Detall

Investigadors de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut descriuen una nova estructura anatòmica al turmell

Notícia | 31-10-2018

Segons els manuals d’anatomia humana, els lligaments de l’articulació del turmell són unes  estructures que es troben agrupades per dos grans complexos lligamentosos: el lligament col·lateral lateral —situat a la part lateral de l’articulació i format per tres lligaments que són independents entre si— i el lligament col·lateral medial o lligament deltoide. En un nou estudi científic, un equip d’investigadors de la UB ha definit una nova estructura anatòmica en el turmell: el complex lligamentós fibulotalocalcani lateral (LFTCL, en anglès). La descripció d’aquesta estructura anatòmica ha estat possible gràcies a l’examen d’unes fibres que connecten dos dels components del lligament col·lateral lateral. A més, per primera vegada es descriu una de les parts d’aquesta nova estructura com a intraarticular. Aquests resultats, publicats a la revista científica Knee Surgery, Sports Traumatology, Arthroscopy (Ed. Springer), canvien la comprensió d’aquesta articulació i podrien explicar per què molts esquinços de turmell continuen produint dolor fins i tot mesos o anys després de la lesió inicial.

L’equip responsable del descobriment està especialitzat en l’anatomia del sistema musculoesquelètic, i en formen part els professors de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la UB (Campus Bellvitge) Jordi Vega, Francesc Malagelada, M. Cristina Manzanares i Miquel Dalmau Pastor.

 

Unes fibres que connecten dos lligaments com una estructura única

Els lligaments laterals de turmell són dels que es lesionen més sovint en el cos humà, especialment a causa dels esquinços de turmell. A més, moltes de les persones que pateixen aquesta lesió tenen molèsties al turmell que s’allarguen en el temps, i una tendència a tornar-se a fer un nou esquinç que fins ara no s’ha pogut explicar des de la medicina. «Aquesta falta d’explicació va ser la clau per canviar la manera d’abordar la dissecció dels lligaments, i aleshores ens vam adonar que unes fibres de connexió entre lligaments eren eliminades de manera habitual perquè es pensava que no formaven part del lligament», explica Miquel Dalmau Pastor, que és investigador de la Unitat d’Anatomia i Embriologia Humanes, i del Departament de Patologia i Terapèutica Experimental de la UB.

Segons el nou treball, aquestes fibres connecten el fascicle (conjunt de fibres lligamentoses) inferior del lligament talofibular anterior i el lligament calcaneofibular, dos dels tres components del lligament col·lateral lateral. «Aquesta connexió no s’havia descrit mai i, en contra del que es pensava fins ara, suggereix que els dos lligaments que connecta són una unitat funcional. És a dir, que es podria considerar aquests dos lligaments connectats com una estructura anatòmica única, que hem denominat complex lligamentós fibulotalocalcani lateral», explica Dalmau Pastor.

Aquesta descripció del lligament també encaixa amb algunes publicacions de caràcter clínic que posaven de manifest els bons resultats de la reparació aïllada del lligament talofibular anterior en casos de lesió completa dels lligaments talofibular anterior i calcaneofibular. «Aquestes publicacions ens van fer pensar que si reparant només el lligament talofibular anterior, també es reparava el lligament calcaneofibular, això només podia passar si hi havia alguna connexió entre els lligaments», recorda Jordi  Vega.

Implicacions en l’evolució i el tractament de l’esquinç de turmell
La dissecció curosa de la càpsula articular del turmell també ha permès identificar per primera vegada el component intraarticular del lligament talofibular anterior. Segons l’estudi, aquest lligament estaria format per dos fascicles, un de superior i un d’inferior, que es troben respectivament dins i fora de l’articulació. El fascicle inferior, juntament amb el lligament calcaneofibular i les fibres arciformes que els uneixen, formarien el complex fibulotalocalcani lateral, que seria per tant una estructura extraarticular.

El fet que part del lligament talofibular anterior sigui una estructura intraarticular podria tenir implicacions en l’evolució i el tractament de les lesions de turmell. «Aquesta troballa ens fa pensar que el comportament després d’una lesió serà semblant al d’altres lligaments intraarticulars, com el lligament creuat anterior del genoll, que no són capaços de cicatritzar per si sols quan es trenquen, la qual cosa fa que l’articulació quedi inestable i requereixi en molts casos una intervenció quirúrgica», explica Miquel Dalmau Pastor.

Així mateix, aquests resultats també permetrien explicar per què molts esquinços segueixen produint dolor encara que la persona faci el tractament recomanat pel metge o el fisioterapeuta. «En ser intraarticular, el lligament no cicatritza i la inestabilitat de l’articulació continua produint dolor i fa que els pacients tinguin moltes possibilitats de patir més esquinços i de desenvolupar altres lesions al turmell», destaca Francesc Malagelada.

A més de l’observació anatòmica en les disseccions realitzades a la Universitat de Barcelona, els investigadors també han estudiat com es comporten dinàmicament els lligaments. «El fascicle superior del lligament talofibular anterior, a més de ser intraarticular, no és una estructura isomètrica, és a dir, que es relaxa quan el peu està en flexió dorsal i es tensa quan està en flexió plantar. En canvi, el fascicle inferior, les fibres arciformes i el lligament calcaneofibular —és a dir, el complex lligamentós descrit— són estructures extraarticulars i sí que són isomètriques, de manera que sempre estan en tensió en qualsevol posició del peu», conclou Maria Cristina Manzanares.

A causa de la gran novetat que representa aquesta estructura, s’han començat diversos projectes de recerca sobre la seva biomecànica, histologia i clínica, coordinats per aquest equip UB i en col·laboració amb Francesc Roure, professor de la Universitat Politècnica de Catalunya, en un projecte finançat pel Grup de Recerca i Estudi en Cirurgia Miniinvasiva del Peu (GRECMIP). També treballen amb  James Calder, de l’Imperial College de Londres, i Gino Kerkhoffs, de la Universitat d’Amsterdam, en projectes similars.



Comparteix-ho: