1. Introducció
  2. Naturalesa de la radiació
  3. Efectes de les radiacions
  4. Valors màxims admissibles
  5. Radiació làser
  6. Bibliografia

1. Introducció

La radiació és una forma de transmissió de l’energia, en molts casos imperceptible sensorialment i es considera un contaminant físic. Tot i això, la radiació a l’interaccionar amb la matèria pot generar canvis en la mateixa, produint, per exemple, un augment de la temperatura o la seva ionització . Quan la matèria és el cos humà, aquestes alteracions poden ocasionar diferents efectes per a la salut, el tipus i gravetat del qual depèn entre altres paràmetres de:

  • el tipus de radiació
  • la “quantitat” de radiació rebuda

Les magnituds utilitzades per a correlacionar les radiacions amb els efectes biològics que poden produir, són la dosi i la taxa de fluència d’energia:

  • la magnitud dosi, que es refereix a l’energia que diposita la radiació per unitat de massa del teixit on s’ha dipositat, se sol expressar en les unitats de J/kg
  • la magnitud taxa de fluència d’energia, es defineix com la potència del feix de radiació dividit per la secció del feix, per la qual cosa sol expressar-se en W/m2.

En funció de la naturalesa de les radiacions poden diferenciar-se entre les :

  1. corpusculars, que tenen una determinada massa en repòs.
  2. no corpusculars, sent merament una forma d’energia. Quant a les radiacions corpusculars, són fonamentalment partícules que emergeixen de l’àtom amb una gran velocitat. En la majoria dels casos aquestes partícules procedeixen de transformacions que sofreix el nucli de l’àtom. Quant a les radiacions no corpusculars, poden al seu torn ser de tipus:
    1. mecànic, necessitant un suport material per a la seva propagació (com és el cas del so)
    2. electromagnètic, podent-se propagar tant a través d’un medi material com també a través del buit.

A dalt

2. Naturalesa de la radiació electromagnètica

La radiació que ens ocupa està composta per ones electromagnètiques que es formen per l’existència simultània d’un camp magnètic (H) i un camp elèctric (E), perpendiculars entre si i perpendiculars ambdós a la direcció de propagació de l’ona. En les ones, el camp magnètic inicial, que varia amb el temps, genera un camp elèctric, que també varia en el temps. Aquest camp elèctric genera un altre camp magnètic semblant a l’inicial. A mesura que aquest procés es repeteix, l’energia es propaga a la velocitat de la llum. Quan es propaga en el buit l’esmentada velocitat, c, és de l’ordre de 3·108 m/s (en un segon recorre 300.000 km). Al propagar-se en l’aire pràcticament té aquesta mateixa velocitat, mentre que al propagar-se a través d’un medi material pateix una certa disminució en la seva velocitat de propagació.

L’amplitud tant del camp elèctric com del camp magnètic varia de forma sinusoïdal

Es denomina freqüència, f, al nombre d’oscil·lacions completes que porti a terme en un segon, així doncs les seves unitats són de s-1 que també rep el nom d’hertz (Hz). Es denomina longitud d’ona, l , a la distància que hi ha entre dues oscil·lacions completes. Així doncs del producte entre el número d’oscil·lacions completes que es porten a terme en un segon (f) per la distància ( recorreguda en cada una d’aquestes oscil·lacions completes, resulta la distància que recorre la dita radiació en un segon:

c = 3·108 m/s = f · l

Es defineix període, T, al temps necessari perquè es porti a terme una oscil·lació completa. Si f és el nombre d’oscil·lacions completes que se porten a terme en un segon, resulta que el temps necessari per a portar a terme una única oscil·lació completa, T, ve donat per T=1/f

