La Llei 40/2015, d’1 d’octubre, de règim jurídic del sector públic, en el capítol VI del títol preliminar preveu un règim jurídic complet dels convenis: en recull la definició i els tipus, els requisits de validesa i eficàcia, el contingut mínim, els tràmits preceptius per subscriure’n i els seus efectes, la durada i l’extinció, els efectes de la resolució, i n’assegura el control per part del Tribunal de Comptes. Per tant, en el clausulat del conveni s’ha d’especificar el règim jurídic al qual se sotmet, amb un esment exprés a la Llei 40/2015, d’1 d’octubre, i ja no és necessari incloure en el clausulat cap referència a l’exclusió de l’aplicació de la legislació de contractes del sector públic. A Catalunya, hem de tenir en consideració la Llei 26/2010, de 3 d’agost, de règim jurídic i de procediment de les administracions públiques de Catalunya, que en el capítol II del títol IX, denominat «Relacions interadministratives», preveu les característiques generals, el règim jurídic, el contingut, el procediment i l’expedient, i també l’eficàcia i la publicitat dels convenis.

La Llei 40/2015, d’1 d’octubre, defineix els convenis en l’article 47 com: «els acords amb efectes jurídics adoptats per les administracions públiques, els organismes públics i entitats de dret públic vinculats o dependents o les universitats públiques entre si o amb subjectes de dret privat per a un fi comú».

Per tant, la Llei ja es refereix de manera general als «convenis» i supera la distinció entre els convenis de col·laboració i cooperació, que responen a la legislació anterior ja derogada. Per això, aquestes denominacions s’han d’adaptar a la categoria general de convenis que recull la Llei.

D’altra banda, per a més seguretat jurídica en la definició, la Llei exclou de la consideració de conveni:

1. Els protocols generals d’actuació o instruments similars que comportin meres declaracions d’intenció de contingut general o que expressin la voluntat de les administracions i part subscriptores per actuar amb un objectiu comú, sempre que no suposin la formalització de compromisos jurídics concrets i exigibles.
2. Els contractes. En conseqüència, els convenis no poden tenir per objecte prestacions pròpies dels contractes, perquè, en aquest cas, la seva naturalesa i el seu règim jurídic s’han d’ajustar al que preveu la legislació de contractes del sector públic.
3. Els encàrrecs de gestió, encàrrecs a mitjans propis i els acords de terminació convencional. En aquest sentit, cal aclarir que l’Advocacia General de l’Estat considera que els convenis que instrumentin la concessió de subvencions, incloses les subvencions nominatives, tenen la consideració d’acord de terminació convencional, de manera que no estan subjectes a la regulació general sobre els convenis que conté la Llei 40/2015, d’1 d’octubre, de règim jurídic del sector públic, en tenir un encaix adequat en l’article 48.9 de la Llei.

La Llei en l’apartat 2 de l’article 47 recull els tipus de convenis que poden subscriure les administracions públiques, els organismes públics i les entitats de dret públic vinculats o dependents i les universitats públiques, que han de correspondre a algun dels següents:

1. Convenis interadministratius signats entre dues o més administracions públiques, o bé entre dos o més organismes públics o entitats de dret públic vinculats o dependents de diferents administracions públiques, i que poden incloure la utilització de mitjans, serveis i recursos d’una altra administració pública, organisme públic o entitat de dret públic vinculat o dependent, per a l’exercici de competències pròpies o delegades. En queden exclosos els convenis interadministratius subscrits entre dues o més comunitats autònomes per a la gestió i prestació de serveis que en són propis, que s’han de regir quant als seus supòsits, requisits i termes pel que preveuen els estatuts d’autonomia respectius.
2. Convenis intraadministratius signats entre organismes públics i entitats de dret públic vinculats o dependents d’una mateixa administració pública.
3. Convenis signats entre una administració pública o organisme o entitat de dret públic i un subjecte de dret privat.
4. Convenis no constitutius ni de tractat internacional, ni d’acord internacional administratiu, ni d’acord internacional no normatiu, signats entre les administracions públiques i els òrgans, organismes públics o ens d’un subjecte de dret internacional, que estan sotmesos a l’ordenament jurídic intern que determinin les parts.

• Un conveni marc és aquell que fixa uns compromisos inicials entre els signants i que, posteriorment, pot donar lloc a la subscripció de convenis específics que concretin aquests compromisos inicials i que supera el concepte del protocol general d’actuació o instrument similar. En aquest cas, tant el conveni marc com cadascun dels convenis específics que se subscriguin requereixen autorització del Ministeri d’Hisenda, tret que es doni alguna de les excepcions previstes en l’Acord del Consell de Ministres de 15 de desembre, de les quals es tracta més endavant. La seva naturalesa s’ha d’especificar en la part expositiva del conveni, sense incloure-la en la denominació pròpia. Així mateix, tots dos convenis són independents, per la qual cosa poden tenir un termini de vigència diferent, independentment que el conveni específic se subscrigui en desenvolupament d’un conveni marc i durant la seva vigència.
   
