Derives_Digitals

ALLÒ QUE NO VEIEM

“Allò que no veiem” és un projecte que neix del meu interès per les imatges quotidianes, els espais urbans i la capacitat que tenim d’imaginar històries a partir de fragments visuals aparentment insignificants. El treball parteix de fotografies de façanes, finestres, portals i captures de Google Street View que vaig anar recopilant al llarg del curs. M’interessaven especialment aquells espais que, tot i semblar completament normals, despertaven preguntes o suggerien la possibilitat d’una història amagada.

El projecte aborda problemàtiques reals presents dins del nostre context social actual, especialment aquelles relacionades amb la crisi de l’habitatge, la gentrificació, la precarietat laboral o les dificultats d’accés a l’habitatge que afecten moltes persones. Tot i això, aquestes qüestions no són representades de manera documental. El projecte adopta deliberadament la ficció com a eina de treball. Els personatges, les experiències i les situacions que apareixen al llibre són inventades, però estan inspirades en realitats que formen part de la quotidianitat de moltes persones.

M’interessava especialment treballar la tensió existent entre realitat i ficció. Les persones que apareixen a les imatges existeixen visualment, però les seves històries són imaginades. Aquesta contradicció em permet reflexionar sobre la manera com construïm narratives constantment a partir de les imatges que observem. Tal com afirma Mitchell (2005), les imatges no només representen el món, sinó que també participen activament en la construcció de significats. D’aquesta manera, una simple finestra o una façana poden convertir-se en el punt de partida per imaginar una vida sencera.

El títol del projecte, Allò que no veiem, fa referència precisament a aquesta voluntat de mirar més enllà de la superfície visible. Parla de les experiències amagades darrere de les finestres, dels conflictes quotidians que no apareixen a les imatges i de totes aquelles realitats que sovint passen desapercebudes dins de l’espai urbà. També fa referència al paper de la imaginació com a eina per completar allò que la imatge no mostra.

Aquest treball manté una relació directa amb el meu TFG, Derives Digitals, on investigava la relació contemporània amb les imatges digitals, la navegació per Google Street View i la construcció d’arxius visuals. En aquell projecte m’interessava especialment la manera com observem espais des de la distància i com les tecnologies digitals transformen la nostra percepció del territori. En Allò que no veiem aquestes inquietuds continuen presents, però es desplacen cap a una dimensió més humana, emocional i narrativa.

Pel que fa als referents, ha estat especialment important el treball de Jon Rafman (2009), que utilitza Google Street View com a espai de descoberta visual i construcció de narratives. També ha estat fonamental la reflexió de Joan Fontcuberta (2011) sobre la relació entre fotografia i ficció, així com la manera com qüestiona la idea de la imatge com a document objectiu. Igualment, el treball de Sophie Calle (2003) ha estat una referència important per la seva capacitat de construir relats a partir de persones desconegudes, mentre que les reflexions de Hito Steyerl (2014) sobre la circulació de les imatges digitals han ajudat a contextualitzar el projecte dins de la cultura visual contemporània.

L’objectiu principal del projecte és construir un arxiu fictici capaç de donar visibilitat a experiències i situacions que sovint queden ocultes darrere de les imatges quotidianes. No es tracta de representar la realitat de manera fidel, sinó d’utilitzar la ficció com una eina per reflexionar sobre problemàtiques reals i generar noves formes d’empatia.

El procés de treball es va desenvolupar a partir de la construcció progressiva d’un arxiu visual personal. Durant el curs vaig anar recopilant fotografies, captures de pantalla i fragments urbans que trobava interessants durant els meus recorreguts pel barri o durant la navegació digital per Google Street View.

La metodologia utilitzada està relacionada amb la idea de deriva plantejada per Debord (1958). No buscava imatges concretes ni situacions determinades, sinó que em deixava portar per la intuïció, l’atzar i l’observació. Aquest procés em va permetre reunir un conjunt d’imatges molt diverses que posteriorment es convertirien en la base del projecte.

Una vegada construït aquest arxiu visual, vaig començar a imaginar les persones que podrien habitar aquests espais. A partir de les façanes, les finestres o els portals, vaig crear personatges ficticis amb experiències, preocupacions, records i desitjos propis. Els textos estan escrits en primera persona per afavorir una relació més directa entre el lector i els personatges.