El component bàsic i unitari de la radiació electromagnètica rep el nom de fotó. Mitjançant la mecànica quàntica es pot modelitzar els diferents modes de comportament del fotó, que en determinats fenòmens es comporta com si tingués una naturalesa corpuscular mentre que a la majoria dels fenòmens mostra una naturalesa netament ondulatòria. L’energia, E, del fotó resulta ser proporcional a la freqüència del fotó. La constant de proporcionalitat, h, rep el nom de constant de Planck i val 6,6·10-34 J·s. Així doncs E = h · f

La matèria amb què pot interaccionar la radiació electromagnètica està formada per molècules, les quals alhora estan formades per determinades combinacions d’àtoms . A la vegada, l’àtom està format per un nucli i per una sèrie d’electrons. Aplicant el símil del model planetari, els electrons tracen òrbites al voltant del nucli, necessitant d’una aportació externa d’energia per a abandonar aquesta òrbita i passar a una òrbita de major energia (procés d’excitació atòmica), podent fins i tot arribar a desvincular-se de l’àtom (procés d’ionització). En cas que el fotó incident tingui suficient energia, per a “arrancar” (ionitzar) un electró de l’àtom, es diu que és radiació ionitzant.L’estructura atòmica més simple és la de l’hidrogen, que consta d’un únic electró orbitant al voltant del nucli. L’energia mínima per a aconseguir arrancar aquest electró és de l’ordre de 2·10-18 Joules. Les ones electromagnètiques que no tinguin aquesta energia es diu que són no ionitzants.

De la relació E = h · f, resulta que la radiació no ionitzant té una freqüència inferior a 3·1015 s-1 . A partir de la relació c = 3·108 m/s = f · l resulta que dita radiació no ionitzant té una longitud d’ona major que 9,9·10-8 m.

En funció de la seva energia (dependent de la freqüència o de la longitud d’ona), les radiacions electromagnètiques tenen diversos modes d’interaccionar amb el medi material, la qual cosa comporta la classificació que es detalla a continuació.

Escala Hertz

Camps estàtics i de freqüència extremadament baixa (ELFs)

Com a camp magnètic estàtic d’origen natural, cabria indicar el camp magnètic terrestre.

Dins del grup de freqüències extremadament baixes, predominen els camps elèctrics originats tant per la xarxa de distribució de l’electricitat com pels equips que funcionen connectats a dita xarxa. En tot aquest grup la freqüència és de 50 s-1, ja que es tracta de corrent altern, que realitza 50 cicles complets en 1 s. Originàriament, les pantalles de visualització contribuïen a la generació de camps electromagnètics, si bé en l’actualitat són de baixa emissió, d’acord amb amb la normativa de compatibilitat de camps electromagnètics.

Denominació Freqüència Longitud d’ona Energia
Freqüència extremadament baixa (ELF) 0 a 30 kHz l >10 km 0 J a 2·10-29 J

Radiofreqüències (RF)

Són les freqüències més utilitzades tant en transmissió radiofònica com de televisió.

Denominació Freqüència Longitud d’ona Energia (J)
Freqüència baixa (LF) 30 kHz a 300 kHz 10 km a 1 km 2·10-29 a 2·10-28
Freq. Mitjana (MF) 300 kHz a 3 MHz 1km a 100m 2·10-28 a 2·10-27
Alta Freqüència (HF) 3 MHz a 30 MHz 100m a 10m 2·10-27 a 2·10-26
Molt alta Freq (VHF) 30 MHz a 300 MHz 10m a 1m 2·10-26 a 2·10-25

Microones (MO)

Les UHF s’utilitzen en la transmissió de televisió.

En telefonia mòbil s’opera a freqüències entre 400 MHz i 900 MHz així com a 1800 MHz.

Els forns de microones escalfen els materials per agitació de les seves molècules. Cada tipus de material requereix una freqüència determinada per a provocar aquesta agitació (freqüència de ressonància molecular). En el cas dels forns de microones domèstics, el material a escalfar ès l’aigua, operant a una freqüència de 2,45 GHz.

