1. Introducció: aproximació conceptual

El mot càmping és un mot d’origen anglosaxó que designa una acampada a l’aire lliure. D’altra banda, el concepte d’acampada implica el muntatge d’una tenda on poder passar una o diverses nits. I també el fet de quedar-se durant un termini de temps limitat. Segons el Diccionari de la llengua catalana del Institut d’Estudis Catalans (1995), un càmping s’entén com “establir en un despoblat l’estada provisòria d’un estol de gent”. Amb aquesta definició es pot interpretar que una acampada és el fet que un grup de gent ocupi provisionalment un espai de terreny despoblat.
En el mateix diccionari es pot trobar també la definició d’una altra paraula associada a acampada: el terme tenda. Concretament, la tenda de campanya és un “abric fet de tela o de pells sostingudes per un o més pals clavats al terra i cordes que mantenen dret el pal o pals”. D’aquí es dedueix que es tracta d’una casa portàtil de dimensions més reduïdes que un habitatge fix. Més petita i manejable, ha de complir amb uns requeriments i uns requisits mínims, com per exemple que ha de poder ser transportada, muntada i desmuntada amb facilitat.
Associada a aquesta idea efímera d’habitatge, hi ha qui parla d’envelats. Es defineixen generalment com a tendes de campanya de majors dimensions que les convencionals i amb més possibilitats de comoditat i luxe, raó per la qual en algunes cultures han estat dedicats només als personatges més significatius de la societat.
El concepte actualitzat del mot càmping figura en el diccionari com a “forma de turisme consistent a sojornar en tendes de campanya o en cotxes proveïts de caravanes”. També es considera un càmping el “terreny dotat d’instal·lacions per a ús dels campistes”. Però per a entendre el significat d’aquestes darreres definicions cal fer una mirada als orígens i a l’evolució de les acampades per a arribar a analitzar-les en les seves formes actuals.

2. Els càmpings: orígens i evolució

Quan Lara Peinado (1994) parla de la formació dels primers assentaments humans, que es varen produir durant la revolució neolítica al voltant de Mesopotàmia i els seus regnes perifèrics, esmenta la itinerància de molts pobles que, per diferents raons, van arribant de tots els punts de la zona, cap a les grans ciutats estat que s’estan formant en aquell moment. En la descripció deixa clar que en aquest estil de vida nòmada, que fins aleshores havien dut, la base dels seus habitatges són les tendes de campanya i els envelats. Per a tots suposaven el seu mitjà d’habitatge més comú.
És molt possible que aquestes fonts, de les quals Lara recull la informació per a les seves teories, siguin les primeres notícies sobre una mena de vida en què la utilització de tendes de campanya, envelats i acampades deixa lloc a un sistema social molt més sòlid, propi de les cultures amb assentaments fixats al terra, però que representen una aportació històrica imprescindible per a comprendre el concepte de càmping i el seu ús actual.
El context geogràfic en què es genera aquest tipus d’assentament, juntament amb les condicions climàtiques extremes, el sol i l’escàs règim de pluges, fan que sigui el tipus d’habitatge idoni per a tots els pobles que integraren la franja de terra corresponent a les terres més àrides en les quals es van originar. La necessitat de procurar-se ombra i un refugi que asseguri la protecció dels raigs de sol explica la seva proliferació. Aquests fets, juntament amb les necessitat d’itinerància, condueixen a la utilització generalitzada d’envelats i tendes com a eines més efectives per a aconseguir aquests objectius.
Una font important en la qual es descriu aquesta utilització pels pobles nòmades són les històries que es poden trobar en la mateixa Bíblia i que relaten els viatges i les itineràncies nòmades del poble hebreu, en què les tendes i els envelats són el tipus d’habitatge més freqüent, fins i tot després de l’arribada al llevant mediterrani.