Durant el procés vaig entendre que el projecte no havia de centrar-se exclusivament en la denúncia social. Inicialment les històries estaven molt orientades cap a la problemàtica de l’habitatge, però progressivament vaig incorporar experiències més diverses. D’aquesta manera, l’arxiu es va anar convertint en un conjunt de veus diferents que mostren maneres diverses d’habitar un mateix barri imaginari.

Aquest canvi va permetre construir un projecte més complex i més proper a la realitat, ja que no totes les experiències estan marcades pel conflicte. Alguns personatges expressen preocupacions socials, mentre que altres simplement expliquen moments quotidians, records familiars o expectatives de futur.

El resultat final adopta la forma d’un llibre o arxiu visual. Aquest format permet reunir imatges, dibuixos i textos dins d’un mateix espai i construir una lectura progressiva del projecte.

A partir de les fotografies recopilades vaig intervenir algunes imatges utilitzant paper vegetal. Sobre aquest material vaig dibuixar o escriure damunt de finestres, portes i altres elements arquitectònics. Aquesta capa superposada funciona simbòlicament com una manera de travessar la façana i accedir a allò que normalment queda ocult. El paper vegetal es converteix així en una metàfora visual de la idea central del projecte: mostrar allò que no veiem.

La transparència del material genera una tensió constant entre presència i absència, entre el visible i l’invisible. L’espectador pot veure simultàniament la imatge original i la intervenció dibuixada, establint un diàleg entre realitat i imaginació.

A més dels relats ficticis, el llibre incorpora imatges soltes de carrers, façanes, objectes, finestres o fragments urbans que no sempre van acompanyats de text. Aquestes imatges funcionen com pauses visuals i contribueixen a construir la idea d’un barri fragmentat. M’interessava que el projecte no fos només una recopilació d’històries, sinó també una mena de recorregut visual incomplet, format per petits detalls i escenes quotidianes.

Aquestes imatges disperses actuen gairebé com fragments de memòria o restes d’un lloc que mai arribem a conèixer completament. D’aquesta manera, el barri imaginari es construeix a partir de peces fragmentades que l’espectador ha d’anar connectant. La fragmentació es converteix així en una estratègia narrativa que reforça la idea que només tenim accés parcial a les vides dels altres.

Formalment, el projecte es mou constantment entre document i ficció. Les imatges parteixen d’espais reals, però els relats són inventats. Aquesta tensió travessa tot el llibre i es converteix en un dels seus principals recursos conceptuals.

Aquest projecte m’ha permès reflexionar sobre la manera com interpretem les imatges i construïm relats a partir del que observem. Una de les conclusions principals és que les imatges quotidianes no són mai completament neutres. Darrere d’una finestra, una façana o un carrer aparentment normal poden existir infinites històries possibles.

També he entès que la ficció pot ser una eina útil per abordar problemàtiques socials sense necessitat de representar-les de manera estrictament documental. Tot i que els personatges són inventats, moltes de les experiències que expliquen formen part de la realitat contemporània. La ficció permet generar proximitat emocional i activar processos d’identificació que sovint no apareixen en altres formes de representació.

A nivell personal, aquest projecte m’ha permès continuar investigant interessos que ja apareixien dins de la meva pràctica artística: la relació entre imatge i percepció, la construcció d’arxius visuals, la deriva, la memòria, la representació de l’espai urbà i la tensió entre realitat i ficció.

Com a possible línia futura, m’interessaria continuar ampliant aquest arxiu amb nous personatges, nous barris i nous formats de presentació. També m’agradaria explorar altres maneres de relacionar imatge, text i dibuix per continuar investigant tot allò que roman ocult darrere de les imatges quotidianes.

BIBLIOGRAFIA

Calle, S. (2003). Double Game. Violette Editions.

Debord, G. (1958). Theory of the dérive. Internationale Situationniste, 2, 50–54.

Fontcuberta, J. (2011). La cámara de Pandora: La fotografía después de la fotografía. Gustavo Gili.

Mitchell, W. J. T. (2005). What do pictures want? The lives and loves of images. University of Chicago Press.

Rafman, J. (2009). The Nine Eyes of Google Street View. https://9-eyes.com/

Steyerl, H. (2014). Too much world: Is the Internet dead? e-flux Journal, 49.