La llengua de signes catalana (LSC) és la llengua de les persones sordes signants de Catalunya. Es tracta d’una llengua natural, de modalitat gestual i visual, amb unes característiques pròpies que la fan única. L’Institut d’Estudis Catalans (IEC), com a autoritat normativa, en promou la recerca i n’estableix l’estàndard. En aquest sentit, el portal Llengua de signes catalana inclou la Gramàtica bàsica LSC, en què es representen alguns dels aspectes més importants de la gramàtica d’aquesta llengua.
Si bé les llengües de signes i les llengües orals presenten molts trets comuns, també hi ha elements que les diferencien i que deriven especialment de la modalitat amb què es produeixen i es perceben. Així doncs, les llengües de signes se situen en la modalitat gestovisual, mentre que les orals són de modalitat oroauditiva. Aquesta diferència fa que alguns aspectes, com ara l’expressió de les relacions espacials o de moviment, siguin més rics en llengua de signes que en llengua oral. L’ús de l’espai, per exemple, que permet situar objectes o persones, ofereix un grau més elevat de simultaneïtat en l’expressió.
La Gramàtica bàsica LSC descriu el contingut gramatical essencial de l’LSC, que es divideix en diferents apartats:
- Components bàsics del signe
- Nombre, temps i aspecte
- Classificadors
- Concordança
- Ordre bàsic dels signes
- Localització
- Afirmació, negació, imperatiu, i interrogació
En general, les llengües de signes fan servir els signes per representar una paraula, un concepte o fins i tot una expressió completa. A més, tenen un sistema de representació de lletres anomenat alfabet dactilològic, diferent en cada llengua, que serveix per lletrejar noms propis i presentar signes desconeguts o nous, entre d’altres. El portal de l’IEC recull també l’alfabet dactilològic de l’LSC.
Imatge de portada: Samantha Gades (Unsplash)
Apunts relacionats
