El debat sobre els límits d’una veritable comunicació ètica ha marcat les últimes dècades de discussió entre acadèmics i professionals. En un entorn immers en una intoxicació informativa, on la polarització sembla estimular el consum i la immediatesa imposa la pressa per ser els primers en un món interconnectat, l’ètica apareix sovint com una cotilla, una limitació incòmoda enmig d’un escenari complex en què els mitjans es veuen obligats a plantejar-se com garantir la seva sostenibilitat i rendibilitat econòmica.

L’ètica comunicativa exigeix tenir en compte la responsabilitat del missatge, el respecte a les audiències, el compromís amb la veritat i el manteniment de la confiança social. I de la mà d’aquest compromís amb l’ètica comunicativa i amb el codi deontològic dels mitjans, sorgeix també el debat sobre l’efectivitat amb la qual el missatge impacta en l’opinió pública. La precisió i l’eficiència del missatge, juntament amb el seu potencial persuasiu i emotiu, determinen fins a quin punt aquest és capaç de penetrar i influir en l’audiència.