Ho descobreixo;
que l’equilibri d’un castell és fruit de la suma silenciosa de moltes forces,
que els fluids també estimen i s’abracen amb l’excusa del menisc,
que hi ha imants que volen sense fer ús de motors ni ales,
que l’entropia de l’Univers és una escaladora incessant,
que l’elixir de la joventut és tenir valor per perseguir la llum,
i que la dansa de les galàxies la protagonitza una matèria amb por escènica.
És aleshores, després d’entendre-ho,
que els límits de la naturalesa ja no són en les equacions que la interpreten.
Inspirat en el poema de Joan Brossa “Després…” de Tarannà, 1975:
Després d’escriure el poema,
els límits de la pàgina ja no són
on va ser tallat el paper.