Relat d'aproximacions

01/10

Seré clara de primer moment. No porto conceptes acotats ni tinc la pretensió de ressaltar cap branca del debat. El que porto és un recull d'estratègies -més de tres jeje-que han seguit diverses artistes -que m'agraden un munt- per resoldre alguna qüestió relacionada amb el mitjà digital -el nostre tema, amb més o menys matisos-. 
 
Fa un parell d'anys, vaig encetar un d'aquells projectes que deixes inacabat i per polir. Això del projecte ho utilitzaré com un pont, ja que el seu pes en aquest relat d'aproximacions és purament anecdòtic. En certa forma, pensar en això significa pensar en una de les primeres vegades que plantejava la determinació de la tecnologia sobre la nostra corporeïtat i, segurament per això mateix, em ve al cap en forma de punt de partida. Dit això, us poso al dia. Una amiga i jo vam tenir sexting per Tinder en un a manera d'exercici de periodisme del desig. Tot el material recopilat va donar com a resultat una publicació ben senzilleta, que recupero amb la voluntat de posar en manifest un treball des de la insistència més insistent, cal jugar la repetició al nostre favor. Una de les nostres superreferents fent això va ser el llibre Love me Tinder (2019), d'Estela Ortiz i Núria Gómez amb el qual, curiosament, m'he tornat a topar donant un cop d'ull en el material del nostre Campus Virtual. M'ho prenc com un senyal per explicar-vos el que més m'interessa d'aquest llibre: les dinàmiques que s'inventen per fer surar tot el que amaguen els gestos tecnològics. Elles es dedicaven, entre altres coses, a swipejar en veu alta, de manera que una pràctica de fer analògic el mecanitzat, donava com a resultat un despleg de prejudicis de forma verbalitzada. 
 
Posar el cos, encarnant del mitjà digital, possibilita obrir nous espais en un pla de rigidesa tecnològica. Una opció, segurament la més literal, per potar això a terme, seria treballar des d'aquest mateix medi: 
 

• Postcards from home (2009-2015), Roc Herms. Un projecte fotogràfic on Herms, després de sobtar-se en veure que molta gent passava la festa de Cap d'Any al món virtual de Sony, s'endinsa en aquesta interfície intentant superar la barrera social de percebre la realitat virtual també com a realitat. 

https://www.rocherms.com/projects/postcards-from-home/ 

• For Internet Use Only (2016-2021), Eva and Franco Mattes. Una performance on es posa a disposició de l'espectador una pantalla compartida de l'ordinador del mateix col·lectiu. Un voyeurisme de les rutines tecnològiques. 

https://0100101110101101.org/for-internet-use-only/ 

L'altra estratègia que veig amb sentit seria treballar des del material que circula. Igualment, la recopilació d'arxiu no em sembla que exclogui la idea de portar el cos a dinàmiques en la línia. Si els continguts són desbordants, ens hauríem de desbordar totes amb ell. D'aquesta manera de relacionar-se amb el recopil·lat, sempre sorgeixen noves observacions que ens poden dir coses noves en el moment de curar-lo. 
 

• Cloudplexity (2019), Mario Santamaria. Es tracta d'un vast estudi que recull a partir del diagrames del registre de patents dels EUA. A partir de l'aparició d'Internet i, per tant, de la necessitat de representar-ho en qualsevol qüestió a patentar, Mario investiga la relació historiogràfica entre Internet i allò més eteri o volàtil del núvol. 

https://www.mariosantamaria.net/cloudplexity/index.html 

• Mickey is Died (2008-2020), també d'Eva and Franco Mattes. En aquest cas, a banda de la recopilació de continguts, incorporen com a pas previ la generació i circulació d'aquests. El 2008, realitzen una imatge on apareix Mickey Mouse penjat d'una corda. Dotze anys després, col·leccionen els mems que incorporen aquesta imatge de base. 

https://0100101110101101.org/mickey-is-died/ 

 
Per acabar, porto dues obres més que incorporen un matís digne de comentar: el de la inutilitat. La inutilitat, en un sentit molt positiu i com a eina antiproductivista. Les dues propostes, és clar, també treballes des del mitjà digital. 
 

• Sleep mode (2024) Eva and Franco Mattes. Un directe de vuit hores dormint. El projecte parteix de la tendència dels directes a xarxes i la febre de rendibilitzar el més quotidià, fins i tot el descans. 

https://0100101110101101.org/sleep-mode/ 

• Travel to my Website (2016), Mario Santamaria. La inutilitat, en aquest cas, ve donat d'un esforç ineficaç. Mario encarna el TCP/IP i s'embarca en un viatge fins en servidor de la seva pàgina web. La mateixa visualitzar del projecte comparteix el principi d'espera que ha transformat una acció de mil·lisegons en un trajecte de quinze dies. 

https://www.mariosantamaria.net/travel-to-my-website/ 

8/10

El primer aparell que vaig entendre gairebé com una extensió de mi mateixa va ser una Nintendo DS que vam regalar-me amb el cartutx de l'Animal Crossing (2012). Passada una quantitat d'hores desbordant, de mica en mica, vaig anar acumulant una mena de diari digital emmagatzemat en una targeta SD de tan sols quatre GB. Des d'imatges que s'enllacen a través d'una despreocupació generalitzada, passant per centenars de captures de pantalla i arribant a vídeos parlats i dirigits a un gran públic -un to digne de qualsevol preadolescent-, la Nintendo esdevé una plataforma d'autoexploració digital potentíssima. Seria utòpic pensar que no volia imitar el que consumia a YouTube, però no ens deixem de situar en el pas previ a la capitalització de les xarxes i de l'Internet com aparador. Parlem d'un moment plagat d'innocència i, a la vegada, el moment d'inserció de la follower gaze –un concepte que vaig sentir de l'Alba La fraga i que reutilitza el famosíssim male gaze de Mulvey per apropar-lo a la potencialitat de les coses d'esdevenir contingut-.

Proposo, de moment, apropar-nos a aquell moment fent un oversharing col·lectiu. En certa forma, per recuperar minúsculament el sentit comunitari de la xarxa, com una resistència. I, per descomptat, trobar llenguatges comuns traçant constel·lacions amb les la nostra primera aproximació amb el mitjà digital.