1. Origen i evolució de l’oferta de turisme rural i agroturisme

La crisi del món rural tradicional, i de la pagesia en particular, és una realitat que des de fa dècades afecta moltes comarques catalanes. Per mirar de fer front a l’esmentada crisi i minvar els seus efectes, un dels reptes del món rural és la diversificació de les seves activitats i atreure nous sectors econòmicament més dinàmics i emergents. És així que el turisme en espais rurals es contextualitza com un factor estratègic de desenvolupament, territorialment sostenible i adreçat a les noves preferències de la demanda.
Catalunya, una de les principals regions turístiques d’Europa, ha incorporat relativament tard el turisme rural. No és fins a la dècada dels anys noranta que el turisme rural inicia una cursa ascendent. Gradualment es va posicionant com un sector turístic estratègic per a les comarques d’interior i de muntanya; i a partir de llavors el fort creixement que experimenten els establiments rurals a Catalunya ens demostra que aquesta activitat turística comença a esdevenir una alternativa d’oci al turisme de sol i platja i a altres ofertes més massives.

1.1 La regulació de l’oferta de turisme rural

A l’Estat espanyol, els allotjaments de turisme rural i agroturisme estan regulats per les Comunitats Autònomes, les quals tenen competències específiques en matèria de turisme, tal com preveu l’article 148 de la Constitució Espanyola. Catalunya fou pionera a regular aquest nou tipus d’oferta l’any 1983. Aleshores s’anomenà residència-casa de pagès (Decret 365/1983 de 4 d’agost), i s’afegia a les altres dues modalitats d’allotjament ja existents (els hotels-pensions i els càmpings). A començament dels anys vuitanta, l’oferta de turisme rural, desconeguda per la majoria de turistes, estava molt localitzada i restringida en punts aïllats del Pirineu de Lleida i és amb la regulació d’aquest tipus d’establiments que el turisme rural passa a disposar d’un nou marc legal on poder créixer i expandir-se pel territori. Els trets bàsics d’aquests allotjaments, i que es mantenen en l’actualitat, són: 1) estar situats en el medi rural, fora o dins de nuclis de població de menys de 1.000 habitants, 2) estar integrats en edificacions preexistents anteriors a 1950 i respectar la tipologia arquitectònica de la zona, 3) tenir una capacitat mínima de 4 places i màxima de 15 places i 4) no estar ubicats en pisos, considerats com a habitatges independents en un edifici de diverses plantes en règim de propietat horitzontal.
La normativa turística s’actualitzà l’any 1995 (Decret 214/1995 de 27 de juny), amb l’objectiu d’adequar la normativa a l’expansió i la creixent heterogeneïtat dels establiments de turisme rural i agroturisme, i aconseguir regular amb més eficàcia els seus nivells de qualitat. El canvi més significatiu fou la introducció de tres tipologies d’allotjament: la masia, la casa de poble i l’allotjament rural independent (ARI), en funció de la ubicació de la casa (aïllada o dins un nucli) i del règim d’allotjament (habitacions o lloguer de l’habitatge sencer).
La Llei de Turisme 13/2002 de 21 de juny, aprovada pel Parlament de Catalunya l’any 2002, preveu una nova modificació de la normativa reguladora de l’oferta de turisme rural (articles 49 i 50) i estableix una nova denominació dels establiments: se substitueix la denominació residència-casa de pagès per la d’establiments de turisme rural, i contempla una classificació en dos grups: 1) les cases de pagès o establiments d’agroturisme, en què la persona titular és pagès professional i obté rendes agràries, ramaderes o forestals, i on els turistes poden conèixer les activitats pròpies de l’explotació agrària, i 2) els allotjaments rurals, en què el seu titular no està obligat a obtenir rendes agrícoles, ramaderes o forestals, però ha de residir a la mateixa comarca o habitatge, depenent de la modalitat. Aquesta nova classificació permet distingir clarament l’oferta agroturística de la resta de l’oferta de turisme rural.
A l’empara de l’esmentada Llei, l’any 2006 entrà en vigor la normativa actual que regula l’oferta de turisme rural (Decret 313/2006 de 25 de juliol), que estableix la classificació dels establiments en dos grups: cases de pagès o establiments d’agroturisme i allotjaments rurals, i introdueix alguns canvis en les denominacions de les modalitats, que passen a ser les següents per als dos grups:
- Masia: Habitatge unifamiliar fora del nucli, que comparteix el titular amb els usuaris turístics i on es presta el servei d’allotjament en règim d’habitacions i, com a mínim, d’esmorzar.
- Masoveria: Habitatge unifamiliar, fora del nucli de població que es lloga en règim d’habitatge rural.
- Casa de poble compartida: Habitatge unifamiliar dins del nucli de població, que comparteix el titular amb els usuaris turístics i on es presta el servei d’allotjament en règim d’habitacions i, com a mínim, d’esmorzar.
- Casa de poble independent: Habitatge unifamiliar en nucli de població on es presta el servei d’allotjament en règim d’habitatge rural.
Per tal d’assegurar uns trets diferenciadors respecte altres tipus d’ofertes d’allotjament, i evitar així la massificació de places o la concentració de l’oferta i el capital en mans de grans grups empresarials, la normativa estableix un seguit de limitacions per als titulars d’un establiment de turisme rural, com ara el fet que l’establiment és incompatible amb l’explotació, a la mateixa finca, de qualsevol altre tipus d’allotjament turístic, d’instal·lacions destinades a activitats amb infants i joves i d’establiments de restauració, excepte aquells restaurants ubicats dins de nuclis de població de menys de 30 habitants i que no superin les 30 places; o bé que un mateix promotor no pugui explotar més de 25 places entre totes les modalitats ni cap altre tipus d’establiment d’allotjament turístic.

2. Evolució i distribució geogràfica dels establiments de turisme rural

Els antecedents del turisme rural a Catalunya es remunten al final dels anys seixanta amb les anomenades casas de labranza, una oferta d’allotjaments rurals impulsada des de Madrid i homologada per tot l’Estat Espanyol. A Catalunya, aquesta iniciativa no tingué una gran acceptació, a causa del fet que en moltes comarques de muntanya ja hi havia una oferta d’hostals i petits hotels familiars. No obstant això, varen ser les comarques del Pirineu de Lleida les que van concentrar la majoria dels establiments, segurament per la greu crisi que patien les explotacions agràries de muntanya i l’elevat potencial turístic que oferia la zona. La manca de control de les instal·lacions i del destí final de les subvencions, més les mancances detectades en alguns dels establiments per l’escassa formació dels seus titulars, provocà les queixes de molts clients i el tancament posterior de moltes cases. A començament dels anys vuitanta, les casas de labranza entren definitivament en un període d’incertesa fins a la seva desaparició o adaptació a la nova normativa que entra en vigor a Catalunya a partir de l’any 1983.
Durant els anys vuitanta es configura una primera zona de turisme rural, hereva de l’anterior oferta de les casas de labranza, a les comarques més occidentals del Pirineu català (Vall d’Aran i Alta Ribagorça), amb dos nuclis pioners, un a la Vall d’Aran i l’altre a la Vall de Boí. Les llavors denominades residències-cases de pagès del Pirineu seran tot un referent per a la futura expansió i consolidació del turisme rural i agroturisme a Catalunya, amb el suport del Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat (encarregat d’assessorar i trametre els ajuts als agricultors i ramaders per l’agroturisme) i, a posteriori, del Departament de Turisme.
A partir dels anys noranta l’oferta de turisme rural es dispara a l’alça i s’inicia així un creixement constant i ininterromput en nombre d’establiments i places, que s’accentua a partir de l’any 2000, amb un creixement màxim situat entre els anys 2001 i 2006. En cinc anys es duplica l’oferta. A partir de l’any 2007 es detecta un inici de desacceleració en el creixement de l’oferta. En xifres absolutes Catalunya passa dels 109 establiments l’any 1990 als 1.777 establiments i 13.629 places al final del 2007. Durant aquest període es pot afirmar que Catalunya ha viscut una veritable explosió del turisme rural fruit d’una primera fase de creixement d’un producte relativament nou i desconegut per a la majoria de catalans.
En un primer període, a mitjan anys noranta, l’oferta d’establiments rurals s’estén des de les comarques més occidentals de l’Alt Pirineu, on ja existia una densa xarxa d’allotjaments rurals, vers la resta de comarques de muntanya de la meitat nord de Catalunya, i de manera més puntual per l’interior de les comarques de Girona, Tarragona, punts de la Catalunya Central i zona del Delta de l’Ebre. Al final dels anys noranta les comarques de l’Alta Ribagorça i el Pallars Sobirà encapçalen el rànquing d’establiments, amb una cinquantena de cases rurals en cadascuna. La manca d’una oferta d’allotjament més convencional, que d’altra banda ja existia en altres indrets de muntanya amb major tradició turística (Vall d’Aran i la Cerdanya), i l’auge de noves activats de lleure associades al turisme actiu i cultural afavoreixen la ràpida proliferació i expansió de cases de turisme rural i agroturisme per les comarques del Pirineu i Prepirineu.
Durant el període 2000-2006 el creixement més important de l’oferta de turisme rural s’ha traslladat des del Pirineu occidental cap a les comarques de Girona i del nord de Catalunya de la Catalunya Central. L’àrea compresa entre el Solsonès i l’Alt Empordà, passant pel Berguedà, Osona, Ripollès, Garrotxa i Pla de l’Estany ha experimentat un notable increment de l’oferta d’establiments de turisme rural i ha acabat situant aquestes comarques com a capdavanteres en nombre d’establiments. Mentres-tant, el creixement de l’oferta, en xifres absolutes, es manté més moderat en comarques del nord de Lleida (Pallars Jussà, Pallars Sobirà, Noguera i Alt Urgell) i del centre de Catalunya (Bages, Anoia, Segarra) i més baix a les comarques meridionals (Priorat, Conca de Barberà, Camp de Tarragona, Terra Alta i Delta de l’Ebre).
Al final de l’any 2007 l’Alt Empordà, Osona, el Berguedà i la Garrotxa superaven el centenar d’establiments de turisme rural. Altres comarques amb una important oferta de turisme rural són el Ripollès, el Pallars Sobirà, el Solsonès, l’Alta Ribagorça, el Pla de l’Estany i l’Alt Urgell. Totes són comarques del nord de Catalunya, la qual cosa evidencia la marcada asimetria que hi ha entre el nord i el sud quant a la distribució dels establiments de turisme rural. Per marques turístiques, els Pirineus aglutina el 41% de l’oferta d’establiments rurals, amb un total de 717 establiments, seguit de les marques Costa Brava, amb 318 establiments, i Catalunya Central, amb 268 establiments. El més rellevant és que les tres marques turístiques juntes concentren pràcticament el 75% de l’oferta total de turisme rural. Tal com s’esmenta en un text del sindicat agrícola Unió de Pagesos, en el turisme rural s’ha de diferenciar entre el que és la Catalunya Nova i la Catalunya Vella. Des de l’eix de l’Ebre cap al Pirineu i Prepirineu l’afluència de visitants és sempre més gran en qualsevol època de l’any: a l’hivern perquè hi ha neu, a la primavera verd, a l’estiu sol, i a la tardor bolets.

2.1 Factors de localització

Els factors de distribució estan relacionats amb la diversitat paisatgística de Catalunya atribuïda al relleu, amb l’actitud dels actors territorials públics i privats i amb un conjunt de dinàmiques socioeconòmiqes. Així, la valoració del paisatge rural per la demanda, el context social i econòmic de la zona receptora i la distància respecte a les principals zones emissores de turistes són tres factors de localització.
La qualitat del paisatge és un factor rellevant de desenvolupament per al turisme rural. Dos elements intervenen en aquest sentit: a) la percepció que els habitants, i particularment els titulars dels respectius establiments rurals, tenen de la seva comarca, i b) el conjunt de recursos naturals i culturals que configuren el paisatge rural. A Catalunya, els paisatges pirinencs d’alta muntanya i la mitja muntanya de la Catalunya humida, vertebrada per l’estructura agrària del mas, continuen essent paisatges rurals molt ben valorats i apreciats per un ampli sector de la demanda. D’acord amb les preferències dels turistes, molts dels establiments de turisme rural els trobem en ambients humits i boscosos, on predomina el verd i el poblament rural dispers (la masia). Per la seva banda, la protecció d’espais naturals representa un valor afegit de tipus qualitatiu pel territori i el seu paisatge i potencia el desenvolupament del turisme rural i l’agroturisme, tal com ha succeït al Delta de l’Ebre i a la Garrotxa.
El context social i econòmic del territori receptor incideix de manera clara en el grau i el tipus de desenvolupament turístic de la zona en qüestió. En aquest sentit, el manteniment de les explotacions agràries mixtes (agrícoles, ramaderes i forestals), gràcies a la subsistència d’una pagesia relativament densa, estimula el desenvolupament de l’agroturisme. A Catalunya, el món de la pagesia, entès com una forma de vida estretament vinculada a la casa i a la terra, es manté viu en àmplies zones de la Catalunya interior. No obstant això, la majoria d’aquestes explotacions no serien actualment viables si no fos per l’existència d’altres fonts d’ingressos externs a les de la pròpia activitat agrària. És en aquest context que el turisme suposa una nova font d’ingressos que contribueix a mantenir l’explotació agrària i els habitatges rurals i evita un possible abandonament de l’explotació. En sentit contrari, en aquells espais agraris productivistes, amb una agricultura i ramaderia intensiva, altament tecnificada i rendible, que requereix la utilització de nombrosos mitjans de treball, el turisme té serioses dificultats per a introduir-s’hi. La mateixa dinàmica agrària dificulta el sosteniment d’altres activitats paral·leles. Aquest seria el cas de la plana de Lleida, amb una oferta d’establiments de turisme rural molt limitada.
Un tercer factor de localització és la distància, mesurada en espai-temps, que separa les principals zones emissores i receptores de turisme rural del país. La distància té una incidència clara en el nivell de freqüentació i grau d’ocupació dels establiments. Segons diversos estudis, i tenint en compte que el gruix de la demanda el formen la clientela de proximitat i de curta estada, els establiments amb un emplaçament més òptim per a la seva ocupació són els situats a menys d’1 hora i 30 minuts de viatge en cotxe des del punt d’origen. Atès que les cases rurals de Catalunya es nodreixen principalment d’una clientela que prové de Barcelona i la seva regió metropolitana, són les comarques més ben comunicades i relativament properes a la regió de Barcelona les més beneficiades pel turisme de proximitat. La incidència del turisme de proximitat disminueix a les comarques occidentals de l’Alt Pirineu (Alta Ribagorça i Vall d’Aran) i de les Terres de l’Ebre, amb la qual cosa el creixement del turisme rural a la Terra Alta, per exemple, es veu frenat per la llunyania respecte a les principals àrees urbanes emissores.
