1. Característiques geogràfiques de l’espai

Les comarques de muntanya del Pirineu català representen el 30% del territori i el 3% de la població de Catalunya, i produeixen el 3% del PIB català. D’acord amb la Llei de Muntanya 2/1983, aquestes deu comarques: l'Alt Urgell, l'Alta Ribagorça, el Berguedà, la Cerdanya, la Garrotxa, el Pallars Jussà, el Pallars Sobirà, el Ripollès, el Solsonès i la Vall d'Aran, es caracteritzen per tenir una altitud, un terreny pendent i un clima clarament limitadors per a moltes activitats econòmiques. Són comarques que disposen en abundància de recursos que són escassos en el conjunt del territori català; especialment d’aigua, neu, pastures, boscos i espais naturals. Les comarques de muntanya tenen les més baixes densitats demogràfiques de Catalunya i la població més envellida i un nivell d'infraestructures i equipaments més limitat que a les àrees urbanes, sobretot en el moment de redacció de la Llei de muntanya. Aquestes comarques també són les més allunyades dels centres urbans del país, fet que, especialment en el cas de les comarques més nord-occidentals, els determina un caràcter de territori perifèric, que s'accentua amb la difícil accessibilitat, conseqüència de les elevacions del terreny. Tots aquests components geogràfics, històrics i socials determinen la vulnerabilitat d’aquest territori, en propicien els seus desequilibris territorials i el fan poc favorable al desenvolupament econòmic ràpid en una economia equilibrada entre sectors.
Hi ha, a grans trets, dues grans diferenciacions geogràfiques entre les comarques de muntanya,
que són determinades per les diferències d'altitud que, al seu torn, són conseqüència de la seva latitud. Distingim, d’una banda, el grup de comarques del Pirineu occidental: l'Alt Urgell, l'Alta Ribagorça, la Cerdanya, el Pallars Jussà, el Pallars Sobirà i la Vall d'Aran, situades a l'extrem nord-occidental del país, a prop de la zona més muntanyosa dels Pirineus, anomenada tècnicament el Pirineu axial. Aquest grup de comarques constitueix un dels set àmbits territorials de Catalunya i rep el nom d'Alt Pirineu i Aran. Entre les comarques de l'Alt Pirineu i Aran hi ha una altra diferenciació interna important entre, per un costat, les comarques situades a major latitud, la Vall d'Aran, l'Alta Ribagorça, el Pallars Sobirà i una part de la Cerdanya, i, per l’altre, les comarques que se situen en latituds inferiors a aquestes i que presenten característiques geogràfiques i geomorfològiques pròpies de l'anomenat Prepirineu: l'Alt Urgell i el Pallars Jussà. En general, podem identificar paisatgísticament parlant el grup de comarques de l'Alt Pirineu i Aran com les que se situen en la regió biogeogràfica alpina segons la Directiva Hàbitats (92/43/CEE, de 21 de maig), mentre que la resta de comarques de muntanya se situen ja en la regió biogeogràfica mediterrània.
D’altra banda, aquestes quatre comarques de muntanya no incloses en l'àmbit de l'Alt Pirineu i Aran, el Berguedà, la Garrotxa, el Ripollès i el Solsonès, se situen en cotes més baixes i són més properes a la costa i a la regió metropolitana de Barcelona. Aquesta posició més meridional els ha proporcionat una major accessibilitat a les comunicacions i a la influència metropolitana, fet que va permetre que tinguessin un paper important en la primera industrialització. Per tant, a diferència de les comarques de l'Alt Pirineu i Aran, tenen un sector industrial desenvolupat que completa la seva economia. Les comarques de l'Alt Pirineu i Aran, en canvi, han passat de l'especialització agrària a la turística sense una prèvia industrialització i presenten, per tant, una clara orientació econòmica cap a la construcció, en primer lloc, i cap a l'hostaleria, en segon lloc, sense haver-s'hi pogut desenvolupar ni la indústria ni un sector de serveis diversificat.
Les comarques de muntanya ofereixen, en el seu conjunt, potents atractius naturals. Els boscos, els rius i el paisatge, en general, són el comú denominador de l'oferta turística de les comarques de muntanya. Al mateix temps, cadascuna de les deu comarques presenta les seves especificitats històriques, geogràfiques i socioeconòmiques. És fruit de la combinació de tots aquests factors i de la capacitat de saber-ne crear béns de mercat el que ha permès tenir a cada comarca una oferta turística més o menys singularitzada.
Els atractius naturals i paisatgístics de les comarques de muntanya es poden trobar de manera potenciada als Espais Naturals Protegits (ENP) d'aquest territori. Així, les comarques de muntanya i, en particular, les de l'Alt Pirineu i Aran concentren prop de la meitat de la superfície total d'espais naturals protegits que hi ha actualment en territori català. És a les comarques de muntanya on trobem l'únic Parc Nacional de Catalunya: el Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici i tres dels dotze Parcs Naturals de Catalunya: Parc Nacional Cadí-Moixeró, creat al 1983, Parc Nacional de la Zona Volcànica de la Garrotxa, creat el 198,2 i el de l’Alt Pirineu, creat el 2003. A més, el 40% del territori del conjunt de les comarques de muntanya i el 47% del de l'Alt Pirineu i Aran és superfície protegida.
L’oferta global de les comarques de muntanya és anomenada Pirineus-Prepirineus segons la classificació en marques turístiques que estableix l'organisme oficial Turisme de Catalunya del Departament d'Innovació, Universitats i Empresa. La complexitat geogràfica i administrativa dels Pirineus es reflecteix també en el fet que la seva promoció turística respon a diverses competències administratives. Així, malgrat que la comarca de la Val d'Aran s’inclou a la marca Pirineus-Prepirineus, té també marca turística pròpia: Torisme Vall d'Aran. El Patronat de Turisme de la Diputació de Lleida o de les Terres de Lleida a través del paraigua Ara Lleida integra la totalitat de les comarques de la província de Lleida. Per tant, la Cerdanya, malgrat és una comarca de la marca Pirineus-Prepirineus, rep el suport provincial del patronat Costa Brava-Pirineu de Girona. En alguns casos, a més, la comarca de l'Alt Empordà queda inclosa en la marca Pirineus-Prepirineus. En aquest capítol ens centrarem en les comarques de muntanya que estableix l'anomenada Llei 2/83.

2. Procés  de valorització turística

Des d'una perspectiva històrica, el turisme a la muntanya, a Catalunya, té el seu origen en la tasca divulgativa del Centre Excursionista de Catalunya (CEC), creat el 1876. El CEC va unir els vessants cultural i esportiu del moviment associatiu català i va ser una de les organitzacions que més va impulsar el coneixement de la muntanya i dels indrets més emblemàtics del territori català per la seva bellesa i la seva vàlua ecològica. La Secció d'Esports de Muntanya va copsar la popularitat de l'alpinisme i dels esports de neu, de la geologia i la geografia, i l'afecció per l'espeologia.
Els primers refugis de muntanya foren obra de Juli Soler Santaló, un dels socis il·lustres del CEC, que va editar el 1906 la guia La Vall d'Aran. El mateix any es construïa el refugi de la Renclusa al peu de l'Aneto, el cim més alt del Pirineu, i el 1916 el d'Ulldeter, al circ de Morenç (Setcases, Ripollès). Durant tota la primera meitat del segle XX, el CEC mantingué una activitat intensa i creativa. Va organitzar  nombroses seccions científiques: arquitectura, enginyeria, botànica, folklore i prehistòria, meteorologia i cartografia; va editar el primer catàleg de mapes de Catalunya i va constituir el fons cinematogràfic amateur més antic i ben conservat de l'Estat espanyol, alhora que era soci fundador de la Unió Internacional d'Associacions d'Alpinisme.
Fruit de la influència romàntica de la Renaixença, el CEC desenvolupà una tasca d'institució cohesionadora de la llengua i la identitat catalana, i participà també en diversos actes de caire cultural i polític, com la ponència de la divisió territorial de Catalunya el 1931. Després del parèntesi de la guerra i la postguerra, en el qual moltes de les seves activitats se centraven a donar suport al moviment de resistència de la democràcia, el CEC s'anà consolidant com una de les principals entitats socioculturals que promovien l'interès per les activitats esportives a la muntanya.
Tanmateix, el que entenem per turisme de muntanya actualment té poc a veure amb el que es practicava en l'excursionisme tradicional. El turisme del Pirineu s'ha anat consolidat, com els altres tipus de turisme, també paral·lelament a l'augment del nivell de vida de la societat, en general, i a la disponibilitat de més temps de lleure. Per tant, es tracta d'un turisme vinculat a les necessitats d'oci de la població urbana més que a un interès específic per la muntanya.
Fins ben entrat el segle XX, els precedents del turisme de muntanya actual es manifestaven en la pràctica de l'alpinisme i de l'excursionisme i, més minoritàriament encara, de l'esquí. Aquestes primeres expressions del turisme a la muntanya deixaren la seva empremta a través de la promoció dels refugis a l'alta muntanya i de les cases de vacances d'estil modernista que bona part de la burgesia barcelonina es feia construir en diversos indrets de la Cerdanya, de la Garrotxa i del Ripollès. També és a la muntanya, en concret a la comarca de l'Alta Ribagorça, on es creen les primeres residències cases de pagès del turisme rural, als anys seixanta del segle XX.
Però és, sense cap mena de dubte, la presència de la neu el principal element distintiu del turisme actual a la muntanya, a tots els nivells i efectes. La neu és el principal atractiu i l'esquí alpí la principal activitat que representa 300 milions d'euros a l'any en termes de volum de negoci, segons l’Associació Catalana d’Estacions d’Esquí i Muntanya (ACEM). Especialment a les comarques de l'Alt Pirineu i Aran, la promoció de l'esquí ha estat el leitmotiv per a la construcció d'urbanitzacions de segona residència (Vall d'Aran, Cerdanya, Pallars Sobirà).
