Detall

Alícia Adserà: «Crec que la millor política per augmentar la taxa de natalitat és oferir feina. Feina estable»

Notícia | 22-11-2017

Alícia Adserà és professora a l’Escola Woodrow Wilson de Polítiques Públiques i Afers Internacionals i a l’Oficina de Recerca sobre Població de la Universitat de Princeton (Estats Units). També és membre del Centre per a la Recerca i l’Anàlisi de la Migració a la University College de Londres. La seva recerca se centra, entre altres temes, en l’estudi de les decisions sobre la natalitat en les famílies i en l’impacte de les circumstàncies econòmiques en la decisió de tenir fills. A l’octubre, va ser la ponent convidada a la inauguració de l’institut de recerca de la UB Barcelona Economics Analysis Team (BEAT), amb una conferència titulada «Education and fertility in a context of rising inequality».

Respecte a la conferència impartida en la inauguració del BEAT, li volia preguntar sobre la relació entre el nivell d’estudis de les dones i el nombre de fills que tenen.

La relació entre els estudis i la natalitat ha estat negativa des del segle XIX. Amb això vull dir que les dones amb menys estudis tenen més fills que les que tenen més estudis. El que passa ara és que, d’alguna manera, aquesta relació s’està anivellant. Vull dir que aquestes diferències entre el nivell de formació han disminuït. I ho han fet més ràpidament en alguns llocs que en d’altres. Algunes d’aquestes tendències estan conduïdes per dos factors: un d’ells és que cada cop hi ha més dones amb estudis. Per exemple, la majoria de dones als Estats Units tenen estudis superiors —alguns cops no finalitzats— i en alguns països europeus això també està creixent: als països nòrdics la xifra supera el 50 %. El segon factor està relacionat amb les condicions econòmiques, que determinen alguns d’aquests patrons i que afecten especialment les persones amb una formació bàsica o mitjana.
 
Com es relaciona això amb altres factors com nous models de família, famílies monoparentals, famílies que s’han reestructurat?
 
Ara tenim més fills extramatrimonials, en alguns casos de mares solteres, o de parelles no casades. En alguns països, el primer fill neix en una parella no casada, sobretot en països nòrdics, on —curiosament— aquestes parelles es casen després del primer fill i abans del segon. En altres llocs, aquesta dinàmica està més dominada per pares solters, per exemple als Estats Units, on és molt comú. Això també es relaciona negativament amb el nivell d’estudis. Als Estats Units, qui no té estudis, o en té de molt bàsics, és qui més tendeix a tenir fills en parella sense casar-s’hi. A Europa això no passa tant: al principi, aquesta situació va sorgir entre la gent amb més estudis, sobretot a França, però s’ha anat anivellant lentament i ara és més probable veure un nen en una família monoparental si la mare té menys estudis.
 
En casos com Catalunya, amb una taxa de fertilitat baixa, fins a quin punt es pot modificar la recessió de la natalitat amb polítiques públiques, i cap a on haurien d’anar aquestes polítiques?
 
Aquesta és la pregunta del milió. Històricament, les polítiques públiques no han tingut mai èxit; per això dic que és la pregunta del milió. Oferir puericultura és molt important, però si et fixes, per exemple, en el cas d’Espanya, quan preguntes a la gent per què no han tingut més fills, els problemes relacionats amb la cura dels nens no és un dels aspectes que destaquin més en les enquestes. Les raons estan més relacionades amb una feina estable i amb la incertesa. Crec que la millor política per augmentar la natalitat seria oferir feina. Feina estable. És clar que això és fàcil de dir i difícil de fer. Crec que els canvis de torn i, sobretot el tipus de contracte per a les dones durant el període de maternitat, són elements importants, com també evitar la discriminació i oferir el permís de paternitat també als pares.
 
A part dels estudis sobre natalitat, quines són les seves línies de recerca?
 
Les migracions. Intento descobrir els motius i els factors principals que fan que la gent marxi a certes destinacions, i intento analitzar les condicions dels llocs d’origen i de destinació. En concret, treballo en el camp de les llengües: estic observant la distància lingüística entre el lloc d’origen i de destinació. Aquí cal tenir en compte diversos factors, com les condicions històriques, la distància, les diferències en l’atur, si la gent continua marxant a llocs on la llengua és relativament semblant... També estic treballant en les guerres i la violència com a creadores de fluxos de migració, no només cap a països rics, sinó també a països pobres en molts casos, països dels voltants. Les guerres ètniques són les que provoquen aquests fluxos, sobretot.
A una escala més micro, també treballo sobre l’adaptació dels migrants als països d’acollida,  sobre la feina que fan, el tipus d’habilitats que fan servir per accedir al mercat laboral i la possibilitat que no quedin estancats en les seves primeres feines, que requereixen competències més baixes.
 
En l’àmbit de les migracions, a l’hora de triar país de destinació, fins a quin punt hi influeixen factors culturals com la llengua?
 
La diferència d’ingressos i la feina són els factors que porten la gent a marxar a determinats llocs: comparen els ingressos per càpita del lloc d’origen i de la destinació, i això normalment ho explica.
D’altra banda, la llengua és important, i no només la llengua, sinó també la comunitat lingüística de destinació. Això és molt interessant: si els immigrants coincideixen amb altres comunitats que parlen la seva mateixa llengua, per exemple, això pot ser bo per a ells, especialment per als que tenen una formació baixa. Però alhora pot ser una trampa, quan entren a determinats barris molt tancats, on la gent treballa i viu sense parlar la llengua local.
Per als que tenen estudis superiors, això no suposa el mateix problema, perquè solen aprendre la llengua més ràpidament, i en alguns casos ja arriben amb la llengua apresa, sobretot als països de l’OCDE, on per exemple l’anglès o el francès són la llengua de la feina.
 
Com a investigadora que treballa als Estats Units, com veu iniciatives com la del BEAT?
 
Crec que és una bona idea, és un model que funciona en molts llocs, per exemple a la Universitat de Princeton, on treballo, i sobretot a l’Escola Woodrow Wilson de Polítiques Públiques i Afers Internacionals, que és una combinació de gent de diversos camps de l’economia, la política, la sociologia, la biologia o la física. Tenim centres semblants a aquest institut. I això és una bona manera de crear sinergies.


Comparteix-ho: