Per allà de ben petits esmicolàvem les distàncies,
on esperava jo fermar indrets incauts, on sospirava per un bosc creixent en meva ment,
entre aigües dispares, ets un bèstia atemorit, xucles, ets un ànsies,
mai assaborit no, mai temptat no, mai no mai roent.
Ara, no t’entén ningú. No plores i no corres. No esperes. Passes.
Obres tot traçut les gargamelles, és i-maquinari el flautista,
baixen índexs són pistons, l’ara on l’ahir l’abans t’empasses.
Jeu el buit en cos, ton melic trumfat pallós, quan es tracta de vagons ets un artista.
Ets una mà amb sis arrugues, i una grua oxidada, i un neutró abandonat amb prop de mil segons,
cada pèl que t’hi estimes, floc i glaç i ensumat i tremps…
Tant de bo ens expliquessis com et sents i què hi veus en tons cons…
El temps mateix havia set clavat allà, en el cor del remoreig, vilment encadenat i sofert a embravides
raons. No havia estat una acció justa i alguns fins i tot s’aventuraven a desafiar aqueix càstig no
merescut, però no deixaven de banda la llàstima. Els habitants se’l miraven amb cert desassossec
des de fora de la varietat com inquiets perquè saltés, s’activés per a ells també i els privés de fixació.
I no volien, no volien. S’estaven bé amb ell immòbil i ells també en sense-temps…
Lliure o no, vell o portis nova era, ton gemec i teves alenades:
‘H’ o ‘ρ’ o un ‘estic’ braoles, peces, elements macabres, pistes,
hora és i sempre i en primavera i en ulls i en un diàleg.
O quan queda poc i jo sí ploro que m’acabo una o tres vegades,
rius de bona fe tu maleït tossut-dur-crònic i perenne, assenyales a la panxa,
àgil àdhuc el somrís de teves busques, com mai no mai tocades, pures centellegen clares i
immaculades.