Respecte a la tipologia d’establiments i la seva distribució geogràfica, a Catalunya un 32,8% dels establiments són cases de pagès o establiments d’agroturisme, i la resta, el 67,2%, són allotjaments rurals, segons dades de final de l’any 2007. Les xifres ens indiquen que més de la meitat dels titulars d’un o diversos establiments de turisme rural no són agricultors ni es dediquen a la pagesia i, malgrat que la filosofia inicial i de base entre els impulsors del turisme rural és la de concebre el turisme com una activitat complementària a l’agricultura, s’ha demostrat amb el pas del temps que el turisme rural ha estat més aviat concebut com una oportunitat per a rehabilitar i rendibilitzar aquells espais construïts en desús: antigues masoveries i dependències ramaderes. El ritme de creixement dels establiments d’agroturisme és inferior al dels allotjaments rurals. Per comarques tan sols al Pallars Jussà i Pallars Sobirà l’oferta d’establiments d’agroturisme és superior a la d’allotjaments rurals. A la resta de comarques el nombre d’allotjaments rurals és superior a la d’establiments agroturístics. La proporció d’allotjaments rurals sobre el total d’establiments és més alta a les comarques de Girona i de Tarragona i l’agroturisme tendeix a tenir un major protagonisme en comarques pirinenques i del centre de Catalunya.
En relació amb les modalitats d’establiments predomina l’opció del lloguer de l’habitatge sencer (masoveria / casa de poble independent). Així quasi 4 de cada 5 establiments (78% de l’oferta) corresponen a alguna d’aquestes dues modalitats (un 45% són masoveries i un 33% són cases de poble independents). Les raons semblen òbvies: el lloguer de l’habitatge sencer sense servei de restauració requereix menys temps d’inversió del promotor i la independència del turista és més gran en no haver de compartir habitatge amb el titular. Les altres dues modalitats, masia i casa de poble compartida, representen l’11% del total de l’oferta respectivament. En aquestes dues modalitats la dedicació a l’activitat turística del titular de l’establiment sol ser més gran i també els ingressos provinents d’aquesta activitat.
La distribució geogràfica de les quatre modalitats a Catalunya presenta una clara distinció entre les comarques orientals on predomina el poblament rural dispers (la masia) i les comarques occidentals i de l’Alt Pirineu, un territori de poblament concentrat. Els diferents tipus de poblament rural existents a Catalunya posen de manifest una distribució zonal i ben limitada de les distintes modalitats d’establiments de turisme rural. Així, la masia i la masoveria són les modalitats d’establiments que marquen el panorama del turisme rural i l’agroturisme a les comarques de Girona i de la Catalunya Central, i en menor mesura al Camp de Tarragona i al Delta de l’Ebre. La casa de poble, compartida i independent, és la modalitat per excel·lència dels establiments rurals de les comarques de ponent, de l’interior de Tarragona i de l’Alt Pirineu (Pallars, Vall d’Aran i Alta Ribagorça). I a l’Alt Empordà, l’alternança del poblament rural dispers i concentrat dóna com a resultat una redistribució equilibrada de les diferents modalitats d’allotjament rural.

3. Espais de turisme rural a Catalunya

D’acord amb les línies de distribució de l’oferta d’establiments de turisme rural, aquests tendeix a localitzar-se al llarg de les principals serralades de la meitat nord de Catalunya i zones properes, i en territoris de mitja muntanya de la Catalunya interior. En funció de la localització de l’oferta de turisme rural i de les seves característiques morfològiques i estructurals arribem a distingir fins a quatre espais de turisme rural i agroturisme, amb uns trets paisatgístics diferents en cadascun.

3.1 L’Alt Pirineu i el Prepirineu occidental

El Pirineu i el Prepirineu occidental és un espai de muntanya dominat per les grans línies del relleu on predomina el poblament concentrat en petits nuclis, la majoria inferiors als 1.000 habitants. El Pirineu de Lleida fou pioner a Catalunya en la introducció dels allotjaments de turisme rural i actualment continua essent una de les zones amb un major nombre d’establiments, distribuïts per molts nuclis de població de les valls pirinenques de les comarques del Pallars Sobirà i Jussà, l’Alta Ribagorça, l’Alt Urgell i la zona del Montsec a la Noguera. Més del 90% de l’oferta s’ubica en cases de poble integrades dins els petits nuclis urbans de muntanya. L’orientació clarament turística del Pirineu, amb una extensa i variada oferta de productes, ha potenciat el turisme rural i el predomini de l’allotjament en habitacions. Malgrat que en aquesta part del territori el turista es pot sentir més atret per l’espectacularitat de la bellesa dels paisatges naturals que no pas per l’autenticitat del món rural, els establiments de turisme rural de la zona presenten un dels percentatges més alts d’ocupació de tot Catalunya.

3.2 El Prepirineu oriental i la muntanya mitjana de la Catalunya Vella

La muntanya de la Catalunya humida és l’espai per antonomàsia del poblament rural dispers amb
la presència de la masia, l’habitatge rural típic de la zona. Un territori ordenat durant l’edat mitjana i que ha perdurat fins als nostres dies gràcies al manteniment de la pagesia i dels seus costums i tradicions. El predomini de les tonalitats verdes i ocres en un paisatge presidit per la presència del bosc i caracteritzat per l’elevada pluviositat acaben d’emmarcar un mosaic territorial amb un dels majors potencials per al turisme rural i l’agroturisme. Els establiments de turisme rural i agroturisme han proliferat per les comarques del Berguedà, el Bages, Osona, el Solsonès, la Garrotxa, el Ripollès, el Pla de l’Estany i altres zones elevades de l’altiplà central i del nord de la Serralada Prelitoral, bo i ocupant antics masos i dependències annexes arranjades per acollir el visitant. La modalitat predominant és la masoveria i és que la majoria d’establiments rurals són el reflex del tipus de poblament predominant a la zona. Alguns d’aquests establiments ocupen destacats masos senyorials. En aquestes comarques l’establiment agroturístic per excel·lència és la casa de pagès modalitat masia, situada dins una explotació agroramadera. Tot i representar un percentatge petit del total de l’oferta existent, algunes d’aquestes ofertes corresponen a veritables productes agroturístics integrats en què el titular ofereix allotjament, restauració, la venda de productes propis i la participació en les tasques del camp.

3.3 El rerepaís costaner

Les planes de l’Empordà, el Penedès, el Camp de Tarragona i el Delta de l’Ebre són espais de terra baixa molt propers a la costa i subjectes a la dinàmica turística dels grans centres de vacances de la Costa Brava i de la Costa Daurada. En aquests espais el desenvolupament del turisme rural ha estat molt desigual i ens trobem des d’una oferta d’establiments més aviat escassa en zones del Camp de Tarragona fins a una àmplia oferta d’establiments de turisme rural en municipis interiors de l’Alt i el Baix Empordà. L’oferta d’establiments rurals és també destacable en zones de l’Alt Penedès i del Delta de l’Ebre. La modalitat i la morfologia dels establiments varien en funció del poblament i de l’arquitectura popular de la zona. Al Delta de l’Ebre les cases rurals solen estar aïllades i algunes corresponen a les antigues barraques del delta. A l’Empordà els establiments de turisme rural els trobem tan en antics masos de la plana empordanesa com en cases situades en nuclis de població. La bona imatge que ofereix el paisatge empordanès dins el conjunt de Catalunya ha potenciat el desenvolupament del turisme rural. Finalment els establiments de turisme rural situats en masies vitícoles és el tret més característic a l’Alt Penedès.

3.4 La muntanya meridional

Un nucli secundari de desenvolupament del turisme rural s’estén per la franja meridional muntanyosa de l’interior de Tarragona (Priorat, Conca de Barberà i Terra Alta) i extrem sud de Lleida. Es tracta d’un territori que ha patit directament els efectes derivats de la crisi de l’agricultura tradicional de secà de conreus llenyosos, especialment del sector de la fruita seca (avellana i ametlla), amb un futur incert per a moltes explotacions agràries, moltes de les quals són a temps parcial. L’escassa rendibilitat de les explotacions ha generat un flux emigratori constant, que ha comportat una disminució i envelliment de la població. No obstant això, en els darrers deu anys hi ha hagut un canvi de tendència amb la revifalla del sector vitícola, principalment al Priorat, i amb menys contundència a la Conca de Barberà i a la Terra Alta, que obre les portes a un nou dinamisme per a aquestes comarques. El turisme rural i l’agroturisme s’hauria de perfilar, conjuntament amb el món del vi, com una de les principals activitats de la zona, que contribuiria a consolidar l’actual tendència de lenta recuperació demogràfica i econòmica. L’any 2007 únicament el Priorat i la Conca de Barberà superaven la quarantena d’establiments, mentre que a la resta de comarques meridionals l’oferta creixia d’una manera més pausada. A la Catalunya meridional els establiments rurals s’emplacen generalment dins els cascs urbans de petits nuclis de població i la modalitat més rellevant és la casa de poble independent.

4. Comercialització i associacionisme

En el turisme rural i l’agroturisme predomina la comercialització directa i individualitzada. El client es posa directament en contacte amb el titular de l’allotjament per informar-se i fer la reserva si s’escau. En els darrers anys, i gràcies a Internet, s’ha incrementat la comercialització indirecta de les cases rurals amb la creació de les anomenades centrals de reserves, que faciliten la distribució de l’oferta entre la demanda turística. Les mateixes xarxes associatives han creat les seves pròpies centrals de reserva virtuals com la Federació d’Agroturisme de les Comarques d’Interior (FACI). Altres empreses, com Ruralverd o Centralrural, presten serveis especialitzats en la comercialització de l’oferta de turisme rural a través de la xarxa. Internet ha facilitat en gran mesura la promoció dels establiments de turisme rural i s’ha convertit en el principal aparador per als organismes i les entitats que gestionen la comercialització i la promoció del turisme rural. El sindicat agrari Unió de Pagesos fou un dels pioners a promoure l’oferta d’agroturisme a través de la seva pàgina web des de l’any 1996.
Una mostra clara del dinamisme que ha adquirit el sector del turisme rural i agroturisme a Catalunya en els darrers anys és l’existència d’un certamen especialitzat. Des de l’any 1994 se celebra anualment la fira Agrotur, el principal aparador del turisme rural i agroturisme de Catalunya, en què la pràctica totalitat de promotors de turisme rural hi són presents, generalment sota el paraigua de les associacions i corporacions públiques que treballen en el foment del turisme. Agrotur és un saló que aglutina ofertes d’índole molt diversa (empreses de turisme rural, de turisme actiu, d’esports d’aventura, d’alimentació i artesania, etc.) i de procedència catalana, espanyola i europea.

4.1 El moviment associatiu en el turisme rural

La participació de la població local en el turisme rural no s’ha limitat a la creació d’allotjaments i serveis d’oci, sinó que s’ha estès a la creació d’estructures de gestió i comercialització fonamentals per al desenvolupament d’aquesta activitat. La petita dimensió del negoci, la seva dispersió en el territori, el baix nivell de coneixement sobre turisme que generalment presenten els promotors i l’escassa presència de la intermediació dificultaven la promoció i comercialització del producte i la manera d’afrontar aquests aspectes fonamentals ha estat l’establiment generalitzat de xarxes de gestió del turisme rural privades, semipúbliques i públiques.
Les associacions de turisme rural són xarxes privades creades pels mateixos promotors de turisme rural amb un caire marcadament local i amb un grau d’associacionisme dins el sector molt elevat. Les principals funcions de les associacions són: defensar els interessos i les preocupacions dels seus socis davant l’Administració Pública, establir estratègies d’estructuració, promoció i comercialització de l’oferta mitjançant l’edició de catàlegs, pàgines webs, assistència a fires, etc., vetllar per la qualitat de la seva oferta i per la formació contínua dels seus titulars, amb el suport de les institucions mitjançant cursos, seminaris i intercanvis amb altres associacions, i analitzar la demanda per detectar els punts forts i febles dels seus serveis.
La majoria d’associacions són d’àmbit comarcal. A Catalunya la primera associació va ser l’Associació RCP de l’Alta Ribagorça, creada el 1995. Fins a l’any 2006 hi havia 20 associacions d’àmbit comarcal o intermunicipal, 2 associacions i 3 federacions d’àmbit intercomarcal o provincial i 1 confederació d’àmbit català. La Confederació Catalana de Turisme Rural (CONCATUR), formada per 9 associacions d’àmbit comarcal, intercomarcal i provincial i per uns 600 establiments, vol arribar a ser una marca de garantia per als establiments i promoure el turisme rural i l’agroturisme de Catalunya. CONCATUR i altres associacions estan integrades a l’Asociación Española de Turismo Rural (ASETUR) i aquesta pertany a EUROGÎTES, l’associació de turisme rural d’Europa.

5. Conclusió i diagnosi

El turisme rural i l’agroturisme és una aposta clara pel desenvolupament del turisme en petits municipis rurals de la Catalunya interior i de muntanya i contribueix a potenciar altres activitats de lleure paral·leles. L’existència d’una oferta d’allotjament plenament integrada en el paisatge i no massificada la fa compatible amb aquelles tesis que es decanten per un desenvolupament sostenible i respectuós amb el medi ambient. Molts dels establiments de turisme rural són clars exponents de l’arquitectura popular del lloc i contribueixen a la preservació del patrimoni rural mitjançant la valorització d’espais construïts que estaven en desús arran de la crisi agrària.
Per als promotors i la demanda, el turisme rural es percep com un fet positiu. Per al titular de l’establiment és una oportunitat d’obtenir ingressos immediats i reutilitzar aquells espais ja edificats. Per al visitant és una opció que satisfà les seves necessitats a la recerca de la tranquil·litat i el contacte amb el món rural. I per a ambdues parts és un intercanvi de coneixements de dues realitats diferents: la del món rural i la del món urbà. En el terreny específic de la gestió dels establiments, la dona rural té un paper molt actiu, principalment en els establiments d’agroturisme, ja que ella és la promotora i la gestora de l’activitat. L’agroturisme ha incentivat la formació i la implicació a nivell empresarial de la dona pagesa, fet que li ha permès gaudir, en alguns casos, d’una major autonomia econòmica i personal.  
La regulació de l’oferta de turisme rural per l’Administració autonòmica ha estat clau durant les fases inicials de creació i creixement de l’oferta i s’han establert uns criteris base que marquen les pautes i els requisits de funcionament dels allotjaments. Per la seva banda, les associacions i l’Administració local (diputacions) intervenen activament en el camp de la comercialització i promoció del turisme rural i un dels seus eixos prioritaris gira entorn del tema de la qualitat en els serveis turístics prestats. L’existència d’una Confederació d’Establiments de Turisme Rural a nivell català és una fita important que ha de contribuir a coordinar millor les accions de comunicació interna i externa, a optimitzar recursos, tant personals com materials, i a homogeneïtzar els criteris de qualitat amb una assignatura pendent: l’establiment d’un sistema de classificació dels establiments per categories en funció de les característiques de la casa rural i dels serveis oferts.
El dinamisme que mostra el sector del turisme rural a Catalunya ha fet créixer l’oferta d’establiments de turisme rural i agroturisme arreu de les comarques d’interior i de muntanya. El creixement ha estat territorialment asimètric i el volum més gran d’establiments i places el tenim al nord de Catalunya. En algunes comarques (Alta Ribagorça i Vall d’Aran) la creació de noves places de turisme rural resta estancada. En altres comarques de la meitat nord el fort creixement del sector comença a mostrar símptomes d’un cert estancament després d’haver assolit uns alts nivells en creació de nova oferta. Els ens locals de caràcter públic i semipúblic duen a terme accions de suport, assessorament i promoció que afavoreixen l’obertura i el correcte funcionament dels establiments de turisme rural.