1. Introducció

L’estructura territorial de Catalunya s’explica, sobretot, per la seva xarxa de ciutats, una densa constel·lació d’urbs que s’estenen per tota la geografia catalana. Sis de cada set catalans viuen en una localitat amb més de 5.000 habitants i, més de la meitat, en una ciutat habitada per més de 50.000 persones.
Potser la principal característica de la xarxa urbana de Catalunya és la seva diversitat. Hi ha moltes formes urbanes, una tipologia complexa que s’ha modelat amb els processos històrics, el context geogràfic i les relacions amb la resta de la xarxa. De manera esquemàtica, la xarxa urbana catalana està formada per quatre grans estructures. L’epicentre de la geografia urbana és l’Àrea Metropolitana de Barcelona, que es caracteritza per un sistema de relacions molt fort entre els nuclis que la integren. En segon lloc, destaquen la successió de ciutats mitjanes situades a l’entorn de la plana prelitoral, el corredor natural del país. Aquestes ciutats actuen com a centres d’espais comarcals molt ben definits, si bé el corredor més proper a l’àrea de Barcelona (el Vallès Oriental, el Vallès Occidental, l’Alt Penedès) està molt condicionat pels processos de metropolinització. Més enllà de la Serralada Prelitoral, les ciutats de la Catalunya Central situades sobretot en els cursos dels principals rius també actuen com a centres comercials i de serveis dels entorns comarcals propers. Finalment, les Terres de Ponent es caracteritzen per una trama urbana menys densa i una forta centralitat de la ciutat de Lleida.
A diferència d’altres regions turístiques, el turisme urbà a Catalunya està poc desenvolupat. Probablement, el dinamisme del turisme litoral i la forta capacitat d’atracció de Barcelona han limitat la seva capacitat de creixement. La geografia del turisme urbà de Catalunya és discontínua i està integrada per les ciutats mitjanes del país. Hem considerat les 48 ciutats catalanes amb més de 25.000 habitants, un llindar que defineix la condició de ciutat mitjana en el context de la Mediterrània, i hem exclòs la ciutat de Barcelona i els municipis de Blanes, Cambrils, Lloret de Mar, Pineda, Sitges i el Vendrell perquè el seu model turístic és clarament litoral.

2. El turisme invisible

L’organització territorial de la xarxa urbana de Catalunya condiciona també l’organització del turisme urbà. Les ciutats metropolitanes s’han caracteritzat històricament per la manca d’iniciativa turística. La força centrípeta de Barcelona i el predomini de la funció industrial no han afavorit la localització d’activitats i equipaments turístics. A mesura que la taca metropolitana s’ha anat consolidant, els municipis més propers a Barcelona han començat a crear una incipient oferta turística, sobretot en l’eix aeroport–port i també en el corredor del Vallès. El turisme de les ciutats mitjanes del corredor prelitoral està molt relacionat amb els fluxos de proximitat de les localitats costaneres, que es barregen amb els fluxos turístics propis. Per la seva banda, les ciutats de la Catalunya Central i les Terres de Ponent intenten atreure visitants a partir de la seva oferta cultural i comercial, amb resultats molt desiguals.
El turisme només ha tingut una certa incidència en les ciutats del corredor prelitoral i les ciutats de la Catalunya interior. Totes, excepte Salt i Sant Pere de Ribes, disposen d’una oficina d’informació i turisme integrada en la xarxa d’oficines de la Generalitat de Catalunya. Per contra, l’activitat turística de l’espai metropolità ha estat gairebé nul·la; en l’actualitat, només Badalona, Castelldefels i Sant Cugat del Vallès disposen d’una oficina de turisme. Tot i així, des de la dècada dels anys noranta i en els darrers anys amb major intensitat, el turisme s’ha incorporat en el pla estratègic de la major part d’aquestes ciutats.
