1. Introducció

Els viatgers catalans són dinàmics i actius, amb interessos per conèixer, descobrir i gaudir de paratges, cultures i activitats en destinacions dins i fora de Catalunya. En l’època actual, la pràctica del turisme s’ha consolidat dins les possibilitats de compra de la societat catalana. Hi ha un ampli ventall de tipologies de viatger català, per exemple la família que viatja a la seva segona residència habitualment ubicada en punts de la costa catalana, els viatgers assidus al turisme d’esquí que cada hivern viatgen als Pirineus, els joves que aprofitant els vols de baix cost descobreixen destinacions europees en caps de setmana o ponts, entre molts d’altres.
Fins i tot abans que el turisme aparegués com a activitat econòmica i social tal com es coneix en l’actualitat, Catalunya va desenvolupar les primeres activitats de lleure basades en el coneixement i el descobriment i, per tant, en la visita de paratges desconeguts dins de Catalunya. El perfil del turista català es remunta a final del segle XIX i es concreta en les primeres pràctiques excursionistes als Pirineus. Aquesta activitat s’ha desenvolupat a través del temps i avui dia hi ha una gamma d’activitats a l’aire lliure que oficialment s’inclouen dins de la tipologia de turisme actiu.
D’altra banda, abans que el turisme de sol i platja que es desenvolupà explosivament des dels anys seixanta atraient masses de turistes estrangers cap al litoral català, a Catalunya ja hi havia un mercat tímid de turistes catalans que estiuejaven en vil·les al costat de platja. Salou a la Costa Daurada o Blanes a la Costa Brava ja començaven a destacar com a punts turístics d’èxit entre la població burgesa d’aquella època. En l’actualitat, una part important dels fluxos turístics dels catalans tenen el seu destí a la costa catalana.
Tanmateix, els viatgers catalans a Catalunya responen a un ventall d’interessos i no es limiten únicament al turisme de sol i platja al llarg de la costa catalana o al turisme actiu als Pirineus catalans i la Vall d’Aran. També s’ha desenvolupat un segment notable de turisme cultural, turisme rural, turisme patrimonial i històric i turisme de golf, entre d’altres.
El turista català ha sabut adaptar-se al món global actual de les noves tecnologies, de l’accés al transport aeri amb un preu assequible, als canvis de la societat moderna, a la diversificació d’opcions turístiques, etc. En aquest sentit, Catalunya és una destinació turística amb una gran projecció internacional. De la mateixa manera que tenir tres aeroports amb companyies aèries de baix cost és beneficiós per a atreure turistes estrangers, també esdevé una via de sortida per als turistes catalans, com es mostrarà més endavant.
A l’hora de presentar amb detall les característiques dels viatgers catalans es posarà èmfasi en tres qüestions bàsiques.
En primer lloc, es presenta una descripció dels trets bàsics dels viatgers catalans d’acord amb l’explotació de les dades disponibles en tipus d’habitatge turístic utilitzat (segona residència o no), la procedència dels moviments turístics catalans i les seves destinacions. També cal avaluar si s’han produït canvis en la norma de comportament del turista català en època recent.
En segon lloc, s’analitzen les característiques dels viatges en termes de motivació del viatge, forma d’organització, mitjà de transport escollit, i altres factors rellevants per a l’estudi dels viatges dels catalans. En aquest context d’anàlisi de la demanda turística és rellevant estudiar el seu comportament estacional. És important explicar que les dades oficials disponibles no permeten analitzar els trets dels viatges dels catalans dins de Catalunya, sinó que s’ha de treballar amb dades agregades que inclouen els que viatgen a Catalunya, a la resta de l’Estat espanyol i a l’estranger. Per aquesta raó també es presenta una breu descripció de les diverses tipologies actuals basades, fonamentalment, en informació complementària. Per acabar, es fa una síntesi de quina és la casuística actual del turista català, bo i destacant els aspectes més rellevants i contemplant una visió futura de Catalunya com a emissora de viatgers.

