l’actual camp del Club Joventut de Badalona que juga a la lliga ACB de bàsquet i sovint a l’Eurolliga. També a Granollers es va fer el Palau d’Esports de la ciutat, on es van disputar les proves de handbol. A l’actualitat, s’hi juguen els partits del Club Balonmano Granollers que participa a la lliga ASOBAL i diverses vegades a la lliga europea. Entre els altres espais destaquen: el camp d’hoquei herba de Terrassa, els camps del Viladecans i de l’Hospitalet de futbol a l'Hospitalet de Llobregat, a Mollet del Vallès la seu del Campionat de Tir, el Canal Olímpic de Catalunya a Castelldefels i el Canal del Parc del Segre a la Seu d’Urgell, on es van disputar totes les proves de piragüisme d’aigües braves i l’any 1999 el Campionat del Món de Piragüisme en eslàlom.

3. El mapa de les grans manifestacions esportives a Catalunya

El mapa dels esdeveniments esportius internacionals celebrats a Catalunya és lògicament bastant reduït. Després dels Jocs Olímpics, Barcelona s’ha consolidat com la ciutat més important en organització d’espectacles esportius per la concentració de les instal·lacions principals (PIEC 2005). No obstant això, en altres ciutats catalanes també es realitzen algunes de les grans manifestacions esportives que tenen un gran ressò internacional. Les més importants potser són les proves de motociclisme i automobilisme. Per un costat, els grans premis d’Espanya i de Catalunya de Fórmula 1 i Moto GP, respectivament, ambdós dins dels tours del Campionat del Món, que se celebren al circuit de Montmeló. El circuit va ser construït l’any 1989 i pot acollir més de 140.000 espectadors durant les proves de Fórmula 1. Aquest tipus de curses tenen una llarga tradició a Catalunya. El circuit de Pedralbes ja va ser, el 1951, el primer que va acollir una prova a tot Espanya. El circuit de Montjuïc després va ser l’escenari en diverses ocasions d’aquestes curses, des de 1969 fins a 1975, i també de resistència de motos, les conegudes 24 hores. L’any 1991, finalment, es va iniciar la competició a Montmeló. D’altra banda, el Ral·li de Catalunya - Costa Daurada aconsegueix col·locar el territori tarragoní als mitjans de comunicació. Prova classificatòria per al Mundial de Ral·lis en carretera, ha tingut diversos recorreguts. Fins al 2004 es va disputar a la Costa Brava, des de llavors se celebra, però, al camp de Tarragona, amb seu a la ciutat de Salou i al complex d’oci PortAventura.
A banda dels Jocs Olímpics, i dels esdeveniments anteriors, el gran espectacle esportiu internacional és el futbol i, especialment, el Campionat del Món de Seleccions. Clarament, la importància del món del futbol supera de molt la dimensió social de la resta d’esports a Catalunya i els clubs de futbol tenen un important paper d’identificació i publicitat de les ciutats i les persones. Les lligues i els equips europeus són molt seguits arreu del món, pel fet de tenir jugadors de tot el món i per tots els enrenous que hi ha al seu voltant: fitxatges, directives, campionats, etc. Entre les competicions més conegudes al món es troben la Lliga de Campions, i, a nivell estatal, la Liga de Fútbol Profesional d’Espanya, juntament, amb el Calcio italià i la Premier League anglesa. A Catalunya destaquen els dos equips de primera divisió i que sovint participen a la lliga europea, el Futbol Club Barcelona (1899) i el Real Club Espanyol (1900). El Futbol Club Barcelona és un important recurs turístic de la ciutat, amb la qual hi ha una identificació molt estreta. Un exemple clar del seu ressò internacional és que els partits del FC Barcelona es retransmeten en directe a moltes televisions del món, i el museu del club és un dels més visitats de tota la ciutat. L’any 2006 va rebre 1.300.000 visitants, segons dades del Departament d’Estadística de l’Ajuntament de Barcelona. Altrament, té algunes de les instal·lacions esportives més grans de la ciutat: el Camp Nou, amb una capacitat per a 99.000 espectadors considerat, juntament amb l’Estadi Lluís Companys de Montjuïc, estadi cinc estrelles per la UEFA. El Miniestadi amb cabuda per a 11.000 espectadors, i el Palau Blaugrana per a 7.500 persones, on es va celebrar el campionat del món de Judo el 1991, completen les instal·lacions del club. En el Camp Nou s’han jugat partits internacionals de l’Eurocopa el 1964, el Campionat del Món de 1984, els Jocs Olímpics de 1992, i finals de la copa de la UEFA, la Recopa i diverses finals de la Supercopa d’Europa, entre altres.
Altres estadis més modestos a Catalunya, però amb una important capacitat de cabuda, són el futur Nou Estadi del Reial Club Esportiu Espanyol a Cornellà amb capacitat per a 40.000 espectadors, el Nou Estadi de Tarragona amb capacitat per a 14.000 espectadors i on juga el Gimnàstic, el Camp d’Esports de Lleida amb capacitat per a 13.500 espectadors i on juga l’equip amb el mateix nom, i l’estadi Nova Creu Alta de Sabadell, que també va ser subseu dels Jocs Olímpics, amb una capacitat per a 20.000 espectadors.
Altres grans esdeveniments esportius, amb menor difusió, són el campionat de Tennis Comte de Godó, organitzat a les instal·lacions del Reial Club de Tennis Barcelona. Aquesta prova se celebra des de l’any 1953 i el 1970 es convertí en open fent un gran salt mediàtic i esportiu. Anualment aplega professionals i amateurs de tot el món, però molta de la seva atracció està centrada en la participació dels tennistes més ben valorats a l’ATP. Puntualment, també el Tour de França es transforma en una atracció important. L’any 2009 celebrarà a Catalunya dues etapes amb arribada a Girona i Barcelona. Finalment, hi ha un gran nombre de campionats i esdeveniments de caràcter internacional a Catalunya, però que per diferents raons no tenen ni la divulgació ni l’atracció dels anteriors, entre aquests trobem curses de cros, maratons, la volta ciclista a Catalunya o la cursa de trineus amb gossos Pirena 2008.