D’altra banda, Bianchi Bandineli en la seva, ja clàssica obra, Introducción a la arqueología (1992), menciona que en les cultures posteriors en què les poblacions ja no es basen en aquesta tipologia d’habitatge, l’ús que se li donà és un altre. Així, les representacions dels campaments militars formats per tendes de campanya i envelats en les conquestes romanes queden recollides en obres d’art tan significatives com ara les columnes de Trajà i Marc Aureli a Roma. S’hi poden veure els campaments militars i els habitatges efímers que les tropes utilitzen en les seves “campanyes” arreu de la Mediterrània. Aquest serà l’ús que a partir d’ara es començarà a donar a les tendes: generalment militar.
Si bé és cert que el seu ús serà bàsicament militar, s’ha de tenir en compte que paral·lelament el concepte d’acampada serà utilitzat en tots els punts geogràfics on es lliuri una campanya militar, i que la cultura romana, recollint les tradicions més ancestrals de les conques del Tigris i l’Eufrates, dispersarà en tot el que més tard serà la nostra cultura.
També cal esmentar el fet que aquestes tècniques són utilitzades més enllà que les condicions climàtiques siguin o no favorables. Això donarà lloc al fet que, gradualment, es vagin independitzant de les circumstàncies que les van originar. A partir d’ara seran emprades tant en les campanyes militars del nord com en les del sud de la Mediterrània: el seu ús canvia.
Mentrestant, en països amb un clima més adequat, en els pobles que continuen vivint amb un alt grau d’itinerància, com és el cas d’aquells que recorren els deserts, la seva utilització no decaurà i es mantindrà fins a l’actualitat, això sí, adequant-se a les necessitats i les exigències de cada moment i ús.
Així, el concepte campament (lloc on es practica l’acampada) ha passat a ser entès i associat a connotacions militars, però també designa un lloc on plantar una o diverses tendes amb objectius tan diferents com ara el científic, l’esportiu o el merament lúdic.
A diferència dels establiments hotelers més tradicionals, els càmpings històricament no han estat productes que s’han comercialitzat, sinó que el fet d’haver estat muntats amb materials i amb pertinències pròpies que els viatgers porten a sobre en els seus desplaçaments ha donat com a resultat un plantejament diferent que els hotels, a causa del fet que el que s’ha pogut comercialitzar ha estat l’espai on s’emplacen aquests viatgers, no les edificacions.
Els militars, igual que altres viatgers, triaven els espais on instal·lar-se en funció de les possibilitats que el terreny els oferia. Aquestes possibilitats i condicions depenien de diversos factors, en funció de si els objectius del viatge eren militars, polítics, religiosos, etc. En tota la seva evolució històrica no ha estat fins pràcticament el segle XX que les acampades no han estat sotmeses i regulades amb normatives genèriques i legals.
També és cert que els campaments, sobretot els militars, han estat pendents de normes territorials que responien i es canviaven en funció de les relacions i les implicacions dels propietaris de les terres i els poders que organitzaven l’acampada. Els beneficis econòmics i els favors mutus entre els diferents actors eren temes que sovint s’acordaven prèviament i de manera conjunta, abans que l’assentament es materialitzés.
Quant a les rutes comercials, les opcions eren bastant obertes i només en alguns indrets es feia esment de prohibicions o restriccions d’acampar en propietats privades. Si bé, generalment, no hi havia un benefici directe sobre l’assentament, sí que es detectaven beneficis col·laterals dels quals s’aprofitaven totes les parts implicades. En molts casos, una de les circumstàncies a tenir en compte eren les religions d’uns i altres actors. En funció de si coincidien o no, es podia passar des de la prohibició fins a la permissió, asseguren Garelli i Nikiprowetzky (1985).
Igualment, les tendes de campanya representaven una opció més que bona per a evitar la dependència que patien els viatgers a l’hora de trobar un lloc on pernoctar, generalment, en geografies poc conegudes. També en aquells itineraris en què, per qüestió de fer un trajecte més efectiu i alternatiu a les rutes comercials establertes i massa transitades, els viatgers i les caravanes les dissenyaven pel seu compte per tal d’evitar rutes poc directes o massa carregades (Bayón, 1999). L’inconvenient a aquests viatges més alternatius fou la seguretat dels mateixos viatgers.
Durant segles aquests han estat els usos donats a les tendes i a les acampades. Serà a partir de l’entrada en el segle XX, i amb la democratització de moltes activitats d’oci, que una gran part de la població pot accedir a un ventall molt més ampli d’aquest tipus d’activitats: l’oci es democratitza i també les pràctiques turístiques més tradicionals, juntament amb noves propostes que s’adeqüen a aquestes noves audiències i les seves demandes (Puertas, 2007).
En les primeres dècades de segle, però sobretot un cop finalitzada la Segona Gran Guerra, la febre del turisme s’escampa per tot Europa. Emmarcada en aquesta moda, i entre les classes més populars, es torna a recuperar la idea d’acampada, però ara aplicada al turisme. Els interessos són uns altres que aquells que la van generar en el passat. Comencen per qüestions econòmiques, ja que significa una opció més ajustada a aquells poders adquisitius menys potents, segons Fernández Fuster (1980). Però, per sobre dels valors més materials, s’hi situen els socials i els naturals, ja que amb aquesta modalitat turística la relació amb la resta de viatgers pot ser bastant més intensa, i el contacte amb la naturalesa més real i directe.
Són valors fomentats per als ideals socialistes, que provoquen un efecte en els viatgers que a mesura que va passant el temps es reafirmen amb més força. Deixaran de ser acceptades i practicades només per un perfil determinat de turistes i s’aniran obrint gradualment a altres tipologies més àmplies, amb la  qual cosa  l’oferta respondrà a una demanda que també anirà canviant amb el decurs del temps.
Des dels seus inicis més remots en l’època actual, aquells propietaris de terres que van començar a adequar-les per ser llogades als turistes que hi acabaven plantant les seves tendes o aparcant les seves caravanes, la indústria turística del producte càmping ha transformat els espais. Ara ja són capaços d’acollir milers de persones i, el que sembla més complicat encara, satisfer les necessitats d’oci dels viatgers que les demanen.
El càmping és, per tant, un producte turístic ben recent, sobretot si es compara amb altres formes. Malgrat tot, es pot avançar que la indústria campista està igualment en ascens, sobretot a causa de la democratització espectacular que ha sofert i que, com deien Barron i Baum (2007), ha provocat una evolució que ha estat capaç de col·locar-la en un estat òptim per a competir amb les empreses d’allotjament turístic més tradicional.

3. Càmpings a Catalunya

Centrada l’atenció en l’oferta a Catalunya, i segons les investigacions realitzades per l’Observatori de Turisme, la distribució percentual dels establiments turístics deixa als càmpings en un segon lloc, per darrere del establiments hotelers i per sobre dels de turisme rural i els apartaments turístics. A Catalunya hi ha un total del 344 càmpings que ofereixen més de 235.000 places. Representen un 40%, mentre que turisme rural i apartaments aporten al total un 12% i un 2% respectivament. El primer lloc correspon als hotels, que corresponen a un 46%.
Comparant el moviment en els establiments d’acampada en tot l’Estat espanyol, les dades destaquen que Catalunya s’ha convertit en els darrers anys en la primera destinació de l’Estat, i suposa una xifra molt propera als tres milions de viatgers rebuts, el que significa que supera àmpliament el 40% del total registrat (Vila, 2007). Aquesta xifra evidencia un increment considerable respecte als exercicis anteriors, i situa Catalunya en el primer lloc del rànquing nacional, seguida per Andalusia amb poc més d’un milió de viatgers amb un 15% del total.
Quant a les pernoctacions, cal destacar el fet que les estades dels viatgers procedents de l’estranger són més llargues que les dels viatgers interns. D’altra banda, és el turisme d’origen català el més nombrós, tot i que la seva mitjana és inferior. Això vol dir que el temps en què estan instal·lats en els càmpings és més reduït i se situa en 10 punts per sota del percentatge detectat en els estrangers. El tercer grup de turistes correspon a aquells procedents de la resta del territori espanyol i les xifres els deixen força lluny dels dos anteriors, per sota del 5% del total de les pernoctacions realitzades. Davant d’aquestes dades es pot extreure la conclusió que els viatgers que fan trajectes més llargs tenen tendència a allargar les seves estades, amb l’objectiu de rendabilitzar al màxim el viatge fet, mentre que els desplaçaments interns, que resulten més àgils i més assequibles, tendeixen a ser més curts.
Del mateix estudi es desprèn que el paper del mercat català es despunta com la principal clientela de turisme rural i de càmpings. Concretament en aquests últims, els càmpings, els viatgers catalans representen més del 50% del total, mentre que en el turisme estranger les xifres s’inverteixen i ara el seu índex significa escassament un 40%, amb la qual cosa queda lluny del català. Sobre la resta, que significa sols un 5%, per tant, bastant per darrere dels anteriors, torna a correspondre al turisme domèstic procedent de l’Estat espanyol i es demostra així que encara hi ha un bon tram de mercat per a promocionar el producte càmping català a la resta de l’Estat.
Sobre l’evolució de l’ocupació, cal destacar que a partir de les dades comparatives que s’estableixen entre el 2003 i el 2007, es detecta un increment progressiu amb intensitats diferents en funció del període. Tot i així, hi ha un any en què es detecta un cert retrocés; la temporada del 2005 significa una campanya que presenta una desacceleració quant a l’índex de creixement del nombre de viatgers. Malgrat aquest fet, s’ha de dir que es manté una tendència que va a l’alça, es tracta de l’índex de les pernoctacions, que manté una evolució positiva, és a dir, que, tot i que hi ha menys turistes, aquests perllonguen l’estada. En la resta dels anys, i a nivell genèric, l’ocupació ha augmentat, no sols en nombre de viatgers sinó que també s’ha mantingut el nombre de pernoctacions, igual com ho han fet els altres tres indicadors d’ocupació.
Una altra dada per destacar és el grau d’ocupació de les parcel·les, que ha mantingut una línia ascendent en totes les campanyes, a excepció del 2005 i el 2007, en què es detecta una escassa desacceleració d’alguna dècima de punt, però l’evolució en general ha estat sempre a l’alça.
Sobre la seva regulació formal, i segons Miguelsanz (1995), l’inici del procés cal situar-lo en la transferència de les competències que es fa des del Govern central cap a Catalunya. Es tracta d’un període al qual denomina etapa preautonòmica, a final del 1978, amb la Constitució, tot i que serà en el 1985 quan es determini el procediment per a l’autorització dels establiments a la pràctica del càmping, i en la qual es defineix la normativa de classificació en categories i els requisits per a accedir-hi. Les modificacions més recents, les del maig del 2008, fan referència a les mesures per a l’eliminació de tràmits i la simplificació de procediments per a facilitar l’activitat econòmica.

4. Anàlisi territorial dels càmpings a Catalunya

4.1 Distribució territorial

Sobre la distribució territorial de les places d’acampada a Catalunya, cal dir que la seva anàlisi es fa en principi a partir de les marques turístiques oficials: Barcelona, Catalunya Central, Costa Brava, Costa Daurada, Costa de Garraf, Costa del Maresme, Pirineus, Terres de l'Ebre, Terres de Lleida i Vall d'Aran.
Hi ha un punt genèric que es compleix en totes les lectures que segueixen a continuació i és que hi ha una forta concentració d’establiments d’acampada en els litorals i una franja que ressegueix els Pirineus, metre que a la resta del territori es detecta una disseminació generalitzada.
La primera de les distribucions correspondria a la lectura que es fa a partir del punt de vista com a destinacions. Segons l’Observatori de Turisme de Catalunya, destaquen les marques Costa Brava i Costa Daurada com les més importants en el territori. Aquest fet es fa evident tant en el nombre de viatgers com en el de les pernoctacions. Sobre el nombre de viatgers, sumant el total que reben ambdues, superen la resta, ja que representen més de la meitat del total amb un 36% i un 22%, respectivament. Pel que fa a l’estada mitjana per pernoctació i viatger, són també les més altes, ja que la Costa Brava té un índex d’aproximadament uns 7 dies i la Costa Daurada al voltant de 6. Les altres marques presenten mitjanes variades i per sota d’aquestes, però cal destacar que a les Terres de l’Ebre s’arriba a una estada mitjana de 6 dies per viatger, amb la qual cosa s’equipara amb els índexs de la Costa Daurada.