2. Trets bàsics dels viatgers catalans

Les característiques dels viatgers catalans contenen les variables habituals de les quals es disposa d’informació i responen preguntes com: quin és el tipus d’allotjament que utilitzen en els seus viatges (segona residència, hotel, càmping, altres?), de quins llocs sorgeixen aquests moviments turístics (de Barcelona ciutat) i quins són els destins d’aquests fluxos (es queden a Catalunya o marxen a fora?).
En primer lloc, com se sap, el fenomen de les segones residencies a Catalunya s’ha estès entre la població catalana durant les darreres dècades. Si es té en compte només la dada més recent es constata que el 51% dels total dels viatges dels catalans són a segones residències, mentre que el 49% ho fan a altres tipus d’allotjament. Aquesta proporció és del tot sorprenent perquè trenca amb la visió tradicional del turista català que passa les vacances a la casa d’estiu o a la casa de muntanya. Una anàlisi evolutiva d’aquests fluxos permet observar un canvi en la dimensió i el pes de cadascun d’aquests dos segments. En aquest sentit, és evident el canvi del mercat emissor català. D’una banda, a final dels noranta la majoria dels viatges dels catalans eren a la segona residència i el pes dels viatges a un altre tipus d’allotjament era mínim, mentre que, d’altra banda, el pes s’ha igualat a mitjan dels anys 2000. Dit amb altres paraules, la quota de viatgers catalans a la segona residència ha perdut i en els darrers anys hi ha un estancament clar, mentre que la resta ha seguit una tendència creixent any rere any.
De la darrera descripció es dedueix l’existència d’una trajectòria de convergència entre els dos segments, en què el segment que tenia un volum més elevat de viatgers ha disminuït i s’ha mantingut estancat en els darrers anys, mentre que el segment amb un volum inicialment menor ha crescut a una velocitat que assoleix les mateixes xifres de viatgers. Aquest canvi en el mercat emissor de viatgers catalans és marcat per una sèrie de transformacions socials, culturals i econòmiques tant a nivell de Catalunya com a nivell global. Des del final dels anys noranta hi ha hagut, d’una banda, un canvi de paradigma en els transports (amb els vols de baix cost) i l’accés a Internet d’una part exponencialment creixent de la població.
D’altra banda, els viatgers catalans que durant els anys vuitanta i noranta han pogut comprar un segon habitatge i gaudir amb la família de la seva segona residència durant èpoques de vacances també han vist com a la dècada dels anys 2000 els seus fills, adults i joves actuals, difícilment poden permetre’s la compra d’un segon habitatge i menys encara en zones turístiques madures. És interessant, però, que aquest fet no ha tingut una repercussió negativa en l’activitat turística dels catalans. Ben al contrari, les activitats de lleure i turisme pròpiament dites s’han convertit en un bé de primera necessitat a la societat moderna. Aquest fet combinat amb la suma de l’elevada competitivitat del sector turístic i del transport a nivell global més la possibilitat d’organitzar el viatge més econòmic o més adient amb la persona a Internet ha provocat l’expansió en els fluxos de viatgers catalans (que no viatgen a segona residencia), com mostra la gràfica anterior. Igualment, aquests són només alguns dels factors que poden haver influït en els moviments turístics catalans.
Complementàriament és destacable que en l’actualitat dels viatges que són a la segona residència, el 95% són a Catalunya. En referència als viatges que no són a la segona residència, un 40% són a Catalunya, un altre 40% són a la resta de l’Estat espanyol i un 20% es realitzen a l’estranger. Si es combinem aquests resultats amb la informació sobre la procedència d’aquests viatgers, s’observa que al voltant del 80% de tots els viatges dels catalans tenen com a origen la ciutat de Barcelona o l’àrea metropolitana de Barcelona (AMB). Aquest focus emissor tan destacat evidencia la visió tradicional de la direcció dels moviments turístics de la ciutat a la platja, muntanya o altres, en llocs llunyans de la vida estressant de la ciutat. Al mateix temps, s’hi poden afegir fets com l’accés més fàcil a l’aeroport i al port des de Barcelona i els voltants.
En tercer lloc, esdevé rellevant estudiar quines són les destinacions dels viatgers catalans. En aquest sentit, els turistes catalans principalment decideixen quedar-se a Catalunya, viatjar a la resta de l’Estat Espanyol o viatjar a l’estranger. Però val la pena preguntar-se si aquest comportament és vàlid en l’època actual o si mostra algun indici de transformació. Si es tenen en compte només els viatges dels catalans “no a segona residència”, es representen els fluxos segons el mercat de destí i es pot observar que al final dels anys noranta la dimensió dels fluxos totals era significativament menor que en l’època actual. Per tant, el dinamisme del mercat català és evident.
Com a primera conclusió, Catalunya és encara en l’actualitat la destinació amb més afluència de viatgers catalans, seguida molt a prop de la resta de l’Estat espanyol, fet probablement influït perquè una part important de la població catalana té les seves arrels familiars en altres parts de l’Estat espanyol i això influeix directament que hi hagi un volum de fluxos quasi tan elevat com a Catalunya. D’altra banda, els viatges dels catalans a l’estranger experimenten un creixement molt més ràpid i el creixement es dibuixa de manera clara.

