Història

La Història de la Facultat per J. Corbella i Corbell, catedràtic de Medicina Legal

L’inici regulat de l’ensenyament de la medicina a Catalunya es pot situar­ en la creació de l’Estudi General de Lleida, l’any 1300. Es coneixen algunes dades anteriors i sembla que durant el segle XIV no sempre hi va haver ensenyament continuat. Una data, a partir de la qual hi ha hagut ensenyament de manera seguida sense interrupció, és la de l’any 1401, quan el rei Martí va fundar l’Estudi General de Medicina i Arts. Havia volgut fer un estudi general complet —equivalent a l’actual concepte d’universitat— però no hi va haver acord entre la Corona i les autoritats barcelonines. Això va retardar, oficialment fins al 1450 i de fet fins al 1539, la creació de la Universitat de Barcelona.

Aquest primer ensenyament es va fer a l’Hospital de la Santa Creu. Aquest hospital va ser creat gairebé al mateix temps reunint altres institucions menors de la ciutat que tenien una vida difícil. Hi va haver ensenyament continuat durant més de tres segles, fins al 1717, en què fou tancada la Universitat de Barcelona, junt amb totes les altres de Catalunya, i en què es va crear una nova universitat a Cervera. Malgrat la disposició abolicionista, els estudis de medicina es van quedar a Barcelona, si bé en una situació legal mal definida: continuava l’ensenyament de la medicina en una ciutat que no tenia universitat, i tampoc depenia de Cervera. Aquesta situació va durar relativament poc. L’any 1760 van iniciar-se nous estudis oficials de bon nivell, amb la creació del Reial Col·legi de Cirurgia. Cal dir que aleshores la medicina i la cirurgia eren professions diferents. Aquests col·legis es van crear per l’empenta principal de Pere Virgili, que va ser l’impulsor dels dos primers col·legis de cirurgia espanyols, el de Cadis (1748) i el de Barcelona (1760). La creació era la resposta a una necessitat sanitària important, la manca de cirurgians, i el baix nivell de formació dels metges a les universitats «literàries».

El Col·legi es va instal·lar on hi havia l’hospital, i això va crear greus problemes de convivència. Al cap de pocs anys es va fer un edifici propi per a l’ensenyament no clínic amb una gran sala d’anatomia: és l’actual edifici de la Reial Acadèmia de Medicina al carrer del Carme. Pocs anys més tard es va constituir l’Acadèmia de Medicina Pràctica. Cap a la fi de segle XVIII hi va haver un intent d’unir les dues professions, en una facultat reunida. L’Acadèmia es va encarregar de dues càtedres de clínica —els primers titulars van ser Francesc Salvà i Campillo i Vicenç Mitjavila— i des d’aleshores es van poder fer els estudis complets de medicina una altra vegada a Barcelona. En el període intermedi, a Barcelona només es feien estudis de cirurgia, de manera que si algú volia ser metge havia de completar determinats estudis a Cervera. Altres feien la carrera sencera fora de Catalunya, principalment a Osca, o bé a Saragossa, València, Gandia i, fins i tot, a Tolosa de Llenguadoc i a Montpeller.

El Col·legi de Cirurgia va durar fins a l’any 1843, en què un pla d’estudis revolucionari, fet per Pere Mata, va reformar profundament l’estructura dels estudis de medicina. L’article primer del pla abolia l’ensenyament de la medicina als Col·legis de cirurgia i a totes les universitats de l’Estat. El segon creava les facultats de Ciències Mèdiques de Madrid i Barcelona, i unes quantes escoles de segon ordre. També s’organitzava, per primera vegada, un pla d’estudis estructurat i coherent, únic per a totes les facultats. Al cap de poc temps hi va haver algunes concessions, sobretot en la ubicació geogràfica de les facultats.

