El descans que ens mou

6045810416_b7e1c2c91b_bLes flames dansen davant meu, escoltant el so de la simfonia eterna d’un món que es mou. Entenc ara aquest moviment imprecís, contemplat des de la llunyania, formant part d’aquest univers on sembla regnar un caos capritxós, però que és entès d’una forma molt precisa. Oceans agitats, pomes que cauen, galàxies que xoquen.
Gent que treballa.El descans que ens mou

Dilluns, despertar-se, córrer cap aquí i cap allà. Dimarts, adormir-se i perdre el bus; dimecres, arribar a l’oficina xop perquè, inesperadament, ha plogut. Dijous, amb unes dècimes de febre pel cansament; divendres, arrossegant els peus. Dissabte, posant les últimes pedres i netejant la casa.

Però ara és diumenge. Assegut davant de la llar de foc. Els nens corren i criden pel passadís i jo gaudeixo veient com juguen. Sis dies intensos i avui, per fi, tinc hores per a ells: descanso amb ells, tot i el soroll. L’Antia fa un castell amb els cubells de plàstic i he d’aturar en Marc, abans no el tombi. I al final el tomba, l’Antia esclata a plorar i l’àvia rondina perquè no pot concentrar-se en els seus mots encreuats.

Més tard dinarem junts: ens han estat intentant ajudar a cuinar; tot i fer nosa, hem deixat que en facin de les seves a la cuina.

Dolces flames que balleu dins meu! Deixeu que us ho digui: és aquesta la força que em mou. Certament, és aquest cansat repòs, desordre a la tranquil·la llar familiar, principi motor de mínima acció, que fa que el món funcioni des del seu primer instant. Què faria jo sense el setè dia!

Flama estimada: ara és diumenge, i aquí comença la creació.