Denominació Freqüència Longitud d’ona Energia (J)
Ultra alta Freq (UHF) 300 MHz a 3 GHz 1m a 0,1m 2·10-25 a 2·10-24
Super alta Frec(SHF) 3GHz a 30GHz 100mm a 10mm 2·10-24 a 2·10-23
Extrem. Alta Freq (EHF) 30GHz a 300GHz 10mm a 1mm 2·10-23 a 2·10-22

Infraroig (IR)

L’ésser humà emet radiacions electromagnètiques dins d’aquesta banda, al dissipar calor per radiació. Els sistemes de visualització nocturna es basen en equipament que fa possible el visualitzar aquesta radiació que es troba fora de l’espectre visible.A més a més, la radiació infraroja també es manifesta en la utilització de llums de escalfament superficial així com en els materials que es troben a alta temperatura (foneries).

Denominació Freqüència Longitud d’ona Energia (J)
IR-C 300 GHz a 100 THz 1 mm a 3 µm 2·10-23 a 6,6·10-20
IR-B 100 THz a 214 THz 3 µm a 1,4µm 6,6·10-20 a 1,4·10-19
IR-A 214 THz a 385 THz 1,4µm a 780nm 1,4·10-19 a 2,5·10-19

Visible

El sol és la font natural de radiació electromagnètica més important. El seu rang de freqüència abarca desde part de l’IR fins part de l’UV, cobrint tota la franja del visible (del vermell al violeta).

Denominació Freqüència Longitud d’ona Energia (J)
Vermella 385 THz a 463 THz 780nm a 647nm 2,5·10-19 a 3,1·10-19
Taronja 462 THz a 513 THz 647nm a 585nm 3,1·10-19 a 3,4·10-19
Groga 513 THz a 522 THz 585nm a 575nm 3,4·10-19 a 3,5·10-19
Verde 522 THz a 611 THz 575nm a 491nm 3,5·10-19 a 4,0·10-19
Blau 611 THz a 707 THz 491nm a 424nm 4,0·10-19 a 4,7·10-19
Violeta 707 THz a 750 THz 424nm a 400nm 4,7·10-19 a 5,0·10-19

Ultraviolat (UV)

Les radiacions UV s’utilitzen en llums germicides (UV-C), llums de fototeràpia, llums de simulació solar (UV-A i UV-B), fotocopiadores (UV-A i UV-B), llums de contrast (llum negra, UV-A) o arts gràfiques. També els fluorescents tenen un cert component UV-A En la generació d’arcs elèctrics, també apareix una important contribució de component UV-A i UV-BRecordem que l’energia necessària per a ionitzar un àtom és de 2.10-18 J, de forma que veiem que part de la radiació UV-C és no ionitzant, però que la franja que treballa a energies entre 2.10-17 i 2.10-18 J, es radiació ionitzant.

Denominació Freqüència Longitud d’ona Energia (J)
UV-A 750 THz a 952 THz 400nm a 315nm 5,0·10-19 a 6,3·10-19
UV-B 952 THz a 1071 THz 315nm a 280nm 6,3·10-19 a 7,1·10-19
UV-C 1071 THz a 30 PHz 280nm a 10nm 7,1·10-19 a 2,0·10-17

Raigs X i raigs gamma (RX i gamma)

Alguns nuclis dels atoms poden estar en estat excitat, i de forma espontània tendeixen a la seva desexcitació on l’energia que li sobra la pot alliberar en forma de radiació electromagnètica, amb l’emissió del corresponent fotó gamma. Quan la desexcitació és a nivel dels electrons de l’àtom, la radiació reb el nom de raig x característics. Alternativament, també es poden produir raig x de frenada al modificar bruscament la velocitat de partícules amb càrrega elèctrica que es propaguen a través d’un mitjà material. En tots aquests casos es tracta de radiacions ionitzants.