La Facultat de Medicina de Barcelona, amb la seva estructuració actual, data de l’any 1843. De fet era la transformació del Col·legi de Cirurgia amb alguns afegits. S’havia mantingut al mateix local i la majoria dels professors eren els del Col·legi, que van passar de ser catedràtics del Reial Col·legi a ser catedràtics de la Facultat de Medicina. També s’hi va incorporar, encara que transitòriament, el professorat del Col·legi de Farmàcia, que al cap de dos anys es va tornar a separar en facultat independent. El mateix va fer una part del professorat del col·legi de Cadis, que inicialment quedava suprimit, però més endavant les pressions van fer que la mesura no es portés a terme i el seu nomenament va quedar només sobre el paper. També van incorporar--se a la Facultat dos professors del col·legi de Pamplona.

Els primers anys de funcionament de la nova facultat van ser bastant grisos, ja que el nivell de la nostra medicina era baix. Però a l’últim terç del segle XIX hi va haver un gran desvetllament de la vida catalana. Les mostres més clares en són el creixement econòmic, amb l’Exposició de 1888 i l’annexió dels pobles del pla de Barcelona, i la renaixença de la llengua. A la nostra medicina també li va arribar l’hora de despertar­-se. Coincidint amb la dècada dels anys setanta del segle XIX, van arribar a llocs clau de la Facultat un conjunt de professors joves i amb molta empenta anomenat generació mèdica catalana del 88, que va millorar el nivell i l’entusiasme en l’ensenyament. Alguns joves, tot i que pocs, van ampliar estudis a Europa; també es van consolidar algunes revistes mèdiques i hi va haver prou crítica interna. Una de les conseqüències de tot aquest moviment renovador va ser el canvi de l’edifici vell i petit de la Facultat per un de nou a la zona de l’Eixample de Barcelona, que acabava de tirar a terra les muralles. També es va fer un hospital nou. La lluita per una facultat i un hospital nous va durar gairebé trenta anys, des del primer projecte fins a la inauguració, el 1906. Els professors més importants d’aquest període van ser Joan Giné i Partagas, potser el motor més efectiu; Bartomeu Robert, gran clínic i també polític, i Santiago Ramón y Cajal, que va estar-­hi menys de cinc anys (1887­-1892), però va fer aquí l’obra cabdal. El mateix Cajal diu que l’any 1888 «fue mi año cumbre».

Quan es va inaugurar la nova Facultat, cap dels qui l’havien impulsada ja no hi era. De fet, es duplicava l’hospital, que estava en un camp obert de l’extraradi, just al límit entre els municipis de Barcelona i les Corts. Mentre es feien les obres hi va haver les annexions de pobles veïns, i aviat es va construir pels voltants. Continuava l’impuls vital de la medicina catalana. Pocs anys després, l’antic Hospital de la Santa Creu també va ser traslladat, encara més lluny del centre: és l’actual Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Cal destacar-­ho perquè molta gent creia que els hospitals es feien massa lluny i no hi aniria ningú. Quan la Facultat va tenir hospital, es van resoldre les tensions. Algunes càtedres van assolir un gran nivell i entre els professors que van fer una tasca més positiva cal recordar el nom d’August Pi i Sunyer, creador de l’Institut de Fisiologia, que va ser de fet el primer servei mèdic català que va tenir, com a grup de treball, un ressò important en el món científic del seu temps. Pere Nuviola va ser l’impulsor d’una bona escola catalana d’obstetrícia, seguint el camí obert per Miquel Fargas com a cirurgià ginecològic. També Francesc Ferrer Solervicens va ser un dels mestres de clínica més recordat.

La dècada dels anys trenta del segle XX va ser la que va portar canvis més transcendents, i de signe ben divers, a la Facultat. Després de la República de 1931 i de l’Estatut, es va constituir la Universitat Autònoma (1933). Hi va haver canvis profunds d’estructura, sobretot a les facultats de Medicina i Lletres. El més important va ser la incorporació d’un gran nombre de professors que, sense pertànyer inicialment als escalafons docents, tenia un gran nivell mèdic. De fet, la Facultat de Medicina va incorporar els caps de servei de Sant Pau. Així, la Facultat gairebé duplicava els efectius docents, tot i que la introducció d’aquests canvis va haver de vèncer algunes resistències. Una altra mesura adoptada va ser la de limitar el nombre d’alumnes, de manera que la Facultat va multiplicar l’eficàcia docent. Els qui van ser alumnes d’aquella Facultat l’han recordada de manera molt positiva. Els principals impulsors del canvi van ser August Pi i Sunyer i Jesús Bellido i Golferichs, des de l’Institut de Fisiologia, i els germans Joaquim i Antoni Trias i Pujol, catedràtics de cirurgia. Tots ells es van haver d’exiliar l’any 1939.