3. Característiques generals dels viatges dels catalans

La motivació del viatge, la manera d’organitzar-lo, la manera de viatjar, el mitjà de transport i el tipus específic d’allotjament són aspectes fonamentals que cal tenir presents a l’hora d’analitzar el perfil del turista català. És important aclarir que per a fer aquesta caracterització no s’han tingut en compte els viatges realitzats a la segona residència.
En relació amb el motiu del viatge es constata que el grup més gran correspon a motius d’oci i vacances, que mostra un augment anual continu durant els darrers anys. El segon grup més significatiu quant a volum de viatgers catalans correspon a motius de visita a familiars i/o amics, que en aquest cas sembla mantenir-se constant. Els grups de negocis, fires i congressos i estudis són els que menys pes tenen dins dels turistes catalans, però és significatiu que també experimenten un creixement en la dècada actual.
Val la pena analitzar en profunditat l’evolució de cadascun d’aquests segments de viatgers. Les dades mostren els valors del volum real de turistes a l’inici del període (any 1998) i al final del període (any 2005), a més de quin ha estat l’increment total en termes percentuals en el període i, finalment, quin ha estat l’increment anual mitjà de cadascun dels segments de viatgers. L’increment total de tots els segments és molt rellevant, i destaquen els casos d’oci i vacances i negocis amb xifres molt elevades. De tota manera, el creixement més representatiu de l’evolució és el valor mitjà anual que, en el cas dels viatgers catalans, presenta un increment en tots els casos, i el motiu de negocis i el d’oci i vacances són els més dinàmics, mentre que el viatge per motiu de visita a família i amics és el que experimenta un creixement més lent. Es pot concloure afirmant que el mercat català com a emissor de turistes és molt ric i dinàmic.
Un segon aspecte important a l’hora d’estudiar els viatges dels catalans és que aquests són molt organitzats. Segons les dades més recents disponibles corresponents a l’any 2005, el 78% dels viatges (“no a segona residència”) es varen organitzar de manera directa (per exemple per Internet o telèfon), mentre que només un 15% ho van fer contractant per mitjà d’una agència de viatge. Aquesta dada està en sintonia amb la tendència actual del mercat turístic, en què cada vegada guanya més pes l’ús d’Internet.
No obstant això, si es calcula el creixement interanual mitjà de la manera d’organitzar els viatges per al període 1998-2005, trobem una dada molt interessant: la forma d’organització directa va experimentar un increment mitjà anual del 2,4%, mentre que l’organització per mitjà d’agència va tenir un augment mitjà anual del 9,4% en el mateix període. En interpretar aquest resultat hem de tenir en compte, d’una banda, que s’hi inclouen totes les destinacions (a Catalunya, a la resta de l’Estat espanyol i a l’estranger), que abans havíem vist que els viatges dels catalans que més han crescut en els darrers anys són els internacionals, potser de llarga distància i associats a un paquet turístic, i que també en l’actualitat existeixen companyies d’Internet que en realitat venen paquets turístics domèstics i europeus de short breaks atractius econòmicament, fet que també pot tenir una influència en aquest resultat.
Una altra característica important del viatger català de Catalunya és la manera de viatjar. El més comú és viatjar en família o viatjar en grup, ja que els turistes que viatgen individualment són pocs. Encara que el pes relatiu sembla mantenir-se, les dades corroboren de manera clara que els viatges en grup creixen a un ritme dinàmic durant els últims anys.
Complementàriament al motiu del viatge, la manera d’organitzar el viatge i de viatjar, un aspecte igualment important és el mitjà de transport utilitzat. En aquest sentit, el mitjà de transport per excel·lència per al viatger català és el cotxe, i un pes significativament menor però encara rellevant el té l’avió: quasi el 20% dels viatges. Pel que fa al cotxe, la tendència recent indica que es produeix un continu creixement i també creix el viatge en avió en els darrers anys. En el cas del tren, es mostra constant. Possiblement en un futur més o menys pròxim es podrà avaluar si el tren d’alta velocitat (AVE) té algun impacte en el nombre de viatges catalans.
Finalment, una de les característiques més importants dels viatges és el tipus d’allotjament escollit. Deixant de banda els turistes que viatgen a la segona residència, és remarcable el fet que els tipus d’allotjament que atreuen el major nombre de turistes catalans són l’establiment hoteler i la casa de familiars o amics. Els càmpings, els apartaments de lloguer i les cases de pagès i altres són altres tipus d’allotjament populars entre els viatgers catalans.
A més a més, considerant els viatges declarats i realitzats per motiu d’oci i vacances, és rellevant analitzar el grau de fidelitat a la destinació. Els viatges de catalans no a segona residència es caracteritzen sobretot perquè es repeteixen més de tres vegades en els últims cinc anys, i, en segon lloc, hi ha els de primera visita. És a dir, els turistes semblen fidels a les seves destinacions turístiques preferides i s’acostumen a repetir diverses vegades. Aquest és un aspecte molt rellevant dels fluxos turístics catalans dins de Catalunya i al mateix temps desitjable des de la perspectiva de la destinació: atreure nous turistes i fer que aquests tornin.