És precisament el desenvolupament d'aquest model econòmic, que fonamenta l'atractiu dels paisatges d'hivern i la pràctica de l'esquí com a esport i com a activitat social, el que ha transformat l'economia i la societat d'aquestes comarques d'alta muntanya que, com ja s'ha comentat anteriorment, havien experimentat fins a final del segle XX un procés de pèrdua de població i de poder econòmic molt important. Per tant, els beneficis d'aquest model turístic són innegables. Sense cap mena de dubte, l'estació d'esquí de Baqueira-Beret ha exercit de referent del sector de la neu, acompanyada de la mà de l'oferta d'estacions d'esquí del país veí, el Principat d'Andorra. Baqueira-Beret és la segona estació d'esquí alpí més gran en superfície de l'Estat espanyol després de Formigal al Pirineu d'Osca. Així, la Vall d'Aran és de totes les comarques catalanes la que acull, amb diferència, major nombre d'esquiadors a l'any. La Cerdanya, l'Alta Ribagorça i el Pallars Sobirà concentren un segon grup important d'estacions d'esquí. Les estacions d'esquí de la comarca del Ripollès, el Solsonès i el Berguedà ocupen la tercera posició en nombre d'esquiadors. A una altra lliga juguen les estacions d'esquí de fons, que ofereixen  molt menor impacte econòmic, però contenen tantes o més possibilitats que les estacions d'esquí alpí.
Així, si fins als anys seixanta, parlar de turisme a la muntanya era pràcticament parlar d'excursionisme i els seus vessants més tècnics (escalada, esquí de muntanya, espeleologia, alpinisme en gel, etc.), a partir de l'obertura de l'estació d'esquí alpí de Baqueira-Beret i totes les que la van succeir, el turisme a la muntanya va començar a estar molt directament relacionat amb la neu.
L'escassa oferta hotelera al principi, l'augment global de les rendes per càpita, els increments de mobilitat lligats a la major disponibilitat de temps de no treball i, sens dubte, les pràctiques especulatives immobiliàries, han estat alguns dels principals factors que han afavorit la generalització del fenomen de la segona residència a partir dels anys vuitanta. Així, les comarques de muntanya tenien l'any 2001 el 28% d'habitatges secundaris, que en l'àmbit de l'Alt Pirineu i Aran s'incrementaven fins al 41%. Ambdues proporcions eren només superades per les comarques gironines i el Camp de Tarragona amb un 33% i un 38% respectivament. Totes molt més elevades que la proporció d'habitatge secundari del conjunt de Catalunya: el 16%.
Més tard, a partir dels anys noranta, un segon element important que ha donat impuls al turisme a la muntanya han estat els esports d'aventura. Els esports d'aventura que, en gran part s'associen amb esports d'aigua als rius, tenen una forta arrelada al Pallars Sobirà, on concentren el 28% de les empreses catalanes amb 16 establiments l'any 2000 de les 57 totals. Els esports d'aventura formen part també de l'oferta turística del Ripollès amb 5 empreses i de l'Alta Ribagorça amb 4 empreses. Des del final dels anys noranta, el tercer element que ha completat l'oferta turística pirinenca ha estat l'allotjament rural.
L'increment de l'activitat turística a les comarques de muntanya és la causa principal de l'augment de les rendes i del redreçament demogràfic d'aquestes comarques. Observem com les comarques de muntanya no han experimentat un clar creixement demogràfic fins a partir dels anys noranta. Sobretot són les comarques de l'Alt Pirineu, concretament la Vall d'Aran, la Cerdanya i el Pallars Sobirà les que experimenten majors índexs de creixement.

