«Ja era molt gran». «El meu condol més sincer». «Sempre marxen els millors». «Sembla que fos ahir que anàvem…».
Arrenco a córrer i deixo estar-ho tot enrere: el formalisme, el tanatori i les llàgrimes que degoten de la barbeta mentre corro i corro ben lluny. Però sobretot deixo enrere les cares: tantes cares conegudes i cap d’elles fa cara d’entendre-ho. Que no tornarà ja i no hi ha volta enrere, enteneu-ho.
Que a la termodinàmica no hi ha qui la contradigui. I encara més si és un principi! Qui pot contradir un principi: tres síl·labes rígides i tossudes i tota la història de la física donant-li la raó, és que no som ningú. Maleïda entropia, quantes vegades hauràs estat maleïda, i quantes més ho seràs.
Ja he corregut molt, estic cansat i em deixo caure sobre un banc, s’hi veu tot Barcelona. Aquest Univers, una mica a microescala, no me’n deixa escapar. Els cotxes van aquí i allà, les botzines se senten ara sí ara no, les persones semblen quasi brownianes. De totes les equacions que podien determinar el sentit del fluir del temps havies de ser tu l’escollida, la més omnipresent.
És primavera i els ocells n’estan al corrent, i també les petites formiguetes que recorren els carrers de la ciutat. Que no ho saben, ells i elles, que estem sent arrossegats cruelment? No, no ho poden saber. O potser tant els és, ja s’han domesticat a l’equació: ja han après a valorar cada segon perquè només serà el mateix un sol cop, han adoptat la irreversibilitat de l’acció.
Nosaltres, els beneits, hem après enlloc a llençar-nos contra allò que ens desagrada, i ens hem trobat amb la irreductibilitat de la naturalesa. Quin cruel càstig que pot arribar a ser el signe d’un increment, i alhora quina deliciosa restricció: que tot allò que vivim ho farem només un cop i que, en aquest caos, farem la vida.