Els tres models de turisme urbà comparteixen una sèrie de característiques comunes. En primer lloc, una preeminència de l’excursionisme, les visites sense pernoctacions, que deixen un feble rastre estadístic. En segon lloc, l’oferta turística es caracteritza per la seva diversitat: museus, centres comercials, oferta cultural, dinamisme comercial, esdeveniments... Molts d’aquests factors d’atracció no són dissenyats com a productes turístics, però a la pràctica aconsegueixen captar nous visitants. L’element comú a totes les ciutats turístiques és la feble incidència del turisme en l’estructura productiva del municipi. Les ciutats mitjanes es caracteritzen per un model econòmic diversificat, en que el turisme i el comerç tenen un pes relatiu feble. A diferència del turisme litoral que impregna la vida cultural, econòmica i social dels municipis, en els espais urbans el turisme es dissol en una estructura econòmica molt més complexa. Per això, el percentatge de població ocupada en el sector de l’hostaleria és sempre inferior a la mitjana catalana i molt més reduïda que en les localitats turístiques del litoral. Si en el municipi de Lloret de Mar la població ocupada en hostaleria representa un terç del total i en el conjunt de Catalunya supera el 5%, en les ciutats mitjanes catalanes se situa per sota del 3%, excepte en el cas del Prat del Llobregat, el municipi on se situa l’aeroport.
El segon símptoma de l’activitat turística és la planta hotelera, tot i que no reflecteix el flux d’excursionistes. Les 41 ciutats mitjanes catalanes estudiades disposen de 288 hotels i 21.601 places, és a dir només un 10% del total català. El perfil de l’oferta hotelera urbana és similar al perfil mitjà català. Els hotels d’una o dues estrelles representen el 64% del total d’establiments (el 67% a Catalunya) i el 31% del nombre de places (un 28% en el conjunt del Principat). Per contra, la capacitat mitjana dels hotels sí que és sensiblement inferior: els hotels catalans tenen una capacitat mitjana entorn de les 100 places, mentre que els hotels urbans (sempre excloent Barcelona) se situen en les 75.
La distribució territorial de la planta hotelera és molt desigual. La major concentració dels establiments se situa en el corredor prelitoral, en les ciutats mitjanes que disposen d’una oferta cultural i comercial molt activa i alhora es beneficien de la seva proximitat al front litoral. Tarragona, Girona, Figueres i, amb menor intensitat, Reus, disposen d’una planta hotelera relativament àmplia, que ha crescut de manera molt notable en els darrers anys, especialment en els establiments de gamma mitjana-alta. Girona presenta un sistema de gestió turística madur, basat en la seva oferta cultural. Disposa de tres oficines d’informació turística, un Convention Bureau, un punt de benvinguda, que actua com a gestor d’iniciatives turístiques, una targeta d’accés als museus de la ciutat (la M5 de Gironamuseus), un nou palau de congressos i una activitat firal considerable. És també el centre de la xarxa Camins de Sepharad 21ciutats, on encara es poden visitar les restes dels antics calls jueus. La planta hotelera ha crescut de manera molt notable en els darrers deu anys i està prevista la construcció de nou hotels nous, que incrementaran en prop de 1.000 places la capacitat actual. Tarragona també disposa de totes les estructures de gestió pròpies d’una ciutat turística: oficina de turisme, targeta turística (Tarragona Card), una densa xarxa de museus, Convention Bureau, un auditori amb capacitat per a 1.145 persones i unes restes romanes catalogades per la UNESCO com a patrimoni de la humanitat. Tarragona és la ciutat estudiada amb major nombre d’hotels i amb major capacitat d’allotjament.
Destaquen també les ciutats metropolitanes de Castelldefels, que es beneficia de la seva condició d’espai litoral situat en l’àrea d’influència de Barcelona, i l’Hospitalet de Llobregat. Aquest municipi representa molt bé l’eclosió recent del turisme metropolità, que ha sobrepassat els límits tradicionals de la ciutat de Barcelona. El nou espai de la Fira de Barcelona, la consolidació del corredor urbà de GranVia, la ubicació estratègica en l’eix que uneix Barcelona amb el port i l’aeroport i els grans equipaments sanitaris o empresarials (la Farga, l’Institut Català d’Oncologia) han afavorit el naixement d’una concentració hotelera significativa. El projecte de City Metropolitana, i per extensió GranVia L’H, preveu un nou creixement de l’oferta hotelera del municipi.
Lleida també disposa d’una planta hotelera considerable, amb més de 2.000 places i 26 establiments. La ciutat de la plana actua com a referent cultural, comercial i empresarial de les Terres de Ponent. La seva capacitat d’atracció es basa en la combinació d’una sèrie de factors, com l’accessibilitat (forma part de la xarxa de ciutats de l’AVE), l’oferta cultural (està integrada també en la xarxa de ciutats catedralícies), la Fira de Lleida o el turisme de congressos i negocis. L’any 2007 els hotels de la ciutat van acollir 132.591 persones i 216.869 pernoctacions, cosa que representa una mitjana d’ocupació d’1,6 dies. L’ocupació mitjana fou del 37,8% i només 21.054 visitants són estrangers. 
A l’extrem oposat, un nombre molt significatiu de ciutats mitjanes catalanes presenten una planta hotelera molt reduïda. Dels 41 municipis, 27 tenen una oferta hotelera inferior a les 500 places. Són establiments de petites dimensions, normalment d’una o dues estrelles, i que estan molt relacionats amb l’activitat comercial o econòmica, més que no pas amb la seva capacitat d’atracció turística.

3. Les ciutats, contenidors de cultura

Catalunya disposa d’una oferta cultural molt densa, amb una notable dispersió territorial. Els diversos processos històrics han fet bascular els centres de gravetat de la vida cultural i política del país d’unes àrees a unes altres: l’activitat comercial dels nuclis mediterranis durant el període clàssic, la vitalitat cultural del Pirineu durant l’alta edat mitjana, l’esclat de les ciutats mitjanes de la Catalunya moderna, la industrialització dels cursos mitjans del Ter i el Llobregat o les obres modernistes situades a l’àrea de Barcelona. Cada període històric ha generat els seus centres de producció i difusió cultural, de manera que la geografia dels nodes culturals catalans és, per definició, molt dispersa.
Tanmateix, les ciutats mitjanes són grans contenidors de cultura i, per això, disposen d’una oferta d’elements patrimonials superior a la mitjana del país. Una evidència d’aquesta concentració són els béns culturals d’interès nacional (BCIN), integrats a l’Inventari del Patrimoni Cultural Català. El 2007, l’Administració catalana ha inventariat 1.791 monuments considerats BCIN, dels quals 188 es localitzen en les 41 ciutats mitjanes analitzades. A més, les ciutats disposen de 4.332 monuments catalogats, és a dir, considerats béns culturals d’interès local. Les ciutats amb un major nombre de monuments incorporats al catàleg nacional són Girona, Tarragona, Tortosa, Lleida i Vic.
Les ciutats amb major densitat de monuments es caracteritzen per la diversitat de les seves peces més singulars, que permeten realitzar un recorregut per la història de la ciutat, des de les restes clàssiques a les edificacions barroques o neoclàssiques. Tanmateix, la geografia de l’oferta monumental se situa essencialment en el centre històric, el dipòsit patrimonial de les ciutats mitjanes mediterrànies.
En el triangle que delimita la ciutat medieval gironina se situen els elements més significatius de la seva oferta cultural, com la catedral, els Banys Àrabs, l’església de Sant Nicolau, la Pia Almoina, Sant Pere de Galligants, el Passeig Arqueològic o els Jardins de la Francesa. També la ciutat de Tortosa delimita entre les velles muralles (una de les peces més característiques del seu patrimoni) els vestigis de la Turtuxa àrab, la ciutat jueva o el creixement medieval. Algunes ciutats amplien la sèrie històrica dels seus vestigis fins al període clàssic, com les restes romanes de Badalona (la zona comercial del fòrum, el Jardí de Quint Licini, els conductes d’aigües o la casa dels dofins) o el Clos Arqueològic de Torre Llauder de l’antiga Iluro (Mataró). Però, evidentment, la major concentració de restes clàssiques del país es troben a la ciutat de Tarragona, catalogades com a Patrimoni de la Humanitat: l’amfiteatre romà, el fòrum local i el fòrum provincial, el circ o les muralles. 
A les ciutats metropolitanes, el pes del centre històric en el catàleg monumental és netament inferior. Hi predominen les restes del modernisme i del patrimoni industrial. Per exemple, a la ciutat de Sabadell podem trobar alguns vestigis notables dels segles XVI o XVII (com la Casa Duran o la Masia Can Rull), però el gruix del seu patrimoni es concentra en el XIX i començament del XX: el Vapor Buxeda Vell, l’església de l’Escola Pia, la Casa Fàbrica Turull, la Caixa de Sabadell de Jeroni Martorell o la Torre de l’Aigua (1918), que és la imatge de la ciutat. També Terrassa centra en el segle XIX la major part del seu catàleg patrimonial: la Casa Baumann, el Parc de Desinfecció, la Casa Alegre de Sagrera, el Mercat de la Independència... De fet, moltes ciutats metropolitanes, com Martorell, Sant Joan Despí o Viladecans, disposen d’itineraris modernistes.
Hi ha tres tipus de monuments entre les ciutats turístiques catalanes. En primer lloc, els nodes d’atracció són aquells elements que s’associen a la imatge de la ciutat i que tenen una rellevància suficient com per a generar fluxos turístics. La majoria dels monuments són nodes complementaris, és a dir, elements que no tenen la capacitat d’atreure visitants per se, però que actuen com a productes turístics per als turistes atrets per altres factors. Finalment, un gruix significatiu de monuments no tenen rellevància turística i no desenvolupen una funció recreativa i estan mancats dels elements de gestió bàsics: obertura, senyalització, adequació, informació...
La transició de recurs monumental a producte turístic s’ha desenvolupat de manera molt notable en el darrer decenni. El castell de Sant Ferran de Figueres és un exemple de les possibilitats de turistificació d’un recurs monumental: oferta d’espais per a ús públic o privat, organització d’actes culturals i itineraris guiats, que inclouen una visita en un vehicle tot terreny o el recorregut per les cisternes de la fortificació. Diversos municipis han creat centres d’interpretació, que actuen com a descodificadors dels elements culturals de què disposa la ciutat i el seu entorn, sovint recolzats en recursos tecnològics avançats: el Parc Arqueològic Mines de Gavà (obert des de 1993), el centre d’interpretació templari de Gardeny a Lleida (2007) o el Centre Gaudí de Reus, que actua com a avantsala del patrimoni modernista de la ciutat. Un altre mecanisme de turistificació dels recursos patrimonials és la creació d’itineraris o la recuperació d’antics recorreguts, com el Camí dels Monjos que uneix les localitats de Matadepera, Terrassa, Sant Quirze del Vallès i Sant Cugat del Vallès o el Camí de Sant Jaume, que passa per Igualada, Tàrrega i Lleida.
Alguns nuclis urbans desenvolupen també productes turístics basats en els seus recursos naturals. El més freqüent és l’adaptació dels espais verds del municipi per a un ús recreatiu, normalment orientat a la població local, com els Gallecs de Mollet, el Parc Agrari de Sabadell (que comparteix amb Badia del Vallès), el Parc Agrari del Llogregat al seu pas per Sant Boi o la Reserva Natural Remolar-Filipines, ja en el delta del riu. Però, en altres casos, la ciutat actua com a centre logístic (RBD) de les activitats turístiques de la regió relacionades amb els recursos naturals. Tortosa ha estat el centre de gravetat del desenvolupament turístic del riu Ebre i en els darrers anys ha creat la iniciativa Viu lo riu i el descens en les antigues muletes. Olot és també el centre de referència de les activitats turístiques del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, que actua alhora com a centre logística i porta d’entrada del parc; a més, en el municipi podem situar quatre dels volcans del parc (Montsacopa, Montolivet, Bisaroques i Garrinada) i l’espai recreatiu de la Font Moixina.
Les ciutats mitjanes catalanes disposen d’un nombre molt elevat de museus i col·leccions. En el conjunt de les ciutats estudiades, s’ubiquen 37 museus (149 en el conjunt de Catalunya) i 54 col·leccions (per 324 globalment). Si estudiem la localització dels equipaments museístics, constatarem la seva elevada concentració en uns pocs municipis, especialment a Tarragona, Girona i Manresa. En un sentit oposat, 9 localitats no disposen de cap museu o col·lecció. La dispersió també és molt notable si tenim en consideració el nombre de visitants registrats. Destaca, en primer lloc, la ciutat de Figueres, que és la seu del Museu de l’Empordà i el Museu del Joguet i, especialment, del Teatre Museu Dalí, el més visitat del país. Girona és la ciutat amb major nombre de museus, amb volums de visitants molt desiguals: el Museu d’Art, el Tresor de la Catedral, el Museu d’Història de la ciutat, el Museu del Cinema, el Museu d’Arqueologia i el Museu dels Jueus. Igualment és molt significatiu el nombre de visitants als espais museístics de Tarragona, essencialment dedicats al patrimoni romà de la ciutat; Tarragona és també la seu del Museu Nacional Arqueològic (MNAT). Els visitants als museus d’aquests tres municipis representen prop de les tres quartes parts del total de visitants a tots els museus de les ciutats mitjanes catalanes.
Els museus de les ciutats metropolitanes han tingut una capacitat d’atracció inferior, tot i que la xarxa de museus s’ha anat consolidant i millorant en els darrers anys. Algunes ciutats han aconseguit un nivell de visitants considerable, com l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont de Sabadell, creat el 1969 i reformat el 1995, el Museu Agbar de les aigües a Cornellà de Llobregat, la Biblioteca Museu Víctor Balaguer i el Museu del ferrocarril de Vilanova i la Geltrú i la seu del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, situat a l’antiga fàbrica Aymeric de Terrassa. En realitat, el Museu de la Ciència i de la Tècnica és un sistema territorial que han museïtzat diversos elements tecnològics del territori, amb un alt valor patrimonial. Formen part de la xarxa, el Museu de la Pell d’Igualada, el Museu de la Tècnica de Manresa, el Museu del Ferrocarril de Vilanova i la Geltrú i el Museu de la Rajoleta d’Esplugues de Llobregat.
La resta de museus es poden agrupar en tres grans categories. Alguns museus i col·leccions actuen com a porta d’entrada del patrimoni de la ciutat i de la comarca, com el concepte de Museu Obert de Cerdanyola del Vallès, el Museu Comarcal de Manresa, el Museu de les Cultures del Vi (VINSEUM) de Vilafranca del Penedès o el Museu dels Volcans d’Olot. Altres museus s’han especialitzat en una temàtica específica, que els dota de singularitat, com el Museu de la immigració de Sant Adrià del Besòs (que forma part de la Xarxa de Museus de la Immigració) o el Museu de l’Aigua de Salt. Finalment, la major part dels museus estan dedicats essencialment a la presentació del patrimoni local i tenen una incidència turística gairebé nul·la. 

4. Del negoci a l’oci

Les ciutats turístiques graviten sempre sobre dues estratègies: l’oferta d’oci i el turisme de negocis. Mentre que les fronteres del turisme d’oci són relativament precises (l’oferta recreativa, l’atmosfera urbana, els espais culturals...), la delimitació del turisme de negocis és molt més complexa. Sabem que un percentatge de les places d’allotjament en els espais urbans són ocupats per visitants que tenen com a motivació principal del seu desplaçament una activitat econòmica. En aquest àmbit, es poden considerar les fires i exhibicions, els congressos i seminaris o simplement les gestions laborals que necessiten equipaments turístics. El pes del turisme de negocis depèn essencialment del dinamisme econòmic del municipi i de la mobilitat laboral. En aquest sentit, les ciutats metropolitanes són les que presenten una major captació de fluxos laborals. En 17 dels municipis, més de la meitat dels llocs de treball estan ocupats per població resident en altres municipis, essent Martorell el cas extrem amb un 80%; en sentit invers, els municipis amb una mobilitat més reduïda són essencialment les ciutats situades a la Catalunya interior  (Lleida, Manresa, Igualada, Olot) o en el corredor prelitoral (Figueres, Reus, Tarragona). És evident que la mobilitat obligada no genera fluxos turístics, però sí que serveix com a indicador de la capacitat d’atracció de fluxos laborals i, indirectament, de formes de turisme de negocis.
Naturalment, el dinamisme d’aquesta tipologia de turisme s’explica també per la rellevància del teixit productiu. Les grans concentracions d’equipaments productius, especialment relacionats amb el sector quaternari, afavoreixen la demanda de formes d’allotjament i oferta complementària. És molt significatiu que, en els darrers anys, els grans projectes de regeneració urbana es basin en noves ofertes que combinen la recerca, la cultura, l’oci i el turisme. L’eix de revitalització de l’Hospitalet ha estat la Gran Via i City Metropolitana, dues actuacions que han permès l’atracció de centres comercials, corporacions (Vitalicio, Samsung) i equipaments de recerca (Institut Català d’Oncologia) amb la construcció de nous hotels. Al terme municipal de Sant Fruitós del Bages, al costat de Manresa, se situa l’equipament cultural del Món Sant Benet, un complex que agrupa l’espai patrimonial, més de 4.000 metres quadrats dedicats a congressos i seminaris i la Fundació Alícia, una entitat que treballa en el camp de la recerca en l’alimentació i la gastronomia. En el corredor cultural de l’Eix Macià, l’artèria que ha revitalitzat el sistema urbà de Sabadell, s’ha dissenyat la Ciutat de la Música. Per la seva part, Viladecans projecta el Parc Aeroespacial i el Parc de la Mobilitat de Catalunya.
Sovint, aquests processos s’inicien a partir de la recuperació d’un espai industrial abandonat. A Granollers, l’antiga Fàbrica Roca Umbert ha estat reconvertida en un complex cultural que allotja un centre de cultura popular, l’Hangar dedicat a les arts visuals, una sala polivalent i espais ofertats per a la producció audiovisual. Al municipi de Salt, l’espai industrial de la Coma-Cros és la seu del Museu de l’Aigua de la ciutat, la Biblioteca Central Urbana, l’Ateneu d’Entitats, una sala de conferències i un espai escenogràfic de grans dimensions. L’antic Vapor Turull de Sabadell està destinat a allotjar el museu d’art, el museu d’història i l’arxiu municipal.
El segon vector del turisme de negocis és la captació de congressos i seminaris, especialment de mitjanes dimensions. Pràcticament totes les ciutats mitjanes disposen d’espais públics per a aquestes activitats, però hi destaquen especialment els equipaments de l’Hospitalet, Girona i Tarragona. El municipi de l’Hospitalet s’ha beneficiat de l’ampliació de la Fira de Barcelona en el seu terme municipal, en una operació que inclou un centre de convencions, amb una superfície de 14.000 metres quadrats i una capacitat màxima de 5.600 persones, i l’Auditori, amb una capacitat per a 2.300 persones. El Palau Firal i de Congressos de Tarragona és un recinte singular que aprofita una antiga cantera, amb un auditori central que té una capacitat de 1.145 persones. L’Auditori-Palau de Congressos de Girona disposa d’una sala principal de 1.230 persones i una sala complementària de 400 places. Destaca també el municipi de Viladecans, on se situa l’Àtrium, el Cúbic (un espai al servei de les empreses) i l’espai de Can Calderon. La resta de ciutats disposen de centres amb auditoris de capacitat reduïda, entre les 300 i 400 places. En són alguns exemples el Recinte Flor de Maig de Tarragona, el Nodus Barberà, l’edifici del Sucre de Vic, la Farga de l’Hospitalet, el BCIN de Badalona o el Centre de Convencions de Sabadell a l’antiga fàbrica ABB.
Els organismes que actuen com a intermediaris entre la demanda i l’oferta de congressos i seminaris són el convention bureau, impulsats per les cambres de comerç i les administracions públiques. En l’àmbit d’estudi, actuen el Girona Convention Bureau, el Barcelona Província Convention Bureau i el Costa Daurada Convention Bureau, que operen en el conjunt de la demarcació i el Tarragona Convention Bureau i el Lleida Convention Bureau, que se centren en l’espai urbà.