3. Activitats turístiques desenvolupades

La força del paisatge pirinenc i tots els seus components naturals fan possible, juntament amb un context socioeconòmic favorable, el seu aprofitament com a recursos turístics de primer nivell. Així, la marca turística Pirineus ha assolit unes xifres, tant a nivell d'oferta com de demanda, que se situaria en tercer lloc, després de les marques de costa (Costa Brava, Costa Daurada i Costa del Garraf) i de la marca Barcelona. La proporció de places hoteleres de la marca Pirineus representa un 8% del total  d'establiments hotelers de Catalunya, dada que és elevada tenint en compte el poc pes demogràfic d'aquest territori, mentre que la proporció de l'oferta hotelera pirinenca per nombre d'establiments supera la del nombre de places. En concret, la marca Pirineus concentra el 18% dels establiments hotelers de tot Catalunya, la qual cosa indica que es tracta, en gran part, d'establiments familiars, de petites dimensions. En canvi, a les zones de costa, un menor nombre d'establiments concentren major nombre de places.
L'oferta hotelera a muntanya presenta una distribució per comarques que distingeix tres grans grups. En primer lloc, la Vall d'Aran concentra el 25% del total de les places; en segon lloc, el Pallars Sobirà, la Cerdanya, el Ripollès i l'Alta Ribagorça junts sumen el 48%, és a dir, prop de la meitat del total de places hoteleres dels Pirineus. Finalment, en tercer lloc, tindríem el grup de comarques amb capacitat hotelera inferior al 10% de les places, que juntes sumen el 26% de les places: Alt Urgell, Berguedà, Garrotxa, Pallars Jussà i Solsonès. Per categories, els establiments de dues estrelles són els que tenen més representació, en segon lloc i amb valors propers, els de tres i els d'una estrella, i, en tercer lloc, els de quatre estrelles.
A nivell d'oferta d'allotjament rural, les comarques de muntanya concentren el 41% de les places de tot Catalunya, essent la proporció més alta de tots els àmbits, seguida per les comarques gironines i les comarques centrals, que concentren el 29 i el 24% respectivament. L'àmbit de l'Alt Pirineu i Aran, que no inclou les 4 comarques del Pirineu oriental, té la tercera posició amb un 20% del total de les places. Així, la distribució d'allotjament rural a les comarques de muntanya dibuixa tres tipus de comportaments. En primer lloc, destaca el grup de les comarques turístiques especialitzades en allotjament rural: Berguedà, Garrotxa, Pallars Sobirà, Ripollès i Solsonès. En segon lloc, s'observa el grup de les comarques que són turístiques però especialitzades en allotjament en hotels: Alta Ribagorça, Cerdanya i Vall d'Aran. Finalment, en un tercer grup hi ha les dues comarques menys turístiques del conjunt, Pallars Jussà i Alt Urgell, ambdues amb escassa orientació turística.
L'oferta de les comarques de muntanya en places de càmping no és tan important com en turisme rural, ja que ocupa una quarta posició en aportació al conjunt català, després de les comarques gironines i les de costa.
A nivell de demanda, les pernoctacions enregistrades als Pirineus ocupen la tercera posició, si agrupem totes les marques turístiques costaneres. L'estada mitjana se situa entre els valors més elevats de la costa i els més baixos de les comarques d'interior.
L'esquí, els esports d'aventura i el turisme rural es pot considerar que són els tres principals productes turístics de la muntanya. Pel que fa a la resta de productes turístics genèrics, als Pirineus només s'hi troben el 16% dels camps de golf de Catalunya amb 6 del total de 38 camps i 2 balnearis amb el 18% de les places de tot Catalunya.
L'oferta de serveis turístics complementaris a l'allotjament amb el distintiu de "turisme actiu" contempla un conglomerat de possibilitats adreçades, en general, a tots els públics: Bicicletes Tot Terreny (BTT), ràfting, piragüisme i hidrotrineu, rutes a cavall, barranquisme i trekking, tir amb arc i orientació, 4x4 i quads. La marca Pirineus està clarament especialitzada en aquest tipus d'activitats i és la que concentra més establiments de turisme actiu de totes les marques turístiques de Catalunya. D’altra banda, la pràctica de l'espeologia, l'observació d'aus i el turisme científic són, per ara, sectors que responen més a les necessitats de la demanda que de l'oferta. En una línia intermèdia, es trobaria la pràctica del senderisme que incrementa el nombre de seguidors però no és encara un producte suficientment promocionat ni integrat en el conjunt de l'oferta turística de cada territori específic.

