Marta Ausona acaba de defensar la seva tesi “Alletaments de llarga durada i altres usos de la corporalitat en la criança”, un treball que parla de l’alletament i de la maternitat, dels vincles a través de la corporalitat però també del control social i de la forma en què la societat disciplina els cossos, i de manera  especial els cossos de les dones a l’espai públic. Ausona analitza les crítiques que reben les mares que alleten en períodes ‘llargs’ de temps, descobrint-hi al darrere les lògiques d’una societat patriarcal que ha sacralitzat l’individu i la seva ‘independència’. 

La tesi de Marta Ausona ha analitzat la lactància de llarga durada social i els usos de la corporalitat en la criança.

Acabes de llegir la teva tesi, felicitats!

Gràcies! 

Fer una tesi és un procés llarg i complex, què n’has aprés i què aconsellaries a les persones que estan transitant-lo?

És procés llarg i dur que té diferents fases que cal anar superant, perquè de vegades hi ha bloquejos, hi ha la necessitat d’allunyar-se i de deixar que allò reposi, hi han dubtes sobre si estàs seguint o no el camí “correcte”; sempre penses que podries fer-ho d’una manera molt millor… I al final és agafar una mica d’humilitat i saber donar-te per vençuda davant de la teva pròpia tesi i oferir el que pots, pensant que no és la teva última investigació, sinó que és la primera; que estàs aprenent en el procés, que potser és millor el procés que el resultat. I que un s’ho agafi sabent que no és un procés lineal, sinó amb diferents fases d’obertura i de tancament.

La teva tesi aborda l’alletament de llarga durada en tant que ús de la corporalitat en la criança. Explica’ns quin és el centre d’interès, el que t’interessava esbrinar i transmetre mitjançant aquest treball.

El meu interès era saber per què, en un moment donat, les dones que donen el pit senten pressions per deixar de fer-ho tal i com ho fan, quan ho fan a demanda i al llarg dels anys. La lactància materna és una pràctica que per un costat sembla molt exaltada des d’alguns àmbits o protocols de sanitat; mentre que des dels feminismes de la igualtat es considerada com una pràctica que “torna al passat”, en el sentit de situar a la dona en un rol de cuidadora, relacionant-la amb la maternitat intensiva i un ideal concret de ‘bona mare’, un control social que té la missió de que cap mare encaixi en ell.

La qüestió de la restricció del temps ens parla del nostre propi ordre simbòlic, de la ‘mesura’ i de com construïm les pautes, i sobre el control social que s’exerceix a través del control dels cossos. També ho he vinculat amb les relacions entre dependència/independència, ja que en l’ordre individualista occidental el valor de la independència és quelcom que no està qüestionat, que sempre és bo. Aquesta és una lògica que en el fons està ocultant dependències no només emocionals, corporals i físiques, sinó fortes dependències econòmiques estructurals. En aquest sentit, una de les crítiques que més reben aquestes mares és que donant el pit a demanda no s’està fomentant la independència dels fills/es, que se’ls està ‘malcriant’, acostumant-los a exigir el que volen, a satisfer les seves necessitats en el moment en que les senten i que no estan, per tant, incorporant una disciplina corporal, entesa en els termes de Foucault.

Per tant, amb el terme “alletament de llarga durada” la nostra societat es refereix a aquelles lactàncies que s’estenen més enllà del que estipula la ‘norma’. En quin punt, a la nostra societat, l’alletament esdevé “de llarga durada”?

Al principi tenia la dificultat d’establir-ho, perquè de fet a aquestes lactàncies també se’ls hi diu “lactàncies perllongades”, quelcom que per mi marcava una anomalia, perquè “perllongat” és allò que es fa més enllà de la norma. Per això, jo vaig escollir dir “de llarga durada social”, ara i aquí. En el moment actual les crítiques o les pressions poden començar cap als 6 o 9 mesos, però és sobre tot a partir l’any quan hi han més pressions per deixar d’alletar: quan el nen o nena va agafant els trets característics humans (la parla, la postura erecta…) i es va convertint en un individu; mentre que a altres societats o en altres moments històrics les lactàncies han sigut de tres anys, de quatre, de cinc, o de més.

No es parla sovint del paper del cos en la criança. Quin paper juga la corporalitat en aquest àmbit?

El cos en aquestes criances és molt important, perquè significa: és com un lloc, com un hàbitat que crea una relació. Òbviament a totes les criances hi ha cos, a un nadó sempre se’l agafa i se’l toca; però aquí [des del punt de vista de les dones informants]  el cos té un significat de proximitat i de creació d’un vincle, i s’utilitza idealment perquè aquest nen/a –a través de l’amor que rep, del cos i del contacte– acabi sent una persona independent, que es saciï d’aquest amor per després no buscar-lo insaciablement en altres llocs. Hi ha una frase de la Casilda Rodrigáñez, que és una referent en alguns d’aquests grups de criança, que diu que “allò dolent del xumet és el cos que li manca al darrere”. Hi ha una crítica a la descorporalització de les relacions socials. Representa que vivim en relacions dutes a terme per esperits lliures sense cos. Aquesta descorporalització, com ja va apuntar Mary Douglas, oculta un ordre social concret. Aquí al que se li està donant molta importància conscient és al “cos” del vincle; al vincle creat a través del cos. I a allò que s’anomena ‘bi-presència’ o, perquè no, ‘transcorporalitat’: “Jo sóc un i sóc l’altre, i l’altre està amb mi però no sóc jo”.

És la lactància una mena de fusió entre mare i fill?

És més bé un fet de bipresència: dos que són un, però en una relació on la identitat no es dilueix  sinó que es genera. No es pot confondre amb una unificació de la dualitat, que és el que veuríem des de l’ordre simbòlic individualista, des del que s’entendria que aquesta ‘fusió’ crea una ‘confusió’  i una conseqüent pèrdua d’identitat; sinó com una unitat dual, on un és part de l’altre, i l’altre és part de l’un, però cadascú té la seva pròpia identitat, alhora que la comparteixen.

Les dones que donen el pit comencen a rebre crítiques sobre tot a partir de l’any de lactància, que ‘ara i aquí’ es considera ‘excessiu’, en contrast amb altres époques i societats.

Perquè donant el pit les mares no només donen llet als seus fills sinó que també donen altres coses. 

Sí, per elles la llet és més que llet, i és un símbol de l’amor, de la donació –entesa com el do de Mauss, allò que es dóna i que es traspassa i que conté part de tu– és una forma d’exterogestació vinculada amb el contacte pell a pell entre mare-nadó. A a través del cos el fill/a s’acaba de “gestar”.

La lactància és avui dia un tema polèmic.

Molt.

Per què suscita tanta polèmica aquesta pràctica, que és al mateix temps natural i social, com ens explicaves?

Crec que és polèmica per diferents raons. Per una part, perquè durant el franquisme a Espanya es va exaltar molt l’alletament, el sacrifici d’alletar encara que fos amb dolor. Bé, si era amb dolor millor! Després de la transició, amb l’impuls del feminisme de la igualtat, es rebutja en tant que una esclavitud que relega a la dona a l’espai privat, anul·lant la seva identitat.  Per una altra part, el pit s’ha simbolitzat a occident com un objecte eròtic per un ús sexual, i quan es dona el pit a l’espai públic es dóna el fet que es confon la funció nutrícia del pit amb la funció eròtica, quelcom que crea una ambigüitat, de manera que alguns pensen que la lactància no ha d’estar present a l’espai públic si es pot fer en un espai privat. I és justament relegar la lactància a l’espai privat el que fa retornar a la dona a aquest àmbit simbòlic –privat de la mirada pública–, però no la lactància per si mateixa.

Llavors allò polèmic és mostrar un pit en públic o donar a mamar en públic? En tot cas s’articula entre les categories de públic/privat?