4. Nota sobre el comportament estacional dels viatgers catalans

Els fluxos turístics es distribueixen al llarg del temps heterogèniament, és a dir que en alguns moments de l’any hi ha una major concentració de turistes que en uns altres. En aquest sentit, per tal d’observar l’evolució mensual dels fluxos turístics catalans s’analitza la distribució territorial del nombre de pernoctacions totals en establiments hotelers en els anys 2000 i 2007 (a causa de la mancança de dades de turistes mensuals). És evident el fort comportament estacional dels moviments turístics catalans, amb una concentració clara en els mesos d’estiu amb el pic més elevat en el mes d’agost. Hi ha també un altre pic de pernoctacions en el mes d’abril, encara que aquest és significativament més baix que el pic d’agost.
D’altra banda, comparant les dades del 2000 i 2007 s’observa clarament que el volum de fluxos turístics ha augmentat considerablement. De fet, les pernoctacions en hotels han crescut significativament en la majoria dels mesos de l’any. El pic d’agost es manté força igual, amb un augment molt lleuger en comparació amb el 2000; no obstant això és remarcable com des del mes d’abril fins al desembre hi ha una diferència clara de més pernoctacions durant l’any. Aquesta observació està en la línia del comportament del turista europeu actual, que prefereix més escapades curtes durant l’any en lloc d’unes úniques vacances d’estiu (OCDE, 2002). En aquest cas, sembla que els fluxos catalans tenen un volum més elevat durant tot l’any, però amb una clara concentració durant els mesos d’estiu.

