Els nius de trencalòs revelen noves claus per a la seva identificació en jaciments arqueològics

Un estudi liderat per l’arqueòloga Montse Sanz, on també hi ha participat Joan Daura, ambdós, membres del Grup de Recerca del Quaternari (SERP) del Departament d’Història i Arqueologia, ha analitzat els ossos transportats pel trencalòs (Gypaetus barbatus) als seus nius, i ha identificat els senyals i els patrons, que el trencalòs deixa sobre els ossos dels animals que menja i transporta, una eina imprescindible per distingir i identificar la presència de trencalòs en el passat i en els jaciments de la prehistòria. 

El trencalòs és una au carronyaire i necròfaga, que s’alimenta fonamentalment d’ossos d’animals morts, que pot ingerir sencers o si són molt grans, com el seu nom indica, els trenca deixant-los caure per penya-segats. Actualment, és una au en perill d’extinció que disposa de diferents programes de protecció i reintroducció tant a Europa com a la península Ibèrica.

Els estudis actuals conduïts per la biologia i l’etologia moderna permeten conèixer molt bé el comportament d’aquesta au, si bé la seva identificació en els jaciments arqueològics és molt difícil, fet que en dificulta documentar-la en el passat. Per aquest motiu, Montse Sanz, condueix un projecte centrat a identificar els animals que han acumulat ossos durant la prehistòria. Dins d'aquest projecte s'insereix el present treball, que s’ha centrat a identificar quines marques deixen els trencalossos quan consumeixen i transporten certs ossos, com les mandíbules i escàpules, als seus nius. El treball s’ha basat en l’estudi de les restes òssies acumulades per diferents trencalossos en nius històrics de l’illa de Còrsega, a França, i que actualment formen part de les col·leccions del Museu d’Història Natural de París.  

Sanz, que ja ha investigat prèviament sobre el trencalòs amb la identificació del niu més antic d’ara fa 29.000 anys a Portugal, assenyala que aquesta nova aportació permetrà identificar millor i més nius de trencalossos a la Prehistòria.

El treball, amb el nom de Non-Ingested Scapulae and Mandibles Accumulated in Nests by Bearded Vultures (Gypaetus barbatus) in Corsica: A Neo-Taphonomic Analysis s’ha publicat a la revista International Journal of Ostearchaeology, una de les principals revistes sobre estudis en osteoarqueologia, i s’ha realitzat conjuntament amb investigadors del Museu d’Història Natural de París.