1. Característiques geogràfiques de l’espai

1.1 Funcions urbanes i identitat rural

La clau per a identificar el món rural actual ja no és la preeminència de la seva funció agrària. Ara ja és més una qüestió d’identitat de la població local o, fins i tot, de la imatge que en té la població visitant. Així, els índexs d’ocupació laboral en activitats directament relacionades amb el món agrari i forestal actualment són tan baixos, que no podríem parlar de cap comarca catalana estrictament rural. Malgrat això, el terme ”rural” és àmpliament utilitzat.
Els hàbits de la població i el funcionament de les ciutats mitjanes i força pobles de Catalunya són molt similars als de les grans ciutats. El wifi i el gas natural són invents que, més d’hora que tard, arribaran a tots els racons de Catalunya i altres avenços tecnològics que dècades enrere haurien estat exclusius per a ciutadans de les capitals ara s’incorporen amb la mateixa celeritat al Pallars que a Barcelona.
Tot i que bona part de la població de les comarques d’interior ha assumit com a propi i habitual un model de vida típicament urbà, sí que s’ha mantingut, possiblement accentuat, un sentit de pertinença al món rural que reforça també una imatge exterior que mostra en positiu allò rural.
La ruralitat, allò de què van defugir tants catalans al llarg dels segles XIX i XX per iniciar una nova vida millor a la ciutat, s’ha convertit en una marca de qualitat.

1.2 Natura i cultura com a arguments

El turisme, sempre cercant nous espais i noves experiències, va arribar al món rural en un moment en què el model desenvolupat a la costa catalana des de feia dècades estava ja altament qüestionat. Així, es tractava de buscar alguna cosa diferent, consumint igualment territori però de manera menys depredadora. Fins i tot es tractava de desenvolupar un turisme que veritablement situés la població local al centre i que els beneficis que generés el turisme quedessin fonamentalment al territori.
A l’origen d’aquesta experiència cal situar en un lloc destacat la proposta de l’agroturisme entès com el desenvolupament turístic d’un espai literalment agrari en el qual els turistes es barregen amb els treballadors del món rural. Un model que estava cridat a complementar les rendes agràries, cada vegada més minses, i a consolidar un nou model econòmic que permetés a les famílies de l’àmbit rural quedar-se al lloc on vivien.
En aquest marc, l’interès del turista s’havia de moure entre la natura que representa un camp, un hort, un ramat de bestiar o una explotació forestal, i la cultura centrada en el model de vida que encarnen els actuals agricultors i ramaders. Les icones que havien d’atraure, doncs, els turistes, eren les que es desprenien d’aquesta natura tan antropitzada i de la vida que portaven els qui continuaven vivint tan a prop de la natura. Natura i cultura rural com a arguments d’un nou turisme a les comarques d’interior.

1.3 El més gran paraigua per al turisme d’interior

Més enllà de la idea de l’agroturisme, model del qual en tenim relativament pocs exemples, el que sí que es va estendre molt per Catalunya és el turisme en espais rurals encara que no fos compartint la casa on vivien els treballadors del camp. Així, van començar a proliferar les rehabilitacions d’antigues cases de pagès per transformar-les en allotjaments de turisme rural.
D’aquests allotjaments actualment n’hi ha a totes les comarques catalanes, llevat del Barcelonès, i són el principal referent que utilitzen les destinacions turístiques per a relacionar el seu missatge amb el turisme rural: és difícil d’entendre que un poble o comarca es vengui com a destinació de turisme rural si no pot oferir allotjaments rurals.
Però més enllà d’això, hi ha un munt d’activitats econòmiques que també s’emmarquen en aquesta proposta de turisme rural, des d’altres tipologies d’allotjaments –com fondes, cases de colònies, balnearis, i també hotels– fins a activitats turístiques en el medi rural –com empreses de guiatge, d’oci i esports a la natura, equipaments culturals, comerç de productes artesans, etc.–, passant, naturalment, per tots aquells serveis que són habituals en qualsevol destinació turística, com els de restauració i comerç en general.
És en aquest sentit que la terminologia ”turisme rural” tal com s’entén avui permet afirmar que, estratègicament, és un gran encert en el sentit que la població turística identifica bé de què es tracta, però alhora permet encabir-hi una molt variada quantitat de propostes d’oci i turístiques.
Sota una etiqueta que a priori podria semblar limitadora, s’encabeix tot allò que és susceptible de ser d’interès turístic amb l’únic condicionant que ha de realitzar-se en el medi rural i, per tant, a una escala apropiada. Agroturisme i ecoturisme serien dues propostes òbviament emmarcables dins el turisme rural, però actualment a Catalunya hi ha una multitud d’exemples que exemplifiquen l’amplitud de propostes sota aquest mateix paraigua: senderisme, cicloturisme, esports d’aventura, descoberta del territori, fires i mercats, festes i festivals, turisme de reunions, etc.

2. Procés de valorització turística

2.1 Retorn a les essències?

A aquell territori d’emigració que era el camp català, ara s’hi retorna com a turista. El pas del temps i de les generacions ha investit l’espai rural d’una càrrega simbòlica que, en certa manera, els romàntics del segle XIX ja havien atribuït a muntanyes com Montserrat o el Canigó.
La sorpresa per a molts ha estat descobrir que sovint el que s’esperava del lloc no coincideix amb la realitat. Per a molts era impensable trobar-se municipis i comarques suposadament rurals abocats a la indústria en ple Pirineu, o constatar que les granges d’aviram o les granges de porcs no tenen res a veure amb la imatge bucòlica i tradicional del camp.
D’aquesta situació adversa s’ha passat a un escenari en què el desavantatge inicial s’ha transformat en un factor positiu amb l’argument que el món rural no és el que hom podia imaginar, sinó que és un escenari molt ric per a experiències turístiques molt diverses. L’aprenentatge hi ha hagut de ser, de les dues bandes. Qui ofereix turisme rural ha hagut d’aprendre a explicar el que hi ha i qui exerceix de turista ha hagut d’aprendre a situar les expectatives en la mesura adequada.

2.2 Turisme arreu

La gran aportació de l’agroturisme va ser més conceptual que no pas real, en el sentit que va obrir la porta a la idea d’ampliar rendes a les famílies del camp amb una activitat emergent com és el turisme. Però amb qualsevol tipus de turisme, de manera que l’agroturisme real, aquell en què el turista comparteix la vida amb la població rural durant la seva estada, ha estat i és molt poc rellevant a Catalunya.
Aquesta obertura al turisme junt amb la necessitat del turista d’anar més enllà, d’explorar noves destinacions i de viure experiències sempre diferents, ha portat el turista a tots els racons. Ja s’ha dit moltes vegades que tot és objecte de la mirada del turista, i el món rural no n’és l’excepció.
Així doncs, encara que estiguem parlant d’un segment de negoci percentualment poc significatiu, els beneficis que ha aportat el turisme rural més enllà de les xifres macroeconòmiques es poden palpar en la transformació de pobles i comarques que, en alguns casos, havien fregat l’abandonament i que s’han pogut refer gràcies a aquesta activitat.
Aquest fenomen segurament no hauria estat possible sense l’enorme inversió que s’hi ha fet de fons públics, especialment europeus, en les zones en declivi agrari i industrial, moltes de les quals encaminades a recuperar patrimoni rural i a la creació d’empreses i llocs de treball vinculats al desenvolupament turístic.
La intervenció de l’Administració ha estat clau per a l’activació i la dinamització de les inversions privades i sobretot en la promoció turística dels llocs, però també ha comportat alguns estrangulaments sobretot quan no hi ha hagut estratègies de futur clares i s’ha desembocat una vegada més en propostes turístiques estandarditzades o que no responen a la realitat del territori. O quan s’ha intentat definir un model sense el concurs dels responsables privats del sector.
Potser el principal repte de les destinacions rurals ha estat definir el model de desenvolupament turístic. Massa sovint aquest procés s’ha limitat a grans operacions de màrqueting per transmetre una certa idea d’un lloc fos aquesta real o no.
El turisme rural exigeix necessàriament el treball conjunt entre administracions públiques i empreses privades perquè gairebé sempre estem parlant de petites o microempreses i de municipis i comarques demogràficament molt poc poblats. En aquests casos, el treball en xarxa és l’única via per a posicionar-se en un mercat, el turístic, amb molta competència.
Hi ha hagut, és cert, alguns processos participatius força reeixits, i fins i tot reconeguts internacionalment com el de Turisme Garrotxa i la Carta Europea del Turisme Sostenible en espais naturals protegits liderada pel Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, model que ja té una segona aplicació catalana a les Terres de l’Ebre. Però no és menys cert que a nivell de definició de les regions turístiques de Catalunya hi ha un cert desori que ha ajudat a confondre el client i el mateix sector, més que no pas a promocionar-lo. Així, ens trobem amb una estratègia –i un fulletó– pròpia per a gairebé cada municipi, algunes estratègies supramunicipals, quaranta-una estratègies comarcals, altres nivells d’agregació a la Catalunya Central, estratègies provincials, diverses marques a Catalunya, etc.

2.3 Entre el turisme i l’oci

En alguns municipis i regions turístiques hi ha hagut experiències econòmicament reeixides centrades en un tipus d’activitat, com per exemple les activitats d’aventura en els cursos fluvials del Pirineu. Però, en canvi, aquest èxit ha limitat altres segments turístics dintre del mateix territori, perquè la idea de destinació d’aventura en l’imaginari del turista potencial sovint exclou altres opcions.
Igualment, estratègies massa genèriques i poc singulars han acabat en una via morta perquè el sector turístic sempre necessita alguna cosa nova. Tradició i modernitat com a referents aparentment contradictoris però absolutament complementaris i necessaris en el turisme rural.
Pel fet de tenir un mercat de consumidors molt proper, el turisme rural a Catalunya és una realitat bàsicament de cap de setmana amb unes temporades altes disperses al llarg del calendari, amb l’estiu i la Setmana Santa com a principals referents, i els ponts de tres i quatre dies, els anys que s’escauen.
És, doncs, en cap de setmana que es concentra l’oferta. Moltes destinacions han optat per tematitzar les propostes oferint caps de setmana per a practicar alguna activitat concreta o participar en algun esdeveniment. D’aquesta manera es procura no oferir sempre el mateix i intentar atraure el turista potencial amb reclams d’oci que, algunes vegades, no sempre, generen estades turístiques de cap de setmana.
El gran error de copiar mimèticament el que fan els veïns, estratègia tan profusament seguida en el sector turístic en general, també té multitud de mostres en el turisme rural. Així, podem trobar en el calendari d’activitats de les destinacions turístiques d’interior uns quants mercats de Nadal, unes quantes fires de productes artesans i moltes mostres gastronòmiques. Patrons que es repeteixen i acaben diluint allò que en origen era singular.

3. Activitats turístiques desenvolupades

El turisme rural, com qualsevol altra activitat econòmica, ha de reinventar-se constantment sense perdre de vista quin és el seu origen i la seva raó de ser. Els nous emprenedors de les comarques d’interior han aixecat a uns nivells impensables anys enrere una nova manera d’enfocar el turisme. I això és així perquè els seus responsables han estat especialment dinàmics, imaginatius i innovadors.
La innovació no és una exclusiva de les grans empreses, les universitats i la ciutat. El món rural també ha aprofitat i ha adoptat, sovint amb entrebancs, els avenços tecnològics i científics més recents. No en va, les petites empreses turístiques del món rural català són de les més ben situades en l’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació. I no tan sols pel fet que disposin d’una pàgina web, sinó que, a més, han participat activament en la transformació dels hàbits del turista, ara també expert en l’ús de les TIC, i li han ofert la feina d’organitzar-se el viatge facilitant-li via Internet tota la informació necessària, creant centrals de reserva, dinamitzant blocs i fòrums, introduint el GPS en les activitats de muntanya o tecnologies multimèdia en les visites culturals, etc. La llista seria molt llarga i sempre inacabada, perquè la tecnologia, igual que el sector turístic, sempre està en moviment.

3.1 El món rural com a escenari turístic

Superada ja aquella imatge romàntica i bucòlica del món rural, l’escenari turístic de la Catalunya interior es mou ja en altres paràmetres.
No es pot entendre el que és actualment el turisme rural sense referir-nos a Barcelona en concret i al món urbà en general. El camp català està, com a màxim, a dues hores en cotxe d’alguna ciutat o gran ciutat amb usos i funcions plenament urbanes. Aquesta proximitat i l’accentuació d’algunes dinàmiques laborals i urbanes que han abocat bona part de la població a haver de viure i patir situacions de fort estrès emocional, han convertit el món rural, per mitjà de l’activitat turística, en la vàlvula d’escapament que els calia.
Tampoc estem parlant d’aquella ja mítica campanya andorrana que venia el petit principat com “l’escapada”, perquè darrere aquella promoció hi havia un turisme blanc i un comerç molt concentrat en el temps i en l’espai i, per tant, molt massiu. La idea que s’està imposant actualment està lligada igualment al camp de les sensacions, però vinculades a una certa idea de tranquil·litat, que és allò que cal a la persona que viu el seu dia a dia sota la pressió excessiva del món urbà.
Així, estem parlant de noves formulacions d’allò rural, que singularitzen l’experiència i que obligadament han de tenir lloc en espais més o menys reposats. En aquesta línia, el gir que ha fet el Patronat de Turisme de Lleida és significatiu en passar de promoure principalment els esports d’aventura a editar un catàleg titulat Trametent sensacions.
Conceptes com el recolliment, l’espiritualitat o la creació, anys enrere no els hauríem relacionat amb el turisme i, per contra, actualment estan explícitament o implícitament en moltes propostes del turisme rural. Aquestes sensacions i experiències molt sovint estan estretament arrelades al territori i potencien altres iniciatives econòmiques com els productes locals, l’artesania, o la gastronomia autòctona i de qualitat.
La transposició del moviment slow a iniciatives com els territoris serens del Lluçanès, el Cabrerès o el Moianès és una mostra d’aquesta tendència. Algunes iniciatives que no han acabat de reeixir amb formulacions tradicionals, com la Ruta del Cister, estan veient un punt d’interès clau en allò que els fa veritablement singulars, com és l’espiritualitat d’aquests llocs.
Sovint no ha calgut inventar grans coses, simplement recuperar-les i posar-les al dia perquè siguin aptes i útils al ciutadà del segle XXI.

3.2 El potencial del patrimoni natural

Ecoturisme i turisme rural a Catalunya van molt lligats, sobretot perquè en un país tan petit i antropitzat, és difícil delimitar on acaba el món rural i on comença l’espai natural. Més encara tenint alguns parcs naturals com el de la Zona Volcànica de la Garrotxa amb més de 40.000 habitants al seu interior.
Indiscutiblement, la protecció d’espais naturals ha significat un revulsiu enorme per al turisme rural dins i a l’entorn d’aquests espais. Per al turista actual, la protecció del medi és una marca de qualitat i un reclam turístic. Això ha obligat les autoritats responsables de les àrees protegides a gestionar, no tan sols la conservació de la natura, sinó també l’ús públic en general i el turisme en particular.
Per a alguns espais protegits de llarga tradició, com el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, i més encara si són molt propers a Barcelona, com el del Montseny, la seva estratègia ha hagut de fer front a quantitats importants de turistes que “descobrien” el món rural i els espais naturals. Els que han vingut al darrere, s’han trobat moltes estratègies testades –reeixides i fracassades– i uns turistes més avesats al que significa visitar un espai natural. Dir que aquests darrers ho han tingut més fàcil seria simplificar molt l’assumpte perquè cada espai té les seves singularitats i problemàtiques, però sí que hi ha algunes qüestions més treballades que, sens dubte, ho han posat més senzill.
La natura és un reclam clau per al turisme rural, tant o més que la vida rural, i la seva protecció és el màxim exponent del que això significa per al turisme. Actualment és impensable crear un espai protegit que no generi turisme i, a la inversa –encara que el camí hagi estat més complicat–, ja no hi ha cap ecosistema que no pugui ser objecte d’atracció turística. Que els Aiguamolls de l’Empordà, qualificats d’insalubres durant generacions, s’hagin convertit en atractiu turístic n’és una mostra, i que llocs en principi tan poc amables del secà lleidatà com la timoneda d’Alfès en comencin a rebre és un senyal que l’abast del turisme rural encara es pot ampliar.