4. A tall de resum i consideracions

Una primera valoració es refereix al fet que, tot i que es fan bastants esdeveniments internacionals a Catalunya, les grans manifestacions esportives amb una dimensió social important són poques, a causa, sobretot, de la seva variabilitat espacial i temporal. D’aquí la pobresa relativa del mapa de grans manifestacions esportives de Catalunya. D’altra banda, s’ha de destacar el gran pes de la ciutat de Barcelona i la seva àrea metropolitana, que agrupa la major part de les instal·lacions esportives adaptades per a l’alta competició i amb capacitat de localitats (PIEC 2005).
Una segona consideració te relació amb la dificultat de mesurar l’impacte turístic d’aquest tipus d’esdeveniments esportius. L’absència de dades fiables sobre el nombre de visitants o la dificultat de trobar indicadors fiables sobre el conjunt d’efectes positius i negatius que generen sobre l’economia (Preuss, 2002) i la societat local fan que sigui molt difícil establir unes conclusions valoratives en aquest sentit. Montmeló és un clar exemple de com temporalment aquests espectacles generen importants beneficis econòmics en establiments comercials, hotels, restaurants i altres tipus de negocis, tant a la ciutat com en altres localitats de l’àrea metropolitana de Barcelona. Però també creen problemes i riscos socials associats a la concentració de persones: trànsit intens en els accessos al circuit, soroll de motors per sobre del límits permesos, desordres nocturns en relació amb la festa, i, en ocasions, accidents de trànsit greus. És indubtable, però, que els esdeveniments esportius solen tenir més repercussions a escala local, poques vegades amb caràcter crucial com els Jocs Olímpics, en ocasions també a escala regional i gairebé mai a escala nacional. No obstant això, caldria estudiar alguns casos com el de València i la Copa Amèrica de Vela que demostra que un esdeveniment, en principi no gaire conegut, es pot convertir en el motiu transformador, internacionalitzador i d’atracció turística d’una ciutat.
Una tercera valoració porta a destacar que la internacionalització dels esports està més relacionada amb la difusió als mitjans de comunicació i amb la seva capacitat d’atraure inversions que amb els practicants, com passa per exemple amb els esports del motor dels quals s’ha parlat abans. D’altra banda, Catalunya, com la resta del món, viu avui en una societat de l’oci i de l’espectacle (Débord, 1992). Els ciutadans i les ciutadanes consumeixen, per tant, els espectacles esportius en funció d’interessos diversos i fan del consum un factor fonamental i sobre el qual no hi ha dades sistemàtiques. Tanmateix, per les relacions d’identitat que s’estableixen entre ciutadans, territoris, esportistes i clubs locals, es pot afirmar que obtenir esportistes i clubs d’èxit internacional afavoreix que les ciutats puguin organitzar alguns espectacles, que es col·loquin al mapa internacional o que es creïn instal·lacions esportives de grans dimensions que poden resultar significatives per l'atracció turística més o menys duradora.