A dalt

3. EFECTES DE LES RADIACIONS

Els tipus d’efectes biològics que poden produir les radiacions no ionitzants depenen fonamentalment del tipus d’interaccions que aquesta radiació provoqui en els teixits biològics afectats. Al quadre següent s’indiquen les interaccions més significatives en funció de la radiació implicada.

Rang de freqüència o de longitud d’ ona Tipus d’ interacció
ELF i per sota de les radiofreqüències
(de 0 s-1 a 10 kHz)
Inducció de corrents elèctriques
Radiofreqüències y Microones
(fins 300 GHz)

Inducció de corrents elèctriques

Absorció com energia rotacional i vibracional de les molècules que es transformant-se en calor

Radiació Infraroja
(1 mm > l > 780 nm)
Absorció com energia rotacional de les molècules, que es transforma en calor
Radiació visible y Utraviolada A, B y C
(780 nm > l > 100 nm)
Absorció com energia fotoquímica i calor
Radiacions electromagnètiques con l < 100 nm Ionització d’ àtoms i molècules

I d’un mode més detallat, els efectes que poden produir les denominades radiacions òptiques, que cobreixen tot l’espectre de les IR, visible i UV, vénen donat per:

Rang de freqüència o de longitud d’ ona Ulls Pell
Ultraviolada-C
l = 180 a 280 nm
Fotoqueratilis (còrnia) Eritema. Envelliment accelerat de la pell. Augment de la pigmentació de la pell.
Ultraviolada-B
l = 280 a 315 nm
Fotoqueratilis (còrnia) Eritema. Envelliment accelerat de la pell. Augment de la pigmentació de la pell.
Ultraviolada-A
l = 315 a 400 nm
Cataracta fotoquímica
(Cristal.lí)
Enfosquiment dels pigments. Reaccions de fotosensibilizació. Cremades de la pell.
Visible
l = 400 a780 nm
Lesions fotoquímiques i tèrmiques en la retina Enfosquiment dels pigments. Reaccions de fotosensibilizació. Cremades de la pell.
Infrarojos-A
l =780 a1400 nm
Cataractes, cremades de la retina Cremades de la pell
Infrarojos-B
l = 1400 a 3000 nm
Cataractes, cremada cornial Cremades de la pell
Infrarojos-C
l =3 µn a 1mm
Cremada cornial Cremades de la pell

En quant als camps electromagnètics estàtics i els ELF, en l’actualitat no es disposa d’informació concloent. Les dades disponibles es basen en:- Els camps magnètics estàtics i variables en el temps indueixen forces internes que s’oposen a la circulació d’ions en moviment i poden, per exemple, variar la velocitat del flux sanguini.- Les ones d’ELF, emeses en polsos de curta durada i alta intensitat, poden induir corrents elèctrics de determinada densitat en músculs i altres teixits, que exerceixen una estimulació directa de les cèl·lules musculars i nervioses.- Els “magnetofosfens”, caracteritzats per l’aparició al camp visual de llums tipus flaix que desapareixen al cessar l’exposició, són, probablement, deguts a la presència de corrents induïts que provoquen certa estimulació del nervi òptic o de la retina.- La presència de camps magnètics i d’ones electromagnètiques d’ELF (i freqüències superiors) pot afectar al funcionament dels marcapassos cardíacs, tant per la inducció de forces sobre components magnetitzables dels marcapassos, com per la interferència que les ones electromagnètiques puguin exercir sobre el funcionament elèctric de l’aparell.- En presència de camps magnètics elevats, les pròtesis metàl·liques (material magnetitzable) poden ser sotmeses a forces que modifiquen la seva situació i funció.

A dalt

4. Valors màxims admissibles

La CENELEC (Comissió Europea de Normalització Elèctrica), compta amb dos Reglaments:

  1. ENV 50166-1. “Exposicions humanes a camps electromagnètics de 0 Hz a 10 kHz” i
  2. ENV 50166-2. “Exposicions humanes a camps electromagnètics de 10 kHz a 300 GHz”. A més a més, de mode recent, la Comissió Internacional de Protecció de les Radiacions No Ionitzants (ICNIRP), va emetre en 1998 una Guia amb els límits d’exposició recomanats en l’exposició de camps elèctrics, magnètics i electromagnètics, per a freqüències de fins a 300 GHz (http://www.icnirp.de).

