Quan ho vaig llegir, ho deien precisament perquè, pensat així, res canviava. Per mi, però, ho va canviar tot.
Era un article innocent, lluny de ser sensacionalista. Una metàfora il·lustrativa en una revista menor de divulgació científica.
El títol ja ho deia tot: «Caiguda lliure».
L’escrit explicava, alegrement, una simplificació de les equacions de la relativitat general d’Einstein. Deia, sense cap remordiment, que la terra es complotava, respecte a l’espaitemps, de forma equivalent a un sistema accelerat. S’atrevia, inclús, a comparar-ho amb un ascensor: un ascensor en caiguda lliure.
Que no comprenien la gravetat del fet? Un ascensor! En caiguda lliure! Tot el planeta atrapat en una atracció de fira!
Era gravíssim, literalment: el problema era la gravetat. L’única forma d’escapar aquesta desafortunada trajectòria, narrava, era patir una acceleració equivalent en direcció contrària. Un fre que, aparentment, anul·laria el descens etern. Una manca d’atracció gravitatòria que seria el cable del meu ascensor.
No era difícil, el cas que m’ocupa? Vaig pensar indecís dalt del pont més alt. Realment, des de l’inici, el títol ho deia tot: caiguda lliure.