3.3 El potencial del paisatge cultural

A l’inici del turisme rural a Catalunya, el principal focus d’atenció va ser l’interès paisatgístic, la natura. El patrimoni cultural, molt dispers i aparentment sense gaire interès, va quedar sovint relegat a la categoria de complement de visita per als dies de pluja.
S’ha produït, però, un interessant procés de valorització dels elements culturals del món rural, de manera que actualment no es pot entendre el turisme en aquests territoris sense integrar el seu vessant cultural. La valorització va començar pels elements patrimonials més rellevants, com els elements arquitectònics més valuosos –el romànic de Boí– o les manifestacions més singulars, com el festival de teatre de Tàrrega. Però el procés no es va aturar aquí i es va ampliar a tots aquells elements que conformen el paisatge cultural del lloc: castells, pous, balls, esglésies, camins, ponts, festes populars, ermites, cases senyorials, molins, parlars, contes i llegendes, gastronomia, eines, fonts, història local, artesania, rituals, construccions amb pedra seca, patrimoni industrial i un llarg etcètera.
Molt destacable és la feina feta amb les xarxes de museus dispersos pel territori català, que han donat valor al patrimoni en el seu lloc d’origen. El sistema territorial del Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya amb divuit centres, aviat vint-i-cinc, repartits per les comarques catalanes, és segurament l’exemple més reeixit. Un esquema similar han seguit des de l’Observatori per a la Recerca Etnològica amb deu centres a nou comarques, i tendeixen a la creació d’una xarxa similar els museus arqueològics i els de ciències naturals. Tots plegats vertebraran una xarxa museística remarcable per tot el territori català que ajudarà, en molts casos, a configurar propostes turístiques sòlides i, en algun cas, es consolidaran com a principal reclam de les destinacions.
Determinar el que és realment valuós –i el que no ho és– sempre és relatiu, i de ben segur que hi ha molt de patrimoni que s’ha perdut pel camí i se’n seguirà perdent, però el que és més destacable d’aquest procés és que en molts casos hi ha hagut una apropiació col·lectiva d’aquest patrimoni per la població local. El salt més important s’ha produït quan això ha generat llocs de treball a la població autòctona convertint els guiatges i la interpretació del patrimoni en un filó de nova ocupació gens menyspreable.
A l’altre extrem, hi ha el perill de caure en l’artificialització, en la museïtzació d’alguns nuclis rurals que han convertit la vida de la població autòctona en parcs temàtics de cap de setmana. Una vegada més, el màxim exponent ve de copiar indiscriminadament el que fan els altres: la proliferació de mercats medievals tots tallats del mateix patró en serien un exemple.
Però més enllà del patrimoni que és reflex del passat rural, hi ha algunes iniciatives vinculades a l’art contemporani i a la creació actual en general que tenen lloc en el medi rural, sigui en propostes d’oci, com el Maçart, el festival d’art contemporani de Maçanet de Cabrenys, o sigui amb propostes més estretament relacionades amb el turisme com les residències per fer estades de creació que hi ha per exemple a l’Anoia, l’Empordà, el Pallars o el Penedès.

4. Funcionalitat actual i escenaris futurs

De ben segur que n’hi ha més, però, per al turisme rural, hi ha tres grans reptes de futur que seran claus per a la seva competitivitat futura, tant per fer front a les propostes d’altres destinacions de turisme rural, com per seguir posicionat davant d’altres tipologies de turisme.
Alguns d’aquests reptes topen amb algunes normatives legals que, pensades per a grans empreses o en termes massa genèrics, acaben perjudicant les microempreses turístiques.
En qualsevol cas, la clau continuarà estant en la capacitat d’innovar, de seguir treballant per oferir propostes noves, diferenciades, arrelades al territori, liderades per població autòctona i que valorin els recursos de la destinació.

4.1 Creació de productes turístics territorials

El gran salt qualitatiu del turisme rural és la creació de productes que integren diferents serveis i que es poden vendre ja organitzats. La idea clàssica de paquet turístic aplicada al món rural té una singularitat molt especial, i és que, precisament perquè no hi ha grans reclams d’obligada visita, el que dóna valor a l’estada és el mateix viatge, el camí, el traslladar-se lentament d’un lloc a l’altre. Una vegada més la idea de tranquil·litat, ara vehiculada amb propostes com el senderisme o el cicloturisme.
Viatjar amb les cames com a mitjà de transport o damunt d’una bicicleta no és una activitat freqüent entre els turistes espanyols. Però els mercats emissors del centre i nord d’Europa s’interessen cada vegada més per Catalunya com a destinació turística per viatjar caminant o pedalant. Catalunya, en aquest sentit, s’està posicionant discretament com a destinació de senderistes i cicloturistes que vénen a fer estades de cinc, vuit, deu dies a les comarques rurals catalanes.
El valor afegit que comporta aquest fet va molt més enllà del poder adquisitiu d’aquests clients –gens menyspreable d’altra banda– i és que aquesta és una bona línia de desestacionalització i d’allargament de les estades més enllà del cap de setmana. A més, sol ser un públic molt receptiu a les propostes poc estridents, aquelles que encaixen amb menys friccions amb el territori.
Catalunya té una llarga tradició excursionista i això ha fet que sovint es confongui excursionisme amb senderisme. Ambdues propostes busquen experiències diferents i no necessiten els mateixos serveis. Però les expectatives que genera un mercat emergent com el senderista i la llarga tradició excursionista han desembocat sovint en propostes des del territori que no són del tot encertades. El principal exemple d’això és el tractament dels camins i la creació de rutes. Al marge de consideracions estètiques i paisatgístiques, l’excursionisme –i sobretot la seva derivació més esportiva, l’alpinisme– busca sovint un camí que porti al cim d’una muntanya, mentre que el camí que segueix un senderista ha de ser necessàriament un camí tradicional d’unió entre diferents nuclis de població o d’elements patrimonials molt rellevants. Per a il·lustrar aquesta qüestió, només cal veure com cada Administració que ha volgut apostar pel senderisme ha creat la seva pròpia proposta de rutes i de xarxes de camins, amb criteris de selecció i propostes gràfiques diferents per a cada cas, i, moltes vegades, s’han produït encavalcaments. El resultat és una profusió de senyalètica que aconsegueix l’efecte contrari al desitjat.
L’altre gran error de les propostes actuals és pensar que senyalitzant una ruta ja s’ha creat un producte. Molt vinculat a aquesta idea, també és un error pensar que són les administracions públiques les que han de crear els productes quan aquestes el que han de fer és assentar les bases perquè ho puguin fer les empreses privades. L’objectiu final de crear un producte és comercialitzar-lo i això és feina de les empreses, així ho marca la llei.
Algunes formulacions de senderisme en forma de ruta lineal com el Camí dels Bons Homes –del Berguedà a Montsegur passant per la Cerdanya– o amb un vessant més esportiu com les propostes del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici han desembocat en altres projectes de rutes transfrontereres com els Camins de la Llibertat del Pallars Sobirà cap a França o rutes de llarg recorregut com el Camí de Sant Jaume. Aquest últim, si bé sobre el mapa podria assemblar-se molt als tradicionals senders excursionistes de Gran Recorregut, presenta dues diferències clau: neix amb vocació turística, i, per tant, inclou en el projecte les empreses del sector, i té un fil argumental més enllà del territori com és l’espiritualitat del camí de pelegrinatge fins a Galícia.
Altres propostes segueixen un model de xarxa de camins a partir dels quals es poden traçar, no una, sinó infinitat de rutes. Itinerànnia del Ripollès a l’Alt Empordà o la xarxa de camins del Priorat en són dos bons exemples. A les Terres de l’Ebre estan ben situats per a aprofitar el dinamisme senderista del massís dels Ports pel seu vessant de Terol.
Pel que fa al cicloturisme, cal distingir l’oci amb bicicleta –sigui en forma de Centre de BTT o en traçat de via verda– dels productes turístics en què la bicicleta és el mitjà de transport. En aquest marc, el Baix Empordà i el Delta de l’Ebre són els territoris que actualment estan més ben posicionats per a la pràctica del cicloturisme. Alguna via verda o altres camins condicionats, com la Ruta del Ter, estan en bona posició per a fer el salt de l’oci al turisme.