Quant a l’ocupació, tot i que el 2007 es va arribar a superar un total de més del 42%, representa un petit descens d’unes dècimes comparat amb l’any anterior, però la tendència és a incrementar-se gradualment en una línia clarament ascendent. Val a dir que els pics d’ocupació més alts continuen sent els mesos de juliol i agost, i se situen en una forquilla que va del 55% al 65%, sense grans fluctuacions.
Analitzant el grau d’ocupació de les marques, es desprèn que la Costa Brava s’ha situat darrerament al voltant d’un 35%, mentre que la Costa Daurada ha estat de poc més d’un 40%. Aquestes dades contrasten amb altres marques amb menys volum, algunes de les quals han presentat una ocupació que supera fins i tot la mitjana de tot Catalunya. Aquest ha estat el cas de la Costa del Garraf, on s’ha arribat al 60%. Igualment s’ha de fer esment de les dades obtingudes a les Terres de Lleida i a la Costa del Maresme, que, malgrat que es queden lleugerament per sota del 60% del Garraf, són prou significatives per si soles. Per la part de sota, i revisant l’altre extrem, apareix la Vall d’Aran, que frega el llindar del 20%.
Davant d’aquestes dades, la conclusió a la qual s’arriba és que l’ocupació no ha estat igual en tot el territori, i que les marques que han estat més moderades quant a l’oferta han aconseguit un percentatge d’ocupació més elevat que les més grans i posicionades, tot i que, en aquestes darreres, el nombre de pernoctacions i de viatgers ha estat superior. Aquest fet porta a una altra conclusió i és que la tendència genèrica continua sent el sol i platja, si bé és cert que ja hi ha algunes zones en les quals es deslocalitza el fet i s’apunta cap a altres pràctiques alternatives, però aquestes encara no mobilitzen xifres gaire significatives, ja que es produeixen de manera bastant més puntual i amb una freqüentació que és també incipient.
Sobre la distribució dels gairebé 350 establiments censats en tot Catalunya, i seguint la classificació que regeix la normativa, es detecta, tal com s’apuntava, una forta concentració en l’àmbit del litoral en el qual destaca la marca Costa Brava, que aglutina una gran majoria del total d’unitats d’acampada. Es destaca sobretot una concentració a la part centre i nord. El total de la marca se situa per sobre dels 110 establiments i és la primera de tot Catalunya.
El segon àmbit queda molt més dispers i no presenta la concentració de l’anterior. Les raons s’han de buscar no solament en el fet que ocupa un territori més ampli, sinó també que l’orografia és més limitada i impedeix la instal·lació de grans càmpings. El resultat és un gran nombre de petits establiments disseminats per tota la marca. És la marca Pirineus amb prop de cent càmpings. Malgrat que, pel còmput total d’unitats d’acampada que disposa, en el rànquing quedaria en un tercer lloc, és en el nombre d’establiments en el qual se situa en el segon.
La tercera zona torna a ser el litoral. En aquest cas es tracta de la costa sud catalana, la Costa Daurada, que, tocant la seixantena d’establiments quedaria per sota de les anteriors. La seva distribució contrasta amb la que presenta la Costa Brava, ja que la concentració d’unitats es dóna més al sud, i es concentra entre l’inici del golf de Sant Jordi i just abans de les Terres de l’Ebre. En aquesta darrera marca és on la concentració és la més escassa de les dues costes.
Un punt significatiu que cal comentar és el fet que a la marca Barcelona es detecta un buit important, ja que no hi ha censat cap càmping. Aquest parèntesi comença al final de la Costa del Maresme i es recupera al principi de la Costa del Garraf. El dinamisme que s’inicia ara enllaça amb el de la Costa Daurada. La resta del territori català queda esquitxat de càmpings sense un ordre aparent, i en cap cas presenten una concentració significativa que modifiqui la línia que es produeix en les tres marques anteriors.
Si aquesta és la lectura feta a partir del nombre d’establiments, una altra distribució és la que suposen les places que s’oferten en cada marca. Des d’aquesta òptica, el primer lloc del rànquing l’ocupa igualment la Costa Brava, amb més de 106.000 places, mentre que la Costa Daurada es queda amb quasi 60.000. El tercer lloc l’ocuparia la marca Pirineus amb unes 30.000 places. Per darrere quedarien la Costa del Maresme i la del Garraf, que n’aporten al voltant d’unes 15.000 ambdues. El total de places de tot Catalunya és d’aproximadament 240.000.
La distribució per municipis segons la grandària es tradueix en un litoral bastant atapeït. Cal matisar que la situació genèrica que es produeix en tots els aspectes de la distribució queda ben clara a la part central i nord de la Costa Brava, on municipis com Lloret de Mar, Blanes i Calella destaquen per la gran concentració i per la magnitud dels càmpings que alberguen. L’altra banda se situa al sud, que, de manera més modesta, acull la marca Costa Daurada. Els municipis més significatius són Salou i Cambrils, i més discretament l’Hospitalet de l’Infant o Mont-roig del Camp.
La tercera franja correspon a la zona pirinenca, i comprèn la marca Pirineus i la de Vall d’Aran. En el conjunt de la franja destaca el grau de disseminació d’aquest tipus d’oferta.

4.2 Distribució de les places d’acampada segons la categoria

Els gairebé 450 càmpings que hi ha a Catalunya es classifiquen en quatre categories: luxe, primera, segona i tercera. De càmpings catalogats com de luxe, a Catalunya n’hi ha tres; dos estan junts a la demarcació nord de la Costa Brava, a Pals i a Santa Cristina d’Aro, mentre que el tercer es localitza al sud de la Costa Daurada, a Cambrils.
Quant a com queden els 65 càmpings catalogats de primera categoria, la tònica és la dispersió de la majoria pel litoral nord i sud, deixant la franja central que correspon a la marca Barcelona sense cap. La Costa Brava amb uns 30 establiments comptabilitza més de la meitat de les places, que en total ascendeixen a unes 60.000. La Costa Daurada amb 15 establiments i una capacitat de 25.500 places aproximadament ocupa la segona posició.
En la marca Pirineus es localitzen uns 10 càmpings de primera categoria que sumen més de 5.000 places, situades sobretot a la zona centre. A la resta de marques, les instal·lacions d’aquesta categoria són tan poques i estan tan disperses que la seva significació percentual és bastant escassa. El total de places que s’oferta a Catalunya en càmpings de primera categoria supera les 105.000.
La distribució geogràfica dels de segona categoria torna a estar marcada per la dispersió per tot el territori, però mantenint sempre la tendència ja vista d’una gran concentració a les costes i una atomització al llarg de la serralada pirinenca, que en total supera els 180 establiments i amb capacitat per a gairebé 100.000 places. A diferència de la distribució dels càmpings de primera, els de segona, a l’interior, en les marques Pirineus i Vall d’Aran, és on es fan més presents i representen la gran majoria.
Sobre la distribució dels quasi 100 càmpings
de tercera categoria i les seves 25.000 places, s’ha de dir que és la categoria que menys concentracions presenta. Se situen a tot el territori català, deixant de banda les Terres de Lleida i la Vall d’Aran, on gairebé no tenen pràcticament presència. La resta es localitza a les zones litorals nord i sud de Catalunya, al centre i a la marca Pirineus, amb un nombre elevat sobretot a la província de Girona.

5. El futur dels càmpings a Catalunya

Els primers empresaris solien ser els mateixos propietaris de les terres, que amb l’experiència i les demandes dels seus clients s’han anant professionalitzant i fent que l’oferta es diversifiqui i es modernitzi fins a límits insospitats. En aquesta línia, Barron i Baum (2007) identifiquen que entre aquestes noves tendències destaquen la proliferació de tot tipus d’instal·lacions d’oci en els recintes d’acampada. L’objectiu és satisfer les demandes i alhora oferir arguments a fi que els acampats restin el major temps possible dins les instal·lacions. La pràctica d’esports, d’entreteniments amb un fort accent social i la comoditat en els serveis passen a ser una constant en tots. Paral·lelament s’han introduït progressivament les caravanes fixes i els bungalous, són els anomenats parcs de caravanes, que configuren una forma evolucionada dels càmpings més tradicionals i que ja és practicada per un perfil concret molt fidel a aquest tipus de producte turístic.
En el panorama català, molts dels càmpings en l’actualitat estan ja considerats com dels millors dotats arreu, no sols de l’Estat Espanyol, sinó també d’Europa. En una línia basada en aquesta arrel més tradicional, i des de ja fa unes dècades, hi ha operadors turístics que comercialitzen càmping i parcs de caravanes com un producte turístic més. Els oferten a partir de tots els avantatges que pot tenir el producte càmping, afegint-hi el fet de poder-lo viure fins i tot en un habitatge fixat al terra, que no necessita ser muntat i desmuntat cada cop, fomentant les comoditats que això implica per al turista.
Però si aquesta línia evolutiva és la que implica un inici en el canvi, avui en dia es pot parlar que els càmpings segueixen els mateixos passos que qualsevol altra indústria dedicada als serveis. En aquesta adaptació al mercat tan canviant, la seva font d’inspiració més propera i coherent són les experiències que amb un resultat positiu s’han anat produint en la indústria turística hotelera i la de restauració. Els hotels han marcat les línies i les tendències a seguir en aquest sentit, de tal manera que quan s’afronta l’anàlisi de noves formes d’oferta en els càmpings, la mirada es dirigeix cap a aquest tipus d’allotjament turístic.
La tematització és una via que a Catalunya comença a despuntar als càmpings. La temàtica rústica comença a ser utilitzada per alguna empresa als peus de la serra del Cadí, a la marca Pirineus, a pocs quilòmetres d’Andorra, però no arriba a ser un producte tan comercial com altres indrets de la geografia espanyola on fins i tot s’han arribat a utilitzar llegendes medievals i personatges tan populars com el rei Artur com a arguments de tematització.
Ampliant l’horitzó de possibilitats, al Berguedà hi ha càmpings amb instal·lacions pròpies de balnearis i de spas, que han estat la base en la qual s’ha edificat una tendència que fins fa poc era pràcticament exclusiva d’hotels: teràpies, massatges, jacuzzis, saunes, etc. De la mateixa manera han aparegut càmpings naturistes en alguns punts de la geografia catalana, fent rèplica igualment a hotels i municipis que en el seu moment es van obrir en aquest camí.
Afrontant l’anàlisi evolutiva, també s’ha de fer esment de com alguns establiments d’acampada han començat a fer modificacions per tal d’afrontar la diversitat i l’adaptació, per exemple, a discapacitats, bo i facilitant així l’accés a aquest tipus de serveis i productes a turistes que a partir d’ara ja podran plantejar-se també les seves vacances en càmpings. Amb aquests canvis en les infraestructures fan viable aquesta opció.
Obrint perspectives, encara que sigui en geografies llunyanes (encara que poc aplicables segurament al sector a Catalunya), i com una altra possible línia d’evolució, es presenta una tendència que emergeix al continent africà, arrel de les noves necessitats que plantegen els safaris. Amb la intenció d’adequar-se a les tipologies més exigents, recentment apareixen els denominats glampings, que són coneguts també com a glamorous campings. És una línia evolutiva elitista que pretén compaginar els avantatges d’una acampada amb els detalls d’un hotel de gran luxe. És, en definitiva, el que els agents defineixen com una acampada de gran estil. S’hi oferten paquets que inclouen llits tous, majordoms, menjar gurmet, vins d’alta qualitat, serveis de spa, Internet, Wi-Fi i, fins i tot, aire condicionat per a evitar les molèsties de les grans calors pròpies de les latituds en les quals es munten aquestes instal·lacions. Les més exclusives són creades per grans personatges del món del disseny mundial.
Per tant, les fronteres d’innovació en els càmpings presenten moltes similituds a les d’altres establiments que, emmarcats en la indústria turística, estan evolucionant cap a indrets prou interessants com per ser suficientment competitius en un mercat en el qual la comercialització d’experiències inèdites d’oci fa que l’oferta s’hagi d’obrir fins a propostes totalment noves i originals.