Querida quien seas

INTRODUCCIÓ:

“No tengo fuerza para leer pero sí la encuentro para escribir.” A partir d’aquesta frase d’Alejandra Pizarnik s’obre l’origen del meu treball: com es conceben els afectes? Són una relació recíproca? On s’aprenen i qui ens els transmet? Existeix una definició no escrita del que significa cuidar? I si no tenim resposta a cap d’aquests interrogants, com els traspassarem en el futur, i com els sostenim en l’ara? Què significa per a les altres allò que per mi és tan central?

Aquest projecte neix de la necessitat de posar la meva pràctica en relació amb les altres, de navegar la incertesa acompanyada. Querida quien seas ha estat un espai d’obertura i coneixement: de mi mateixa, de les dinàmiques que m’atravessen, i també de les que travessen aquelles amb qui comparteixo la vida. I sobretot, un espai on fer això que anomena Pizarnik, trobar aquesta força per parlar, i buscar-la per escoltar, tornar a ser desde la curiositat d’aprendre i no solament de rebre.

En els contextos actuals, marcats per un capitalisme que accelera fins a ofegar-nos, els ritmes necessaris per als aprenentatges i sabers no hegemònics , com el cuidar com a ideari transversal de vida, no tenen espai. Allò que abans era transmès per dones i dissidències, de manera generacional, corporal i comunitària, ha estat parcialment substituït per eines que ocupen un lloc ambigu: la intel·ligència artificial n’és una de les més significatives.

Una tecnologia creada per observar i analitzar dades de manera objectiva ha estat transformada, a través del seu ús constant, en un espai de buidatge emocional on dipositar intimitats. Si cuidar és un saber arrelat en la transmissió oral, física i relacional, com ha après aquesta eina a cuidar? Fins a quin punt pot mimetitzar o donar aixopluc a necessitats profundament humanes? Què es perd i què es transforma en aquest desplaçament?

Aquest treball s’inscriu en aquest lloc de fricció: entre el que es transmet i el que es perd, entre el que és humà i el que és delegat, entre el que necessita temps i el que exigeix immediatesa. I des d’aquí, investigo com s’aprèn a cuidar, com es comparteix aquest saber i què és allò que, malgrat tot, perdura.

Vull aclarir que aquest treball no pretén establir comparacions sota criteris de judici, com bo o dolent, sinó investigar com es transmeten els coneixements i quines són les visions i les eines emprades per cuidar. Per això, m’interessa especialment un llenguatge que exigeix temps i atenció ,dues coses cada cop més escasses : el de les correspondències.

METODOLOGIA :

Com que el projecte es trobava en un estat molt inicial, tant per qüestions de temps com per les necessitats tècniques, he centrat el procés en dues línies principals.

D’una banda, vaig contactar amb persones del meu entorn proper, explicant-los el projecte i convidant-les a participar-hi amb total llibertat: podien presentar-se de manera anònima, escriure una carta, un text o qualsevol forma que els resultés còmoda. L’única premissa era respondre a la meva carta inicial. Per donar consistència al gest epistolar, els assignava una data límit, com si realment haguessin d’enviar la carta per correu, però no els proporcionava cap pauta més. Volia preservar l’espai de llibertat, espontaneïtat i intimitat que caracteritza les correspondències.

D’altra banda, al llarg d’aquests mesos he mantingut una escriptura constant amb DeepSeek, utilitzant-lo com si fos una companya epistolar. Tot i que la comunicació amb una IA és immediata, he intentat sostenir un ritme que respectés la temporalitat pròpia de les cartes: enviar el text, esperar un o dos dies abans de llegir la resposta, i no contestar de manera automàtica. A partir de cada resposta, anotava allò que m’havia interpel·lat i buscava un moment per escriure amb calma. Volia dedicar temps, permetre que les seves reaccions m’arribessin d’una altra manera, i observar què passava quan imposava lentitud a una eina pensada per a la immediatesa.

Aquest doble procés, amb persones properes i amb una entitat artificial, m’ha permès explorar dues formes de relació, dues temporalitats i dues maneres d’entendre què significa cuidar a través de l’escriptura.

PROCÉS :

Poder desenvolupar aquest treball ha estat especialment significatiu en un moment vital complex. Els últims mesos han estat intensos per motius personals, com es pot llegir a les cartes, i, en aquest sentit, el projecte ha funcionat com un punt de suport, un espai on sostenir-me mentre intentava comprendre què significa cuidar i ser cuidada. Les converses que formen part del projecte han estat alliberadores. Llegir les companyes, escoltar-les i deixar-me afectar per les seves paraules ha estat tranquil·litzador, sobretot perquè m’ha permès assumir que no hi ha una resposta tancada. Que la incertesa no és un error del procés, es el seu motor.

Crear un espai compartit i convidar les altres a participar-hi ha estat molt enriquidor. Diverses persones han expressat el seu agraïment en rebre la proposta o en entregar-me la carta, i això confirma la necessitat d’aquests espais lents, íntims i no productius. Alhora, també vull remarcar la presència d’aquelles persones de les quals no vaig rebre carta ni resposta. Crec que és important recollir-ho aquí, perquè no han estat poques. Aquest silenci també parla: reflecteix l’acceleració que vivim, però també la paràlisi de l’acció i de l’apropament que patim. Ni tan sols amb un medi que permet la distància ens sentim motivades a formar part. Els espais buits també són significatius, i les cartes sense resposta en són un exemple perfecte.

Pel que fa als aspectes tècnics, he trobat a faltar més temps per fer proves i aprofundir en la forma final de l’obra. Les impressions que he realitzat han estat directament les definitives, sense gaire marge per experimentar o aprendre a utilitzar les màquines de manera autònoma. Tot i així, el fet que no fos un projecte amb una complexitat tècnica elevada m’ha permès entendre millor els processos de maquetació i impressió, i això m’ha donat més autonomia per afrontar futurs treballs.

FORMALITZACIÓ :

El projecte es materialitza en dos llibrets en format folleto de 20,5 × 27 cm. Tots dos comparteixen una estructura singular: una tapa en forma de S que fa que quedin units per les contraportades, permetent una lectura bidireccional. A un costat s’hi recullen les cartes rebudes de diverses persones; a l’altre, la correspondència mantinguda amb DeepSeek.

Pel que fa a la maquetació, les cartes físiques s’han reproduït a doble cara, incorporant els dos costats del full original per preservar-ne la materialitat i la seva condició d’objecte. En el llibret dedicat a la correspondència amb la IA, la pàgina esquerra mostra allò que “pensa” abans d’escriure, així com el temps que triga a generar la resposta, mentre que a la pàgina dreta s’hi presenta la carta final, maquetada amb la tipografia Roboto. Les meves cartes, en canvi, estan escrites amb Georgia, per remarcar la diferència i subratllar la distinció entre l’escriptura humana i la generada per la IA.

A la portada de tots dos llibrets hi apareix la carta número 1, la que inicia el projecte: una versió escrita amb Georgia i l’altra amb Roboto. A la contraportada de cadascun s’hi inclou una breu descripció del contingut i la informació tècnica de la peça (any, lloc de creació i autoria).

CONCLUSIONS :

El punt central d’aquestes conclusions és, precisament, que no hi ha una conclusió tancada. El projecte no arriba a cap resposta definitiva, i és en aquesta absència on es revela el seu sentit. Les preguntes inicials, sobre com es transmeten els afectes, què vol dir cuidar, o com sostenim allò que és essencial en un present accelerat, no han trobat solucions concretes, però sí que han obert noves línies de pensament.

Això és significatiu perquè mostra que pensar-nos juntes i encendre la curiositat per les altres transforma la manera com mirem el món. Les respostes rebudes, els silencis, les correspondències i fins i tot les absències han funcionat com a miralls que amplien la mirada i ens obliguen a qüestionar-nos des d’altres llocs.

Aquest projecte, per tant, no conclou: continua. Es manté obert, com ho estan les cures, com ho estan les relacions, com ho està qualsevol procés que depèn del temps, de l’atenció i de la disponibilitat mútua. Si aquest projecte desperta el desig d’escriure, de compartir o de pensar juntes, aleshores ja ha complert la seva funció.