4. Valoració general i escenaris futurs

Els factors que han propiciat el desenvolupament del turisme, com a sector econòmic, a les àrees de muntanya es fonamenten en els valors del paisatge i el patrimoni pirinenc. Tanmateix, el fort impuls que han experimentat les activitats econòmiques del sector serveis més relacionades amb el turisme, la construcció i l'hostaleria i restauració ha estat més el resultat d'un determinat model de creixement econòmic que no pas fruit d'una estratègia de promoció d'aquests valors per al seu aprofitament turístic.
Actualment, el turisme que es practica a la muntanya presenta la següent distribució territorial segons el tipus d'oferta que presenten els seus territoris diferenciats:
- El turisme que s'ofereix a les comarques d'alta muntanya, en les quals la pràctica de l'esquí té una funció determinant i vinculada a aquesta activitat hi ha la construcció de segones residències: l'Alta Ribagorça, la Cerdanya, el Pallars Sobirà i la Val d'Aran. En aquest grup de comarques, el model turístic té unes característiques molt específiques que es resumeixen en un elevat nombre d'habitatges de segona residència i una oferta d'activitats turístiques complementàries poc evolucionada. La majoria de les activitats complementàries giren entorn de l'esquí i, per tant, es tracta d'un turisme amb un fort component estacional, tot i que progressivament hi ha altres activitats que augmenten (rutes a cavall, senderisme, etc.).
- El turisme que articula la seva oferta fonamentalment entorn dels allotjaments rurals: el Prepirineu de Lleida, l'Alt Urgell i el Pallars Jussà.
- Les comarques del Pirineu oriental, el Berguedà, la Garrotxa, el Ripollès i el Solsonès, tenen un model menys definit com a grup però amb una oferta més singularitzada en elles mateixes. Així, totes aquestes comarques aprofiten els valors de la gastronomia, el paisatge, la cultura i el folklore popular i creen productes turístics concrets que complementen l'oferta bàsica d'allotjament i restauració. Especialment emblemàtic és el cas del turisme a la Garrotxa, que ha sabut integrar el Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa (PNZVG) i ha creat productes com la cuina volcànica, la xarxa de senders Intinerànnia i les rutes adaptades al cicloturisme. A més a més, el Ripollès i el Solsonès també tenen estacions d'esquí: Núria i Vallter 2000 i el Port del Comte. Per la seva proximitat amb Barcelona, però, aquestes comarques reben un turisme que utilitza menys l'allotjament, al mateix temps que el sector de la construcció no hi ha exercit el fort impacte que ha tingut a les comarques de l'Alt Pirineu i Aran i hi ha, doncs, molta menys segona residència.
Per concloure, destaquem tres aspectes que són centrals en la funcionalitat actual del turisme a la muntanya i a la seva evolució futura:
1. El caràcter heterogeni del turisme a les comarques de muntanya.
2. El debat sobre la crisi del model turístic desenvolupat fins ara.
3. L'oportunitat que els espais naturals protegits de les comarques de muntanya ofereixen per a promocionar un turisme més durable i integrat amb la resta de sectors econòmics.