Sí, categories jerarquitzades i construïdes al voltant del binomi “sexe/gènere”, no ho oblidem. Alletar en públic trenca amb aquests espais simbòlics i construïts. I té a veure, també, amb no exposar un pit en un espai públic amb una funció que no és la eròtica. I aleshores, clar, de fet estàs erotitzant un pit amagant una altra de les seves funcions, que és la nutrícia.  També està el fet de que hi ha mares que expressen que han pogut sentir plaer sexual alletant. I això crea, en el nostre context social, idees d’incest, o de perversió.

De fet Maria Llopis també parla de la maternitat (l’embaràs, el part, la lactància) com a part de la sexualitat femenina en el seu llibre “Maternidades subversivas”.

Llopis ho reivindica des d’aquí per poder donar el pit sentint plaer sense aquestes pors a l’incest. Perquè no es veu com una sexualitat que tu estàs compartint, sinó un acte que pot donar-te certes sensacions que tu relaciones amb el plaer sexual, la sensualitat o l’erotisme, però que això no vol dir que estiguis compartint un acte sexual amb el teu fill/a, perquè el teu fill/a també pot sentir sensacions de plaer alletant però no es tracta d’una sexualitat tal i com l’entenem habitualment.

Estaríem parlant d’una sexualitat primària, no heterosexual, no fal·locèntrica, ni genital; sinó d’un concepte molt més ampli de la sexualitat que implica, també, diferents etapes del cicle reproductiu femení. Es distingeix també en el sentit que no es fa per sentir plaer de forma intencional, sinó que això és colateral. El plaer es veu com un mecanisme previst per la “natura” per poder seguir alletant. Però tampoc és que sempre sigui tan plaent, perquè hi han mares que alleten amb dolor i amb molts problemes durant tota la lactància o en moments determinats de la mateixa. Jo crec que després de tantes crítiques (de que és una esclavitud, etc.) s’ha d’exaltar que no ho és, i es pot caure en el pol contrari. La lactància de llarga duració és ambivalent i està plena de paradoxes, com la vida mateixa.

Aquestes controvèrsies sobre els estils de criança i sobre la lactància i la seva duració també es donen entre les mateixes mares. No és infreqüent veure com es susciten polèmiques als fòrums entre les dones que defensen la lactància de llarga durada i les que, per exemple, han decidit no alletar o ho han fet durant un temps més limitat per, per exemple, incorporar-se a la feina. Per què aquesta polarització?

Jo crec que és un tema sobre el que és molt fàcil de culpabilitzar-se, perquè les dones sentim moltes dualitats durant les maternitats, no només pel tema del pit. Perquè la culpa és una forma de tenir control social sobre el cos femení. Les mateixes dones de vegades entren en aquesta lògica de, per defendre les pròpies opcions, haver d’atacar la contrària. Però també és veritat que els cercles de lactància prolongada o vinculada a la criança amb aferrament són espais de creació d’ortodòxies, diguem-ne, més ‘defensives’ o ‘puristes’, però també d’heterodòxies, és a dir, dones que critiquen que les pròpies mares que donen el pit critiquin a les que no el donen, perquè fan el mateix que els hi fan a elles. Així que per una part hi han aquestes pulsions entre mares i també l’intent de transcendir-les per crear solidaritats femenines també amb les altres diferents formes de criar.

Marta Ausona forma part del Grup de Recerca en Antropologia del Parentiu i el Patrimoni de la UB i és sòcia fundadora de MATER-Observatori de les maternitats i paternitats contemporànies.

Sembla que la maternitat i la criança han estat temes ‘oblidats’ o menystinguts per les ciències socials. Per què i quina és la importància d’adreçar-hi una mirada i un anàlisi antropològica i sociològica?

