Enmig de l’eterna nit, flota a la deriva. Abandonat, ja sense la seva estrella guia, es dirigeix cap al no-res.
I el no-res l’atrapa.
Al principi és com quan era amb els seus, fa milers de milions d’anys. Una mà protectora que el mantenia a prop, acollit, que el feia sentir-se’n un més. Una força subtil però segura que l’animava durant els llargs hiverns amb la promesa de l’estiu, que sempre arribava. Era un cercle perfecte, i en la simplicitat de la seva harmonia recurrent, se sentia estimat. Així era abans que la seva estrella l’oblidés, abans que el seu lligam es trenqués i comencés la seva vida errant.
Però aquest cop és diferent. Aquest cop no hi ha harmonia; la mà protectora es converteix en unes urpes que tiren d’ell sense compassió, cada cop amb més força. I l’atrauen cap a si, esquinçant-lo, fent-lo trossos. No hi ha hiverns ni estius; el seu anhelat cercle perfecte es converteix en una espiral de bogeria i destrucció que ja no el deixa anar. I cau.
Cau cap a la nit que no té nom.
No és més que un petit planeta, és l’últim que pensa, quan el cor negre de la galàxia a la fi el devora.