Després de la Guerra Civil es va produir un gran canvi de mentalitat i el nivell va baixar molt. Malgrat això, hi va haver alguns focus de treball importants i persistents. Potser l’exemple més clar n’és l’Escola de Clínica Mèdica, dirigida per Agustí Pedro i Pons, catedràtic des del 1927 fins al 1968, que va impulsar una revista, Medicina Clínica, l’any 1943, que encara s’edita. A més a més , va coordinar un gran tractat de patologia mèdica, va facilitar el desenvolupament de dispensaris d’especialitats i va ser un mestre creador d’escola.

L’obertura d’altres grans hospitals de la Seguretat Social i sobretot la creació d’una segona universitat a Barcelona, amb una altra facultat de medicina (1968), eren signes de canvis de la societat als quals la Facultat es va adaptar amb dificultat, perquè en bona part no tenia capacitat per resoldre els problemes que se li plantejaven. El més greu va ser la massificació: es va arribar a cursos en què hi havia més de tres mil alumnes el primer any i gairebé dos mil el darrer any. L’eficàcia docent va disminuir. Això va obligar a prendre mesures d’eficàcia parcial: concert amb l’Hospital de Bellvitge, que va costar molt de posar en pràctica; creació d’ensenyaments de medicina a les delegacions de Lleida i Tarragona —passats després a Reus—; introducció, una altra vegada, de la limitació del nombre d’estudiants. També, i per primer cop de manera extensa, es plantejava el problema de l’estabilització del professorat, de l’ampliació de les plantilles del professorat estable —catedràtics, professorat agregat, professorat adjunt i titulars.

La Facultat va patir dos problemes bàsics. Un va ser l'aparició de noves organitzacions administratives, que van fer més complexos molts aspectes de l’activitat diària. I l’altre, el més important, va ser conseqüència del mal estat d’un edifici, inaugurat el segle XIX però amb senyals d’envelliment, que va obligar al trasllat, excessiu en el temps i molt per damunt de les previsions inicials, de la meitat de les càtedres o dels departaments. Això va dificultar extraordinàriament la continuïtat de moltes tasques i va retardar l’inici d’altres.

L’edifici de la Facultat va ser evacuat en els anys 1984--1985. Finalment, el mes d’agost de 1996 es va fer el trasllat des de Pedralbes cap a l’edifici de Casanova, una vegada finalitzades les obres de la primera fase i que van permetre iniciar ja el curs 1996-1997 amb la Facultat reunificada després de tretze anys. La remodelació de la Facultat es va inaugurar oficialment el dia 18 d’octubre de 1996 en un acte presidit pel conseller de Presidència de la Generalitat, Xavier Trias i Vidal de Llobatera, i en el qual va dictar una conferència l’investigador colombià Dr. Manuel E. Patarroyo.

A finals de la dècada de 1980 es va crear el Campus de Bellvitge per ubicar-hi la nova Facultat d'Odontologia i l'Escola d'Infermeria. Va ser llavors quan es va crear la unitat docent de Medicina-Bellvitge.

L’any 1993, amb la inauguració de la unitat docent de l’hospital pediàtric Sant Joan de Déu, a Esplugues de Llobregat, es va incorporar el campus docent que porta aquest nom.

Finalment, l’any 2016 es va crear la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut, que va ser el resultat d’agrupar en un sol centre les facultats de Medicina i d’Odontologia i l’Escola Universitària d’Infermeria. De manera que la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut queda estrcturada en tres campus que conformen una única Facultat, això va permetre més permeabilitat entre ensenyaments implicats en salut, una conjunció de projectes i, en definitiva, una millora global en la docència i la recerca.

Comparteix-ho: