Manual de desobediència femenina
INTRODUCCIÓ
Manual de desobediència femenina és un projecte artístic que reflexiona sobre les normes socials, culturals i simbòliques que intervenen en la construcció de la identitat femenina dins la societat contemporània. El projecte parteix de la voluntat de qüestionar aquells comportaments, actituds i formes de representació que sovint es consideren naturals o inevitables, però que en realitat responen a estructures socials i culturals concretes.
Aquesta proposta neix d’un projecte desenvolupat anteriorment a l’assignatura de Taller de Creació IV, on vaig crear un primer Manual de desobediència femenina basat en la producció de fanzines i cartelleria amb un discurs feminista crític. Durant el desenvolupament d’aquell treball vaig detectar algunes limitacions, especialment el fet que el discurs es construïa exclusivament des de la meva experiència personal. Per aquest motiu, vaig decidir replantejar el projecte des d’una perspectiva més oberta i participativa.
L’objectiu principal ha estat construir un espai de trobada on diferents dones poguessin compartir experiències, reflexions i posicionaments vinculats al gènere, el cos, la identitat i la representació. A partir d’aquestes aportacions, el projecte pretén generar una sèrie de fanzines i dispositius gràfics capaços de donar visibilitat a una pluralitat de veus i experiències, evitant construir una única definició del que significa ser dona.
Al mateix temps, el projecte entén la pràctica artística no només com la producció d’un objecte final, sinó també com un procés de participació, escolta i construcció col·lectiva. Per aquest motiu, els tallers i les converses desenvolupades durant el procés han esdevingut una part fonamental del projecte.
METODOLOGIA I DESENVOLUPAMENT DEL PROJECTE
El desenvolupament del projecte s’ha basat en una metodologia participativa centrada en la realització de tallers amb diferents dones. Aquests espais s’han plantejat com a llocs de diàleg, reflexió i intercanvi d’experiències relacionades amb la identitat femenina, els rols de gènere, la representació del cos i les diferents formes de desobediència presents en la vida quotidiana.
L’objectiu dels tallers no era obtenir respostes concretes ni arribar a conclusions comunes, sinó generar un espai segur on les participants poguessin expressar opinions, experiències personals i punts de vista diversos. Aquesta metodologia m’ha permès incorporar al projecte una pluralitat de discursos que difícilment haurien aparegut si el treball s’hagués desenvolupat únicament des de la meva experiència personal.
Durant les sessions es van recollir converses, reflexions, frases, idees i experiències compartides que posteriorment es van convertir en el material de treball per a la fase de producció artística. Aquest procés va requerir una tasca d’anàlisi, selecció i síntesi, ja que el projecte no pretenia reproduir literalment els discursos de les participants, sinó reinterpretar-los visualment des de la meva mirada com a autora.
Al llarg del procés també van aparèixer dificultats i qüestions inesperades. En moltes ocasions van sorgir contradiccions, desacords i experiències molt diferents entre si, fet que em va portar a replantejar algunes idees inicials. Amb el temps vaig entendre que aquesta diversitat no era un problema, sinó una part essencial del projecte, ja que evidenciava la impossibilitat de construir una experiència femenina única i universal.
Aquesta manera de treballar va transformar progressivament la proposta inicial. El que havia començat com un projecte principalment centrat en la producció de peces gràfiques va acabar convertint-se també en un procés d’escolta, reflexió i construcció col·lectiva.
FORMALITZACIÓ
La formalització del projecte es materialitza principalment a través del fanzine i la cartelleria. L’elecció d’aquests formats respon a la voluntat de treballar amb dispositius accessibles, reproduïbles i fàcilment difusibles, capaços d’establir una relació directa amb les persones fora dels circuits artístics tradicionals.
Els fanzines funcionen com a espais de síntesi visual on es recullen i es reformulen moltes de les qüestions aparegudes durant els tallers. A través de la combinació de text i imatge, aquests materials construeixen un llenguatge directe i crític que busca generar reflexió i qüestionament.
Paral·lelament, el projecte incorpora peces de cartelleria concebudes per ocupar l’espai públic i ampliar l’abast dels continguts treballats. Aquestes peces mantenen una estètica vinculada a l’autoedició i a les pràctiques gràfiques alternatives, reforçant la voluntat de proximitat i accessibilitat que travessa tot el projecte.
Formalment, la producció combina processos digitals, intervencions manuals i recursos gràfics propis del llenguatge del fanzine. Aquesta combinació permet construir una identitat visual coherent amb el caràcter reivindicatiu, directe i participatiu de la proposta.