5. Distribució territorial dels fluxos turístics catalans a Catalunya

En el context específic d’aquesta aproximació al coneixement del turisme, esdevé molt important l’anàlisi dels fluxos turístics dels catalans dins de Catalunya. De l’anàlisi espacial es desprèn que hi ha una forta concentració de turistes catalans a la Costa Brava, els Pirineus i la Vall d’Aran i la Costa Daurada i les Terres de l’Ebre. Aquests tres territoris reben els fluxos de catalans més elevats cada any. De fet, com s’ha vist anteriorment, tant els turistes que van a la segona residència com els que utilitzen un altre tipus d’allotjament procedeixen fonamentalment de Barcelona i de l’àmbit metropolità. Aquesta concentració no és sorprenent, ja que des de l’inici de les primeres pràctiques turístiques dels catalans es va donar una destacada presència de viatgers catalans als Pirineus catalans i a la Vall d’Aran, motivada per l’excursionisme, el turisme d’alta muntanya, l’esquí i una llarga llista d’activitats que avui dia s’acullen sota la denominació de turisme actiu. Barcelona i els voltants són els territoris amb una menor presència de turistes catalans.
D’altra banda, els turistes que cerquen sol i platja tradicionalment han mostrat una preferència clara per la Costa Brava, per exemple Blanes, Begur, Cadaqués i els voltants sempre han estat localitats de devoció de catalans. Avui dia el mercat català està fortament consolidat i la major concentració de turistes es troba precisament en aquesta marca turística. Però l’interès pel turisme de sol i platja no es concentra únicament a la Costa Brava. En aquest sentit, la Costa Daurada ha estat també un focus d’atracció de catalans molt important. Per exemple, Salou, Cambrils, Torredembarra, Calafell i les viles del voltant han estat molt populars a l’hora d’atreure catalans que escullen aquesta part de la costa catalana per a les seves vacances estivals.
Però aquest èxit històric destacat d’aquestes tres marques turístiques no significa que la resta de Catalunya no rebi un nombre notable de catalans durant l’any. De fet, la Catalunya Central i les Terres de Lleida també atreuen un flux considerable de turistes catalans que, a més, estan més o menys pròxims a altres marques turístiques d’èxit. És molt interessant veure que les marques turístiques properes a Barcelona i l’àmbit metropolità, principal territori emissor cap a la resta de Catalunya, són les que menys turistes reben en termes comparatius amb la resta. De fet, com es pot observar, la Costa del Maresme, la Costa del Garraf i Barcelona són les marques turístiques amb un volum de turistes significativament menor, probablement aquests fluxos es combinen entre catalans procedents del mateix focus de Barcelona i voltants, viatges de molt curta durada i un desplaçament mínim, i també amb fluxos d’altres punts de Catalunya que s’apropen a la capital catalana. Tot i així, sembla clar que els moviments turístics catalans es mouen lluny de la gran ciutat.

6. Síntesi i perspectiva futura

Els viatgers catalans han experimentat una transformació interessant en l’època recent, ja que els viatges a segones residències mostren una disminució al final dels anys noranta i un estancament en els anys 2000, mentre que la resta de viatges han experimentat un creixement continu i ràpid. De fet, en l’actualitat ambdós segments tenen pràcticament el mateix pes, la qual cosa configura una nova realitat per al mercat català, i es pot dir que hi ha hagut un procés de convergència. Com s’ha argumentat anteriorment, aquest procés respon a les característiques actuals de la societat i l’economia, en què l’alta competitivitat turística permet viatjar assíduament i a preus assequibles, però no permet adquirir un segon habitatge amb propòsits de vacances. La perspectiva futura es dibuixa positiva per al turista actual, perquè té al seu abast un ampli ventall de destinacions, i des del punt de vista del sector turístic és també un factor dinamitzador, ja que aquests viatgers necessiten allotjament, restauració i altres serveis associats al lleure. Serveis que, si gaudissin d’una segona residència, segurament tindrien una activitat probablement més limitada.
D’altra banda, els catalans viatgen fonamentalment a Catalunya en primer lloc, a la resta de l’Estat espanyol en segon lloc, i, finalment, a l’estranger. Aquest últim segment mostra un dinamisme molt important. En els darrers anys, els fluxos de turistes catalans que surten a l’estranger està creixent més que els viatges domèstics. Els tres aeroports amb vols de baix cost més la connexió per carretera amb Europa, entre altres factors, motiva aquest increment de portes enfora, que mostra una continuïtat de creixement futur.
Cal remarcar que Catalunya és la destinació escollida per excel·lència pels viatgers catalans, i aquest és un fet positiu per a Catalunya, perquè és un turista respectuós i fidel amb els recursos turístics i la destinació, característiques sempre desitjables. El perfil del turista català en l’època actual és un turista que viatja per motiu d’oci i vacances, durant els mesos d’estiu, en cotxe, organitza el viatge de manera directa, viatja amb la família i la seva destinació principal és Catalunya. Aquests fluxos parteixen fonamentalment de Barcelona i l’àrea metrolopolitana de Barcelona i s’allunyen fins a arribar a la Costa Brava, la Costa Daurada o els Pirineus.
D’acord amb aquesta descripció, es pot afirmar que el perfil general del turista català no ha canviat gaire en les últimes dècades. No obstant això, s’ha de subratllar que el turista actual català viu en un món globalitzat i el seu nivell d’exigència és cada vegada més gran. Al sector se li presenten grans reptes de futur per tal de mantenir i incrementar el nombre de viatgers catalans a Catalunya davant l’escenari de competitivitat turística global.