Freixe de flor


Fraxinus ornus L. (Oleaceae)

Cat.: freixe de flor, freixe d’olor, freixe valencià; Cast.: fresno de flor; Angl.: flowering ash.

Distribució i hàbitat

Sud d’Europa i oest d’Àsia. Boscos i torrents de muntanya baixa i mitjana, humits i frescos.

Descripció morfològica

Arbre caducifoli, de fins a 10 (20) m i d’escorça grisenca. Fulles de 20‐30 cm de llarg, oposades, compostes, imparipinnades (amb un nombre senar de divisions) amb 5- 9 folíols ovado‐lanceolats, de marges finament serrats. Inflorescència en panícula molt vistosa i olorosa. Flors hermafrodites, tetràmeres, petites, calze amb 4 lòbuls i corol·la amb quatre pètals llargs i estrets, blancs, més o menys lliures a la base, 2 estams amb filaments llargs i gineceu bicarpel·lar. Fruit sec i alat (sàmara), de 2-2,5 cm, eixamplat a la meitat superior per formar una ala que en facilita la dispersió pel vent.

Usos

Al Sud d’Itàlia i Sicília es cultiva per obtenir-ne el mannà, secreció ensucrada i gomosa produïda per unes incisions transversals practicades a l’escorça; el mannà s’utilitza com a laxant, amb un mecanisme d’acció suau que el fa recomanable per a nens i ancians. També s’empra l’escorça amb la mateixa finalitat. A Egipte s’usen les llavors en cuina i com a medicinals.