4.1 El caràcter heterogeni del turisme

És important reconèixer, per a una futura planificació turística, les diferències entre les comarques de muntanya del Pirineu, on es poden trobar grans espais oberts i buits en molt bon estat de conservació i que tenen una clara funció ecològica, al costat d'espais altament urbanitzats i/o industrialitzats i que tendeixen a concentrar els principals impactes ambientals. Les diferències geogràfiques de les comarques de muntanya determinen les característiques del seu paisatge i, per tant, els seus atractius i el seu potencial turístic –entenent el paisatge com el producte final del conjunt d'elements abiòtis, biòtics i antròpics d'un territori–. D’altra banda, s'afegeixen a les comarques de muntanya diferents especialitzacions socioeconòmiques derivades fonamentalment de la seva posició territorial. Així, distingim les comarques del Pirineu oriental, molt més industrials, de les comarques de l'Alt Pirineu i Aran, molt més especialitzades en el model econòmic de turisme d'hivern i segona residència, en les quals s’han abandonat gran part de les activitats primàries i no s’hi ha pogut desenvolupar la indústria.

4.2 El debat sobre la crisi al model turístic desenvolupat

En segon lloc, cal tenir presents els reptes i les dificultats que les activitats turístiques afronten actualment. D’una banda, els de l'evolució global de l'economia, que condiciona els recursos econòmics disponibles per al lleure, alhora que s'obren nous mercats, i, de l’altra, la dependència de factors naturals i la pressió sobre el medi exercida pel mateix turisme, que fa perdre avantatges comparatius i deteriora les bases sobre les quals s'organitza aquest turisme.
Després d'anys de creixement sostingut es presenten una sèrie d'amenaces al model de desenvolupament turístic que ha dominat durant les darreres dècades, tant a Catalunya en general, com al Pirineu en particular. Per aquest motiu, el Govern de la Generalitat, l'any 2004 (Anuari Territorial de Catalunya 2004), considerà oportú obrir el debat sobre la validesa del model turístic que Catalunya havia desenvolupat. Els vols barats i una promoció basada en l'oferta de sol i platja eren considerats els principals factors del canvi de tendència. Així, malgrat que el nombre de visitants semblava que creixia –en set anys el nombre total de turistes estrangers a l'Estat espanyol va passar de 39,5 milions a 52,4 milions (un 32,6% d'augment)–, es detectava una reducció de la durada de l'estada. Al mateix temps, altres destinacions, tant de dins com de fora d'Europa, es mostraven cada vegada més competitives, en qualitat les primeres i en preu les darreres.
Responsables i directius de les principals marques turístiques catalanes coincidien que la demanda a Catalunya s'havia estancat. Al mateix temps, havien augmentat les places turístiques, amb la qual cosa els índexs d'ocupació havien baixat. Això semblava afectar el sector turístic del Pirineu, on s'havia enregistrat un 10% menys de contractació de serveis inferior a l'any 2003 i l'ocupació no havia passat del 75% en aquell mateix any, com tampoc no havia superat el 90% a les comarques de Girona en ple agost. També s'havia detectat al Pallars Sobirà una reducció del nombre de contractacions dels serveis d'esports d'aventura del 20% respecte l'any 2003, alhora que es percebia una important reducció de la despesa del turista. En aquest sentit, dades de l'aleshores anomenat Departament de Comerç, Consum i Turisme indicaven que el 60% dels turistes del Pirineu s'allotjaven en segones residències i altres habitatges gratuïts o llogats però amb una ocupació mitjana de només 17 dies l'any.
Es manifestava, també, que el que era obsolet eren les infraestructures (preu dels peatges, embussaments de trànsit i col·lapses a l'aeroport de Barcelona), els serveis que es donaven en alguns municipis (escassos aparcaments i manca d'accessos fora dels nuclis urbans) i la manera de fer promoció, ja que no podia ser que Catalunya, una de les comunitats que rebia més turisme de l'Estat, fos de les que proporcionalment gastés menys en promoció. Algunes opinions defensaven que el model encara era vàlid si es creava oferta complementària i el que convenia era atorgar “valors afegits” a les destinacions, fet que volia dir convertir els recursos turístics en productes turístics.
Davant d'aquesta situació, diferents responsables de l’Administració autònoma proposaven desaccelerar la inversió immobiliària i crear habitatges alternatius, impulsar el desenvolupament del sector hoteler i fomentar la revalorització del paisatge. S'observava consens entre les diferents veus implicades en el sector a l’hora de buscar els elements que permetessin disminuir l'estacionalitat, millorar la definició del producte i la qualitat del servei, cercar grups de visitants nous i específics i promocionar, en conjunt, els valors del patrimoni i el paisatge.
D’altra banda, dues amenaces importants que afectaven especialment l'Alt Pirineu i Aran completaven el debat. Per un costat, les conseqüències del canvi climàtic, que feien preveure una reducció d'un 40% dels dies de neu en cinquanta anys, i, per l’altre, l'abandonament de les activitats agràries, que havia dut a una pèrdua de qualitat en el paisatge.