Jo penso que, per començar, és important desnaturalitzar la maternitat, perquè s’ha vist com quelcom que no és polític, i com qualsevol relació, la maternitat és política. Si, com deien les feministes als 70, allò personal és polític, quines polítiques s’estan posant en marxa aquí? Però no només polítiques sobre la maternitat, sinó polítiques dins de la maternitat i que les pròpies maternitats re-creen. O l’amor com a política. Penso que són temes que s’han quedat marginats justament per ser temes considerats «femenins», i per tant no s’han considerant tan rellevants, quan en el fons són centrals i poden ser considerats com matrius de pensaments, d’ordres i de relacions.

En aquesta línia,  la introducció de la perspectiva i l’anàlisi feminista dins de l’acadèmia i dins de l’antropologia ha marcat un abans i un després. Però, com es conjuga aquest posicionament polític amb la pretesa “neutralitat” científica?

De fet a mi m’ha costat situar-me, perquè tant estic a favor d’alguns discursos que poden ser considerats eco-feministes, com trobo molt vàlids alguns postulats del feminisme de la igualtat; un feminisme per altra part molt antireproductiu que jo penso que ha sigut necessari durant un temps per reivindicar altres drets de les dones, però que en aquest cas et posa en la situació –en la tensió – d’haver de triar entre ser mare (relacional) o ser dona (individual). Per què no ser les dues coses? I per què no donar-li un altre sentit a la maternitat?

Òbviament, sempre que fas una tesi hi han uns postulats al darrere, que a vegades se’t trenquen o no, depenent de les dades de camp que tens. Després, pots encaixar les dades de camp amb la teva ideologia, o deixar que la trenquin, com a mi m’han trencat amb el tema de l’instint.

L’instint?

Tenia molta por als “discursos instintius” de les meves informants, perquè considero que hi ha el perill de que, a través de conceptes com aquest, es naturalitzin certs rols socials de les dones. En canvi, després em vaig adonar del potencial subversiu de l’instint, perquè prové d’un cos individual que està reivindicant un desig. El que passa és que si dius que fas les coses per desig, i més si ets mare, se’t pot acusar d’egoista; però si les fas per instint –i sobre tot si és un instint matern–, doncs aquí ja no hi ha egoisme, perquè relacionem l’instint amb quelcom tant fort com és la “natura”, que nosaltres considerem com allò “autèntic”. Les categories tenen força en el sentit polític en que tu les utilitzis, i no és només un el sentit polític en el que són utilitzades.

Serien doncs estratègies que aquestes dones posen en marxa per poder realitzar els seus desitjos.

L’instint del que parlen les meves informants és l’impuls particular d’un cos que et porta a actuar, tant d’una manera com de la contrària. Els desposseïts només tenen un cos, com diu el Manuel Delgado, i el o la que té “instint” posseeix un cos davant d’un ordre social que te l’està desposseint; per tant aquest és un discurs vàlid per mantenir una agència. La gent fa un ús estratègic o un sentit pràctic, com diria Bourdieu, d’aquest propi instint, tot i que als antropòlegs ens facin molta por els discursos de la psicobiologia, la sociobiologia… Aquesta biologia que ha sigut instrumentalitzada en una certa direcció, però també és cert que pot ser-ho en una direcció contrària. La biologia és molt plàstica. La pregunta és: quins són els usos plàstics que li donem a la biologia? Com és aquest joc entre allò biològic, allò social i allò cultural i quins continuums creem, entre natura i cultura, biologia i societat?.

Jo crec que era quelcom interessant a investigar per trobar també on estem nosaltres mateixes, perquè sempre situem aquests continnums a les altres societats perquè és molt més còmode, però ens incomoda molt quan som nosaltres els que barregem. I si anem traient capes i veiem que som uns més?. Un cas particular de barreges i continuums? Com diria Latour, “mai hem estat moderns”.

 Moltes gràcies per la teva feina, no sé si vols afegir alguna cosa més.

Sí, que per a mi ha estat una experiència de coneixement i de qüestionament personal molt fort. Et poses molt en joc. Penso que posar-te en joc és molt interessant, independentment dels resultats que puguis tenir a la tesi.

R. Frasquet