• Un conveni tipus és un model de conveni del qual qualsevol òrgan, organisme o entitat pot disposar per facilitar la seva gestió interna. De conformitat amb l’article 50.2a de la Llei 40/2015, d’1 d’octubre, si el servei jurídic que correspongui ha informat d’aquest model normalitzat prèviament, no és necessari sol·licitar aquest informe cada vegada que se subscrigui aquest model amb diferents signants ni és necessari obtenir l’autorització de l’ens que pertoqui en cada cas, ja que es pot autoritzar el model de conveni normalitzat. Finalment, cal assenyalar que és possible l’adhesió successiva de signants a un conveni. D’aquesta manera, com a part del mateix conveni, s’ha d’incloure un annex que contingui un model d’acte d’adhesió al conveni, que permeti que, posteriorment, en diferents moments temporals, subscrivint aquest acte d’adhesió es puguin afegir signants al conveni. En aquest cas, n’hi hauria prou de subscriure aquest acte d’adhesió i inscriure en el registre de convenis la informació relativa als nous signants d’aquest conveni (ja inscrit prèviament). Aquesta adhesió té eficàcia des de la inscripció.

Els annexos dels convenis en formen part, per la qual cosa, per modificar-los, cal una addenda modificativa acordada per les parts i tramitar-la conformement als requisits que preveu la Llei. No obstant això, en el clausulat del conveni es pot preveure que les parts acordin en el futur, en el si de la comissió de seguiment, alguns aspectes de detall d’execució del conveni, i aquests acords no formen part del conveni. En aquest cas, no es requereix una modificació del conveni, sinó el simple acord entre les parts, sempre que no afecti el contingut mínim i essencial d’aquest conveni, el qual no pot ser objecte de modificació per part de la comissió de seguiment.

D’acord amb el que estableix l’article 112 de la Llei 26/2010, de 3 d’agost, de règim jurídic i de procediment de les administracions públiques de Catalunya:

1. Els convenis obliguen des del moment de la signatura, si no s’hi disposa una altra cosa.
2. Els convenis que afectin terceres persones, els que comportin una alteració de l’exercici de les competències de les administracions, organismes o entitats públiques, o dels òrgans administratius, i els altres en què així s’estableixi per llei o per reglament només són eficaços si, un cop signats, són publicats íntegrament en els diaris o butlletins oficials corresponents de les administracions implicades.

De conformitat amb l’article 49h de la Llei 40/2015, d’1 d’octubre, els convenis han de tenir sempre una durada determinada, que no pot ser superior a quatre anys, llevat que normativament es prevegi un termini superior. En aquest últim cas, s’hi ha d’esmentar expressament la norma que habilita per a una durada que superi els quatre anys. La Llei preveu la possibilitat de pròrroga del conveni per un període de fins a quatre anys addicionals, quan ho acordin unànimement els signants. Aquesta pròrroga es pot preveure d’entrada en el clausulat del conveni o acordar posteriorment. En conseqüència, la durada total màxima d’un conveni pot ser de fins a quatre anys, amb possibilitat de prorrogar-lo fins a quatre anys més, i arribar a un total màxim de vuit anys. Per tant, dins del contingut mínim del conveni se n’ha d’incloure entre les clàusules un esment exprés al termini de vigència, conformement als termes que preveu l’article 49h de la Llei esmentada.

1. Els agents públics de finançament o execució del Sistema espanyol de ciència, tecnologia i innovació, incloses les administracions públiques, les universitats públiques, els organismes públics de recerca de l’Administració General de l’Estat, els consorcis i les fundacions participades per les administracions públiques, els organismes de recerca d’altres administracions públiques, i els centres i institucions del Sistema Nacional de Salut, poden subscriure convenis subjectes al dret administratiu. Poden subscriure aquests convenis els mateixos agents públics entre si, o amb agents privats que realitzin activitats de recerca científica i tècnica, nacionals, supranacionals o estrangers, per a la realització conjunta de les activitats següents:
   1. Projectes i actuacions de recerca científica, desenvolupament i innovació.
   2. Creació o finançament de centres, instituts, consorcis o unitats de recerca, i infraestructures científiques.
   3. Finançament de projectes cientificotècnics singulars.
   4. Formació de personal científic i tècnic.
   5. Divulgació científica i tecnològica.
   6. Ús compartit d’immobles, d’instal·lacions i de mitjans materials per al desenvolupament d’activitats de recerca científica, desenvolupament i innovació.
       
2. Als efectes del que preveu l’article 49h de la Llei 40/2015, d’1 d’octubre, de règim jurídic del sector públic, la vigència dels convenis dels paràgrafs a, c, d i e de l’apartat anterior, vinculats a un programa o projecte espanyol, europeu o internacional d’R+D+I ha d’estar determinada a les clàusules del mateix conveni, i no pot superar en cap cas els cinc anys de durada inicial.
   Els signants en poden acordar unànimement la pròrroga, abans de la finalització del termini de vigència previst, per un període de fins a cinc anys addicionals.
   Els convenis de les lletres b i f de l’apartat anterior que afectin consorcis d’infraestructures de recerca europees, així com els convenis de la lletra b de l’apartat anterior pels quals es creen o financen centres, instituts, consorcis o unitats de recerca i infraestructures científiques que siguin agents del Sistema espanyol de ciència, tecnologia i innovació, poden tenir vigència indefinida, vinculada a la durada del corresponent centre, institut, consorci, unitat de recerca, o infraestructura científica, en funció del compliment dels fins per als quals es va crear, per les exigències del projecte científic, o per la naturalesa de les inversions que requereixi o l’amortització d’aquestes.
    
3. En aquests convenis, s’hi han d’incloure les aportacions realitzades pels qui hi intervenen, així com el règim de distribució i protecció dels drets i resultats de la recerca, el desenvolupament i la innovació. La transmissió dels drets sobre aquests resultats s’ha de realitzar amb una contraprestació que correspongui al seu valor de mercat.
    
4. L’objecte d’aquests convenis no pot coincidir amb el de cap dels contractes que regula la legislació sobre contractes del sector públic.
    
5. La creació de centres, instituts i unitats de recerca a través de convenis de col·laboració ha de tenir en consideració en cada cas les normes pròpies de constitució que hi siguin aplicables. 6. Així mateix, es poden subscriure convenis amb institucions i empreses estrangeres com a forma de promoció de la internacionalització del Sistema Espanyol de Ciència, Tecnologia i Innovació.

La Llei 40/2015 preveu com a formes d’extinció del conveni «el compliment de les actuacions que en constitueixen l’objecte», tal com recull l’article 51.1 d’aquesta Llei, i, a més, qualsevol de les causes de resolució que preveu l’article 51.2 de la mateixa Llei. En conseqüència, el clausulat del conveni pot remetre simplement a l’article 51 de la Llei o bé pot recollir tot el que preveu l’article 51 (i esmentar l’incís de l’article 51.1 i reproduir tota la llista de les causes de resolució de l’article 51.2 esmentat, perquè no cal seleccionar-ne només algunes). A més, si ho estimen les parts, pot recollir causes de resolució diferents i addicionals a les que preveu la Llei.

La Llei preveu de manera expressa en l’article 52 els efectes de la resolució dels convenis, la qual dona lloc a la seva liquidació. En aquest sentit, el clausulat del conveni pot optar per no esmentar res sobre aquest tema i posposar a un moment posterior, arribat el cas, el possible acord sobre com resoldre les actuacions en curs d’execució, o bé pot preveure d’entrada en el clausulat el pacte específic que les actuacions en curs d’execució es finalitzin, i en aquest cas sí que és necessari esmentar expressament un termini improrrogable per a això, transcorregut el qual el conveni s’ha de liquidar.

Tot conveni ha de recollir les conseqüències en cas d’incompliment de les obligacions assumides per les parts, ja que es tracta d’una de les matèries que s’hi han de preveure, de conformitat amb el que estableix l’article 49e de la Llei 40/2015, en regular el contingut mínim dels convenis.

La Llei estableix el règim de modificació del conveni com una de les matèries que s’han de preveure de conformitat amb l’article 49g de la Llei 40/2015, d’1 d’octubre, en regular el contingut mínim dels convenis. En conseqüència, en el conveni s’ha d’establir un règim de modificació concret o, si hi manca, fer una remissió expressa al que preveu la Llei, és a dir, la possibilitat de modificar el conveni per acord unànime de les parts.

De conformitat amb l’article 51.2 de la Llei 4/2015 una de les causes de resolució que dona lloc a l’extinció del conveni és l’acord unànime dels signants. Per formalitzar-la, s’ha de diferenciar la resolució dels convenis per acord mutu amb compromisos econòmics i sense compromisos d’aquesta naturalesa. Per això, per resoldre un conveni per acord mutu cal l’acceptació unànime de les parts, així com determinar els efectes de la resolució de conformitat amb l’article 52 de la Llei, de manera que cal distingir si del conveni es deriven compromisos econòmics o no i, si n’és el cas, la liquidació corresponent d’aquests compromisos d’acord amb les regles que preveu l’apartat 2 de l’article 52.

Un conveni subscrit entre diverses parts no pot substituir o deixar sense efectes sense més ni més un conveni anterior que hagin subscrit les mateixes parts, sinó que s’ha de resoldre el conveni anterior i, aleshores, signar el nou. Si es volgués dur a terme tots dos negocis jurídics en una unitat d’acte, seria possible sempre que quedés clar aquest punt en el clausulat del conveni. Per això, hauria de contenir una clàusula especifica en què constés l’acord unànime exprés de les parts signants, de conformitat amb l’article 51.2b de la Llei 40/2015, d’1 d’octubre, i també s’hauria de liquidar en cas d’existir obligacions econòmiques pendents de pagament.