1. Organització turística: una aproximació

“La Missió suggereix que el Govern consideri també la manera de col·locar el turisme en un lloc més preeminent dins de l’Administració, i d’incloure els seus temes en el centre de les decisions econòmiques.” Cal dir que aquestes manifestacions les realitzava el Banc Mundial, en un altre temps històric: era l’any 1962, però, probablement, encara avui podrien ser preses en consideració.
Des de l’aprovació de la Constitució de 1978 i del vigent Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006, l’Estat espanyol només conserva algunes competències residuals en turisme, a causa del caràcter transversal d’aquesta activitat econòmica. No obstant això, resulta força evident que, tractant-se d’una activitat econòmica, i com que es produeix en un territori que proporciona recursos i atractius al turista i/o visitant, és l’Administració local, mitjançant la intervenció de l’Ajuntament i/o entitats locals a les quals correspongui de manera especial la matèria turística, la que haurà de respondre, atendre o satisfer les necessitats de turistes i/o visitants. Aquesta atribució de competències als municipis és conseqüència directa del reconeixement constitucional de l’autonomia municipal per la gestió d’interessos que li són propis (art. 137 i 140 de la Constitució Espanyola). La Llei de Bases de Règim Local inclou el turisme entre les competències que corresponen als municipis, competència que hauran d'exercir "en els termes de la legislació de l'Estat i de les Comunitats Autònomes" (art. 25).
D’altra banda, la mateixa Llei de Bases de Règim Local defineix tota una sèrie de serveis que en qualsevol cas es configuren com un deure per a determinades administracions locals. En aquests casos, els ajuntaments, en funció del nombre d’habitants censats en el seu terme municipal, hauran de prestar determinats serveis de manera obligatòria, amb independència del nombre de turistes que “circumstancialment” s’allotgen en el seu terme municipal durant un determinat període de temps (art. 26, de la Llei). Cal dir que, la majoria d’aquests serveis públics municipals es troben dimensionats en funció dels seus habitants i que la major part afecten directament o indirectament el turisme (López Palomeque, 2003), i generen, a voltes, greus problemes pel compliment d’aquests deures i pel seu finançament (II Congrés de Turisme de Catalunya, 2004).     
Tanmateix, les mateixes lleis d’ordenació del turisme de les diferents comunitats autònomes defineixen, alhora, les competències de les administracions locals en matèria de turisme, per mitjà de disposicions sectorials, que són les encarregades de concretar les funcions que han de desplegar els municipis dins del camp del turisme. Aquestes lleis defineixen les funcions que han de desenvolupar els municipis, que es poden resumir en les següents: la política de promoció dels recursos turístics del municipi i el foment d'activitats turístiques; la protecció i la conservació dels seus recursos turístics; l'atorgament de llicències municipals relacionades amb les empreses turístiques; les infraestructures turístiques de caràcter local; la gestió dels serveis públics relacionats amb el turisme; la informació turística; la participació en el procediment d'elaboració i execució dels instruments autonòmics de planificació turística que afectin el seu terme municipal; la intervenció activa en la declaració de municipi turístic o de festa d'interès turístic, etc.
L’art. 171 de l’Estatut vigent defineix el turisme com a competència exclusiva de la Generalitat i contempla les matèries pròpies d’aquest àmbit competencial. En aquest mateix sentit ho contemplava la Llei 13/2002, de 21 de juny, de Turisme de Catalunya i totes les actuacions portades a terme pel Govern de la Generalitat de Catalunya des de 1980.
En el període anterior a l’etapa autonòmica i amb la Generalitat provisional, la matèria turística s’integrà al Departament de Presidència, amb la creació de la Direcció General de Turisme, és a dir, que exercia les competències turístiques un Departament que ja en el seu inici no contemplà el turisme com a denominació pròpia.
En l’exercici d’aquestes competències, el Govern de la Generalitat de Catalunya ha produït diverses estructures i/o organitzacions, des del 1980 fins avui. Cal dir que en cap cas els diferents governs es varen plantejar la creació d’un Departament de Turisme, en el qual es poguessin dipositar les competències exclusives que sobre la matèria té la Generalitat de Catalunya.
Des de l’inici, amb la creació del Departament de Comerç i Turisme (1980), transformat amb posterioritat en el nou Departament de Comerç, Consum i Turisme, fins a la seva desaparició (1996) i la seva transformació en el Departament d’Indústria, Comerç i Turisme o els canvis polítics produïts a Catalunya (2003), Departament de Comerç, Turisme i Consum, Departament d’Economia, fins avui, on trobem la matèria turística dins d’un nou departament, que ni tan sols contempla en la seva denominació aquesta matèria, Departament d’Innovació, Universitats i Empresa.
Es tracta d’una evolució constant d’un tema difícil, discutible i sovint objecte de debats generats en el si de les diferents administracions públiques i/o privades vinculades al sector més important de l’economia catalana.
L’Administració pública pot definir-se com un conjunt d’ens públics i òrgans que s’emmarquen dins del poder executiu. D’acord amb l’ordenament jurídic vigent, la realitat politicoadministrativa espa-nyola es manifesta a través de dos tipus de comunitats ciutadanes, cadascuna de les quals compta amb les seves respectives administracions públiques: comunitats territorials i comunitats no territorials que donen pas a l’existència de l’Administració pública de caràcter territorial i a l’Administració de caràcter no territorial (Arcarons, 1999: 48).
En definitiva, el poder polític es dota al llarg dels anys de diferents instruments a l’hora d’adaptar les administracions públiques a les necessitats provocades pel desenvolupament del turisme en cadascun dels territoris, i formalitza el que es denomina política turística, que es materialitza en diferents models d’organització i administració del turisme i a l’hora de formalitzar les diferents accions i els eixos de la política turística (López Palomeque, 1998).
En el cas de l’atribució de competències en matèria turística a la Generalitat de Catalunya, no hi ha dubte sobre el seu contingut i el seu desenvolupament pel Govern de la Generalitat de Catalunya en els darrers anys.
Les competències bàsiques i fonamentals s’han desenvolupat i l’organització, l’ordenació i la promoció del turisme es porta a terme a partir de disposicions legislatives, administratives i diferents instruments que organitzen la gestió pública del turisme, tant pel que fa als aspectes polítics (departaments, conselleries, regidories, etc., amb diferents denominacions i continguts) com pel que fa al que podríem denominar promoció del turisme (marques turístiques, organismes públics de promoció, consorcis turístics, etc.). 

2. L’organització autonòmica. La racionalitat

L’organització autonòmica del turisme ha patit en els darrers anys canvis substancials, amb l’objectiu de racionalitzar el funcionament dels departaments de la Generalitat de Catalunya. És precisament en aquesta línia de racionalització que es planteja l’actual Decret 200/2007, de 17 de setembre, de reestructuració del Departament d'Innovació, Universitats i Empresa (publicat al DOGC  núm. 4967 – 13/09/2007).
Mitjançant el Decret 421/2006, de 28 de novembre, de creació, denominació i determinació de l’àmbit de competència dels departaments de la Generalitat de Catalunya, es va crear el Departament d'Innovació, Universitats i Empresa i es van determinar les seves competències (publicat en el DOGC núm. 4771 – 29/11/2006).
El Decret 571/2006, de 19 de desembre, va establir l'estructura bàsica d'aquest Departament (publicat al DOGC núm. 4785 – 21/12/2006) i és a partir del Decret 200/2007 que es produí el seu desplegament en la seva totalitat, amb l’objectiu de poder desenvolupar les competències assignades i cercant, a la vegada, una prestació de serveis més eficaç i eficient.
Un Departament (Departament d'Innovació, Universitats i Empresa), amb una multiplicitat de competències i una nova organització, que es justifica tal com queda reflectit en la pròpia web del Departament d'Innovació, Universitats i Empresa (http://www.gencat.cat/diue/departament/competencies/index.html), per:  “[...] El procés de globalització i canvi tecnològic ha suposat l’aparició d’un nou escenari econòmic a nivell mundial amb unes regles de joc diferents. Per tal d’afrontar els reptes que es presenten ara i potenciar l’adaptació de l’economia catalana al nou entorn, el Govern crea el Departament d’Innovació, Universitats i Empresa (DIUE) [...].”
D’altra banda, està vinculat al Departament d’Innovació, Universitats i Empresa, mitjançant la Secretaria de Comerç i Turisme, el consorci Turisme de Catalunya. Cal dir, però, que l’aprovació de la Llei 15/2007, del 5 de desembre de l’Agència Catalana de Turisme (publicat en el DOGC núm. 4967 – 13/09/2007), ha comportat la substitució del consorci Turisme de Catalunya per l’Agència Catalana de Turisme. La voluntat de la nova agència és oferir un model de gestió de promoció turística amb una major participació del sector privat.
La creació del nou ens és una actuació contemplada en el Pla de Govern de la Generalitat i és, a la vegada, una de les accions més destacades contemplades en el Pla Estratègic de Turisme de Catalunya 2005-10. Tanmateix, dóna resposta a una de les històriques peticions del sector empresarial, manifestada en el II Congrés de Turisme de Catalunya.

El Departament d'Innovació, Universitats i Empresa s'estructura territorialment de la manera següent:
a) Els Serveis Territorials a Girona. Àmbit territorial: comarques de l'Alt Empordà, el Baix Empordà, la Garrotxa, el Gironès, el Pla de l'Estany, el Ripollès i la Selva.
b) Els Serveis Territorials a Lleida. Àmbit territorial: comarques de les Garrigues, la Noguera, el Pla d'Urgell, la Segarra, el Segrià i l'Urgell.
c) Els Serveis Territorials a Tarragona. Àmbit territorial: comarques de l'Alt Camp, el Baix Camp,
el Baix Penedès, la Conca de Barberà, el Priorat i el Tarragonès.
d) Els Serveis Territorials a les Terres de l'Ebre. Àmbit territorial: comarques del Baix Ebre, el Montsià, la Terra Alta i la Ribera d'Ebre.
e) Els Serveis Territorials a la Catalunya Central. Àmbit territorial: comarques de l'Anoia, el Bages, el Berguedà, Osona i el Solsonès,
f) Els Serveis Territorials a l'Alt Pirineu i Aran. Àmbit territorial: comarques d'era Val d'Aran, l'Alta Ribagorça, l'Alt Urgell, la Cerdanya, el Pallars Jussà i el Pallars Sobirà.
g) Els Serveis Territorials a Barcelona. Àmbit territorial: comarques de l'Alt Penedès, el Baix Llobregat, el Barcelonès, el Garraf, el Maresme, el Vallès Occidental i el Vallès Oriental.

Els serveis territorials del Departament s'assimilen orgànicament a una subdirecció general.

3. L’organització provincial del turisme

Les diputacions són l’òrgan de govern de les províncies, que són entitats territorials formades per agrupacions de municipis. Les seves competències més importants són la coordinació dels serveis municipals per a la seva més adequada prestació, l’assistència jurídica, econòmica i tècnica als municipis, la prestació de serveis públics de caràcter supramunicipal i la cooperació al foment de tot el territori provincial, per això aproven anualment plans de cooperació a les obres i serveis municipals.
Les províncies no han tingut un especial tractament en matèria turística, ateses les seves especials característiques d’administració local de cobertura. No és el cas de la legislació turística d’Andalusia, Castellà-Lleó, Canàries (Cabildos Insulars) i, de manera especial, tampoc ho és en el cas de Catalunya, que en la seva Llei de Turisme contempla tot un seguit de competències circumscrites a la coordinació del foment i la promoció de l’activitat dels municipis, a la promoció dels recursos turístics de la província, a l’assistència i cooperació tècnica i econòmica als municipis (Llei 13/2002, de 21 de juny, de Turisme de Catalunya ( art. 71)).
No obstant això, d’acord amb l’article 36 de la Llei Reguladora de les Bases del Règim Local, ostenten una competència general d’assistència i cooperació tècnica, jurídica i econòmica dels municipis de la província, en qualsevol dels àmbits materials d’actuació, inclòs el turisme. És en aquest sentit que cal ressaltar la importància que tenen les competències assumides en matèria de foment de la imatge turística dels municipis de poblacions inferiors a 20.000 habitants i de la promoció de les marques turístiques, respectivament.
Aquestes competències són exercides mitjançant la creació d’ens i/o organismes de caràcter autònom (Patronats Provincials de Turisme, que trobem a Tarragona, Lleida i Girona) o mitjançant la creació d’àrees funcionals dins de la estructura i organització de la diputació provincial (Oficina de Promoció Turística, en el cas de Barcelona). Els Patronats són Organis-mes Autònoms dependents directament de l’Administració que els crea. Constitueixen una forma de gestió directa, igual que les Societats Mercantils de capital íntegrament de l’Ens Local (art. 85 de la Llei 7/1985 de 2 d’abril Reguladora de les Bases del Règim Local).
En qualsevol dels casos, el foment de la imatge turística (poblacions inferiors a 20.000 habitants i la promoció de les marques turístiques) és suficientment representativa per considerar la importància de l’organització municipal com a dinamitzadora de territoris i municipis, ja que sense l’assistència tècnica de les diputacions provincials difícilment podrien haver arribat a gestionar i posar en pràctica molts dels actuals projectes  i accions de desenvolupament turístic.

