La mort de l’Enric és no només una pèrdua immensa per a tots els seus familiars i amics sinó també per l’antropologia catalana especialment i per l’antropologia i les ciències socials en general. L’Enric es va llicenciar en antropologia social a la Universitat de Barcelona i va obtenir el seu doctorat a l’Institut Europeu de Florència amb un treball sobre els xuetes de Mallorca entre els segles XV i XVIII (versió catalana publicada el 2001: L’exogàmia dels xuetes de Mallorca. Identitat i matrimoni en una comunitat de conversos. 1475-1750. L’Enric fou sens dubte un dels antropòlegs més originals i més brillants formats a la Universitat de Barcelona. La seva recerca era simultàniament disciplinària i eclèctica, en el bon sentit que poden tenir aquests dos qualificatius.

Fou una recerca centrada en un dels camps més tradicionals de l’antropologia social, l’antropologia del parentiu, però que al mateix temps ell va saber desenvolupar d’una manera teòricament creativa i intel·lectualment ambiciosa. Amb l’antropologia del parentiu l’Enric va estudiar les estratègies matrimonials i la formació d’una identitat col·lectiva en la comunitat de jueus conversos mallorquins coneguts com a ‘xuetes’. Mitjançant una molt acurada recerca historiogràfica, l’Enric va saber combinar el detall de la narració històrica amb una construcció teòrica sòlida i precisa. També amb l’antropologia del parentiu l’Enric va analitzar els orígens ideològics del nacionalisme basc. Una vegada més, la seva recerca ens mostrava com les eines conceptuals més convencionals de l’antropologia social ens permetien pensar la realitat d’una manera diferent, en aquest cas, una realitat social i política concreta.

El record més viu que tinc de les converses amb l’Enric és el de la seva incansable curiositat i ambició intel·lectual. L’Enric feia us de la teoria antropològica del parentiu per investigar la realitat humana amb una profunditat i originalitat extraordinària. “Que tot no és parentiu, Enric!”, li deia jo sovint quan em comentava algun aspecte de la seva recerca. Però ell sabia veure connexions i analogies allà on la resta nomes vèiem diferències i singularitats. Tots els que estimem l’antropologia i hem estimat aquest gran amic que fou l’Enric el trobarem molt a faltar.

Carles Salazar

Universitat de Lleida