Nomenclàtor toponímic de la Catalunya del Nord: normativització, normalització i identitat lingüística
La Catalunya del Nord desperta polèmica. No només per la necessitat de finançament urgent de La Bressola, que té una funció clau en la preservació i normalització de la llengua catalana en aquest territori, sinó també per la controvèrsia que s’ha generat al voltant del topònim mateix, que és un símbol d’identitat i memòria històrica d’una terra. Batalles ideològiques a banda, què en diu l’Institut d’Estudis Catalans d’aquesta denominació?
D’acord amb l’IEC, en català, el terme més correcte des d’un punt de vista filològic és Catalunya del Nord (o la Catalunya del Nord, amb article), similar a l’Amèrica del Nord o Corea del Nord, i no la Catalunya Nord o el País Català, que encara s’empren en algun mitjà de comunicació. La denominació Catalunya del Nord ja constava el 1995 al Diccionari de la llengua catalana i és la que ja apareix en les principals obres de referència en català. De fet, és la forma utilitzada oficialment per l’Institut en el Nomenclàtor toponímic de la Catalunya del Nord, resultat de la col·laboració amb la Universitat de Perpinyà Via Domitia.
La toponímia forma part del patrimoni cultural de la societat a què està lligada, i mereix ser reconeguda i preservada. El Nomenclàtor toponímic de la Catalunya del Nord (2007), que s’ha elaborat seguint els criteris i recomanacions del Grup d’Experts de les Nacions Unides per als Noms Geogràfics, recull 2.400 topònims majors (noms propis dels nuclis de població, municipis i agregats) i alguns noms de lloc menors (masos, edificis, indrets, hidrònims, orònims, etc.). S’han seleccionat els noms de lloc més significatius situats entre les serres de l’Albera i de les Corberes. Així doncs, comprèn les comarques nord-catalanes dels Aspres, l’Alta Cerdanya, el Capcir, el Conflent, el Rosselló i el Vallespir, que han tingut diverses denominacions (fins i tot les que pretenen ignorar-ne la catalanitat).
Ateses les relacions històriques i administratives de les comarques nord-catalanes amb el Fenollet, també inclou, com a apèndix, els topònims d’aquesta comarca de llengua, i per tant toponímia, originàriament occitana. En aquest cas, inclou la forma occitana i catalana dels topònims, poc nombrosos, que tenen una forma històrica en llengua catalana.
Per a cada topònim de la Catalunya del Nord, se’n consigna la grafia correcta en català d’acord amb la normativa lingüística vigent, acompanyada de la forma oficial —o d’ús administratiu, quan no hi ha una forma oficial estricta— en la grafia francesa. S’inclou, a més, la pronunciació genuïna de cada topònim, d’acord amb la notació de l’alfabet fonètic internacional, però no la transcripció fonètica de les formes occitanes, que correspon a l’Institut d’Estudis Occitans.