4. El turisme i l’organització comarcal

D’altra banda, la Llei de Turisme de Catalunya s’incardina amb les lleis que han procedit a una consideració global de les competències de les administracions públiques que operen en el territori de Catalunya. En aquest sentit l’article 70 considera les comarques com a administracions públiques competents en turisme, que regulen les competències corresponents als consells comarcals.
Tanmateix, correspon als consells comarcals, en relació amb les activitats i els serveis turístics de competència municipal:
a) Establir i prestar els serveis mínims inherents a la condició de municipi turístic, en cas de dispensa o en els supòsits especials establerts per la legislació de règim local.
b) Exercir, per delegació o per conveni, competències municipals.
c) Establir i prestar serveis o dur a terme obres, amb caràcter complementari dels serveis i les obres municipals.
Dins d’aquest procés exhaustiu i ambiciós d’atribució de competències, desperta molta curiositat el paper que hauran de tenir les noves vegueries en aquest procés de definició i atribució de competències i, a la vegada, la redistribució de competències turístiques que els seran assignades amb l’objectiu clar de desenvolupament de les competències assignades, de manera més eficaç i eficient.

5. El turisme i l’organització local

Les competències a favor dels municipis més habituals es troben definides en els articles 25 a 28 de la Llei 7/1985 de 2 d’abril, Reguladora de les Bases del Règim Local, on queden establertes de forma general per a tots els municipis espanyols. L’única diferenciació que estableix l’esmentada Llei es troba en el conjunt de serveis de prestació obligatòria, de l’article 26, que està estructurat per trams de població.
D’altra banda, les singularitats també es poden trobar en la normativa autonòmica, ja que la pròpia Llei, en el seu article 30, faculta les comunitats autònomes per constituir règims municipals especials quan concorren determinades circumstàncies, una de les quals és el predomini en el seu terme municipal de les activitats turístiques.
D’acord amb aquesta previsió legal, les diferents legislacions turístiques han intentat resoldre tres qüestions en relació amb l’estatut jurídic d’aquesta tipologia municipal: quins requisits es prenen en consideració per a declarar un municipi com a turístic; quin procediment s’ha de seguir per a la declaració de municipi turístic; quines són les conseqüències d’aquesta declaració.
La Llei de Turisme de Catalunya regula la figura del municipi turístic en els seus articles 18 a 22. Es considera municipi turístic el municipi en el qual “la mitjana ponderada anual de població turística sigui superior al nombre de veïns i al nombre de places d’allotjament turístic i el nombre de places de segona residència sigui superior al nombre de veïns” o, també, en els supòsits en què el terme municipal inclogui una àrea territorial que tingui la qualificació de recurs turístic essencial, és a dir, tots aquells que, conjuntament o separadament amb altres, tinguin la capacitat de generar els fluxos de turisme més rellevants i contribueixin a reforçar  la realitat de Catalunya com a marca turística global i a promocionar el país com a destinació turística.
Correspon al Govern de la Generalitat de Catalunya efectuar la declaració, prèvia sol·licitud del municipi  interessat i l’emissió dels corresponents informes preceptius previstos en la Llei, i els seus efectes tindran incidència tant en els aspectes competencials com de finançament.
Per a l’efectiva realització de les seves competències, les entitats locals utilitzen òrgans (Regidories) i ens (Patronats, Consorcis, Societats Municipals, etc.) diversos en funció de la importància del turisme dins del conjunt d’activitats econòmiques realitzades en el terme municipal o dels diferents nivells de sensibilitat turística que puguin donar-se en el si de l’organització municipal i de les organitzacions polítiques municipals.
Dels 946 municipis de Catalunya, a l’hora de l’organització del govern municipal, resulta excepcional l’atribució de les competències turístiques dins de l’estructura i l’organització d’una Regidoria amb denominació única i exclusiva turística. El més freqüent és la situació en què hi ha Regidories amb dobles i/o triples competències.
En el marc de les competències, tot i que és important l’existència de governs municipals en els quals el turisme tingui una estructura i una organització pròpia, no serà mai la solució més eficaç i eficient, si no es resol abans el problema endèmic de la manca de finançament dels municipis turístics (López Palomeque, 2003). Aquesta ha estat una reivindicació reiterada en els diferents Congressos, Jornades i Seminaris de Turisme, celebrats en els darrers anys i encara no ha estat resolta. No obstant això, el finançament dels municipis turístics continua essent un tema pendent no tan sols a Catalunya, sinó a tot Espanya (Ivars, 2003).  
Les conseqüències de declaració de municipi turístic són clares (article 19 i 20 de la Llei de Turisme de Catalunya). Ara bé, aquests articles presenten un seguit de bones intencions, però no arreglen ni condicionen amb rang de llei el problema de les finances dels municipis que reben turisme. A més, la major part d’ajuts prioritaris estan dins l’àmbit inversor i no del funcionament ordinari (Font, 2003).
Per consegüent i considerant que el municipi no tan sols ha de prestar els serveis a la població censada, sinó també a la població assistida, no és gens estrany que considerant el caràcter voluntari de la sol·licitud els municipis difícilment se la plantegin, si no es resolen abans els problemes del finançament local, que s’agreugen si més no en estar condicionats per la població real i no pas per l’assistida (Font, 2003).

6. Turisme, marques i administracions

La promoció turística és un dels grans reptes que es plantegen en el moment d’afrontar els nous i vells reptes del turisme de Catalunya i del màrqueting turístic en particular. En definitiva: com identificar noves estratègies, com organitzar-se i finançar-les per fer-les realitat (Bordas, 2001).
A El màrqueting de les nacions, Philip Kotler diu que tota nació “ha de confeccionar una estratègia a mida per aconseguir les seves metes i els seus objectius”. Turisme de marca és una accepció que darrerament ha estat un dels referents principals de la política turística catalana. Les marques poderoses fidelitzen la clientela, faciliten el màrqueting i permeten resistir millor els moments de crisi. De fet, la competència turística internacional és com més va més una competència entre marques (Bordas, 2001).
D’ací la importància de definir clarament les marques turístiques catalanes, a partir de la incardinació de la marca Catalunya amb la resta de marques turístiques catalanes, ja que si bé algunes tenen una llarga tradició turística, d’altres encara es troben en procés de consolidació i desenvolupament. 
Avui, el nostre turisme es defineix a partir d’una marca paraigua (Catalunya) i de deu marques turístiques que abracen la totalitat del territori català (Barcelona, Costa Brava, Costa Daurada, Costa del Garraf, Costa de Barcelona Maresme, Catalunya Central, Pirineus, Terres de l’Ebre, Terres de Lleida, Vall d’Aran). Cal  dir que, segons recents estudis de Turisme de Catalunya, el nivell de coneixement
de totes les marques turístiques, pel que fa als turistes visitants o turistes potencials, resulta a hores d’ara força notable, tot i que, com tot, pot ser millorable. 
No obstant això, tot i l’evolució que han tingut les marques turístiques catalanes, fruit del mateixa estructura i organització del turisme català i dels canvis esdevinguts en el mercat, la divisió realitzada pel Govern de la Generalitat de Catalunya planteja alguns resultats desiguals.
Segons Turisme de Catalunya, l’ens que gestiona la promoció turística del Govern de la Generalitat de Catalunya i les seves marques turístiques, la promoció de la marca Catalunya continua plantejant més complexitat que les marques territorials, que tenen una oferta molt més clara (Pirineus, turisme de muntanya; Costa Daurada, turisme de platja; Barcelona, turisme urbà). En definitiva, crear i dotar de poder una marca demana molt de temps i costa molts diners (Bordas, 2001).
Les marques esdevenen indispensables, si es vol que els territoris on vivim es consolidin i, tanmateix, es posicionin en el panorama turístic global sota el paraigua d’unes bones marques turístiques.
Cal dir que, al costat de marques turístiques consolidades internacionalment i amb cent anys d’història, com ara la Costa Brava, o altres marques que podríem dir que es “venen” soles, com pot ser Barcelona, Costa Daurada o Pirineus, ens trobem amb d’altres que tenen dificultats de consolidació i desenvolupament, fins i tot entre els mateixos empresaris que les haurien d’acollir. En el cas de la Costa del Garraf i, atesa la identificació de Sitges com a municipi turístic i destinació més reconeguda, resulta més útil per a identificar el tipus d’oferta que ofereix la pròpia marca Costa del Garraf. 
En el cas de la Catalunya Central es tracta d’una marca que vol aglutinar l’oferta turística de comarques com són l’Anoia, el Bages, el Vallès Oriental, el Vallès Occidental o Osona. Es tracta d’una marca, en aquest cas d’una nova marca turística no contemplada amb anterioritat, que agrupa territoris amb un gran valor però amb ofertes turístiques sovint molt diferenciades. D’altra banda, es produeix en aquest cas una clara dinàmica territorial que competeix en la capitalitat de la futura vegueria, o la mateixa dinàmica, esdevinguda històricament, en la clara competència entre Terrassa i Sabadell al Vallès Occidental. En tot això, l’estructura del sector turístic en aquestes comarques no es troba tan desenvolupat ni mou tanta activitat com en altres indrets.
Les marques es configuren com la divisió fonamental del territori en zones turístiques i han estat impulsades de manera fonamental pel Govern de la Generalitat de Catalunya, però, sovint, la seva execució concreta acostuma a dependre d’ens o consorcis d’àmbit local, on tenen un pes específic els consells comarcals i els empresaris turístics de la zona a l’hora de dirigir les polítiques de promoció de la marca.
La Diputació de Barcelona participa en la de la Catalunya Central, Costa del Garraf, Costa de Barcelona-Maresme i en la marca Barcelona, tot i que en aquesta darrera tenen un pes específic l’Ajuntament de Barcelona i la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. 
Les diputacions de Tarragona i Lleida també es fan càrrec de manera molt directa de la promoció turística de les seves marques: Costa Daurada i Terres de l'Ebre, d'una banda, i Terres de Lleida i Vall d'Aran, de l'altra. En aquest últim cas, però, el pes específic més important de la gestió recau en el Consell General d'Aran.
La més complexa és la marca Pirineus. Tot i la seva facilitat de projecció exterior, gràcies al coneixement internacional dels Pirineus, la marca l'ha de gestionar un consorci que agrupa tres divisions provincials i diversos consells comarcals, amb alguns interessos i problemàtiques diverses. Tot i això, és una de les més actives.

7. Aproximació a la realitat i propostes de futur de l’organització de l’Administració Turística Catalana

L’èxit turístic de Catalunya depèn que l’estada en una determinada destinació turística esdevingui una experiència gratificant per al viatger, en funció de la motivació primera del desplaçament i de les expectatives i necessitats que un cop en el destí es puguin anar generant. Perquè aquest èxit es produeixi i sigui socialment i econòmicament sostenible, cal que totes les administracions que actuen en el territori entenguin la importància del turisme per a Catalunya, mitjançant la necessària cooperació entre totes les administracions que intervinguin d’una manera o altra en el funcionament del sistema turístic. Tanmateix la creació i el desenvolupament d’organismes, ens, àrees funcionals o consorcis amb competències exclusives en matèria turística, tot i no que no són imprescindibles, sí que són necessaris per a la configuració d’un model d’organització turístic català propi, que segueixi liderant el turisme del nostre país.
En aquest marc es fa necessària la potenciació de la qualitat, la imatge diferenciada i el reconeixement internacional de totes i cada una de les marques turístiques de Catalunya. El reconeixement de Catalunya com a destí turístic s’ha de fer sobre la base de potenciar els avantatges competitius de totes i cadascuna de les seves marques i la seva capacitat de generar demanda, no sobre la base de diluir-les sota una sola plataforma o entorn de promoció.
Pertoca al Govern de Catalunya, i a les principals institucions del país, d’implicar-se directament en el desenvolupament de l’oferta de totes i cada una de les marques turístiques que faran més rica l’oferta del nostre país. Per tal d’afrontar els reptes de futur, el Govern de Catalunya, les diputacions, els consells comarcals, els ajuntaments i les entitats representatives de les ofertes turístiques empresarials hauran de continuar treballant conjuntament en les diferents estructures d’ens, consells i consorcis que tinguin per objecte la promoció i el desenvolupament turístic.