DESENVOLUPAMENT DELS DISPOSITIUS GRÀFICS I REFERENTS
Fanzines
Els quatre fanzines desenvolupats no només tracten temàtiques diferents, sinó que també mostren una evolució en la manera d’entendre el projecte. El primer se centra principalment en la crítica i la representació; el segon posa el focus en les formes quotidianes de resistència; el tercer reflexiona sobre les estructures que condicionen les decisions; i el quart aborda la invisibilització del treball domèstic i reproductiu.
Tot i les diferències formals i conceptuals entre les peces, tots els fanzines comparteixen una mateixa línia gràfica i cromàtica. L’elecció de treballar amb una paleta de colors limitada respon a la voluntat de generar coherència visual entre totes les produccions i reforçar la identitat gràfica del projecte. Aquesta limitació cromàtica pren també referència de llenguatges visuals vinculats a la cartelleria activista, als fanzines feministes i al treball d’artistes com Barbara Kruger o Guerrilla Girls, que utilitzen composicions contundents, contrastos forts i una estètica directa per potenciar l’impacte visual i polític dels missatges. M’interessa especialment aquesta capacitat de la gràfica de funcionar simultàniament com a eina estètica i com a dispositiu crític.
Formalment, els fanzines combinen recursos com el collage, la reapropiació d’imatges, el dibuix, la repetició visual i les estructures interactives. La tria d’aquests llenguatges no és arbitrària, sinó que respon a la voluntat d’adaptar la forma visual a la temàtica específica de cada peça. En aquest sentit, m’interessa entendre el format no només com un contenidor del discurs, sinó com una part activa de la construcció conceptual del projecte.
El primer fanzine parteix del concepte de male gaze desenvolupat per Laura Mulvey al seu assaig Visual Pleasure and Narrative Cinema, i es construeix a través de la reapropiació d’imatges publicitàries reals. A partir de materials existents, reinterpreto i inverteixo els rols de gènere per generar una sàtira que posa en evidència dinàmiques normalitzades com la cosificació del cos femení o la distribució desigual del treball domèstic. La decisió de treballar amb imatges apropiades em permet utilitzar els mateixos codis visuals que tradicionalment han contribuït a construir determinades representacions de la dona, però desplaçant-ne el significat a través de la ironia i la inversió.
Aquest plantejament connecta amb pràctiques artístiques vinculades al fotomuntatge i al collage crític, com el treball de Hannah Höch, així com amb artistes i col·lectius feministes que han utilitzat la reapropiació visual com a eina de qüestionament polític. De la mateixa manera, reflexions de Linda Nochlin sobre la representació de les dones dins la història de l’art com: “Per què es representa les dones com unes boniques dèbils indefenses i mel·líflues, i els homes com uns líders valents i emprenedors?”, funcionen també com a referència conceptual, sobretot pel que fa a la construcció cultural de les imatges femenines i als mecanismes que determinen quines representacions són legitimades socialment.
Aquest fanzine incorpora també una dimensió interactiva a les pàgines finals, on proposo un joc inspirat en l’estètica de les revistes comercials que permet vestir una figura masculina, traslladant així a l’espectador una experiència habitualment dirigida cap a les dones. M’interessa generar una situació lleugerament incòmoda que faci visible fins a quin punt moltes formes de cosificació o control estètic es perceben com a normals quan es dirigeixen al cos femení, però es tornen estranyes o ridícules quan s’apliquen sobre figures masculines.
El segon fanzine adopta el format de receptari des d’una perspectiva crítica i irònica. En lloc d’oferir normes o solucions tancades, recullo accions quotidianes i formes de resistència compartides durant els tallers. Aquest format em permet posar en valor estratègies petites però significatives que, tot i formar part de la quotidianitat, tenen una dimensió política. També m’interessa utilitzar el format del receptari perquè està tradicionalment vinculat a l’àmbit domèstic i em permet reapropiar-me d’aquesta càrrega simbòlica per transformar-la en un espai de reflexió crítica.
A diferència del primer fanzine, aquí la crítica no es construeix tant des de la confrontació directa, sinó des de la recopilació de petites accions i experiències compartides. Aquesta peça connecta de forma directa amb la idea de desobediència quotidiana treballada dins del marc teòric, així com amb pràctiques feministes que reivindiquen la importància dels gestos mínims, les cures i les formes de resistència invisibles dins la vida diària.
Això, enllaça amb les reflexions de Maria Puig de la Bellacasa entorn de les cures i les pràctiques quotidianes invisibilitzades. Igual que planteja l’autora, m’interessa entendre aquests petits gestos no com accions insignificants o purament individuals, sinó com pràctiques relacionals capaces de transformar la manera com les persones es vinculen entre si i amb el seu entorn. El fanzine també estableix un diàleg amb Service: A Trilogy on Colonization (1978) de Martha Rosler, un projecte que utilitza el llenguatge vinculat a l’alimentació i a l’espai domèstic per qüestionar les relacions entre treball, gènere i estructures de poder. Igual que en el treball de Rosler, m’interessa reapropiar-me d’un format tradicionalment associat a les cures i a l’àmbit privat per convertir-lo en un espai de crítica i reflexió política. En aquest sentit, el receptari funciona gairebé com un arxiu de petites estratègies de supervivència i desobediència compartides entre dones.
El tercer fanzine es construeix com un dispositiu interactiu basat en l’estructura dels llibres “Tria la teva aventura”. En aquest cas, plantejo un recorregut en què l’objectiu aparent és arribar a ser una “bona dona”, però a mesura que el lector avança, les decisions es repeteixen i acaben generant un bucle del qual no es pot sortir. Aquest funcionament busca evidenciar com, malgrat la sensació d’elecció, moltes opcions continuen condicionades per estructures socials que limiten les possibilitats reals.
Conceptualment, aquest fanzine connecta amb les idees de Judith Butler sobre la repetició de normes socials i la construcció performativa del gènere. Igual que Butler planteja que moltes actituds associades a la feminitat es produeixen a través de la reiteració constant de comportaments apresos, el funcionament circular del fanzine construeix una experiència de repetició i impossibilitat d’escapar de les expectatives imposades. També hi ha una relació amb les reflexions de Marina Garcés sobre la necessitat de desenvolupar formes d’imaginació crítica capaces de qüestionar estructures que sovint es presenten com inevitables o naturals.
La decisió d’utilitzar un format interactiu respon precisament a la voluntat de convertir la lectura en una experiència performativa. El lector no només observa la problemàtica, sinó que l’experimenta directament a través de la frustració, la repetició i la impossibilitat de sortir del sistema plantejat. D’aquesta manera, el format mateix reforça conceptualment el discurs del fanzine.
El quart fanzine adopta el format de còmic i se centra en la representació d’una rutina domèstica repetitiva i aparentment insignificant. A través d’una estructura narrativa cíclica i d’escenes quotidianes que es reiteren constantment, el fanzine reflexiona sobre la invisibilització del treball domèstic i de cures, així com sobre el desgast físic i emocional associat a aquestes tasques quan es naturalitzen.
Aquest fanzine connecta directament amb les reflexions de Silvia Federici sobre el treball reproductiu i la invisibilització històrica de les tasques domèstiques i de cures. Al fundar el Comitè pel Salari per al Treball Domèstic a Nova York, Federici afirma “Volíem posar de manifest que es tracta d'un treball essencial, fonamental, i no un servei personal prestat als homes i a la prole”. Igual que planteja l’autora, moltes d’aquestes feines han estat tradicionalment considerades obligacions naturals associades a la feminitat, fet que ha contribuït a ocultar-ne el valor social i el desgast que impliquen.
Formalment, aquest fanzine pren també referència de treballs audiovisuals com Jeanne Dielman, 23 quai du Commerce, 1080 Bruxelles de Chantal Akerman, on la repetició constant d’accions domèstiques i la dilatació del temps serveixen per evidenciar el desgast físic i psicològic associat a la rutina. Igual que en aquesta obra, m’interessa utilitzar la reiteració visual i narrativa no només com a recurs estètic, sinó com una forma de generar una experiència de cansament, monotonia i acumulació.
A diferència dels altres fanzines, aquí la crítica no es construeix des de la ironia o la interacció directa amb el lector, sinó des de la repetició i l’acumulació. El pas constant per les mateixes accions i espais busca transmetre la sensació de monotonia i esgotament vinculada a aquest tipus de treball invisible. En aquest cas, m’interessa que el lector experimenti aquesta sensació de reiteració no només des del contingut narratiu, sinó també des de la mateixa estructura visual del fanzine.