4.2 Ús de recursos territorials singulars

De municipis rurals n’hi ha molts. Que, a més, vulguin atraure turistes cada vegada n’hi ha més. La competència per a atraure el visitant serà cada vegada més forta i, entre els gestors del turisme rural –públics i privats–, caldran bones dosis d’imaginació per a singularitzar-se i ser capaços de fer la pròpia proposta suficientment atractiva per a seguir en el mapa turístic. Moltes vegades s’ha dit que l’oferta turística del futur és aquella que encara no se li ha acudit a ningú. Veient d’on ve i on ha arribat el turisme rural aquesta afirmació agafa molt de sentit.
L’ús adequat dels recursos propis, d’aquells que veritablement singularitzen la destinació, serà clau per al seu posicionament i la consolidació en el mercat. Alguns  ja estan molt treballats, com el patrimoni cultural i natural més rellevant. Però n’hi ha d’altres de menys evidents com un endemisme, una presència, una percepció o un silenci. Ja hi ha propostes d’activitats turístiques en aquest sentit: rutes florístiques al Montsec i a tants altres indrets; sentir la presència de l’ós –no veure’l– a la Vall d’Aran; percebre l’espiritualitat de la Serra del Montsant; o escoltar el silenci a Corbera d’Ebre evocant els fets de la Guerra Civil. Cap d’aquestes propostes condueixen a engany, totes estan fonamentades en realitats del lloc i es desenvolupen en zones rurals.
Segurament un altre reclam que està cridat a assolir més presència en les propostes de turisme rural és el patrimoni immaterial i tot allò vinculat amb l’efímer. El primer perquè el visitant hi ha de posar molt de la seva part com a agent interpretatiu actiu; el segon, perquè el fet que sigui efímer obliga a veure-ho en un lloc i data concrets, cosa que fa més exclusiva l’experiència.
No cal deixar de banda les propostes complementàries tradicionals, ans al contrari, el potencial de negoci que hi ha entorn l’artesania i els productes locals –agraris o no– encara el poden fer créixer molt. Naturalment complementant-les i revestint-les de noves tendències com tot el que fa referència al moviment slow, la producció ecològica o la gastronomia basada en productes exclusius d’un territori. Tot el que fonamenti la transversalitat del turisme integrant altres segments de negoci com els restauradors o el comerç ajuda a diversificar l’economia del lloc i a posicionar-lo com a destinació.
Sí que és cert que algunes normatives tendeixen a limitar cada vegada més el marge de maniobra i que activitats tradicionals ara ja no es poden realitzar tal com es feien per qüestions de seguretat o higienicosanitàries. Si bé és necessari regular determinades activitats quan aquestes han de ser rebudes per tercers, en aquest cas els turistes, també és veritat que les normatives haurien de ser suficientment flexibles com per a poder-les adaptar a la realitat de les petites empreses turístiques. Si no, es corre el perill de perdre part del patrimoni en mans d’una llei inadequada.

4.3 Perspectives de les activitats esportives i d’oci

L’esport i les activitats d’oci més o menys esportives són dos elements clau per a moltes destinacions, ja sigui per a activitats organitzades puntualment, ja sigui perquè tenen les infraestructures necessàries per a acollir visitants que volen practicar una determinada disciplina.
La creació de la marca destinació turística esportiva pel Turisme de Catalunya ha portat algunes destinacions d’interior a certificar-se, com Banyoles-Pla de l’Estany, Sort, la Seu d’Urgell o la Vall d’Aran, encara que sovint és per a disciplines que utilitzen equipaments tancats.
Moltes d’aquestes activitats, però, tenen un component més social que no pas turístic, de manera que els beneficis que generen massa vegades es comptabilitzen com a turístics quan estrictament no ho són. El repte d’ampliar l’estada almenys amb una pernoctació no és fàcil perquè el protagonista no té la mentalitat del turista i la proximitat del lloc de residència li permet desplaçar-se en un sol dia.
Tot i això, l’oci que proposen les activitats turístiques, siguin esportives o no, són claus per a diversificar l’oferta d’un territori i per a presentar-se de manera atractiva al visitant. Una mostra d’això són les empreses d’activitats turístiques que figuren en els catàlegs de turisme de Reunions entre Volcans (Olot-Garrotxa) o del Meeting Point entre vinyes (Penedès).
Les propostes són moltes i molt variades, algunes ja tradicionals com les passejades a cavall, el ràfting o la visita guiada d’un museu; d’altres més noves com rutes enològiques, formació i coaching en temps d’oci, activitats terapèutiques, etc. I una vegada més, els productes d’oci que oferiran en el futur les destinacions rurals encara no estan sobre la taula.