A més a més les recomanacions dins d’aquest àmbit donen lloc a les corresponents recomanacions del CONSELL (1999/519/CE, Recomanació del CONSELL de 12 de juliol de 1999 relativa a l’exposició del públic en general a camps electromagnètics – Diari Oficial de les comunitats Europees L199, p 59-70).

Els límits indicats en dits documents, respecte als nivells de H, B i E o del temps d’exposició diari, es basen en la prevenció d’efectes tals com els esmentats fins ara, existint a més a més una preocupació creixent sobre el paper que juguen les ones electromagnètiques en la generació de processos cancerosos, que si bé és coneguda i acceptada des de fa temps per a les radiacions ionitzants, s’ha despertat en els últims anys en el referent a les ones electromagnètiques d’extremadament baixa freqüència (ELF) i també de microones.

Dins d’aquest context, diversos estudis epidemiològics, realitzats principalment a Suècia, Estats Units, Gran Bretanya i Canadà, relacionen l’aparició de diferents tipus de leucèmia infantil amb l’exposició residencial a ones d’ELF, de 50-60 Hz, provinents de línies de conducció de corrent altern, així com d’altres tipus de càncer (cervell) en treballadors de companyies elèctriques.Aquests estudis troben una major incidència d’aquestes malalties en poblacions exposades del que seria previsible en poblacions semblants no exposades, relacionant el mecanisme biològic amb la presència de camps magnètics de densitat de flux “B” tan baixa com 0,3 µT i de freqüència 50 Hz o 60 Hz.En la norma ENV 50166-1 (fins a 10 kHz), els valors màxims previsibles s’han establert fonamentalment per a evitar els corrents induïts en l’interior de l’organisme, els vertígens i arrítmies cardíaques i els seus efectes adversos.

Dins d’aquest context es donen valors de referència, tant per al camp elèctric com per al camp magnètic:

Valors de referència per al camp elèctric

0 – 0,1

0,1 – 50

50 – 150

150 – 1500

1500 – 10000

42

30

1500/f

1500/f

1

t £ 112/E

t £ 80/E

t £ 80/E

Valors de referència per al camp magnètic

0 – 0,1

0,1 – 0,23

0,23 – 1

1 – 4

4 – 1500

1500 – 10000

T
1,4 T
320/f mT320/f2 mT80/f mT

0,053 mT

A l’espai lliure i a materials biològics 1 A/m = 4·P ·10-7 T

Existeixen diversos àmbits laborals en els que es pot presentar una exposició a radiació electromagnètica dins del rang les RF i de les MO: assecat de pintures, determinades tècniques dins de l’àmbit de la fisioteràpia, processos de soldadures elèctriques.

Dins d’aquest rang de freqüències també s’ha de tenir present l’ús molt estès de la telefonia mòbil, que opera dins del rang de les MO. La característica fonamental d’aquestes radiacions en la seva interacció amb els teixits biològics, és la transformació en calor de l’energia que transmeten. L’energia absorbida per unitat de massa de teixit biològic i per unitat de temps, es denomina Taxa d’Absorció Específica, sent coneguda per les sigles SAR (Specific Absortion Rate).

Aquesta absorció d’energia es manifesta en un increment de la temperatura dels teixits irradiats. A freqüències inferiors a 30 MHz domina l’absorció superficial, a la zona d’incidència de la radiació. A la Norma ENV-50166-2:1995 es considera que, per sota d’un valor de SAR de 4 W/kg, és difícil que es produeixin efectes adversos per a la salut per increment de la temperatura dels teixits, per la qual cosa els nivells de radiació proposats com a màxims són els que resulten d’aplicar un coeficient de seguretat a aquest valor. En el cas d’exposicions laborals el coeficient de seguretat és de 10, de manera que el valor SAR és igual a 0,4 W/kg; per al públic en general, i sobre aquest últim límit, el coeficient que s’aplica és de 5, en aquest cas el valor SAR és de 0,08 W/kg. A partir d’aquests valors s’estimen els de la intensitat del camp elèctric “E”, el de la intensitat del camp magnètic “H”i el de la densitat del fluix magnètic “B” o el de la densitat de potència de l’ona, necessaris per que la SAR corresponent sigui inferior a 0,4 W/kg en exposicions laborals.

Així doncs, per al rang comprés de 10 kHz a 300 GHZ els valors de referència donats per la norma ENV-50166-2, a més a més d’indicar-se valors màxims per al camp elèctric i per al camp magnètic, també s’indiquen valors màxims de la taxa de fluència energètica S, (potència per unitat d’àrea del feix de radiació, expressant-se en unitats de W/m2). A la taula que segueix es detallen els esmentats valors de referència:

0,01 – 0,038

0,038 – 0,61

0,61 – 10

10 – 400

400 – 2000

2000 – 150000

150000 – 300000

1000

1000

614/f

61,4

3,07 f½

137

0,354 f½

42

1,6/f

1,6/f

0,16

8,14 · 10-3 f½

0,364

9,4 · 10-4 f½

10

f/40

50

3,334 · 10-4 f

L’aportació d’energia tèrmica a les diferents parts de l’organisme pot provocar danys, fonamentalment en els òrgans amb menor irrigació sanguínea, atès que tenen una menor capacitat per disipar el calor. És per aquest motiu que els testicles, podent ser especialment sensibles, poden afectar a la producció d’esperma.

Alguns autors indiquen una possible correlació entre l’exposició a les radiofreqüències i microonesamb l’existència d’una afectació del sistema nerviós, coneguda com síndrome neurastènic (cefalees, anorèxia, cansament, confusió, tremolines, insomni.)

Des del punt de vista prevencionista, s’ha de tenir present que la presència de camps electromagnètics pot tenir incidència en el funcionament elèctric dels marcapassos o en la seva programació. El marcapassos és un detector de l’activitat elèctrica del cor i pot ser “enganyat” per la presència d’ones de radiofreqüència i confondre aquest senyal com provinent del cor, amb la qual cosa disminueix la seva activitat d’ajuda. Alguns marcapassos incorporen un filtre de freqüències que impedeix aquest efecte. Encara que en la fabricació d’aquests electromecanismes es té en compte la seva protecció front l’acció d’aquest tipus de radiació, existeix un risc residual per al portador, la magnitud del qual no és coneguda. Degut a aquesta incertesa, ha d’indicar-se, de forma visible, el risc i la prohibició d’accés als recintes en què existeixin aquestes radiacions. Indicar també que altres materials o mecanismes introduïts en l’organisme poden estar afectats per la presència de camps, elèctrics, magnètics i electromagnètics, com per exemple els neuroestimuladors, les pròtesis metàl·liques, etc.

A dalt

5. Radiació làser

És un cas específic de la radiació òptica, tractant-se de sistemes que emeten radiació electromagnètica en una estreta banda de longitud d’ona (monocromatisme), corresponent a les radiacions òptiques (ultraviolat, visible i infraroig). Les ones que formen la radiació làser estan en fase i viatgen en una determinada direcció (direcció del feix), amb molt poc d’angle de divergència. Aquestes característiques dels làsers fan possible concentrar una gran densitat d’energia a les superfícies desitjades.

La quantitat d’energia que és capaç de transmetre un làser està en funció de la potència del làser. Tant aquesta com la longitud d’ona d’emissió depenen del medi actiu, que és un conjunt d’àtoms o molècules amb determinats nivells d’energia, de mode que si s’exciten els seus electrons amb una font d’energia externa (sistema de bombament), emeten posteriorment una certa quantitat d’energia al tornar als seus nivells originals. Aquesta energia caracteritza al laser i serveix per a identificar-lo.

La utilització és extensa: lectors de codis de barres, cirurgia, teràpia, indústria metal·lúrgica, aplicacions militars.

El nivell màxim d’exposició a radiació làser a què pot estar sotmès un individu a la pell o als ulls, rep el nom d’exposició màxima permesa (EMP). Els làsers que en abasten l’EMP en menys temps són els que tenen major potència d’emissió. Dins d’aquest context, la filosofia de prevenció de riscos es basa més en criteris de prevenció d’accidents que no de malalties professionals, ja que en molt curt temps d’exposició poden produir danys tant reversibles com irreversibles.

En funció tant de la seva potència com de la densitat de potència (W/m2) del seu feix, els làsers es classifiquen en:

  • Classe 1:són els làsers denominats intrínsecament segurs, en els que no hi ha mode de funcionament possible en el que es pugi superar l’exposició màxima permesa.
  • Classe 2:tenen poca potència de sortida, no superant 1 mW. No són intrínsecament segurs, ja que la protecció ocular es basa en els reflexos de tancament de l’ull.
  • Classe 3A: tenen una potència màxima de sortida de 5 mW i una fluència de potència no superior a 25 W/m2, amb la qual cosa es limita a 1 mW la potència màxima incident a l’ull (considerant que té un diàmetre d’obertura de 7 mm). La visió del feix amb l’ajuda d’instruments òptics pot ser perillosa.
  • Classe 3B: que en operar en emissió contínua no poden superar 0.5 W mentre que per als làsers polsats l’exposició radiant ha de ser inferior a 105 J/m2.
  • Classe 4: són els que superen les condicions màximes de la Classe 3B.

Tots els equips làser han d’estar correctament identificats amb la corresponent etiqueta identificadora de la Classe que li correspon i de les precaucions a adoptar per al seu ús.

Un ús actualment molt estès, és el dels punters làser. Al realitzar indicacions en imatges i informacions sobre una pantalla, per exemple en sessions de formació. Com a equips de treball tècnic estan subjectes a la legislació de seguretat d’equips, al mateix temps que la seva comercialització està reglamentada. La norma europea aplicable al fabricant és la EN 60825-1,segons la qual com a molt podran ser làsers de la Classe 2, així doncs, amb una potència màxima d’1 mW. La protecció es basa a considerar que en cas d’incidència del feix, el tancament de les parpelles seria en un temps no superior a 0,25 s. En el moment d’adquisició d’un punter làser cal assegurar-se de la seva correcta classificació com a Classe 2 segons la norma EN 60825-1.

A dalt

6. Bibliografia

  • Comissió Internacional de Protecció de les Radiacions No Ionitzants Enllaç extern. D’aquest lloc web es pot baixar lliurement la “Guidelines for limiting expousure to time-varying electric, magnétic and electromagnetic fields (up to 300 GHz)”
  • Recomanació del Consell de 12 de juliol de 1999 relativa a l’exposició del públic en general a camps electromagnètics ( 0 HZ a 300 GHz). 1999/519/CE. Diari Oficial de les comunitats Europees. L 199 de la p 59 a la 70
  • CENELEC, ENV 50166-1. “Exposicions humanes a camps electromagnètics de 0 Hz a 10 kHz”. CENELEC, 1995
  • CENELEC, ENV 50166-2. “Exposicions humanes a camps electromagnètics de 10 kHz a 300 GHz”, CENELEC, 1995
  • Conceptes bàsics sobre fonaments dels camps electromagnètics Enllaç extern, preparat pel Lawrence Livermore National Laboratory.
  • Council on wireless technology impacts Enllaç extern
  • Algunas cuestiones sobre seguridad láser, Madrid, INSHT, 1996.

A dalt