Cartelleria
Paral·lelament, desenvolupo una sèrie de peces de cartelleria que funcionen com una extensió del projecte i amplien el seu discurs dins l’espai públic. A través de missatges breus, directes i visualment contundents, aquestes peces busquen generar una resposta immediata en l’espectador i qüestionar determinades formes de violència simbòlica vinculades a la representació i al llenguatge. Igual que els fanzines, la cartelleria no es planteja únicament com un suport visual, sinó com una eina de confrontació i interpel·lació capaç d’introduir el conflicte dins la quotidianitat.
Aquesta es basa en la reapropiació crítica d’alguns d’aquests termes. Paraules utilitzades tradicionalment com a mecanismes de control o humiliació són recuperades aquí des de la sàtira, la ironia i la confrontació, no amb la voluntat de reproduir-ne la càrrega ofensiva, sinó de desactivar-la i ressignificar-la.
Aquesta estratègia connecta amb el treball de Jenny Holzer, sobretot amb la seva sèrie Survival, on utilitza frases breus, contundents i directes per abordar qüestions vinculades al poder, la por, la violència o la supervivència dins la quotidianitat. Igual que en aquestes peces, m’interessa utilitzar el text no només com un element informatiu, sinó com un dispositiu capaç d’interpel·lar immediatament l’espectador i generar incomoditat o tensió dins l’espai públic. Les frases presents a la meva cartelleria busquen aquesta mateixa immediatesa visual i conceptual, situant el llenguatge com una eina de confrontació política i emocional més que no pas com un simple suport comunicatiu.
Formalment, les peces mantenen la mateixa línia visual desenvolupada als fanzines, especialment a través d’una colorimetria limitada basada principalment en el negre, el blanc i el vermell. Aquesta reducció cromàtica respon a una decisió premeditada: utilitzar colors simples i altament contrastats permet reforçar la contundència dels missatges i dirigir l’atenció cap al contingut textual sense incorporar elements visuals excessivament decoratius. Al mateix temps, aquesta coherència estètica contribueix a construir una identitat visual comuna dins de tot el projecte.
Difusió
Amb la voluntat de donar visibilitat i continuïtat a les experiències, reflexions i materials generats durant el desenvolupament del projecte, creo diferents dispositius de difusió digitals vinculats entre si: una pàgina web, un compte d’Instagram i un Substack. Aquests espais funcionen com una extensió del projecte més enllà del format físic dels fanzines i la cartelleria, però també com arxius vius i espais de participació on el projecte continua transformant-se a través de la circulació, la interacció i l’aportació d’altres persones.
CONCLUSIONS
El desenvolupament de Manual de desobediència femenina m’ha permès aprofundir en una línia de treball que ja havia iniciat anteriorment, però incorporant noves metodologies i maneres d’entendre la pràctica artística. Tot i que el projecte parteix d’una idea inicial bastant definida, el contacte directe amb les participants i el desenvolupament dels tallers van transformar progressivament moltes de les meves expectatives inicials.
Una de les aportacions més importants del procés ha estat entendre la pràctica artística no només com la producció d’objectes visuals, sinó també com la generació d’espais de trobada, conversa i reflexió compartida. Els tallers van permetre recollir experiències molt diverses i evidenciar la pluralitat de maneres d’entendre la identitat femenina, el feminisme i les formes de resistència quotidiana.
A nivell formal, el projecte m’ha permès aprofundir en els llenguatges de l’autoedició i la producció gràfica a través del desenvolupament de fanzines i cartelleria. L’experimentació amb diferents formats narratius i interactius m’ha ajudat a entendre com la forma pot esdevenir una part activa del discurs i no només un suport per al contingut.
Considero que els objectius plantejats inicialment s’han assolit de manera satisfactòria. El projecte ha aconseguit generar espais de participació, recollir una diversitat de veus i transformar aquestes experiències en dispositius gràfics accessibles, reproduïbles i crítics. Al mateix temps, el procés m’ha fet prendre consciència de la importància de la flexibilitat, l’escolta i la capacitat d’adaptació quan es treballa des de metodologies participatives.
Finalment, aquest treball m’ha ajudat a definir amb més claredat els interessos que vull continuar explorant en la meva pràctica artística futura. He confirmat el meu interès per l’autoedició, els formats gràfics independents i els projectes que estableixen una relació directa amb les persones participants. Per aquest motiu, entenc aquest projecte no com un resultat tancat, sinó com el punt de partida d’una línia de recerca i creació que m’agradaria continuar desenvolupant més enllà de l’àmbit acadèmic.