4.3 Els espais naturals protegits i el turisme durable i integrat

La nova valoració social de la muntanya implica, d’una banda, una major sensibilitat per la conservació del medi i, de l’altra, la mercantilització de la natura i la muntanya. Així, la muntanya s'urbanitza i es consolida com un espai amb un triple paper: el d'espai natural i cultural que cal protegir, el d'espai turístic i de lleure, i el d'espai de producció i explotació de recursos, i es fa necessària la compatibilitat entre conservació i explotació. En aquest sentit, els Espais Naturals Protegits (ENP) presenten, amb una adequada promoció, el gran repte de permetre un desenvolupament turístic que integri les activitats agrícoles i ramaderes, preservi els valors naturals i promocioni els productes locals.
Així, a partir de la dècada dels anys vuitanta del segle XX, s'experimenta una creixent afluència de visitants als Espais Naturals Protegis, pels atractius que contenen a nivell paisatgístic i patrimonial. El Parc Nacional de Doñana, amb 376.287 visitants el 2007, és un dels Espais Naturals Protegits més emblemàtics d'Europa de zones humides. El Parc Nacional d'Aigüestortes, amb 341.749 visitants el 2007 i únic parc nacional català, per les seves dimensions i un baix pressupost, entre altres factors, acull un volum de visitants molt inferior al que enregistren altres parcs de la Red Nacional de Parques Naturales de España. Així, els Picos de Europa, amb 1.846.000 visitants el 2007, és el segon parc nacional més visitat després del Parque Nacional del Teide i, el més proper, el Parc Nacional d'Ordesa i Monteperdido, que va rebre 622.000 visitants el 2007.
Els Espais Naturals Protegits acostumen a ser llocs tradicionalment valorats per l'excursionista, al marge de la política de conservació ambiental. En els darrers anys, però, la gestió d'aquests espais ja no es planteja només en termes de conservació dels seus valors ecològics, sinó també com un espai susceptible d'oferir uns serveis especialitzats al visitant.
Però, més important que el nombre total de visitants, és el de la capacitat de càrrega que pot suportar cada espai en funció de la seva vulnerabilitat. Així, els Picos de Europa, malgrat tenen un elevat nombre de visitants, per les seves grans dimensions no experimenten una pressió humana superior als 2,8 visitants per ha. En aquest sentit, són significatives les reaccions de la població i de les institucions locals del Pirineu davant les propostes d'ampliació del Parc Nacional d'Aigüestortes, en les quals es poden identificar municipis que reclamen formar part de la superfície del parc pels seus beneficis, mentre que altres demanen ser-ne exclosos per les limitacions que els comportaria (Anuari Territorial de Catalunya 2004, p. 271; Anuari Territorial de Catalunya 2005, p. 262; Anuari Territorial de Catalunya 2006, p. 272). Recents estudis mostren la relació directa entre la força d'atracció dels Espais Naturals Protegits, que generen noves pautes de mobilitat residencial, l’augment de la demografia d'aquests territoris (Prados, 2009).
Actualment, doncs, es combinen dues tendències en relació als Espais Naturals Protegits. D'una banda, l'aparició d'organitzacions i associacions de defensa, protecció i promoció d'aquests espais, que tenen el seu paral·lel en la promulgació de sistemes de protecció i aminorament dels impactes negatius, i, de l'altra, l'augment de l'atracció per aquests espais.
El que és innegable, però, és la importància de la biodiversitat del Pirineu com una de les grans reserves biogenètiques d'Europa. En aquest sentit, la legislatura catalana i els convenis d'abast internacional signats per l'Estat espanyol avancen, no sense polèmica, en la recuperació d'algunes espècies de fauna extingida i la protecció d'altres espècies amenaçades. Són molt incipients, però, les iniciatives de treball cooperatiu entre els diferents agents socials per crear una estratègia de promoció turística que aprofiti els valors dels Espais Naturals Protegits de la muntanya per a una promoció turística d'alt valor afegit. En aquest sentit és recomanable conèixer la iniciativa creada a l’entorn del PNZVG, que du a terme la implantació de la Carta Europea del Turisme Sostenible (CETS) com una eina que permet articular de forma participativa i integrada la promoció del turisme sostenible.