L’àmbit amb major dinamisme és, però, l’activitat firal. Les fires han estat històricament un factor essencial en la centralitat urbana d’aquestes ciutats. De fet, en la primera delimitació comarcal de Catalunya, les fires i els mercats són un factor bàsic per a fixar els límits de les àrees d’influència urbanes. Com hem comentat, el principal complex firal de l’àmbit d’estudi és el que s’ha localitzat en el municipi de l’Hospitalet; l’ampliació de la Fira té un valor simbòlic molt rellevant perquè demostra
la potencialitat de l’espai metropolità més proper a la ciutat de Barcelona. La nova Fira de Barcelona, amb una portada dissenyada per Toyo Ito, està integrada per vuit pavellons i una superfície prevista de 240.000 m2 . En una altra escala, les localitats de Girona, Tarragona, Lleida i Reus disposen de recintes firals que intenten captar ofertes firals de dimensions mitjanes o un cert grau d’especialització. La Fira de Lleida opera des de 1946 i programa 22 activitats firals periòdiques, entre les quals la Fira Agrària de Sant Miquel és la més rellevant. La Fira de Reus, una de les més antigues del país, se situarà en el nou recinte del Tecnoparc. Exproreus, la fira multisectorial del municipi, opera des de 1942 i atreu anualment 170.000 visitants. Per la seva part, el Palau de la Fires de Girona és més recent (1984), programa una quinzena d’activitats firals, d’entre les quals destaca la Fira de Mostres, industrial, agrícola i comercial.
La major part de les ciutats mitjanes centren la seva oferta firal en una mostra genèrica, que actua com a aparador de l’àrea d’influència. Les fires solen tenir un origen agrícola i ramader i han ampliat la temàtica als sectors industrial i terciari. Alguns exemples d’esdeveniments firals són la Fira de la Puríssima de Sant Boi de Llobregat, l’antiguíssima Fira dels Enamorats de Vilanova i la Geltrú, Firesplugues, la Fira Comercial i Agrícola de Sant Vicenç dels Horts, Expocoloma, la Fira de Sant Isidre de Viladecans, Fira Despí, la Fira d’Espàrrecs de Gavà, la Fira de l’Ascensió de Granollers, la Fira de la Primavera de Martorell, la Fira de Sant Lluc d’Olot o la Fira de Sant Ponç de Castelldefels. Aquestes fires actuen també com a esdeveniments urbans i generen una agenda d’activitats que pot atreure puntualment un nombre considerable de visitants.
Més enllà de l’organització de fires genèriques, els altres municipis han optat per l’especialització, és a dir, la programació d’esdeveniments firals únics, amb la finalitat de dinamitzar els seus recintes firals. El Centre de Fires i Convencions de Sabadell, situat en l’antiga fàbrica ABB, programa anualment la Fira de Turisme, Oci i Aventura, juntament amb altres ofertes convencionals (Fira de Nuvis, Fira de l’Habitatge). L’espai firal de Cornellà de Llobregat, Fira de Cornellà, va obrir les seves portes el 1993 i en el recinte presidit per una piràmide de vidre s’hi organitzen anualment una quinzena d’activitats que atreuen 170.000 visitants anuals. La mostra més important és Agrotur, el saló nacional de turisme rural, que ha assolit una notorietat notable en un segment molt específic. Barberà del Vallès celebra anualment la Fira del Cavall, el Prat del Llobregat és la seu de la Fira Avícola, amb més de 100.000 visitants, i a Salt s’ha iniciat la Fira del Cistell. 
En un sentit més ampli, l’activitat comercial ha esdevingut un factor d’atracció de visitants. És evident que aquests fluxos no es poden considerar turístics, perquè no generen pernoctacions, però sí que contribueixen a incrementar el nombre d’excursionistes, perquè el comerç és avui una activitat recreativa. Un indicador de la vitalitat comercial d’un municipi és la seva superfície comercial. Si posem en relació els metres quadrats dedicats al comerç amb la població en els municipis d’estudi obtenim una relació molt forta. Hi ha, per tant, una oferta comercial que respon a les necessitats dels residents. En les ciutats de l’àrea metropolitana, la superfície per habitant és més reduïda per la capacitat d’atracció de la capital. Per contra, en les ciutats del corredor prelitoral o les ciutats interiors, la superfície per càpita és notablement superior. Les ciutats amb una major densitat comercial són Girona, Vic, Figueres, Igualada, Vilafranca del Penedès, Barberà del Vallès i Granollers. L’estratègia comercial dels municipis opta sovint per donar valor als centres urbans, amb la creació de corredors per a vianants, campanyes de promoció i una ambientació urbana adequada. En un sentit oposat, alguns municipis han creat grans concentracions comercials en les àrees periurbanes.

5. El turisme efímer

Les ciutats internacionals també poden aconseguir una notorietat turística per la rellevància dels seus esdeveniments. A Catalunya, totes les ciutats disposen d’una programació molt densa, tot i que sovint està orientada a la població local. Aquestes formes de turisme efímer responen molt bé a la reducció del cicle de vida del producte. Alguns exemples són el Festival Internacional de Titelles de Gavà, la Festa de la Llum a Manresa, el Festival de Cançó d’Autor de Reus, el Festival de Jazz de Terrassa, el Festival de Teatre i Animació al Carrer de Viladecans, el Festival Altaveu de Sant Boi de Llobregat, la Mostra de Músiques Religioses de Girona o la Festa del Renaixement de Tortosa. Girona ha aconseguit situar la ciutat en el mapa de les arts escèniques, amb la programació teatral de Temporada Alta. Els esdeveniments també poden vincular-se amb productes gastronòmics, com la Ruta del Xató i la Xatonada, proposats des de Sant Pere de Ribes o Vilafranca del Penedès.
A poc a poc, està prenent forma la vinculació entre els esports i l’activitat turística. La pràctica d’activitats esportives, les estades professionals, els campus formatius o els espectacles esportius comencen a ser considerats com a productes turístics. L’exemple més evident és l’impacte turístic del Circuit de Catalunya, que té un efecte evident entre els municipis on se situa el Circuit com la ciutat de Granollers. Les ciutats metropolitanes han aprofitat la rellevància dels clubs esportius locals per a impulsar projectes de turisme esportiu: el rugbi a Sant Boi, el bàsquet a Manresa i Badalona (amb el projecte Màgic Badalona) i l’hoquei a Terrassa. Castelldefels intenta aprofitar les instal·lacions olímpiques del Canal per al seu ús recreatiu i turístic.

6. El turisme emergent

La xarxa de ciutats mitjanes catalanes ha tingut un desenvolupament turístic discret, si el valorem amb altres formes de turisme del país o amb la rellevància del turisme urbà en altres regions de la Mediterrània. Els principals nodes del sistema són les capitals situades en el corredor prelitoral (especialment Girona i Tarragona) i la ciutat de Lleida, que basen la seva atracció en el patrimoni, la xarxa de museus i altres iniciatives orientades al turisme de negocis. Hi destaquen també altres ciutats secundàries del mateix entorn, com Reus, Figueres o Castelldefels. Altres ciutats interiors (Igualada, Vic, Olot, Manresa) es troben en un estadi de desenvolupament turístic inicial. Les perspectives de les velles ciutats catalanes situades en les rutes històriques de moviment cultural tendeixen a una progressiva polaritat, en la qual unes poques ciutats assoliran un nivell de rellevància turística significatiu.
L’espai metropolità ha viscut tradicionalment allu-nyat de les estratègies turístiques. La majoria d’aquests municipis no disposen, per exemple, de responsable municipal de turisme o no han obert encara una oficina d’informació i turisme. Molt recentment, uns pocs nuclis han apostat per la via turística en un doble sentit: donar valor al patrimoni, especialment industrial i modernista, que pugui captar els fluxos de proximitat dels turistes de Barcelona, i la potenciació del turisme de negocis en un sentit ampli, amb la creació de nous recintes firals, l’atracció de congressos i seminaris i la construcció de pols empresarials i tecnològics. L’eix Barcelona-port-aeroport i les ciutats de Sabadell i Terrassa estan liderant l’emergència del turisme metropolità, molt condicionat per la capacitat centrífuga del turisme que atreu la capital.